Bloc del Quico Ventalló

Nit de Nadal, d'Àngel Guimerà

2011-12-24T17:03:00.000Z

Catalans, oli de Miquel Viladrich (1887-1956)

Jo vull la taula parada
com el temps que era nin
a prop de la llar fumosa
baix el sostre revellit.

Sols vós i jo, la serventa,
tornem al casal antic :
tots els altres se n’anaren
i mai més han de venir.

Guarniu la taula ben llarga,
que hi càpiguen grans i xics,
que han nascut el Fill de l’Home,
i és nit de goig esta nit.

Traieu la vaixella fina,
les estovalles de bri,
ompliu els pitxers de roses
com en temps que era feliç.

Poseu un cap de taula,
la cadira del padrí,
en l'altre cap la del pare
i la de la mare al mig.

A vora d’ella la trona
de mon germanet petit;
jo m’asseuré a l’altra banda,
com en temps que van fugir.

Enceneu la llar dels avis,
mig cremat hi ha un tronc de pi;
l’últim dia que es va encendre
quan la mare va morir.

I aneu-se’n lluny, la serventa,
que m’ofeguen els sospirs,
i vull que s’abeuri l’ànima
amb los records d’aquí dins.

Jo el rostre damunt la taula
posaré ben abscondit
entre els braços que no troben
ningú que estrènyer ací.

Amb mos gemecs d’enyorança
la taula faré estremir;
millor que dringuin les copes
com si m’estés entre els vius.

La ventada en les escletxes
farà l’udol del mastí
amb qui a l’escó m’adormia
abraçats com dos amics.

I per sobre de ma testa
la remor haig de sentir
de la gàbia trista i sola
que mou el vent esta nit.

I ne la paret els filferros
veuran mos ulls enrogits
com els barrots d’unes reixes
que passen sens mai finir.

En tant sentiré per fora
com tresca la gent feliç,
sonant ferrets i guitarres,
que el goig per tots sobreïx.

I als vidres de la finestra
escoltaré un dolç brogit,
igual que si fos la mare
trucant amb el cap dels dits.

I, ai, que la mare no ha d’ésser
sinó el palmó que hi deixí;
tan airós quan jo el portava
i ara trencat i ennegrit!

(Àngel Guimerà)

Miguel Viladrich Vila (Torrelameu, Noguera, 1887 - Buenos Aires 1956) fou un pintor català.

Va començar a estudiar arquitectura a Barcelona i de manera autodidacta pintura. Es va traslladar a Madrid el 1907 amb una beca de la Diputació Provincial de Lleida. Allí hi va conèixer a l'escultor Julio Antonio amb el qual va tenir una gran amistat fent amb ell nombrosos viatges per tot Espanya.

A partir de 1939 va viure a l'Argentina, on hi ha bona part de la seva obra pictòrica. Al Museu de la Hispànic Society of Amèrica de Nova York s'hi troben al voltant d'uns quaranta quadres.

Al temps que va estar vivint a Fraga va pintar uns murals al Castell de la ciutat, així com a l'Ajuntament de Barcelona, al final de l'escala negra. La seva pintura és figurativa, d'un ingenuïsme volgut i refinat i sovint amb temàtica popular.

(font: Viquipèdia">

Àngel Guimerà i Jorge Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – † Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg i poeta.

La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

El seu pare era Agustí Guimerà Fonts, vingut del Vendrell, i la seva mare Margarita Jorge Castellano, de les illes Canàries.

Va néixer en la que llavors s'anomenava Calle Canales i que actualment porta el seu nom. Va ser batejat el 10 de maig. Després de la mort del seu pare es va traslladar a viure amb el seu oncle a Catalunya el 1853, residint a Barcelona des dels set anys d'edat, i rebent una formació eminentment catalana. Viuria a partir de llavors entre la ciutat comtal i la petita població tarragonina del Vendrell, en la qual solia refugiar-se en els seus temps lliures. Del 1859 al 1862 estigué estudiant al Col·legi de Sant Antoni, on va començar a fer poesia, convertida en passió gràcies als escolapis Ramon i Vidales, i començà a tenir freqüents reunions amb intel·lectuals com Francesc Matheu, Pere Aldavert i Francesc Ubach.

