Dir-nos espanyols és, a la pràctica, la visualització vergonyosa del nostre esclavatge nacional

El cambrer del restaurant 'Coloma' del Masnou, Jaume Valls, ha estat suspès de sou i de feina per dir-li a un client que es diu 'Jaume' i contestar així als crits de 'Jaime' que li feia un client.

Segons explica Valls el client, un habitual que anava begut, el va provocar en diverses ocasions cridant el seu nom en castellà i amb un to despectiu: 'Mira el Jaime éste'.Llavors Valls es va sentir ofès i es va dirigir al client per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català, i que no dir-li així era una falta de respecte. Aquesta resposta va irritar el client, que va amenaçar els propietaris del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa ha sancionat Valls durant una setmana al·legant 'manca de lleialtat'.

(notícia apareguda a Directe!.cat)


Observació que es desprèn d'aquesta infame notícia...la catalanofòbia és la mateixa des del segle XVII !.

La prepotència de molts castellans és la continuació de la mateixa catalanofòbia que venen arrossegant des de fa quatre segles (ep!, no utilitzem el terme "espanyols" per referir-nos als ocupants ( i menys per referir-nos a nosaltres, evidentment ); aquest és el senyal identificatiu que ens graven a la pell, a sang i foc, com a marca de conquesta i assimilació. Dir-nos espanyols és, a la pràctica, la visualització vergonyosa del nostre esclavatge nacional. Ells són castellans i nosaltres catalans i si es volen dir espanyols, que s'en diguin ells i els territores que han assimilat).
Els únics catalans acceptats pels ocupants són els traïdors, els inimputables mentals i els venuts.
Els únics catalans plenament partíceps de la condició humana, en la seva més alta expressió, són els resistents. Deixem doncs els Vidal-Quadras, Riveras, Samaranchs, i botiflers en general, en el rastrer estadi de companyons dels llimacs!.

Els castellans atorguen a la Nació Catalana la degradant condició de terra conquerida. Humiliar-la i menysprear-la, fins destruïr-ne l'essència: aquest és l'anhelat trofeu, l'objectiu final !. La jugada consisteix en colpejar-nos en el més profond de la nostra dignitat; a fi i efecte d'aconseguir que els catalans caiguem en una mena de "síndrome de la dona maltractada". El vilipendi constant, sense treva, fa sentir la pròpia víctima, culpable, fins fer-li interioritzar , irremisiblement, que no és altre cosa que un miserable ésser inferior: mancat d'auto-estima i que tant sols "és" en funció del seu sotmetiment al maltractador.
Exemple preclar de l'interiorització social d'aquest fenòmen, és el cas de l'imbècil de l'alcalde de Sabadell, un tal Bustos, que afirma que està contra la independència perquè un estat ens resultaría car; de la qual cosa es despren que suposa que l'estat espanyol ens manté i que els hi hem d'estar agraïts !!! Soca i mil vegades soca!!!.

L'actitud del cambrer del Masnou és la correcta. Mai deixar-se humiliar per ningú. Cap agressió sense resposta, que proclamen els clàssics!. Qui som a casa som nosaltres. Cal que canviem de mentalitat. A partir d'ara parlem sempre en català i si diuen que no ens entenen és el seu problema; a partir d'ara serem nosaltres que no els entendrem. Per posar un exemple: quan us truquin les pesadisimes sudamericanes que fan tele-marketing per les companyies de mòbils i que no entenen un borrall de català, els hi responeu en català, anglès o francés i quan us contestin en castellà els hi dieu que no l'enteneu...estem a casa i no tenim per què rebaixar-nos més!.

Quan dic que la imposició castellana no és d'ara, sinó que ve de segles, no ho dic en va Permeteu-me doncs, que us transcrigui alguns testimonis de l'època...

Felip V ordena cremar les banderes catalanes i barcelonines del 1714

1- Corrien els temps de gestació de la revolta catalana dels Segadors (primera meitat del XVII); Catalunya patia la sagnia que suposava l'allotjament de les tropes dels terços del rei castellà Felip IV. F.M de Melo, un militar portuguès al servei d'aquest rei i, per tant, contrari als catalans, va deixar escrit el següent:

Els soldats, gent llicenciosa per naturalesa, enfortits en la permissió, no hi havia insult que no trobéssim lícit: recorrien lliurement la campanya sense diferenciar-la del país contrari, fent malbé els fruits, robant el bestiar, oprimint les localitats; uns altres, en el seu allotjament, violant les lleis de la gentilesa, gosaven desmentir la mateixa cortesia de la naturalesa. Uns atemptaven contra la hisenda, dissipant-la; uns altres contra la vida, anant-hi en contra; i molts fulminaven atroçment contra l'honor de qui els mantenia i servia. Tota la cansada Catalunya era un teatre lamentable de misèries i escàndols, tan execrables a la consideració dels cristians com a la dels polítics.
(...)
Els que comandaven les tropes reials, afectats per la mateixa falta o per la mateixa ambició, ni corregien els soldats ni donaven satisfacció als paisans.
(...)
Es publicaven cada cop més i més grans delictes de la soldadesca, se n'escrivien processos, se'n feien manifestos, se n'oferien memorials, se'n parlava a les places, se'ls blasmava a les converses i se'ls denunciava des de les trones. Tot l'escàndol i descontentament dels nobles i plebeus tenia per objectiu l'opressió de la seva Pàtria; altres vegades les exèquies i els dols tristíssims donaven testimoni de morts i desastres sens fi.

