Si jugues a casa, per què ets tu qui et treus la samarreta?.Sempre en català!

Jacques-Louis David (1748-1825). Patroclus.

Des dels temps en que Sant Pau va caure del cavall, camí de Damasc; és norma establerta que qui juga en camp propi no s´ha de treure mai la samarreta, ni substituir-la per una d'estranya, això pertoca al foraster.

Doncs bé, fent referència al català, cal preguntar-nos: per què som nosaltres (els catalano-parlants), just nosaltres, els que sempre ens hem de despullar de l'idioma -la nostra samarreta - quan algú s'instala a casa nostra?. No tenim orgull, drets ni dignitat?.

Tot plegat és el resultat del procés de colonització castellà/espanyol: substitució de la nostra identitat nacional i interiorització progressiva, per part dels ocupats, d'un procés induït de menyspreu cap a un mateix fins arribar al punt d'haver d'arribar a l'humiliació de demanar perdó per existir. Així ho explica Dieterich:

"Assolida l'alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d'alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat "natural", per ço la colonització significa sempre la falsificació de la història, o àdhuc la seva anatematització".(Heinz Dieterich, Emancipació i identitat d'Amèrica Llatina: 1492-1992)

Cal erradicar per sempre els tòpics:

- parlar català no és de mala educació, mala educació és no parlar-lo.

- el català és un idioma provincià i el castellà ens obre la porta al món. Fals !. El català és l'idioma nacional dels catalans. L'idioma imprescindible, l'idioma de futur, l'idioma que ens obre portes, l'idioma universal: no és altre que l'anglès. El futur és: llengua pròpia+anglès.

- ja n'hi ha prou d'haver de canviar d'idioma perquè gent que ha nascut aqui, funcionaris o nouvinguts ens surtin amb l'abominable cançoneta de que no ens entenen, que no entenen el català. Prou!. A partir d'ara qui no els entendrem serem nosaltres!. "Perdoni, no l'entenc", així és com responc darrerament als insoportables tele-operadors castellano-parlants que truquen a casa fent propaganda de companyies de mòbils (incapaços tots de dir correctament Francesc, el meu nom. A la merda !). "Perdoni, no l'entenc"...i penjo.

Conciencem-nos: som catalans, el nostre idioma és el català, som al Principat de Catalunya!. Ells no ens entenen?...no, no, el tema és que som nosaltres que no els entenem!. Mai dels mais abandonarem el català!. Aquest és el camí irrenunciable dels pobles dignes, sobirans i lliures!.

Per acabar, una cita del discurs del rei Martí l'Humà a les Corts de Perpinyà l'any 1406. Una cita per fer-vos pujar l'auto-estima, per erradicar el nostre complexe de poble esclau, per fer-vos veure que no em de demanar perdó per ser part d'una nació mil.lenària, avui ocupada:

Martí l'Humà a les Corts de Perpìnyà el 29 de gener de 1406

"E per tal com no devem callar la virtut, la glòria é la noblesa del Principat de Cathalunya é dels Cathalans, podem verificar la paraula per Nos commençada: Gloriosa dicta sunt de te. Noble Cort, é noble Principat de Cathalunya, é vosaltres Cathalans : glorioses coses son dites de vosaltres(...)Peró per conclusió de nostres paraulas vos volem dir un acte fort virtuós, quel Rey nostre besaví feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, jo us do la bandera nostra antigua del Principat de Cathalunya.

Alçats, alçats les vostres banderes, car dignes sots de possehir lo Principat de Cathalunya."

Martí I l'Humà (Girona 1356 - Barcelona 1410), Comte de Barcelona de 1396 a 1410. Segon fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília. En morir al monestir de Santa Maria de Valldonzella (Barcelona) el 31 de maig de 1410 començà l'interregne que es tancaria amb el Compromís de Casp de 1412, en el qual es trià per succeir-lo a Ferran I, anomenat el d'Antequera. És el darrer rei, per línia directa, del casal de Barcelona. Fou enterrat al Monestir de Poblet.