A Barcelona, ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista...

(podeu continuar llegint l'entrada a Viquipèdia

El cartell, la bailaora-tennista, el toro o el dissenyicidi nacional-espanyol a Sevilla

2011-12-02T18:25:00.006Z

Ara que la senyora Núria de Gispert -fada carbassera que presideix el Parlament de la Ciutadella, consubstanciada (ella) en indigerible cocktail de regionalisme, religiositat i dretanisme arnat- ens ha prohibit parlar d'"espoli fiscal", m'atorgaré la gosadia de mentar l'"espoli mental", referit al cartell oficial de la final sevillana de la Copa Davis, so pena de ser reprovat.

Si bé el marge de tolerància en la valoració del disseny acostuma a ser subjectiu i ampli, no podem obviar que el cartell sevillà és un flagrant atemptat al disseny contemporani i un espoli al bon gust: compendi de tòpics definitoris del nacuionalisme espanyol-andalús sintetitzats en el cartell de marres. Bailaora-tennista, raqueta en mà, habillada amb "vestido de cola" amb pilotetes substituint els lunares. Una desgràcia.

Tampoc es podia exigir massa enginy al dissenyador, quen el premi era el descrit de la següent manera per la premsa sevillana:

"...los ganadores disfrutaran del premio ‘un día inolvidable, como inolvidable será la final de la Copa Davis en Sevilla’. Dicho premio, esta compuesto por una serie de actividades tanto lúdicas como culturales, como gastronómicas entre las que se encuentran una visita privada a los Reales Alcázares, Catedral y Giralda; estancia de una noche en una Suite en el Rey Moro Hotel Boutique; visita a los Baños Árabes Aire de Sevilla o la asistencia a un espectáculo flamenco en el Museo del Baile Flamenco, un almuerzo degustación en el restaurante Puerto Delicia y una cena en la terraza del restaurante la Raza – Seises entre otros".

Si heu obsevat bé el cartell us preuntareu: "on és el toro?, s'han deixat el toro?. Doncs no.
On és?. Heus-lo aquí, damunt la pitrera:

Vergonya, dames, vergonya !, la Gispert es passa al "bando nacional".

2011-11-30T21:10:00.009Z

Talment el mànec de destral, fusta de la fusta de l'arbre que col.labora a abatre, així la Presidenta del Parlament de Catalunya que, en l'oprobiosa sessió del 30 de novembre d'enguany, s'ha passat amb "armas y bagajes" al bandol dels nacionalistes espanyols i, amistançat amb Ciudadanos, ha prohibit l'us a la lliure expressió democràtica als diputats de Solidaritat Catalana per la Independència. Prohibit parlart, des d'ara, de "espoli" i "robatori" referit al saqueig d'Espanya vers Catalunya.

S'ignora si també queden proscrits tots els sinònims de "robar...

prendre*, agafar*, emblar, llevar, fotre. En general prendre, agafar, emblar, llevar. Impliquen violència: atacar, pillar, saltejar, rapinyar, rapejar, depredar. Desfalcar i cisar volen dir robar quantitats aprofitant-se del càrrec. Estafar és robar amb males arts, amb engany, i lladrunyar connota costum. Termes familiars que indiquen petits robatoris: desvalisar, despullar, netejar, pelar, pispar, rampinyar, arrambar, afaitar, polir. Quan es fa a gran escala o col.lectivament, saquejar. Furtar és robar d’amagat i sense intimidació o violència.
retornar.

No entenc gaire perquè Déu va fer l'"insecto palo"...

2011-11-30T16:30:00.000Z

No entenc gaire perquè Déu va fer l'"insecto palo"...a menys que aquest fos primer i fos ell qui hagués fet a Déu; en tot cas, sigui un, sigui l'altre, el fet que algun dels dos hagi creat el Zapatero, l'Alfonso Guerra, el Pepe Bono o el mateix Aznar, els inhabilita per qualsevol labor creativa. Ja els hi val, a ambdós.

Els sicilians i l'amor

2011-11-28T20:40:00.001Z

Cantant mentre passa el bestiar.

