"A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters." Cort de Barcelona, any 1283.

Imagineu-vos el cas d'una família que viu de lloguer en un pis pel que paga una renda mensual de 3.000 euros; qüantitat de totes totes abusiva i fora de mercat. Cada final de mes un veí truca la porta, arreplega el sou dels integrants de la família, s'embutxaca els 3.000 euros (i més) i deixa damunt la taula del menjador les escorrialles. La ignomínia fa temps que dura: des que uns veïns van rebentar la porta, van cremar els llibres i les coses de valor i, quan en tingueren prou, van canviar els noms de les coses. S'en van endur les escriptures de la casa i les van substituir per unes de falses a nom dels agressors. Qui si va oposar va ser mort. Els descendents, amb el pas del temps, atemorits i humiliats, van anar acceptant la seva condició de vençuts. Alguns familiars -algun gendre de mal record, com va ser el cas de José Antonio o l'Alejo- inclús van posar-se a sou dels ocupants per reprimir la seva pròpia família -no hi ha grup humà que no hagi tingut traïdors i llimacs. Periòdicament, algú sol.licita als nous amos una petita rebaixa del lloguer i també, si no els hi és molèstia, consideressin la possibilitat de fer alguna obra de manteniment, que la casa ja cau a trossos...res de res, ni cas: només l'insult i el menyspreu per resposta.

Doncs bé, aquest exemple que us he explicat, representa, fil per randa, la situació d'espoli i anoerrament nacional dels catalans. Vivim de lloguer a casa nostra, sense poder disposar de res i sotmesos a l'arbitarietat de forans. El seu "dret" no és el nostre "Dret", sinó un contracte de vassallatge que no hem de reconèixer.

Les nostres escriptures de propietat són les Constitucions Catalanes. La seva Constitució no es altra cosa que el certificat del lladrocini. L'anul.lació i substitució de les Constitucions i Drets dels catalans per part dels ocupants -mitjançant els Decrets de Nova Planta (17149- no s'ajusta al dret sobirà i legítim de Catalunya, sinó que és una violació de la legitimitat perpetrada per la força de les armes. A sang i foc

Els Decrets de Nova Planta deroguen de fet, que no de dret, les Constitucions de Catalunya de forma il·legal ja que segons les pròpies constitucions, com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials:

"...Statuim i ordenem que les Constitucions de Cathalunya, Capitols, y Actes de Corts no pugan esser revocades, alterades, ni suspeses, sino en Corts Generals i si lo contrari sia fet no tinga ninguna força ni valor" (lib. 1.tit.17.const.19.pag.52. Felip II. Cort de Barcelona del 1599)

Molt abans, s'havia deixat escrit:

"A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters." Cort de Barcelona, any 1283.

Per tot això que hem exposat, i en la contingència actual de vulneració de tots els nostres drets, per part del Tribunal Constitucional espanyol, cal deixar ben clar que aquest tribunal és il.legal i l.legitim i per tant el Principat de Catalunya no li deu acatament ni observança.

Davant lleis foranes il.legitimes, reivindiquem les emanades de la sobirania catalana.

«Mireu vostres furs i constitucions, vostres llibertats i vostres privilegis i vos tindreu per els pobles mes lliures de la terra.» Pere III el Cerimoniós. Corts de Montsó,Corts de 13

Lectures recomanades:

"EL DESPERTADOR DE CATALUNYA " (1713)

Opuscle polític editat a Barcelona el 1713, a finals de la Guerra de Successió. En un moment en què els catalans havien quedat abandonats pels aliats, "El Despertador de Catalunya" volia combatre el desànim i la propaganda borbònica, justificant les raons d'aquella resistència contra Felip V.

-bloc EL LLAMP

Una raó més perquè Catalunya demani l'estatus d'estat lliure associat a la República Federal d'Alemanya

Tornen els "Boixos nois" ?. Torna el Barçanyol provincià del nunyisme ?.

Amb la nova junta impulsada pel conde de Godó, tornen els "Boixos nois". Tornen els insults (ja van ser al mini insultant el president Laporta el dia de les eleccions), les bengales, la violència, l'horterisme xandalitzat.

Torna el Barçanyol provincià del nunyisme ?.

