Tot allò que La Vanguardia calla i amaga dels afers d'Alexandre (Sandro) Rosell al Brasil.

Fa pocs dies el periodista Jordi Badia (bloc) va publicar una informació referent a certs contratemps del senyor Alexandre Rosell amb la justícia del Brasil. Tot seguit van aparèixer unes declaracions del senyor Toni Freixa -membre de l'equip d'en Rosell- afirmant que es tractava d'un afer sense importància. De ben segur aquest deu ser el motiu pel qual La Vanguardia i resta de mitjans espanyols no n'han dit paraula. Perquè, aviam, siguem sincers, qui és que no té una demanda signada per cinc fiscals de Brasilia per frau a l'erari públic?. Ben normal que La Vanguardia no en faci cabal.

També és comprensible que els periodistes de La Vanguardia no perdin el temps en aquestes nimieses, ocupats com estan en descobrir si el president Laporta va o no va al Luz de Gas; per tot seguit poder-ne informar a la ciutadania. Tan ocupats estan en dur-nos pel bon camí, tan clares tenen les seves prioritats informatives, que abans és saber qui és la nòvia del Jan Laporta que investigar l'allau de casos de corrupció que han convertit el sistema polític espanyol en una cleptocràcia disfresada d'estat de dret. La Vanguardia mai ha descobert res del que saben totes les cúpules dirigents fins que els casos de corrupció arriben a la justícia; i fins i tot, si així convé per un interès "superior", en determinats casos, continuen amagant-los, com és el cas que afecta al senyor Rosell.

L'afer de la demanda contra el senyor Rosell explicat de forma entenedora:

- El novembre del 2008 el Govern del districte federal de Brasília, amb motiu de la inaguració de l'estadi Bezerrao, organitza un partit amistós entre les seleccions de Brasil i Portugal.

- la premsa comença a denunciar irregularitats.

- 24 de març del 2009, el diputat Paulo Tadeo formula un seguit de preguntes i requeriments al govern federal per aclarir-les.

- 21 de maig del 2009, el Tribunal de Comptes, davant els indicis de delicte, el.labora un informe on es confirmen les sospites.

- 29 de juliol del 2009, intervé la fiscalía i,comprovada la gravetat del cas, presenta demanda contra diverses persones, una de les quals és Alexandre Rosell,propietari del 99% de les accions de Ailanto Marketing Ltd, empresa fantasma domiciliada en un apartament de Rio de Janeiro, residència del senyor Rosell. Aquesta empresa, constituida amb un capital inicial de 340 euros, és contractada irregularment just una setmana abans de la cel.lebració del partit; previa sessió dels drets per part d'una empresa domiciliada en el paradíus fiscal de les illes Caimán.

Segons el fiscal, aquesta empresa del senyor Alexandre Rosell ha estat encausada per haver actuat “amb ànim fraudulent i nítida mala fe” en la contractació del citat partit, pel qual Ailanto va cobrar 9 milions de reals, uns quatre milions d’euros, de la secretaria d’esports del govern estatal de Brasília.

Podeu consultar totes les dades, informació i documentació oficial al Bloc del Jordi Badia aquí

Un cop llegida la demanda dels fiscals -i extretes les conclusions demolidores que s'en deriven-, algú pot encara defensar, entendre o disculpar el silenci flagrant dels mitjans del conde de Godó davant un tema que implica la primera entitat civil de Catalunya ?. El Barça es pot trobar amb un president processat al Brasil i La Vanguardia dissimula, calla, amaga, oculta, manipula, encobreix... Tema menor o interessos privats i incomfessables?

Tot Amèrica en parla....inclús a EL COMERCIO del Perú, però no a La Vanguardia

Empresa fantasma habría organizado un amistoso entre Brasil y Portugal

El gobierno de Brasilia pagó US$4 millones a una empresa que contaba con 800 dólares como capital, por el partido que se jugó en noviembre

25 de marzo del 2009

Brasilia (Agencias).- Una radio local afirmó el martes que el partido, disputado el pasado 19 de noviembre en Brasilia y en el que vencieron los cariocas por 6-2, está bajo la mira de la justicia de Brasilia por haber sido organizado por una empresa aparentemente fantasma a la que el gobierno del Distrito Federal canceló nueve millones de reales (unos cuatro millones de dólares).