Consulteu els textos a l'Argumentari de la Nació Catalana

Tots volen que Déu salvi la reina...

Performed by the BBC Symphony Orchestra and Chorus, conducted by Sir Andrew Davis, with the Fanfare Trumpeters of Her Majesty's Royal Marines at the "Prom at the Palace" on June 1, 2002 at Buckingham

...menys ella.

Per què la reina és la única que no canta?

1-per falsa modèstia.

2-perquè és esquerpa de mena.

3-perquè fa galls.

4-perquè no creu en Déu i pensa que és perdre el temps.

5-perquè està cansada de viure i vol morir.

Podeu contestar l'enquesta que hi ha a la barra lateral

De com el Papa 115 va tallar tres dits al Papa 113

"Concili cadavèric" en el que el Papa 115 va jutjar i condemnar el cadàver del Papa 113

De fet, si voleu llegir literatura on els crims, venjances, traïcions, vexacions, adulteris, perversions, robatoris i tot tipus de malvestats hi apareguin generosament, us recomano, ferventment, la lectura de la Bíblia o d'alguna història del pontificat que tingueu a ma.

A casa, de ben petit, m'agradava llegir la "Historia del Pontificado, vida de los Pontífices Romanos desde San Pedro, Príncipe de los Apóstoles, hasta Su Santidad PIO PAPA XII, gloriosamente reinante", escrit per Manuel Aragonés Virgili i editat per la Editorial Casulleras de Barcelona, l'any 1945. "VI año de la Victória de la Cruzada Nacional".

Resultat d'aquestes lectures va ser descobrir que els dolents, els "rojos", eren dolents, que els bons també eren dolents i que el que realment era bo,era l'home que venia regalèssia a la porta de l'escola; sempre feia bona mesura a l'hora de tallar la comanda. A efectes pràctics, aquestes reflexions em van dur, a l'edat de 13 anys, a ser co-fundador de la LAO (Liga Anti-Opus), a participar en la desaparició del crucifix de classe (demostrant empiricament que, per molt "fix" que es digui el crucifix, aquest es pot treure, fàcilment) i, també, a negar-me a anar a missa i, en conseqüencia, a ser perseguit per tota l'aula per un professor espanyol molt gros que es feia dir Sr.Valero. A la pared de la capella de l'escola, amb lletres ben grosses, es podia llegir. "La verdad os hará libres", frase per la que sentien debilitat els membres de la secta catòlica d'aquell pallasso demagog i amb pretensions: Don Josémaria Escrivá de Balaguer, marqués de Peralta (en realitat ni es deia "de Balaguer" ni era marqués - el seu pare era depenent d'una botiga de Logronyo- , l'ampliació dels cognoms i el fals títol nobiliari foren atorgats de forma fraudulenta pel general Franco).

L'infanticidi de Betlem.1590. Van Haarlem.

Doncs bé, retornant al fil de les meves lectures infantils, val a dir que un dels Sants Pares més psicòpates que vaig trobar,va ser el que feia número 115 en el llistat de màxims representants de Déu a la terra: Esteve VI, un autèntic carcamal.

Esteve VI (Roma, ? – † 14 d'agost de 897) foupapa de l'Església catòlica del 896 al 897

Va ser nomenat Papa per Aldabert, marquès de la Toscana, després de la estranya mort de l'efimer (15 dies de papat) Bonifaci VI, que al mateix temps havia succeït a Formos.