"Esport i ciutadania" era la divisa que, heretada de Josep Sunyol -el president màrtir-, havia fet realitat la junta dels Laporta, Godall, Ingla i demés companys d'aquests gloriosos anys que han fet del Barça un club solidari, amb prestigi internacional, culte, català i universal, senyor, tot un model a seguir. Haurà estat tot un miratge?.

Avui al camp han tornat les bengales i amb les bengales el record d'uns temps que creiem haver superat.

Molt em temo que Alexandre Rosell serà el Ferran Adrià del Barça, el deconstructor del club català que ha estat el millor de la història.

El soci ha votat i això és el que ha decidit. Que els déus hi facin més que nosaltres. Alea jacta est !

Des que el Barça ha caigut en mans del capital espanyol: perd el bàsquet, la "roja"...És la maledicció de la mòmia de l'abat Oliba?

Des que el Barça ha caigut en mans del capital espanyol: perd el bàsquet, perd la seva selección...Crec que és la maledicció de la mòmia de l'abat Oliba, que a Sant Miquel de Cuixà sia. Gloria sic transit mundi.

Revoltat en la seva tomba, aquest "pare de tota la pàtria" - així és com l'anomenaren els monjos de Ripoll, l'any 1046, en l'encíclica el.laborada amb motiu de la seva mort- veient l'estultícia i manca d'esperit dels seus compatriotes actuals; Dom Oliba ha volgut enviar-nos un missatge de suport als qui encara lluitem per una pàtria, la seva, lliure i comuna. No demanem que caigui el cel; però si li agraïm aquestes ajudetes que ens fan més lleu el camí i més agradós el combat. No és molt ni massa, però de mica en mica s'omple la pica. Nembé !. Gràcies Dom Oliba pel teu suport!. Sempre és bo saber que des del Canigó ens envies vents de llibertat !. Nosaltres, des d'aquí, anirem fent el que puguem...ni que sigui per tocar els ous.

L'abat bisbe Oliba mor l'any 1046, als setanta-cinc anys, a Cuixà. La seva mort fou molt sentida i generalitzada. Els monjos de Ripoll elaboraren una encíclica que donà la volta a mitja Europa. En resposta, almenys noranta-dos cenobis enviaren el seu sentiment de condol, una gran resposta per part de comunitats que no el coneixien, però tenien notícies de la seva obra.

« Teníem i l'hem perdut, un bisbe i un abat de benaventurada memòria, pare de tota la pàtria, dom Oliba, desitjable de faç i de nom, la dolça afabilitat del qual i l'afectuosa paternitat de tal manera amb ell aglutinaren les nostres ànimes, que més car ens era que la nostra mateixa vida i, després de Déu, no hi havia cosa que a son afecte ens fos preferida. Aquest, doncs, per començar des de son origen, en nobilíssim bressol fou nat i en sang gloriosa per sos majors fou engendrat. Ell d'ençà de la seva més tendra minyonia erudit de lletres divinals, per dret hereditari obtingué el principat de la seva pàtria, gloriosíssimament el regí i encara l'ornà amb la glòria mundanal escadussera i amb el guany de moltíssimes honres. Però, tocat del divinal Esperit, renuncià a les obres del segle i, essent encara molt jove, milità sota l'imperi de l'abat, segons la regla del pare sant Benet, en el monestir de la gloriosa Verge Maria (Ripoll). Mentrestant, passant, gairebé a un mateix temps, els dos abats dels dits cenobis (Ripoll i Cuixà), per aclamació de tots els germans, jatsia que hi repugnàs, rebé la doble cura i regiment. Una volta que fou elegit, envers de tots es mostra equànime i de paraula ensenyà les obres de la vida santa i amb l'exemple la mostrà. Amplificà així mateix l'estament de les esglésies amb la doctrina de la saviesa, i amb l'admirable estructura dels edificis i amb la glòria de variats ornaments conquerí per a elles gran honra. I quan morí el bisbe de la regió (Ausona), per avinença de clergues i dels barons de tota la bisbalia, i per elecció magnífica dels prínceps, i per ordinació cuitosíssima de diversos prelats, fou sublimat a la càtedra pontifícia. Res no afluixà el rigor de la primera continència, ans a sos súbdits donà exemple d'humilitat i de paciència i de tota bona obra. Ell, finalment, com de bons costums fos poderosament abellit i per l'afecte d'una caritat exímia fos a tothom amable, previngut de malaltia en aquest cenobi del gloriós arcàngel sant Miquel (Cuixà) i arribat a la suprema darreria, comanà al senyor la ramada a ell confiada. I d'aquesta manera, a presència de molts miserablement desconhortats i en plant corfosos, als tres dies de les calendes de novembre, en dia dijous, quan ja tombava l'hora nona, emigrà d'aquesta present vida; i amb la seva mort a nosaltres ens deixà plant inenarrable i plor ben amargós. »