El flamant Fiat 1500 del cos de carabinieiris de la prefectura d'Agrigento es va aturar, sobtadament, per deixar passar un ramat de cabres que creuaven la carretera.

-Qui ho havia de dir, qui ho havia de dir- va murmurar el sergent Lanzafame mentre observava les bestioles desfilant davant el cotxe-, estimat Giusepetto, qui ho havia de dir....

En Giussepeto, el seu company de patrulla, se'l va mirar de reüll mentre el sergent li posava la mà sobre la cama i anava repetint: "qui ho havia de dir, qui ho havia de dir...".

- Qui havia de dir què, sergent?- va preguntar, encuriosit, Giusepetto.
Lanzafame, abstret en els seus pensaments, no va respondre i Giu, per fer alguna cosa, va decidir sintonitzar la ràdio. El locutor va anunciar que Gigliola Cinquetti interpretaria, tot seguit: "Non ho l'età", la cançó guanyadora del festival de San Remo 1964, precisament la cançó que feia posar la pell de gallina als dos agents de l´ordre sicilians.
Acompanyant les primeres estrofes de la Cinquetti, Giu va començar a cantar:

"Non ho l'età non ho l'età per amarti
non ho l'età per uscire sola con te.
E non avrei, non avrei nulla da dirti
perché tu sai molte più cose di me.
Lascia che io viva,
un amore romantico...".

Com tornant a la terra, Lanzafame, és va abstreure dels seus pensaments i tot girant-se cap en Giu li va agafar el relleu:

"...nell'attesa che venga quel giorno
ma ora no,
non ho l'età non ho l'età per amarti,
non ho l'età per uscire sola con te.
Se tu vorrai, se tu vorrai aspettarmi,
quel giorno avrai
tutto il mio amore per te.
Non ho l'età non ho l'età
per uscire sola con te.
E non avrei, non avrei nulla da dirti
perché tu sai molte più cose di me..."

En plena catarsi, enduts per una emotivitat dolça i irrefrenable, els dos companys és van agafar les mans i, a la manera dels seus idols Sinatra i Crosby, van atacar un dueto final:

"...se tu vorrai, se tu vorrai aspettarmi,
quel giorno avrai
tutto il mio amore per te!".

Uns copets al parabrises, secs i persistents, els van alertar, van girar la mirada cap on provenia el sorollet i es van trobar amb la cara del pastor de cabres amb el nas enganxat al vidre, es van deixar anar de les mans i es van asseure ben rectes, com si res hagués passat... Demés, en Giu notava que el sergent s´anava esverant i com es donava la circunstància que havia dinat canelons i era tradició ancestral a la seva família, els Massini de Palerm, no fer mai l´amor després de menjar canelons, doncs això, que millor deixar-ho córrer i canviar de tema.

qui ho havia de dir...

Per cert, sergent - va dir Giu, per canviar de tema -, qui havia de dir què?.
- Ah, perdona! - va contestar Lanzafame -, res, res, coses meves...de fet estava pensant que ara sóc un respectable carabinieri adscrit a la prefectura d'Agrigento, però jo em vaig criar a la Sicilia profonda i tinc un passat molt, molt...com t'ho diria?...un passat molt porc?, primitiu?, poc edificant?...
- De fet - va respondre Giu - amb qui més he follat, a part de amb la meva novia Giulietta, és amb vosté sergent, crec que ens podem tenir confiança...
- Estimat Giu - va respondre el sergent Lanzafame - , ja m´agradaria poder dir que, a part de la meva esposa Catherine, amb qui més he fet l´amor és amb tu, però...
- Hi ha algú més? - va inquirir Giu.
- Sí, desgraciadament sí- va respondre el sergent, tot abaixant el cap avergonyit.
- És home o dona?- va preguntar Giu, ferit en el seu orgull.
- Cabra- va respondre el sergent.
- Com?- digué Giu.
- Cabra, cullons!-
- Cabra??? - va insistir Giu astorat.
- Sí, sí - va respondre el sergent Lanzafame- cabra, cabra...bé, cabra no: cabres! Cabres, cabres...moltes cabres, moltes, moltes...tantes com pasturen l´illa de Sicília!.
Giu observaba el sergent sense poder articular paraula mentre unes gotetes de suor li emergien del front.
- No pensis malament Giu- va seguir el sergent- no sóc un degenerat, ni cap cosa rara...com t´ho podré explicar?...mmm...saps?, t´ho explicaré desde el principi. No va ser culpa meva. Va ser culpa de la meva àvia...