La versión de la radio CBN indica que el la fiscalía de Brasilia encontró que la empresa responsable, Alianto Marketing Limitada, tenía un capital declarado de 800 reales (menos de 400 dólares) y no tenía registrados teléfonos de contacto, según informó la agencia AFP.

La empresa organizadora del encuentro emitió dos recibos por los nueve millones de reales, con la numeración 001 y 002, reforzando la sospecha en la fiscalía de que la empresa era una fachada, indicó la emisora.

Además, la empresa declaró como domicilio una casa en Río de Janeiro donde vivía la empresaria que firmó el contrato del partido amistoso, Vanessa Preste.

La Confederación Brasileña de Fútbol se limitó a señalar que desconocía cualquier participación de intermediarios en partidos de la selección brasileña, cuyos derechos de imagen pertenecen a la empresa ISE, con sede en las Islas Caimán.

A Terra Magazine del Brasil

MP: Contrato de amistoso Brasil xPortugal é ilegal
Marcela Rocha
Especial para Terra Magazine

A partida Brasil x Portugal, que marcou a festa de inauguração do Ginásio Bezerrão, no Gama, em 19 de novembro de 2008, ainda levanta polêmicas. O governador José Roberto Arruda e o secretário de Esportes do Distrito Federal assinaram contrato com uma empresa denominada Ailanto Marketing LTDA, de Vanessa Almeida Preste e Alexandre Rosell.

Segundo noticiado pela rádio CBN, existe uma investigação formal no Ministério Público sobre o jogo.

Segundo o Ministério Público, a empresa foi contratada pelo governo do Distrito Federal sob o argumento de ser a detentora exclusiva dos direitos sobre o jogo das duas seleções, adquiridos junto à Confederação Brasileira de Futebol (CBF) e a Federação Portuguesa de Futebol. Por conta disso, instaurou-se o inquérito civil público.

O Ministério Público do Distrito Federal afirma que deve ajuizar ação para obrigar os responsáveis pela contratação da Ailanto Marketing LTDA a ressarcir o erário, finanças do estado proveniente dos contribuintes.

Em nota, o MPDF afirma que ao analisar o processo administrativo para a contratação da Ailanto, "os Promotores de Justiça verificaram a existência de ilegalidades na formalização do contrato". Descobriram também que "o próprio órgão técnico do GDF, a Procuradoria Geral do Distrito Federal, havia alertado para as ilegalidades. As ressalvas feitas pelo órgão consultivo, no entanto, foram ignoradas pelas autoridades responsáveis pela contratação".

Embora o processo continue sendo estudado, o MPDF, em nota diz já ter constatado:

"1) Ausência de delimitação do objeto do contrato. Se o valor da contratação é certo, R$ 9 milhões, o contrato não é nada claro sobre o que foi contratado;

"2) Inexistência de projeto básico, na forma como determina a Lei nº 8.666/93 em seu artigo 7º;

"3) Não foi elaborado um orçamento estimado em planilhas que especificasse os quantitativos da contratação e seus preços unitários;

"4) Inexistência no processo de contratação da comprovação de que o preço da avença é compatível com o preço de outras contratações."

Terra Magazine

Chico Buarque - O Que Será



Cálice - Chico Buarque

El "niño predicador" o els estralls del més allà en el més aquí

Fins a quin punt la creença fanatitzada en el "més allà" pot causar estralls en el "més aquí" ho podem comprovar en aquest vídeo. El protagonista és el "niño predicador " evangelista, Nezareth Casti Rey. A Jesucrist el van matar els jueus, diuen, però a Déu l'ha matat la facció conservadora i sectària del cristianisme.

No sé, jo sempre he preferit els politeistes: un Déu per a cada cosa i una cosa per a cada Déu. Ho trobo més pràctic i més dificil de dogmatitzar i, per tant, d'esdevenir agent d'alienació. Religió i alienació són l'exponent màxim de la deshumanització. Els "virtuosos" són el mal en estat pur,el dimoni vestit d'anar a menjar canelons.