—Encíclica mortuòria elaborada per la comunitat de monjos de Ripoll

Els temps gloriosos del Barça, com els de la Doris Day, mai més tornaran

Els temps gloriosos del Barça, com els de la Doris Day, mai més tornaran. Cada dia som més espanyols, cada dia més covards, cada dia més corruptes i provincians, cada dia fem més pena (per no dir cagar)

On mana Madrid, La Caixa i La Vanguardia no mana català.

Vergonya eterna als lectors de La Vanguardia que voten tan malament que sembla que tiren escopinades enlaire.

Alguna cosa haurem de fer els pocs que quedem que encara toquem quarts i hores

Bing Crosby Grace Kelly 'True Love'

Alexandre (Sandro) Rosell, l'home del triangle Madrid-la Caixa-La Vanguardia

Ja és pega que dels 31.895.000.000 m2 d'extensió que té Catalunya, l'AVE hagi de passar just sota els que ocupa la Sagrada Família. Casualitat, incompetència, mala fe ?

Es considera casual tot fet aïllat que esdevé sense cap ordre rector. Quan, com en el cas del Principat de Catalunya, totes les casualitats es decanten pel cantó dolent, haurem d'analitzar el tema des d'una altra vessant.

Existeix un pacte no escrit, que anomenarem "Operación Olivares" - en referència a cert conde-duque- que guia el modus operandi de l'assimilisme castellà contra Catalunya. El seu objectiu és rematar la feina de tots aquells que durant segles han maldat per la uniformització total de l'estat fins assolir la Gran Castella: l'Espanya Una, Grande y "Libre".

Els pilars fonamentals d'aquesta operació són els borbons, els dos grans partits castellans de dretes: PP i PSOE i la Conferencia Episcopal Española, amb el suport servil dels col.laboracionistes catalans. Els espanyols-castellans per convicció i els seus col.laboradors catalans per traïdoria o per treure'n rèdits personals.

L'estratègia ve marcada per la FAES i, de forma espontànea, per l'herència genètica catalanofòbica dels integrants del pacte.

L'objectiu final dels olivaristes, que no és altre que provincialitzar el país, debilitar-lo, murcialitzar-lo implica: minoritzar-ne el poder econòmic, sabotejar les seves infrastructures per hipotecar ne futur, minoritzar la llengua i la cultura per dissoldre els factors identitaris i, finalment, ocupar les institucions que puguin servir de referència nacional dels catalans.

En el camp de les infrastructures els exemples són flagrants: els darrers 20 anys s'han construit 600 km d'autopistes a Madrid per 20 a Catalunya, l'escandol dels deficitaris Aves a Sevilla i Valladolid en detriment de l'eix mediterrani i, el que és més greu, l'actual projecte de mega-port a Algecires conectat ferroviariament amb Europa per Camfranc, la qual cosa suposa deixar València, Tarragona i Barcelona en un cul de sac sense comunicació i amb la pèrdua del negoci amb Àsia.

Els mateixos exemples de discriminació criminal els podem posar en el món de la cultura, llengua, economia, finances, esports...la Operación Olivares té oberts tots els camps de lluïta.

Val a dir que aquest entramat catalanofòbic té molt a agraïr als col.laboracionistes catalans, sense ells moltes de les seves malvestats no haurien estat possibles.