Després de la seva elecció va ordenar exhumar el cadàver del Papa 113, Formos, per sotmetre'l a judici en un concili reunit per aquesta finalitat i que va passar a la història com el "Concili Cadavèric" o "Sínode del terror".
En aquest concili, celebrat sota la presidència d'Esteve VI en la Basílica Constantiniana es va procedir a vestir el cadàver podrit del Papa Formos dels ornaments papals i se'l va asseure en un tron perquè escoltés les acusacions. Darrera el seu tro es va fer posar un diaca que contestava les preguntes de l'acusació, com si fos el mateix Papa Formos qui respongués. Al final de la macabre representació el cadàver va ser declarat culpable i es va considerar invàlida la seva elecció com a Papa. Per tant, es van anul·lar tots els actes i les ordenances del seu papat. A continuació, es va despullar el cadàver, se li van arrencar de la mà els tres dits amb què impartia les benediccions i va ser llençat al riu Tiber després d'haver-lo cremat (les restes de Formos no es van recuperar fins el pontificat de Teodor II, que les va restituir a la Basílica de San Pere).El poble romà, en conèixer aquest fets, va detenir Esteve VI i el va tancar a la presó, on va morir estrangulat. El seu cadàver reposa en el Vaticà; sota una làpida on es llegeixen uns versos que conclouen amb la descripció del seu tipus de mort: "CARCERIS INTEREA VINCLIS CONSTRICTUS, ET UNO STRANGULATOS NERVO, EXUIT ET HOMINEM".

El va succeir el Papa Romà, que va morir enverinat; el mateix destí tràgic de Teodor II, el seu successor. En referència al cadàver mutilat, cremat i ofegat del Papa Formós cal dir que va continuar el seu calvari i, vint anys després de ser exhumat, cremat, mutilat i llençat al riu Tíber, un altre Papa, Sergi III, el va fer tornar a exhumar...

Jesús Ruiz Marín fa fer el gilipolles al seu fill de set anys

Uns pares utilitzen el seu fill de set anys per fer-li fer el gilipolles. S'hauria de tipificar aquest comportament esperpèntic com a delicte, castigat amb pena de desterrament a Melilla i retirada de pàtria potestat per incapacitat mental manifesta?. Aznaritis hiper-nacionalista aguda amb l'agreujant de brots cultural-genocides?.

La notícia, apareguda en el digital nacional-catòlic d'extrema dreta Libertad Digital, és la següent:

Un niño inicia una huelga de clase de música para cantar en castellano

Un niño de 7 años inicia este lunes una huelga indefinida en la clase de música, hasta que pueda cantar y estudiar en castellano. Los padres han comunicado al centro la situación, y aseguran que el pequeño "abandonará la clase hasta el inicio de la siguiente asignatura".


(foto: niño cantando en castellano)


LIBERTAD DIGITAL

El niño cursa 2º de Primaria en el CEIP Sant Climent, en San Climent de Llobregat (Barcelona) y el hartazgo les ha llevado a tomar esta decisión, cansados de la imposición lingüísitica, según publica este lunes La Gaceta. Desde que iniciara sus estudios en este centro, habían solicitado que el niño recibiera las clases en castellano, siempre amparándose en el artículo 139.1 de la Constitución española.

Su padre, Jesús Ruiz Marín quiere que se respete la libertad de expresión de su hijo "con objeto de evitar un presunto caso de sumisión lingüística a la lengua catalana". Por otro lado, también le recrimina al centro que "para la instructora de música nuestro hijo no existe.. Ni le enseña en su libro ni le pone su CD para que pueda cantar en castellano. Todo el material que nos costó el libro tutorial en castellano para la profesora. Ni lo pagan, ni lo compra el centro ni enseñan al niño, dice Ruiz Marín.

Pero el abuso que denuncian los padres no se queda aquí. Además, denuncian que están a la espera de recibir evaluaciones y documentos oficiales sobre la evolución educativa de su hijo "Hemos sabido que el niño ha pasado de curso porque ahora está en 2º" asegura.
Desde el centro niegan la mayor. El director ha dicho a La Gaceta que "Al final de curso se reparten informes de varios folios a todos los alumnos del centro. Los padres de ese niño reciben ese mismo informe solo que en castellano". Pero Ruiz insiste: "La información que ofrecen no es oficial. No lleva membrete del centro, ni sello. No tiene validez jurídica alguna" a lo que el director del centro responde "Estamos haciendo lo que marca la ley. Cuando un alumno pide atención individualizada en castellano, se le da, pero la música es una asignatura colectiva. Aunque tiene atención individualizada es muy difícil enseñar una canción en catalán y que sólo un niño cante en castellano" asegura Josep Balsa i Catalá.