Podeu llegir el llibre on line, aqui

Señalábase entre todos los sediciosos uno de los segadores, hombre facineroso y terrible, al qual queriendo prender por haberle conocido un ministro inferior de la justicia, hechura y oficial del Monredon (de quien hemos dicho), resultó de esta contienda ruido entre los dos: quedó herido el segador, á quien ya socorria gran parte de los suyos. Esforzábase mas y mas uno y otro partido, empero siempre ventajoso el de los segadores. Entónces algunos de los soldados de milicia que guardaban el palacio del Virey, tiráron hácia el tumulto, dando á todos mas ocasion que remedio. Á este tiempo rompian furiosamente en gritos: unos pedian venganzas, otros mas ambiciosas apellidaban la libertad de la patria: aquí se oia viva Cataluña y los Catalanes: allí otros clamaban: muera el mal gobierno de Felipe. Formidables resonáron la primera vez estas claúsulas en los recatados oidos de los prudentes; casi todos los que no las ministraban, las oian con temor, y los mas no quisieran haberlas oido. La duda, el espanto, el peligro, la confusion, toda era uno: para todo habia su accion, y en cada qual cabian tan diferentes efectos; solo los ministros Reales y los de la guerra lo esperaban iguales en el zelo. Todos aguardaban por instantes la muerte (el vulgo furioso pocas veces pára sino en sangre), muchos sin contener su enojo servian de pregon al furor de otros, este gritaba quando aquel heria, y este con las voces de aquel se enfurecia de nuevo. Infamaban los Españoles con enormísimos nombres, buscábanlos con ansia y cuidado, y el que descubria y mataba, ese era tenido por valiente, fiel y dichoso. Francisco Manuel de Melo.

2- Un altre escrit d'un contemporani dels fets, Pere Gaspar Sala, es queixa dels abusos castellans.

En odi a la Nació Catalana es feren aquests darrers allotjaments (...), que si aquesta provincia hagués comès la més gran infracció contra V.Magestat, no es podria intentar càstig més sever (...) Feia ara pensar que els catalans, que en els allotjaments només es pretenia la llana i els queviures ordinaris, però veient que, exhausta la Província, hi perseveraven amb un rigor més gran, conegueren que no podien pretendre'n sinó la ruïna. Ben clarament ho manifestaren els soldats mateixos: anomenaren Catalunya, Castella Nova; uns altres deien que aviat la conqueririen i senyorejarien tota; en veure casa rica deien: aviat serà meva, i confirmaren que els catalans eren esclaus seus.

3- Discurs de Pau Claris, president de la República Catalana, on es va decidir la resistència contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV. (Hivern de 1640)

(...) Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d'or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples i doncs, davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l'honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d'emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació.

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s'acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmcntar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d'assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l'àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d'armar d'urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè, si ells mateixos s'haguessin fet, més altament s'haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur f i, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el prínceps , ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d'amor i reverència. Però sigui'n il·lícit; de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els eíectes . Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència tem-poral , sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (...) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d'aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l'esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh !, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus^ però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; í qui dubta que, quan sembla que són més humils. estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d'Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (...) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l'or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (...)

Qué és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d'aquells famosos homes que, després d'haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d'aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l'imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (...) Si us detura la grandesa del Reí Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (...) No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s'ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n'oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregu'nteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgoras, que les ànimes passen d'uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d' altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (...)

1646 Socors a Lleida, assetjada per les tropes castellanes del marquès de Leganés. Observis que Lleida no es veu per enlloc.

Jo no sóc d'opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contin-gents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d'aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l'aconseguiu, l'executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d'un cop la miserable província a d' altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l'acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d'aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l'enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d'ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».

Segadors.Sert

4-Intervenció de Manuel Ferrer i Sitges, membre del braç militar; partidari decidit de la resistència a ultrança, Primera sessió del Braç Militar, el dia 5 de juliol de 1713.

"Les infraccions de Lleis i Privilegis que executaren els Ministres del Sereníssim duc d'Anjou són comprovades;les públiques ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del Ministeri Castellà han esdevingut notòries. Que esperem?... ¿Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges i ultratges que per tants anys ha patit? Suposem com un fet el succés llastimós... de veure's reduïda a la necessitat de retre's a la força;¿podran per ventura esser les condicions més dures, pitjors, que si ens hem de lliurar a discreció, com volen els nostres enemics?... Recordi la invicta Coronela que encara viuen en aquesta ciutat fills d'aquells qui, amb tant de coratge, humiliaren l'orgull del Marquès de Vélez en els repetits assalts que, el 26 de gener de 1641, donà al fort dels Reis de Monjuïc; ¿i avui consintiria llur honor d'esser dissemblants als qui amb tants esforços saberen mantenir generosament la glòria de la Pàtria i la Justícia?... ¿Qui, doncs, voldrà persuadir-se a voler consentir que en un sol dia s'entronitzi sobre els catalans la vanitat i la violència castellana, per fer-los servir amb la mateixa ignomínia amb què... feien servir els indis, després que els subjectaren i reduïren a llur domini?; i ¿qui podria en cas tant trist veure sense dolor ni llàgrimes arrencar amb violència del costat del pare el consol del fill estimatL; i el marit amant de la companyia de la muller, i dur-los lligats pels camins a maneres de salvatges...? Fineixi la Nació amb glòria, perquè val més una fi gloriosa que tolerar extorcions i violències que no toleraren els moros. Per totes aquestes raons, enpunyem tot seguit les armes i alcem banderes, allistem soldats sense perdre un moment. Valgin-se els Excms. i Fidelíssims Braços Generals de l'autoritat que Déu omnipotent, just i misericordiós, ha disposat en llurs mans; manin fer manifestos perquè consti a tota l'Europa la nostra justícia i la posteritat del nostre captenimen;resti desenganyada la vana presumpció dels ministres de Madrid, que, contra totes les regles d'humanitat i de justícia, volen castigar per delicte segons imaginada fantasia..."