ELS COL.LABORACIONISTES

Són aquells catalans adscrits a l'eix Madrid-la Caixa-La Vanguardia., veritables detentadors del poder real a Catalunya. El paradigma, el primus inter pares, d'aquesta tipología de catalans ha estat Juan Antonio Samaranch - el seu enterrament amb honors de cap d'estat, la seva capella ardent al Palau de la Generalitat, que ell havia ocupat anys enrera en nom del Dictador, serà una vergonya eterna per la història de Catalunya-. La seva aportació a la causa espanyolitzadora ha estat brillant; destacant-ne el fet de fer impossible reglamentariament la participació catalana als Jocs Olímpics o bé la tasca de descatalanització de la Caixa fins el punt de fer desaparèixer "Catalunya" del seu nom -procés semblant al que va fer des de la presidència del Real Automòbil Club de Catalunya. Per no parlar de la desaparició de Catalana de Gas i altres moltes empreses avui sota el control de Madrid.

Dins aquesta ofensiva olivarista hem d'englobar la tasca del Ministerio de Cultura, actuant de Brunete cultural. Mitjançant el previ ofec econòmic, entrada en les entitats senyeres amb lèxcusa del mecenatge, cas del Liceu o del Palau de la Música; paradigme de la corrupció absoluta de la Catalunya olivarista.

Res no es mou al país sense l'aprovació de Madrid- la Caixa- La Vanguardia. Els grans partits són tots deutors de la Caixa i els polítics sobreviuen si els hi permet La Vanguardia (protectora dels Duran, Millets o Rosells i massacradora dels Carods, Maragalls, Laportas i tots aquells que no s'apleguen a la seva voluntat) .

Però, vet'ho aquí que en aquesta terra de vassalls, abans coneguda per Catalunya, una entitat civil, la més important, se'ls havia escapat de les mans. Per si això no fos prou, el seu president s'estava convertint en punt de referència dels vers catalans i una amenaça per l'oasi català...

Es reuneixen, doncs, els amos del Casino i es posen mans a l'obra: compra dels esportistes més destacats (600.000 euros de prima per defensar la roja!), guerra bruta des de la Federació i campanya de desprestigi contra Laporta; amb xantatges, amenaces de mort i uns quants esbirros a sou presentant demandes i mocions de censura subvencionades per l'espanyolista conde de Godó(livares).

Per una banda destrucció de la imatge del president Laporta i de tots aquells que s'en reclamin hereus, per altre fabricació d'un candidat que estigui a les ordres de l'entramat espanyol i empresarial dels plutòcrates del país. Alexandre Rosell és doncs l'home dels poderosos. No ens enganyem, l'interès dels promotors de la candidatura Rosell no és el Barça (algú ha vist mai Godó al Camp Nou?) ni Catalunya, sinó recuperar-ne el seu domi ni, furtar-li la seva independència i a partir d'aqui tenir via lliure per fer i desfer segons els seus interessos privats. Primer Espanya i els negocis, Catalunya?, connais pas

Ja ens van enganyar fent veure que Millet era un pròcer barceloní, De la Rosa un empresari exemplar i que fer passar l'AVE per la Sagrada Família és fantàstic; ens tornaran a enganyar amb això de "Tots som Barça"?. No sé, però si jo votés la candidatura olivarista, no podría dormir amb la consciència tranquila; em sentiria com aquells guies sioux que ensenyaven al setè de Michigan on era el campament del seu poble.

L'eix Madrid-la Caixa-La Vanguardia, promotors de la llista Rosell

(foto i peu extret de Nació Digital )

Una foto curiosa... I autèntica. Es va fer a finals d'abril i aplega, d'esquerra a dreta, Josep Maria Xercavins, empresari immobiliari, Artur Mas, president de CiU, Enric Lacalle, president de Barcelona Meeting Point, José Antich, director de La Vanguardia, Josep Cuní, periodista de TV3, Antoni Brufau, president de Repsol YPF i Joan Maria Nin, director general de La Caixa.

Asseguts hi ha, també d'esquerra a dreta, Sandro Rosell, candidat a la presidència del FC Barcelona, Antoni Vila Casas, mecenes cultural, Arcadi Calzada, expresident de Caixa Girona, i Antoni Puig, empresari.

El motiu de la reunió, naturalment, era parlar del Barça.

Corpus 2005 o de com vaig estar a punt d'anar a combregar

La processó passant just davant casa meva (amb la catifa no hi tinc res a veure, es cosa dels veïns del tercer)

Diumenge, 8 del vespre. Jo era a casa, avorrit; pensant en què estava pensant i pensant perquè estava pensant en què estava pensant...