La mort de Déu

per Friedrich Wilhelm Nietzsche

No heu sentit parlar d'aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!»? —Com que allí s'aplegaven precisament molts d'aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. És que s'ha perdut?, deia l'un. És que s'ha extraviat com un infant?, deia l'altre. O és que s'ha amagat? Té por de nosaltres? Se n'ha anat amb un vaixell? Ha emigrat? —així cridaven i reien en desori.

L'home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort —vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assasins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? No ens allunyem de tots els sols? No caiem constantment? No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d'un no-res infinit? No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? No ha començat a fer més fred? No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal encendre llanternes al migdia? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? —també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s'ha ensangonat sota els nostres coltells —qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? Amb quina aigua podríem purificar-nos? Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d'inventar? No és massa gran per a nosaltres la grandesa d'aquest acte? No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran —i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d'aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!»

—Aquí callà l'home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es féu trossos i s'apagà. «He vingut massa d'hora»—, digué aleshores, «encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament —encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s'han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l'estel més llunyà —i, això no obstant, són ells els qui l'han dut a terme!» —Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà els seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposta: «Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»

A mi no m'ofen gens que els Lakers defensin la independència dels Estats Units

A mi no m'ofen gens que els Angeles Lakers defensin la independència dels Estats Units, parlin només anglès i honorin el seu himne i la seva bandera. Trobaria estúpid que per a ser "universals" renunciessin a ser ells mateixos.

Per cert: no ser català és ser universal?, l'univers és l'Espanya castellana?. Això, en tot cas, serà minimalisme, provincianisme o deliris de grandesa.

+ Barça + Catalunya + Universals !!!

The Mamas & The Papas: California Dreamin'

Cas Rossell...o quan els magnats no ens deixen veure el bosc

El bon amic Roger Malló em facilita l' enllaç d'un article publicat a El País, Laporta y la diva uzbeca. Tot seguit em pregunta si "val la pena jugarse-la amb un personatge així ?". Llegeixo l'article. Explica que, a petició de la presidenta del FC Bunyodkor, el president Laporta va signar un acord per jugar dos partits amistosos amb l'equip uzbec, a canvi de 5 mil.lions d'euros. On és el delicte?.

Resulta també que Cesc, Cristiano Ronaldo i molts altres esportistes d'èlit han estat contractats per visitar aquesta república ex-soviètica, amb la qual l'estat espanyol manté relacions diplomàtiques i on acostumen a viatjar delegacions comercials de tota mena i procedència. Tot correcte, excepte si el protagonista és el president Laporta. Hipocresia?.

Si el Barça no pot viatjar a Uzbekistan -segons El País-, per raons ètiques; per què ho poden fer , sense que s'aixequi cap crítica, els olímpics de l'estat que van competir als jocs de Pequín?. Per què les universitats poden anar a buscar alumnes a les teocràcies àrabs?. Per què les cambres de comerç, el govern espanyol o els autonòmics envien delegacions empresarials a Irán, Xina o Kuwait i és acceptat com la cosa més natural del món?.

La campanya dels poders fàctics espanyols/catalans contra Laporta -i el que representa- té tres objectius principals:

1-descatalanitzar el Barça i impedir que sigui un simbol potent al servei del país

2-retornar el club a mans dels grans interessos econòmics de sempre.

3-destruir la imatge del seu president, a fi i efecte de impedir esdevingui lider i referent dels catalans desacomplexats, assenyats, lliures i, per tant, independentistes.

El problema d'aquesta ofensiva -com el de la nata massa ensucrada, que em comptes de donar plaer; embafa, mareja- és el seu excés. La sobre-actuació l'hi resta credibilitat i eficàcia; una mica com la Núria Espert que, interpreti el paper que interpreti, sempre sembla que s'enfonsi el món...encara que faci de pageseta moreneta.

