El jardí de casa a principis de segle
La poesia és el tatuatge de la infància - Abd-Allah ibn Yahya
Sovint, a la caiguda de la tarda, quan el sol s'ajeia damunt la grava; ens asseiem a l'escaleta que pujava cap els estenedors envoltats de bruc. La Ramona posava dos diaris mig plegats damunt els graons -per no embrutar-nos- i m' explicava coses de quan ells era petita i vivía al poble, a Noves de Segre, prop del Cadí.
-Saps- em va dir un dia, mentre berenàvem una llesca de pa amb oli i sucre- no vaig nèixer aquí Catalunya...vaig nèixer a França.
- Ets francesa?- li vaig preguntar.
- No Quico, no -va respondre-, els meus pares vivien de les coses de la muntanya, no tenien diners, o en tenien molt pocs...com si fossin pobres. Cada any, pel setembre, anaven a collir raïm a França, a la verema, i amb els diners que guanyaven feien bossa per poder passar l'hivern.... ja t'he dit, erem pobres.
Un any- va continuar- que la meva mare estava embarassada -em duia a mi dins la panxa, com si fos una nou dins una closca-; amb el pare van decidir que anirien plegat a la verema. Un pagès de Cazouls de Bèziers que els contractava any rera any, els hi va assegurar que si la mare anava de part, que no patíssin, que la cuidarien com si fos una reina.
-Que maco- vaig dir, en veu baixa.
-Un capvespre, quan el pare tornava de fer el jornal, unes dones el van avisar que la mare estava a punt de parir- la Ramona va llençar una mica de molles de pa a les formigues i va seguir- Es veu que el part va durar tota la nit...
- No va anar bé?, la teva mare es trobava malament?, i el metge?- vaig preguntar.
- Radiastre!- va exclamar-, es veu que jo no volia sortir i fins la matinada no vaig decidir treure el caparró.
- La teva mare et va explicar com vas nèixer?.
- Un matí, quan encara vivia al poble, trajinant pel camí que porta a Arsèguel, em va dir aquestes paraules: " tu Ramoneta, ets així de maca perquè vas nèixer de matinada, a l'hora que canten els rossinyols. Les alzines que envoltaven el mas on et vaig tenir eren plenes d´ocells... i el cel, el cel de Bèziers, era farcit d´estels blancs i brillants. Són ells qui et van donar aquesta pell blanca i fina...i aquests ullets vius que tens, són com el raïm acabat de collir, tenen la força dels grans novells, aspres i dolços, com tu"...
La Ramona va callar de cop, va recollir els plats. Sols es sentia el soroll de l'aïgua sobre el marbre de l'aigüera.
El temps de la nit passà
i el seu vel descorregué,
com fa l’esclava cantora...
Abu-Nuwàs
(Segles VIII i IX)
He regirat la capsa de les fotos antigues. Volia trobar la imatge d'aquella nena de catorze anys, acabats de fer, acompanyada de la seva mare, trucant la porta de casa uns senyors de ciutat on es posaria a servir. Una maleteta, un farcellet, por als ulls.
Quan la porta del gran casal s'obriria, deixaria enrera l'infantesa, els pares, les muntanyes, els camps, els jocs...i la tendresa.M´hagués agradat llegir els seus ulls, l'expressió de la seva cara... però no, potser no, segurament, m'hagués fet mal, o tristesa, de fet la tristesa es mal amb una mica de sucre. El dolor és primari. La tristesa, en canvi, pot tenir música, color, olor...la tristesa es sensorial, vital, perceptible.Somriu la rosa i els llaüts alcen sa sola veu,
plora a voltes la flauta i refila un gemec.
Abu-Nuwàs
el jardíA la sala que dona al jardí, els senyors prendrien cafè i matarien les hores. Ella, s´ajuntaría amb la cuinera i la cambrera a l'habitació del servei, al costat de la cuina. No hi ha foto, no, de com li ensenyaven a cosir. Era costum llavors, que les noies, de ben joves, es preparessin el "mundo". Això és, tota la roba blanca que necessitarien el dia que es casessin. Amb catorze anys va aprendre a brodar llençols, toballoles, mocadors, cobrallits...
Mentre cosien, acompanyades per una ràdio que mai callava, ella, segurament, deixaria volar la imaginació pensant en el seu "princep blau", aquell home carinyós amb qui faria una família, tindria la seva casa, els seus geranis, la seva cuina, i uns fills, uns fills molt macos que podria estimar.