El que va passar al galliner...

- Ho recordo molt bé - va dir el sergent - , era l'endemà del meu catorzè aniversari
A mig matí vaig agafar el camí que porta a Castelfiori per passar uns dies amb els oncles paterns. Al passar davant el galliner de casa vaig observar la porta mig oberta, la vaig tancar de cop i vaig passar el pestell, assegurant-me que quedés ben falcat.
El que no sabia és que dins hi havia l'àvia Genoveva donant el pinso a les gallines.
Una tarda (ja en feia sis que era a cals oncles) estava amb el meu cosí Elio caçant granotetes a la bassa grossa quan de sobte vam sentir la veu de l'oncle que cridava: " Nino, Nino, hi ha uns senyors que volen parlar amb tu". Pel camí va aparèixer l´oncle acompanyat de tres carabinieris. L´Elio i jo ens vam posar dempeus.
Quan van arribar a la nostre alçada, un d´ells, el més alt, es va dirigir a mi amb les següents paraules:
" Ciutadà-nen: aquest matí, fent una ronda de reconeixement a la recerca d'uns coneguts malfectors originaris del poble de Corleone, just quan enfilavem el camí que travessa la propietat coneguda per "Lanzafame la povera" ens ha semblat sentir una veu del sexe convexe, o sigui: una veu de dona, que entonava una cançó. La veu provenia de l´edifici habilitat com a galliner i que forma part de l'abans dita propietat, ens hem atençat fins el punt que hem pogut identificar els sons del nostre himne nacional: "Fratelli d'Italia". Tal com mana el reglament ens hem posat en posició de firmes i, seguint la veu provinent del galliner, ens hem posat a cantar:

Fratelli d'Italia l'Italia s'e' desta, dell'elmo di Scipio s'e' cinta la testa. Dov'e' la vittoria ?

La porga la ciona
che schiava di Roma
Iddio la creo'.
Stringiamoci a coorte,
siam pronti alla morte.

Siam pronti alla morte, l'Italia chiamo' ! Stringiamoci a coorte, siam pronti alla morte. Siam pronti alla morte, l'Italia chiamo', Si' !

Acabada l'interpretació de l´himne, i tal com mana el reglament, hem cridat, amb veu ferma i varonivola: Viva Itàlia!. Una veu de dona, que sortia del galliner, ens ha contestat amb un tènue i debil: Viva Itàlia !.

Quan ens disposavem a continuar el camí, hem sentit la veueta que cridava un estantís:"socorri!,socorri!"...i hem deduït que algú necessitava ajut.
Hem picat la porta del galliner, toc-toc toc-toc, i res, ningú obria. Hem tornat a trucar i la veueta ens ha contestat: "rebenteu la porta, collons!, no veieu que estic tancadeta com una cargolina dins la seva closca?". I així ho hem fet: patada i porta enlaire!.

Ous, ous i més ous!

El que hem vist al rebentar la porta ens ha impactat, valga'm Déu!. Un espectacle dantesc!. A un angle del galliner, apretades les unes amb les altres, dotzenes de gallines despullades, sense una ploma, tal com Déu les va portar al món!. L'àvia Genoveva,a l´altre angle del galliner, estava asseguda sobre una muntanya de plomes i al seu voltant dotzenes i dotzenes de closques d'ou. Al bell mig del galliner hem vist una escena que ens ha fet ruboritzar i que no ens veiem en cor de descriure. Hem dirigit les nostres mirades a l'àvia Genoveva i li hem preguntat: " i això? " i ella ens ha respost: "res, res, el meu conillet, el blanquet que és més puta que les gallines! " i nosaltres, tots tres alhora, li hem contestat: "mai millor dit!".