Una mostra de fins on pot arribar l'histrionisme ridícul dels mitjans a que ens referim:

L'entranyable Ignasi Soriguera em va fer saber, fa uns dies, quina era la "gran notícia" esportiva que divulgava la TV3 socialista: declaracions d'un tal Salvat denunciant que membres de la candidatura del futur president, Marc Ingla, havien trucat a casa seva demanant-li el vot !. Quan més s'allargava aquest senyor, més feia el prèssec !. Era evident que si el van trucar és perquè no el coneixien de res. Jo també l'hagués trucat, ignorant con era, fins ara, que fos el candidat a la presidència del Barça impulsat per aquest culte i sant baró anomenat Minguella (tampoc sé quin és el seu nom de pila). Patètica TV3, la "suya".

La Vanguardia, tant diligent com és esbrinant si el president Laporta va al Luz de Gas, resta sospitosament cega davant aquesta notícia que afecta al seu candidat neo-nuñista:

Els negocis de Sandro Rossell tornen a posar-lo en dificultats.

Us imagineu quins serien el titulars si l'investigat per la justícia brasilera -per un cas que puja a 3'5 mil.lions d'euros- fos el president Laporta, en comptes del candidat dels poders fàctics?.

Molt em temo que els magnats no ens deixen veure el bosc. La desinformació és la seva arma per dominar la nostra voluntat. El nostre silenci és la seva victòria. Via fora els adormits !

Importants notícies sobre el cas Rossell al bloc del Jordi Badia

FRANK SINATRA - LET IT SNOW,LET IT SNOW,LET IT SNOW

Catalans, perdeu tota esperança. Les enquestes ho diuen: guanya CiU.

Catalans, perdeu tota esperança

Les enquestes ho diuen: guanya CiU. Les enquestes, sabeu, sempre tenen raó; i sinó és així, prou s'en cuiden els que manen d'aconseguir que el poble català, dòcil i submís, adeqüi el seu vot a la gran Veritat Demoscòpica. Curiosa aquesta perversió del sistema : no és la voluntat popular la que queda reflectida en les enquestes, sinó que és l'opinió de la gent que s'ha d'acomodar al que diuen els sondejos.

Guanya CiU perquè així ho ha decidit "l'eix del mal", a saber: Godó, el gran capital i Espanya.

No, no em digueu que CiU és nacionalista i l'eix del mal espanyolista i, en conseqüència, el que dic no té sentit. No m'ho digueu perquè tothom sap que darrera l'apariència hi ha una realitat que tot ho desmenteix. És ben cert que els militants i votants de CiU són majoritariament nacionalistes, però no és menys cert que la seva cúpula no actua com a tal; lligada com està als grans interessos financers espanyols. CiU és litúrgia nacionalista i pràxis regionalista. Mas és l'aposta del poder central, basicament perquè desactiva el nacionalisme, monopolitzant i apropiant-se la marca, i reconvertint-lo en inocuu company de viatge dels grans partits espanyols. Avantatges per a la cúpula?, totes!. Conseqüencies pel Principat de Catalunya?, la decadència previsible i persistent. La lenta mort dels bonsais.

Tenir CiU a la Generalitat afavoreix els interessos espanyols. Què millor per ells que tenir l'espai del nacionalisme català ocupat pels regionalistes?. Duran Lleida és el mur de contenció de les veritables reivindicacions catalanes.

Unes dades: després dels 23 anys de pujolisme, Catalunya havia perdut 6 posicions en la renda per càpita de les comunitats autònomes, a Madrid s'havien contruït 600 Km. d'autopistes, per 20 a Catalunya. L'AVE a Sevilla i Valladolid, mentre Catalunya encara l'espera i l'eix de la Mediterrània, qüestió de vida o mort per a la nostra economía, reposant en algun calaix ministerial etc, etc.

Un tripartit sense ànima ni contingut

Vaig votar el primer tripartit, ho confesso. Em feia il.lusió que, per fi, Catalunya desenvolupés una política d'esquerres i que, gràcies a l'influència d'Esquerra, el catalanisme passés a tenir un paper més reivindicatiu. Falses esperances. Més del mateix: gestió de l'administració colonial i tal dia farà un any.

