Des que el Barça ha caigut en mans del capital espanyol: perd el bàsquet, la "roja"...És la maledicció de la mòmia de l'abat Oliba?

Des que el Barça ha caigut en mans del capital espanyol: perd el bàsquet, perd la seva selección...Crec que és la maledicció de la mòmia de l'abat Oliba, que a Sant Miquel de Cuixà sia. Gloria sic transit mundi.

Revoltat en la seva tomba, aquest "pare de tota la pàtria" - així és com l'anomenaren els monjos de Ripoll, l'any 1046, en l'encíclica el.laborada amb motiu de la seva mort- veient l'estultícia i manca d'esperit dels seus compatriotes actuals; Dom Oliba ha volgut enviar-nos un missatge de suport als qui encara lluitem per una pàtria, la seva, lliure i comuna. No demanem que caigui el cel; però si li agraïm aquestes ajudetes que ens fan més lleu el camí i més agradós el combat. No és molt ni massa, però de mica en mica s'omple la pica. Nembé !. Gràcies Dom Oliba pel teu suport!. Sempre és bo saber que des del Canigó ens envies vents de llibertat !. Nosaltres, des d'aquí, anirem fent el que puguem...ni que sigui per tocar els ous.

L'abat bisbe Oliba mor l'any 1046, als setanta-cinc anys, a Cuixà. La seva mort fou molt sentida i generalitzada. Els monjos de Ripoll elaboraren una encíclica que donà la volta a mitja Europa. En resposta, almenys noranta-dos cenobis enviaren el seu sentiment de condol, una gran resposta per part de comunitats que no el coneixien, però tenien notícies de la seva obra.

« Teníem i l'hem perdut, un bisbe i un abat de benaventurada memòria, pare de tota la pàtria, dom Oliba, desitjable de faç i de nom, la dolça afabilitat del qual i l'afectuosa paternitat de tal manera amb ell aglutinaren les nostres ànimes, que més car ens era que la nostra mateixa vida i, després de Déu, no hi havia cosa que a son afecte ens fos preferida. Aquest, doncs, per començar des de son origen, en nobilíssim bressol fou nat i en sang gloriosa per sos majors fou engendrat. Ell d'ençà de la seva més tendra minyonia erudit de lletres divinals, per dret hereditari obtingué el principat de la seva pàtria, gloriosíssimament el regí i encara l'ornà amb la glòria mundanal escadussera i amb el guany de moltíssimes honres. Però, tocat del divinal Esperit, renuncià a les obres del segle i, essent encara molt jove, milità sota l'imperi de l'abat, segons la regla del pare sant Benet, en el monestir de la gloriosa Verge Maria (Ripoll). Mentrestant, passant, gairebé a un mateix temps, els dos abats dels dits cenobis (Ripoll i Cuixà), per aclamació de tots els germans, jatsia que hi repugnàs, rebé la doble cura i regiment. Una volta que fou elegit, envers de tots es mostra equànime i de paraula ensenyà les obres de la vida santa i amb l'exemple la mostrà. Amplificà així mateix l'estament de les esglésies amb la doctrina de la saviesa, i amb l'admirable estructura dels edificis i amb la glòria de variats ornaments conquerí per a elles gran honra. I quan morí el bisbe de la regió (Ausona), per avinença de clergues i dels barons de tota la bisbalia, i per elecció magnífica dels prínceps, i per ordinació cuitosíssima de diversos prelats, fou sublimat a la càtedra pontifícia. Res no afluixà el rigor de la primera continència, ans a sos súbdits donà exemple d'humilitat i de paciència i de tota bona obra. Ell, finalment, com de bons costums fos poderosament abellit i per l'afecte d'una caritat exímia fos a tothom amable, previngut de malaltia en aquest cenobi del gloriós arcàngel sant Miquel (Cuixà) i arribat a la suprema darreria, comanà al senyor la ramada a ell confiada. I d'aquesta manera, a presència de molts miserablement desconhortats i en plant corfosos, als tres dies de les calendes de novembre, en dia dijous, quan ja tombava l'hora nona, emigrà d'aquesta present vida; i amb la seva mort a nosaltres ens deixà plant inenarrable i plor ben amargós. »

—Encíclica mortuòria elaborada per la comunitat de monjos de Ripoll