No he trobat cap foto d'això, ni tampoc de quan, amb el temps, portà el "mundo" a cal Beltran, uns amics seus, perquè li guardessin.
Els anys s´havien anat escolant, a casa li feia nosa el "mundo", i el noi somniat, no havia aparegut. Ara ella era la cuinera i tenía assumit que la seva vida seria allò: la casa dels senyors, cuinar, comprar, la missa del diumenge...
Es va anar fent un món petit, particular, humil, senzill... Els dies passaven tranquils i rutinaris. Era feliç amb les seves coses, però en el fons somniava, crec que somniava.Són quatre coses
les que revifen
el cor i el cos
l’esperit i l’ànima:
l’aigua, els jardins,
el vi clarós
i un rostre bell.
Abu-Nuwàs
.La darrera foto que vaig treure de la capsa era un paisatge d'Arties. La vaig posar al pilotet "paisatges". Tota una escampada de fotos, ordenades per temes, envoltaven el terra de l´habitació. A un racó, les de la Ramona. Només n'hi havia set, set miserables fotos. A cap sortia sola, sempre darrera algú. La majoria a la porta de l'esglèsia, a un costat, mirant com sortien els convidats d'un casament, crec que el dels meus pares. (si el meu avi anava del braç de la seva consogre, deu ser això, no?).
Mentre remirava, assegut a terra, les velles fotos de la Ramona he pensat una cosa que m´ha impresionat: a cap racó de casa meva hi ha exposada cap foto on hi surti ella, ni a casa ni a cap casa del món. La Ramona, aquesta bellíssima persona, no ha existit mai?, només viu en el meu record?.
Ella no vas ser la Senyora de ningú, ni la mare, ni l'àvia. No era propietaria de res, ni va presidir cap "mesa petitoria", ni va fer allò que anomenen "vida social". Era un ésser subaltern. Una anècdota dins l'escala social. Ella era esperit, i l'esperit no cotitza en borsa. Misèria i més misèria.
Va deixar una llibreteta d' Estavis a una neboda de la Seu d'Urgell. El dia que va baixar a l' enterrament, desprès del ritual de : "pobre Ramona, tan bona dona que era....", va recollir la llibreta i va marxar, no va demanar cap foto de la tieta. Res, res de res. "Apa, adèu-siau,bon dia tinguin".
A mi em van quedar les mates de menta, que tenia plantades a un racó del jardí, a un racó, com ella, sempre a un racó. Per mi aquest racó era el centre de tot.
Ara que estic acabant d'escriure aquestes línies, penso que jo tampoc surto a cap foto de les que hi ha per casa, ni de cap casa. Prenent les paraules de John F.Kennedy a Berlin: " Ich ben berliner" (jo sóc berlinès), penso que , potser, podria dir: "jo sóc Pallarès", com la Ramona Pallarès.
Aquest matí ningú ha regat la menta
Ha marxat de matinada
a l´hora que els estels de Bèziers
besen la dolça terra occitana.
Sola, a la cambra fosca.
Sola, com ho fan els èssers purs,
que el món, en la seva mesquinesa,
no ha sabut estimar.
Sola, en el seu silenci,
en la plàcida seguretat dels humils.
en la buidor que tot ho omple.
A la tauleta de nit, gairebé buida:
un vas d'aïgua a mig beure,
un mocador blanc i una flor,
una flor que algú hi ha deixat.
Fora, al jardí, els arbres
gronxen les branques,
,airejats pel vent tardorenc.
Les campanes escampen les hores,
en un espai, ara, sense temps.
Inutilment.
Aquest matí ningú ha regat la menta.
A la cambra, la darrera alenada es fon
entre els llençols blancs amarats d'espigol.
Al jardí, el colom blanc, el més blanc,
el seu colom, bategant les ales
amb força, ha emprès el vol cap el blau;
el blau fred i tendre del cel matinal.
Fins desaparèixer per sempre.
Les fulles del roure s'han estremit al seu pas.
i,
després:
el silenci
Q.V.
.Podeu llegir el post, relacionat amb aquest: "quan va necessitar la familia...". Cliqueu AQUÍ
.
La Ramona Pallarès i Caminal darrera la figura de l'avi (segurament al casament dels meus pares)
TRAJECTE FINAL
Cap vincle afectiu m'unia a aquella gent que es reunia al voltant de la taula el dia de Nadal. Només hi veia supèrbia , egoisme i un traç d'inèrcia immutable que dissimulava, amb estèril i senzilla naturalitat, la seva buidor. Els sentiments eren els mínims exigibles pels bons costums, ni més ni menys. Cap llicència per l'excés.