No hi ha esquerres. Els partits que així es reclamen han acabat assumint el pitjor de la dreta i han intentat dissimular aquesta deriva instaurant una cultura de la subvenció més propera al caciquisme benefactor del XIX que a les transformacions socials inherents a l'autèntica socialdemocràcia.

Aquest acostament de les esquerres a la plutocràcia, al diner, a l'avaricia; és una de les causes principals de la deserció de molts votants conscienciats. Deia Bernanos a la seva Carta als anglesos, "el que subleva al poble en el nostre sistema no és el poder material del diner; és que el diner té l'aspecte, no d'un tirà,sinó d'un patró legítim, honrat, beneït". I és que en época de crisi és intolerable que l'esquerra actúi seguint els pitjors paràmetres de la dreta. on queda l'ètica i el proïsme?. Encara són vigents les antigues paraules de Lenin, " La por davant la força cega del capital - cega perquè no pot ser prevista per les masses populars-, que a cada instant de la vida del proletariat i del petit propietari amenaça en dur-lo, i de fet el porta, a la catàstrofe súbita, inesperada, accidental, que l'arruina, el transforma en captaire, en pobre, en prostituta, que el redueix a morir de gana.". Sembla mentida que aquest escrit, tan antic, sigui encara ben vigent avui en dia!.

Donc bé, en el cas del tripartit, aquesta pèrdua d'identitat de les esquerres i l'abdicació en els seus postulats nacionalistes reivindicatius l'ha deixat com contingent sense contingut: un artefacte politicament inútil.

Si a això hi afegim que l'home que ho encapçala -que tinc per bona persona- no té carisma per arrossegar ningú i que li manca allò que és el significat etimològic de la paraula home

en grec, que no és altre que esperit, facilment convindrem que el tripartit ha obert les portes de bat a bat als designis del poder financer espanyolista per entronitzar l'Artur Mas al Palau de la Generalitat.

Per sortir de l'atzucac: unitat independentista

Amb totes les prevencions possibles, crec que hem d'apostar pel trencament ineludible de l'status quoa polític actual. O això o quedar-nos a casa preparant el nostre propi enterrament. L'enterrament social i nacional de Catalunya.

A dia d'avui, penso que Jan Laporta és qui pot encapçalar millor aquest procés ( si sabeu d'algú altre ho dieu). Caldrà disoldre tots els grups i grupets que fragmenten l'espai independentista, crear una mena d'Oficina de Reclutament (càrrec ideal per ser exercit per l'Elisenda Paluzie), sumar 100.000 independentistes amb objectius unitàris, clars i eficaços i començar a plantar cara. A enfilar el recte camí vers la independència. No hi ha més

Tot esperant que Jan Laporta faci la passa endavant, voldria citar-vos un escrit de Podmore, publicat en una publicació de la Societat Fabiana de finals del XIX. Fa referència al general romà Fabius Cunctator, famós per la seva extremada precaució a l'hora d'executar operacions militars. Diu així: "Hauràs d'esperar a que es produeixi el moment oportú, com va fer Fàbio amb gran paciència, quan lluitava contra Anibal, encara que molts van censurar els seus constants aplaçaments. Però quan arribi el moment, hauràs de colpejar dur, com va fer Fàbio, o les teves demores hauran estat vanes i inútils".

Vera Lynn - Auf Weidersehen Sweetheart

Arrivederci Roma - Dean Martin



RICKY NELSON - Bye Bye Love 1957

Als turons de Manxúria - На сопках Маньчжурии

Д.Хворостовский - На сопках Манчжурии

Als catalans ens sortiria més a compte ser un land alemany...en tots els sentits

"Ningú és més esclau que aquell que es té per lliure, sense ser-ho"-Johann Wolfgang Goethe.

De fet, als catalans ens sortiria més a compte ser un land alemany...en tots els sentits. Si el divorci és legal, què ens impedeix canviar de parella?.

Si existeix l'estat lliure de Baviera, per què no la República Catalana lliure, associada a la República Federal d'Alemanya?. Seriem més rics, cultes, pròspers, democràtics, lliures i, amb el temps, nosaltres més rossos i ells més morenets. Interessa !