De cop he sentit música coral al carrer, " panis Angelicus fit panis hominum; Dat panis coelicus figuris terminum. O res mirabilis! Manducat Dominum...". He pensat: caram, avui fan música bona a la Plaça Vella!. M'he posat els mocassins marró fosc de pell girada (toc britànic). He baixat al carrer. Ni una ànima. Si tingués por, si fos poruc de mena, hauria tingut por.

La música que sentia sortia d'altaveus penjats als balcons. M'he sorprès. La coral ha callat i, tot seguit, s'ha sentit la veu del bisbe dient missa. He arribat a la Plaça Vella i he tombat cap a l'esquerra. A la porta de la catedral hi havia un grupet de persones. Un homenet, pressumptament mudat amb americana blau PP (o sigui lletja), m´ha donat un imprès on es podia llegir:"A les 8 del vespre.Missa solemne per Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa, seguida de processó amb el Santíssim Sagrament".

He entrat. Hi havia algunes amigues de la meva mare, del sector de les tenyides. També he localitzat algún ex-company de col.legi. M'he situat dempeus al final de l'Esglèsia, al costat la porta de sortida, i he posat cara de fer-me l'interessant, per si em mirava algú.

A l'hora de combregar m'ha vingut el següent pensament: i si em poso a la fila i combrego?, no recordo gens la darrera vegada que vaig combregar...

Un cop era a la cua, he recapacitat i m'he dit:

"escolta Quico, que tu vas ser promotor del boicot a la missa de l'escola, que vas ser fundador de la L.A.O ( Liga anti-Opus), que no pares d´escriure a Forums d'internet deixant com un drap brut la Conferencia Episcopal Española, la COPE, el Duran-Lleida i tot allò que faci olor a naftalina...aviam si mentre combregues, cau un llamp del cel i et deixa ben fregit!. Però no, no crec que passi".

He avançat unes passes i de cop he recordat que quan jo tenia 8 anys i anava a l'Escola Pia, la senyoreta Cardona ens havia explicat, a classe de religió, la següent història real:

" Ocurrió en un pueblo del sur de Italia. Un cura que estaba oficiando misa, en el momento de tomar la Sagrada Forma, fué tentado por el diablo y por un momento dudó que la Sagrada Forma contuviera el cuerpo de Cristo. Dios, entonces, quisó darle una lección y cuando el cura introdujo la Sagrada Forma en su boca, esta se transformó en un trozo de carne cruda, como si fuera un bistec crudo, lo entendeis niños?".

He girat cua, he deixat la filera i, tot xino-xano, he anat a fer un cafè al bar que vaig sempre.

Foto oficial de la meva primera comunió. El vestit era un hàbit blanc de franciscà.

Història del miracle de la Sagrada Forma convertida en carn

explicat pel Padre Jorge Loring S.I

Lanciano está en la costa del mar Adriático, en Italia. En el siglo VIII, estando un sacerdote celebrando la santa misa, después de la consagración, le asalta una tentación sobre la presencia real de Cristo en el Santísimo Sacramento. En aquel instante la Sagrada Forma se convirtió en un pedazo de carne. Asustado, atónito y emocionado se lo dice a los asistentes que suben al altar para observar lo ocurrido. La noticia se difunde por toda la ciudad.

El hecho está registrado cuidadosamente en un pergamino manuscrito de aquel tiempo, que posiblemente es el documento original en el que se describe y certifica el milagro. Por lo tanto puede ser el relato oficial de los hechos.

Este trozo de carne que tiene 5x6 cms. se conserva hasta hoy. Han pasado 1200 años.

Esta carne ha sido analizada en 1970 por los profesores de la Universidad de Siena Dr.Linoli, Profesor Universitario de Anatomía e Histología Patológica, y Médico-Jefe de los Hospitales Unidos de Arezzo, y por el Dr. Bertelli, Profesor de Anatomía Humana en la Universidad de Siena. Se trata de carne humana viva, tejido muscular fibroso, con un lóbulo de tejido adiposo y vasos sanguíneos. No aparece rastro alguno de las sustancias químicas utilizadas para la conservación de cadáveres El análisis cromatográfico de la sangre confirma que es sangre humana del grupo AB, el mismo grupo de la sangre de la Sábana Santa y del Sudario de Oviedo. Es verdaderamente admirable que las proteínas de una sangre tan antigua produzcan una curva electroforética mostrando el perfil propio del suero fresco.