La família era com un tauler d'escacs on cadascú tenia assignat el rol d'una peça determinada i el rol d'ell era fer de peó. La reina, el rei, els alfils i els cavalls són de fusta i la fusta no té sentiments.
De fet, només havia estimat una persona de la família i, precisament, no era de la família: la Ramona, la minyona dels avis. Era natural d'un poble del Pirineu lleidatà, però havia nascut a la Provença, prop de Bèziers, on els seus pares anaven a fer la verema. Als 12 anys la van baixar a ciutat i la van posar a servir a casa d'uns fabricants. Res a dir. Eren temps difícils i era costum posar les filles a servir, encara que fossin nenes.
Gairebé sola, havia après a llegir, escriure i a fer números. Les coses que no li havien ensenyat les feia a la seva manera: per ella 126 pessetes s'escrivia 100 26 ptes. i 3.200 ptes. corresponia a 3000 200 ptes, ella ja s´entenia... però les seves sumes sempre pujaven quantitats astronòmiques per a algú que desconegués el seu particular sistema comptable.
De nen i fins la primera joventut, sovint m'escapava a la cuina a fer-li companyia, fins que venia la Senyora i em feia tornar amb la família. Els senyorets no han d'estar amb el servei .
Ella m'explicava com eren els pobles del Cadí; com anaven caminant d´un poble a l'altre i de les festes que hi feien i de com, prop del seu poble, fa molts anys, havien matat un general carlí, el Conde de España. L´havien estavellat per un pont, i ella, quan renegava, encara exclamava: macà els carlins!.
Li explicava, també, el que li havia ensenyat el seu avi, que era guaridor, sobre les propietats curatives de les plantes. La Ramona mai va prendre cap medicament, ho curava tot amb aigua de farigola, llimona, cues de cireres bullides i culleradetes d'oli.
De vegades anava al bosc a buscar pinyons per menjar-los plegats i, de passada, li portava branquetes que llavors posaven al costat de les portes o a punts estratègics de la casa. Ella m'havia explicat que les rates es pensaven que les branquetes eren serps i que s'espantaven i marxaven i devia ser veritat perquè mai vaig veure cap rata a casa.
La Ramona, per les fotos de jove que havia vist, havia estat una dona molt maca: pell molt fina i blanca, ulls blaus d´expressió molt viva i un somriure molt dolç. Un matí, mentre collien romaní per fer la carn, ella el va mirar amb aquells ullets blaus, i em va dir: " Quico, jo sóc com una mare per tu..."bueno", com una mare no, perquè ja en tens...però...com una mare", Vaig veure com els ulls blaus s'enterbolien i vaig retirar la mirada (ella veia com ningú de la família jugava amb ell i com ell fugia i s'en allunyava. Ella ho veia tot...i ho sabia tot).
El Parkinson va començar a consumir aquell cos que s'apropava a la vuitantena, els peus cada dia la duien menys i ella, que havia estat tant esbelta, s'anava arronsant, arronsant. Moltes vegades ell la trobava adormida asseguda a una cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre la taula de marbre i el braçet que li feia de coixí. Llavors, sense fer soroll, li deixava sobre la taula algún ninotet, alguns pinyons, alguna flor, alguna sorpresa, perquè ella ho trobés quan es despertés, com si fos una broma, un regal...no sé.
Una nit, quan tornava de veure els amics, la vaig trobar estirada damunt el marbre de l'entrada. No tenia força per aixecar-se. Vaig avisar gent de la casa i la van posar al llit. L'endemà la va venir a buscar una ambulància. Pel camí, ella em va agafar la mà i em va suplicar: " Quico, vull morir a casa". A l'hospital, algú de la família va dir al metge que l'ingressessin, per allò de que si es mor a casa, clar, el trasbals...Em vaigi ndignar i vaig convèncer les infermeres i el metge que la tornessin a casa. Així ho vam fer. Aquella nit es va morir.
El dia de l'enterrament, al cementiri, em vaig posar darrera de tot. Al meu costat, dues nebodes de la Ramona discutien qui s´havia de quedar l'aixovar...vaig girar cua i vaig enfilar el camí de xiprers que manava a la sortida, tot s'havia fet borrós... s'havia quedat sense família.
He de refer, tremolós ara, els bells senders de l'ahir/
sentir de nou, punyent com mai, la frisança d'aquell garbí tan gelós del teu record/
La ginesta del camí tenyirà de groc la teva absència/
llavors, el pensament esdevindrà plany/
i el plany, sens tu, presència". Q.V.