Però la cosa no queda aquí, en data de 26 d'octubre del 2006, apareix a l' IDEAL de Granada la següent notícia:

EL IDEAL de GRANADA

Empadrona a su hijo en Granada para que reciba clases en castellano en Cataluña.Un padre catalán con raíces accitanas pide que se establezca una fórmula para seguir el plan de estudios andaluz Lo denomina «asilo educativo» y pide que lo estudie la administraciónJesús Ruiz Marín vive en Barcelona, pero sus familiares directos están repartidos entre Cuenca y Granada, entre otras ciudades de la península. Tiene un hijo de cuatro años y el segundo está en camino. Esto le plantea un problema: quiere que su descendencia reciba una enseñanza en castellano. Pero en Cataluña ahora esto no es posible en los colegios públicos. Por ello, ha buscado un recoveco para obligar al debate y a que las administraciones establezcan algún modo que permita a sus hijos recibir una formación acorde con los planes de estudios de las comunidades andaluza y castellana. Y, por supuesto, no en lengua catalana.

El caso que plantea este catalán es tan complejo como insólito. Es complicado desde el momento en el que ha buscado un resquicio en las legislaciones de las comunidades, inmersas en la revisión y aprobación de sus estatutos de autonomía, para poner a las administraciones en un aprieto cuando llegue el caso. Y es inédito porque no se conoce una supuesto igual.

Los pasos que ha dado y prevé dar Jesús Ruiz son los siguientes. Tiene un hijo de cuatro años al que ha empadronado en un pueblo de Cuenca, donde parte de su familia tiene un domicilio, para tener derecho a matricularse en un colegio público de la localidad cuando cumpla cuatro años e inicie el periodo de escolarización. Lo mismo hará con su segundo hijo, al que empadronará y escolarizará en Guadix, donde cuenta con familiares directos y el domicilio de sus suegros.

Cuando llegue el momento de matriculación, que en el caso de Cuenca será el próximo curso, el plan de Ruiz es que su hijo no asista a clase y siga un plan de estudios castellano en Barcelona a través de una academia privada. «Hasta los seis años la enseñanza no es obligatoria. Por eso, el tiempo juega a mi favor», apunta este padre.

Dentro de dos cursos, cuando la exista obligación de asistir, se planteará el problema que, de forma artificial, crea este catalán. Esto es: Si un niño ha estado matriculado en un colegio donde la enseñanza sea en castellano y su familia se traslada a Cataluña, por ejemplo, por motivos de trabajo: ¿En qué idioma recibirá la educación y con qué plan de estudios?

Ésta es la cuestión que plantea Jesús Ruiz como posible fórmula para obligar a las comunidades a crear una figura legal que él denomina «asilo educativo». Por el momento, ésta no existe y si un niño se ve en la circunstancia descrita, tendría que asimilar el plan de estudios catalán, con algún recurso de refuerzo por la falta de formación en el idioma, como los niños de inmigrantes que llegan a trabajar a la península procedentes de los más diversos países.

Pero, y tocando un debate mucho más profundo, este catalán vindica la colaboración entre comunidades para procurar un seguimiento del plan de estudios de Castilla La Mancha o Andalucía en Cataluña. «No sé si va a dar resultado, pero me he dirigido a la delegación de Educación conquense para que me den una solución», indica. Además de esta comunidad, la Andaluza también se verá en la misma tesitura. El segundo hijo de este padre catalán está en camino y será empadronado en Guadix, localidad en la cuenta con el domicilio de sus suegros. Ruiz es consciente de la complejidad de su planteamiento y reconoce que no sabe si le dará resultado. Pero con esto quiere promover la habilitación de una vía para aquellos que no entienden el castellano como segunda lengua. Entre otras ideas, plantea la homologación de escuelas privadas que impartan en Cataluña los planes de estudios de otras comunidades.