Los análisis se realizaron con absoluto rigor científico, documentado con una serie de fotografías microscópicas.

Este milagro ha sido confirmado en 1976 por la Comisión Médica de la Organización Mundial de la Salud definiéndolo como un caso único en la Historia de la Medicina.

El informe científico de los profesores Linoli y Bertelli ha sido publicado por Bruno Sammaciccia en su libro «El milagro eucarístico de Lanciano», cuyo texto original italiano ha sido traducido al inglés, alemán, francés y español.

El informe científico de los Doctores Linoli y Bertelli, finalizado el 4 de Marzo de 1971, termina con estas palabras: «En base a lo anterior es posible afirmar, sin temor a contradicción, el origen humano de la carne y la sangre del milagro eucarístico de Lanciano».

Y nosotros terminamos diciendo: «El Señor ha querido dejarnos pruebas visibles y patentes de su Presencia Real en las especies sacramentales para confirmar nuestra fe en la Eucaristía y aumentar nuestra devoción al Santísimo Sacramento del Altar».

The Bachelors - Hello Dolly (1966)

És el cardenal Antonio Cañizares el "jefe" dels dimonis?.

Cardenal Antonio Cañizares (el que va de vermell, amb cua)

Va ser el juliol de 2004 que vaig llegir unes declaracions del teòleg de la Casa Pontifícia, Georges-Joseph Marie Martin Cottier, on afirmava el següent: "hem de prendre'ns el dimoni molt seriosament". Des de llavors he estat molt a l'agüait, intentant escatir qui són els dimonis del nostre entorn. No creieu que sigui tasca fàcil. El dimoni es camufla d'altri (per poder enganyar-nos millor). El dimoni pot ser ,indistintament, un senyor qualsevol o una senyora qualsevol (inclús una puta). Sap que si s'amaga en una altra identitat ens pot enganyar millor, que és el que vol: enganyar-nos per dur-nos pel mal camí !.

Al principi vaig pensar que el dimoni era l'Alejo Vidal-Quadras, però de seguida ho vaig descartar. El dimoni mai es camuflaria d'algú que fa cara de dimoni, seria absurd.

Després vaig pensar que el dimoni era el Boadella. Un director teatral, i més si és pallasso, té moltes possibilitats d'arribar a la gent. A més, el fet de no tenir ideologia ni principis, de ser un vulgar mercenari al servei de qui millor li pagui, afavoria arribar a sectors ben diferents i ben amplis. Però hi havia un inconvenient: Boadella més que fer riure fa pena...i el dimoni és molt orgullós; mai acceptaria fer de Boadella, fer pena. Descartat doncs el director dels teatres de Doña Esperanza Aguirre!.

De qui sospitava feia temps -però no ho havia confessat a ningú- era del cardenal Antonio Cañizares. Sant Mateu havia deixat escrit que el dimoni s'amagava en llocs àrids...i l'interfecte era, precisament, arquebisbe de Toledo. Les peces començaven a encaixar.

Per altra banda, les escriptures també diuen que el dimoni s'ajunta sempre amb altres ànimes malvades; no cal que us recordi la seva íntima amistat amb el Losantos, aquell radio-predicador que no va arribar a dimoni, sinó a dimoni amb tara: com quan obres el forn amb les madalenes a mig fer i aquestes s'aixafen i no arriben a fer el cim.

Però quan realment vaig veure que el cardenal Cañizares era el dimoni, el "jefe" dels dimonis o, en el seu defecte, que estava com un llum de ganxo, per tancar; és quan va fer aquestes declaracions dient que la merda d'estatut de Catalunya:

"vulnera derechos humanos fundamentales y es una puerta abierta al incesto, la poligamia y la poliandria”

És evident que usa la paraula "poliandria" per impressionar. Això és molt propi del dimoni, fer-se l'interessant. Incest i poligàmia també sonen com a coses gruixudes i reforcen l'impacte de la poliàndria en les consciències dels feligresos. Però, i aqui hi ha la demostració de les males arts del maligne cardenal-dimoni, algú pot creure que un estatut que només ens dona poder per decidir si Sant Jordi és festiu o no, pot ser la causa d'incestos, poligàmies i poliàndries???.

