El nuevo ponente de la sentencia sobre el Estatuto catalán, el conservador Guillermo Jiménez (a la izquierda en la imagen), junto al magistrado progresista Manuel Aragón Reyes (en el centro) y el también conservador Ramón Rodríguez Arribas, presenciaron juntos el pasado domingo una corrida de toros desde el callejón de la plaza de La Maestranza de Sevilla -El Pais
Mireu bé aquesta foto apareguda a El Pais. Són tres magistrats estrangers; espanyols, concretament. Els tres han passat per guixeta, han pagat un bon grapat d'euros, i ara es disposen a gaudir, des de la talaia de les seves misèries humanes, de la tortura d'un animal, fins la seva mort. Aquest tres homes embotits, pressumptament suats, xupadors de puros -més no diré- estan per damunt el conjunt dels catalans i de la història de la seva mil.lenària nació?. Ells representen el poder il.legal que ens nega el dret i la existència. Jo no els reconec.
Per ells Catalunya és una anomalia. Una nosa per Espanya; entesa aquesta com eufemisme de Castella i el conjunt de territoris anexionats, assimilats o en procés d'assimilació. La seva tasca és ben clara i diàfana: fer que els pobles en procés d'assimilació esdevinguin, directa i irreversiblement, assimilats. Per aconseguir el seu objectiu final han de negar-nos la identitat nacional, miseritzar el nostre poder econòmic, decapitar la llengua i la cultura i furtar-nos el poc poder polític que ens queda. Aquesta, i no altre, és la missió encomanada als magistrats del Tribunal Constitucional quan dictin sentència sobre la "constitucionalitat" de l'Estatut.
"Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions", va deixar escrit Pau Claris, president de la primera República.
Aquest homes superbs hi són perquè algú els hi ha posat. Són els titelles del poder "democràtic" espanyol que fan la feina bruta als Zapateros de torn, al marge de la democràcia i el dret. Ja els hi està bé ser una monarquia bananera, sempre que no es noti.
La única diferència entre el conde duque de Olivares i Zapatero és que el primer sabia montar a cavall i el segon no. Els dos són perillosos assimilistes castellans.
No podem obviar, no seria just, la greu responsabilitat dels polítics catalans que han permès arribar a aquest camí sense retorn. Tot es resumeix en que no han actuat mai amb visió nacional catalana, sinó amb acomplexament provincià i pràxis regionalista. Com podem definir sinó els suicides conceptes per ells emprats, tots aquells paranys i enganys del "peix al cove", "modernitzar Espanya", "contribució a la governabilitat de l'estat", "pluja fina"...tot això només ha servit per consolidar l'status personal de la classe política catalana, per res mes. Quan més es consolidaven ells, com a classe, més s'enfonsava la nació.
On ha quedat la dignitat i l'orgull dels nostres antics dirigents?. Tan lluny queda l'exemple de la Generalitat presidida per Francesc Colom (1464-1467) -familiar directe del descobridor Cristòfol (Joan) Colom, veure el llibre del prof. Charles J. Merill, "Colom, 500 anys d'engants"- enfrontant-se amb el trastàmara Joan II, que no respectava els nostres drets, declarant-lo "enemic de la terra".
De res serveix el patètic comunicat unitari que avui estan pactant els nostres partits -teoricament per queixar-se del Tribunal Constitucional estranger- si el Gran Mentider ja els hi ha fet saber que l'escrit anirà directament a la paperera o serà donat als serveis de neteja de la Moncloa per quan les assistentes freguin el terra?. El que ens ha enfonsat és l'entreguisme a Madrid, el donar sempre suport al PPSOE a las Cortes, el no plantar mai cara en les coses importants i sempre, i per tots, a canvi d'engrunes. Ens han pres la mida, no els hi fem por, saben que som fàcils de comprar. (menció especial als diputats socialistes que mai dels mais han votat contra els seus amos de Madrid). Polítics catalans, com voleu doncs que us facin cas?. Sou vosaltres que ens feu dèbils!
Si d'ells no ens podem fiar, caldrà que el poble conscient en comenci a somoure les estructures partidistes de poder. O això o desaparèixer com a catalans, per sempre. (amb aquesta frase sembla que demani un "salvador de la pàtria", no és això; sinó que de "perdedores de la pàtria" n'anem sobrats!. Jo només demano gent valenta, honrada -que no es vengui-, fidel i intel.ligent, és demanar massa?)
Espanya, la gran Castella, el seus magistrats, sempre han estat el mateix....
"Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats..."
Pau Claris, president de la República Catalana. Podeu llegir el discurs sencer aquí
***
TERESA REBULL- EL MEU PAÍS
Tots els anys que he hagut de viure
allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrera
vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l'esperança
torno encara al meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me'n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.
No hi ha res que no em recordi
cada instant el meu país,
tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.
Quan camino el vent em porta
veus que el temps no ha pas marcit;
si m'adormo el que somio
és només el meu país.
No estimo res ...
Abans que la mort m'arribi
vull tornar al meu país;
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l'hora
sota el cel del meu país.
No estimo res...
1 comentaris:
TENIM LO QUE LA MAJORIA HA VOLGUT QUE TINGUESIM.
JUGANT AMB BCN.
Publica un comentari