Cal estudiar aquesta proposta tan intel.ligent que faig jo mateix.

Joan Safont com excusa per parlar del tarannà.

Estava discutint amb el Joan Safont -abans que em convidés a abandonar el seu Facebook- sobre la, segons ell, manca de tarannà, grandesa i no sé quantes coses més del Joan Laporta. I jo li deia que això del tarannà a voltes és una manera de disfressar la hipocresia i que la grandesa es pot confondre amb poder i en aquest cas no hi veia grandesa...

I és que començo a estar cansat de benpensants, liberals, erudits i assenyats que ens han de dur pel recte camí (això no va pel Safont, ell només m'ha donat l'entrada a l'article).

I penso que no hi ha res més arrauxat que el seny, quan aquest desdibuixa i amaga els problemes i contradiccions de la societat -Francesc Ferrer i Gironès deia que seny és la manera que tenim els catalans d'anomenar la covardia.

No hi ha res més imprudent que la prudència quan aquesta és excusa per no enfrontar els conflictes socials i nacionals.

Res més extremista que la moderació. L'"a poc a poc", l'"ara no toca, el "peix al cove", la "pluja fina"...ha estat la manera "senyorial" i "política" dels moderats catalans de donar la victòria en safata a l'enemic, venent-la com un servei al país ( !?).

Vivim en una societat on certs valors petit-burgesos s'han interioritzat com dogmes de fe, a fi i efecte de donar cobertura als poderosos davant el poble; previament adoctrinat pels mitjans de comunicació.

Aquests valors falaços, graciosament auto-atorgats, són els que possibiliten a la classe política presentar-se davant el poble amb la prosopopèia imprescindible per entabanar-lo, directament. Fer passar bou per bèstia grossa i que om ho accepti com cosa natural, ben natural.

Pèrfida mascarada que permet a algú sentenciar i decidir -seguint els interessos induïts pel poder- si Joan Laporta, per posar un exemple, té tarannà o no, si té seny, capacitat política o si és prudent que pugui assumir un determinat rol polític.

La partitocràcia, feudetària del sistema financer, a qui deu obediència (els partits catalans deuen prop de 60 mil.lions d'euros a bancs i caixes) és qui decideixen el que ens convé i el que no. Són ells que ens duen pel mal camí.

El pensament únic monopolitza la informació, sense cap possibilitat de bastir una contra-rèplica crítica. Com podem combatre aquesta perversió del sistema democràtic?. No ho sé. I ara haig d'anar a sopar i no s'em acut res. Vosaltres mateixos!...jo no puc fer-hi més.

Lascia la spina, cogli la rosa

Kate Aldrich George Frideric Handel: Il trionfo del Tempo e del Disinganno

"Cos meu recorda", poema de Konstantinos Kavafis musicat per Josep Tero

RECORDA, COS...

Cos meu, recorda

no solament com t'han arribat a estimar,

no solament els llits on has jagut,

sinó també aquells desigs que per tu

lluïen dins els ulls obertament

i tremolaven dins la veu -i algun

fortuït entrebanc els va fer vans.

Ara que tot això ja són coses passades,

fa gairebé l'efecte que també als desigs

aquells vas ser donat -ah, com lluïen,

recorda, dins els ulls que se't clavaven,

com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

I el text original (en grec):

ΘΥΜΙΣΟΥ, ΣΩΜΑ...

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,

όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,

αλλά κ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα

γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,

κ ετρέμανε μες στην φωνή — και κάποιο

τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.

Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,

μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες

εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,

θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·

πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα. K.Π. Kαβάφης

Konstantinos Pétrou Kavafis (en grec, Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης transliterat també com Cavafis, Cavafy o Kavaphes, nascut i mort a Alexandria, Egipte, 29 d'abril de 1863 - 29 d'abril de 1933) va ser un poeta grec, una de les figures literàries més importants del segle XX i un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna.

Va treballar com a periodista i com a funcionari, i va publicar relativament poc en vida, encara que després de la seva mort la seva obra va cobrar paulatinament influència...

(llegiu més a la Wikipèdia)