Dit això, només ens queden dues possibilitats respecte al cardenal Cañizares (actual prefecte de la "Congregación por el Culto Divino y la Disciplina de los Sacramentos"): que sigui el "jefe" dels dimonis o que sigui un cretí de campionat...o les dues coses a l'hora, que és el que crec. Vosaltres?

La tortura animal a Alhaurín el Grande, segons un "nazi excluyente del condado de Cataluña"

Mitjançant la Susanna Llena m'assabento d'un cas de brutal maltractament animal perpetrat a les "fiestas" de Alhaurín el Grande: la gent jove del poble gaudeix de la "fiesta" agredint un becerro, fins dur-lo a la mort. Cops de puny, cosses, fuetades, cops de pal cauen sobre l'indefens animal fins que, sense ja ni força per aguantar-se dret, s'aclofa. Ni això atura els energumens que continuen massacrant l'animal. No cal donar més detalls, només aclarir que si això és la seva Fiesta Nacional, la seva nació no és la meva.

Per curiositat he buscat informació d'aquest poble malagueny. A la recorrent Wiquipèdia trobo que la població passa dels vint-mil habitants i que els patrons són Sant Sebastià i Sant Antón, em sembla la mar de bé. El que realment m'impacta és el grandiloqüent i imperial escut oficial de Alhaurín. És aquest:

Descripció segons webmalaga:

"Escudo de la ciudad de Alhaurín el Grande (Málaga): tiene por escudo de armas el de Castilla y León, sobre el pecho de un águila imperial bicéfala, con corona estilo caballero español, el Toisón de Oro y la Flor de Lis de los Borbones entre los cuatro cuarteles".

Doncs bé, aquest escut imperial m'ha impactat. M'ha fet venir a la memòria antigues discussions al bloc d'aquell pedant ultra-nacionalista espanyol anomenat Antonio Pérez Henares. Un dels temes recorrents era que l'escut de Catalunya no podia portar corona perquè no era un regne, sinó un comtat. "El condado de Catalunya - segons ells- conquistado por el rey de Aragón". De res servia explicar-els-hi que Ramiro el monje havia fet donació dels seus teritoris al comte de Barcelona, posant en el mateix paquet la seva filla d'un any. Que en aquells moments el regne d'Aragó només consistia en l'actual provincia d'Osca ja que la resta estava ocupada per rei de Castella i pels moros; Aragó corria greu perill de desaparèixer.

Llavors sortia allò de que la bandera quadribarrada era aragonesa i que els nacionalistes catalans l'havien robat el segle XIX. Tampoc servia de res adjuntar-els-hi documentació irrefutable demostrant que la bandera aragonesa era una altra:

El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).

A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons" [12]. A la versió catalana d'aquesta crònica, que Pere terç envià al monestir de Ripoll perquè la guardessin, una miniatura representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany. L'autor va projectar l'emblema del llinatge al pare i fundador de la dinastia.

A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals que ara són les armes reials"[13]

El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.

El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)[14] i de la comtessa Ermessenda.

El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."

La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."

Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."[9]

El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."

La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".

El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).

***

Llavors seguien amb el tema de la llengua; que si era un dialecte del castellà o, fins i tot, del valencià, que si era un invent de Pompeu Fabra etc, etc

Al final, davant la manca d'arguments, la seva reacció era l'insult, del tipus: "nazi excluyente del condado de Catalunya, perteneciente al reino de Aragón"

Y és que el que pretén el nacionalisme espanyol no és argumentar, sinó assimilar i sotmetre. Per això necessita deixar-nos sense història, bandera, llengua i símbols. Deixar-nos sense identitat. Manllevar-nos l'auto-estima fins dur-nos a la condició sotmesa del vassall, de l'esclau.

Per això trobo frapant que la nació catalana no pugui tenir el seu escut cenyit per una corona, mentre el de la pintoresca vila tortura-vedells d'Alcahuín el Grande, ostenta àliga imperial bicèfala, Flor de lis, Toisó d'or i corona, entre d'altres galindaines. No et fot?.

Com diu l'Alfons Godall, futur vice-president del Barça: NEMBÉ !