Com podeu observar, la notícia no diu res que el citat Sr.Jesús -cas flagrant d'utilització del nom de Déu en va- exigeixi que el seu fill faci els exàmens d'anglès en espanyol o en castellà (que com en el cas de català/valencià, al tenir denominacions distintes, i seguin les teories de Libertad Digital, són, com tothom sap idiomes diferents, que no tenen res a veure entre ells). El problema no és, doncs, la defensa del castellà, sinó la pròpia existència de la llengua del país, del català; que cal fer desaparèixer. Feixisme pur i dur amb la pràctica del genocidi cultural com a mètode.

També sóc del parer que aquest cas hauria de caure en mans del jutge que va prohibir els anuncis pro-seleccions catalanes per la "utilització" de menors. Pregunto: si és delicte que apareguin nens a la televisió jugant a futbol amb la samarreta nacional del Principat de Catalunya; no és molt pitjor criar un fill de set anys en l'odi al país que l'acull, prohibint-li l'accès a l'aprenentatge d'una llengüa mil.lenaria i el que és pitjor: fent-li fer el gilipolles?

Nits de sioux o els farcellets d'herbetes de Nuvolet d'Anís

Jo, vestit d'anar a menjar canelons

Una nit més i els sioux no m'han aconseguit matar. Agrair, doncs, al repartidor de diaris que, amb el seu soroll impertinent, m'ha despertat a temps. Els sorolls posats a temps de vegades són música i la música és vida. Per tant: sóc viu gràcies al soroll.

Indis de la pradera, xino-xano cap a casa, a veure la parenta. Ella, Nuvolet d'anís, com sempre, no tindrà el menjar a punt i ell l'hi dirà:"venim afamats i cansats de perseguir el Quico Ventalló, tota la nit; arrivem a la dolça llar i ens trobem que el més calent és a l'aigüera !. Quina explicació ens pots donar, dona inmòbil...i inútil ?. "Voràs, maridet meu, Garrafeta de Xartrès estimat, prou he fet farçallets d'herbetes del camí amb salsa de poniol a la bullisiana; però enlloc veig el tall. Tall que tu, valerós guerrer, m'has de portar". "Mmmmmm- ell, mirant al cel, diu- no passis ànsia, noble filla de Bou Banyut i Vaca Boja; demà, sens falta, aniré a la caça i captura del Quico Ventalló. Poso a Manitú per testimoni que mai més passarem gana i que demà acompanyarem els facellets d'herbetes, amb tall !"

Foto de família

El matrimoni Garrafeta de Xartrès-Nuvolet d'Anis, amb els tres nanus i dos venedors de la "Gran Enclopèdia de la cuina del bisont i altres animals de caça",

Maria, la nena que tenia un peixet vermell penjant d'un cordill

Il.lustració cedida per l'Anna Sender

Hi ha moments a la vida de tota nena que, vulgues que no, una necessita estar sola. Retrobar-se amb ella mateixa. Cercar, dins la migradesa del seu bagatge vital, aquelles eines que la puguin ajudar a comprendre certs successos que, quan es tenen pocs anys, esdevenen inexplicables...

La Marta, doncs, va sortir de casa amb el seu peixet vermell lligat d'un cordill; va enfilar carrer amunt fins arribar al parc, es va asseure en un banc de fusta verda i es va posar a pensar i pensar i pensar :
"Les coses ara hi són, ara no hi són. Avui les veus i demà no. Un dia les tens i l'altre ja no...Amb el canari ja ens va passar...i també amb l'àvia, Però mira, m'ho van explicar i ho vaig entendre, sense problemes. Ara bé, quan m'he llevat ella encara era a la cuina ben tranquil.la. Mentre m'he vestit, m'he pentinat i he preparat els llibres per anar a l'escola no he notat res estrany. A casa ja no hi havia ningú;l'Oriol, el pare i la mare feia estona que eren fora. No sé, per moltes voltes i voltes que hi doni, per molt que m'hi escarrassi, no hi trobo resposta...On és la madalena del meu esmorzar???".

"No busquis en les preguntes, fes que les preguntes et trobin a tu". Q.V