Estimat ciutadà-nen -va seguir el carabinieri en el seu monòleg-, no vull semblar vanitós, però l'alliberament de l'àvia Genoveva té certa versemblança amb la conquesta de l'illa fortificada de Pantelaria per part del XVè cos de les tropes aliades comanades pel general Alexander i que, com molt bé saps, va significar l'inici de l'alliberament de Sicilia de l'ocupació nazi. Però no fugim d'estudi, el cas és que l'àvia Genoveva està sana i estalvia a casa i et vol veure. Basicament vol saber si la vas deixar tancada a drede, a posta, ex-professo o ipso facto. M´entens maco?, doncs apa!, fés el farcellet amb les teves pertinences i t'acompanyem a Lanzafame la póvera. Ápali, anem !".

Migdiada sota d'un salze

En tot això, el Fiat 1500, després de deixar passar el ramat de cabres, va cercar un lloc tranquil on deturar-se i seguir la conversa.
- Estimat Giu, no sé perquè t'explico aquestes coses, si et canso...- va dir el sergent.
- Què va, què va, estimat sergent - va dir Giu - les seves històries m'abdueixen i fan que cada cop senti més estima per vostè, una estima que si no en podem dir amor poc li falta - Giu va fer un silenci i va continuar -...segueixi, segueixi...què va passar quan va anar a veure l'àvia Genoveva ?.
Doncs va passar - va seguir el sergent - que un cop fet el meu equipatge i que la tieta m'hagués posat roba neta, pentinat amb la clenxa al mig i posat colònia d'espigol darrera les orelles ( i una mica dins el nas, per fer-me riure )i després de voler-me cordar les sabates, cosa que no va aconseguir pel simple fet que no en tenia jo, de cordons, doncs això, quan vaig estar a punt em vaig acomiadar dels oncles i de l'Elio i amb els carabiners vam empendre el camí que va cap a Montallegro i després cap a Siculiana i d´allà, agafant un caminet que voreja la montanya, cap a Lanzafame la póvera.
Cap al migdia el sol picava de plè. El caporal ens va fer aturar sota d'un salze que hi havia al costat d'un rierol i ens va dir:" sabeu què nois?, primer prendrem un bany gratificant en aquest riuet, dinarem, descansarem una micona i reemprendrem la marxa...per cert, avui és el meu aniversari i he portat aigüardent de gers per celebrar-ho!" i tots vam cridar, espontaniament: visca, visca, visca!.

Ens vam despullar tots quatre, els tres carabinieris i jo, i ens vam llençar al riuet i vam començar a xipollejar i a esquitxar-nos els uns els altres, la veritat és que els carabinieris eren molt simpàtics i ens ho vam passar molt bé i vam riure molt.
Quan ens vam cansar de jugar a l'aigüa ens vam estirar sota del salze i.... ja sé qué em preguntarás ara, Giu -va dir el sergent Nino Lanzafame, dirigint-se al seu company.
- Què pensa que li preguntaré sergent? - va dir Giu.
- Doncs em preguntarás: hi va haver sexe?. Doncs la resposta és: no.
- Ah - va dir Giu.
- Doncs això, - va seguir explicant el sergent - quan estavem estirats sota l'arbre, el caporal va obrir la primera ampolla d'aigüardent i vam començar a beure...
Quan portavem unes quantes degustacions, un dels carabinieris va proposar jugar a arrencar cebes i ens vam posar tres asseguts en filera i agafant-nos pel darrera. Quan el caporal va començar a intentar arrencar la primera ceba, o sigui al primer de la filera, o sigui a mi, un dels carabinieris va dir que al seu poble, Vila-nera, en comptes de tibar-se pels braços ho feien estirant de la tita i tots vam dir: molt bé, doncs arrencarem cebes com a Vila-nera!. Va ser una bona idea, la veritat. Ens vam divertir molt i la cosa va durar fins que el caporal va dir: "va nois, ja hem jugat prou, a dinar qui hi ha gana!".

Els carabinieris van estendre un llençol blanc a terra i damunt hi van anar posant cebes, tomàquets, pebrots, arengades i dos pans rodons inmensos i tot això ho vam anar regant amb vi i aigüardent de gers. A l'hora dels postres el caporal ens va obsequiar amb una capsa de carquinyolis de Cardedeu, regal d' una germana seva que feia de minyona a Barcelona. Jo m´els vaig anar menjant sucant-los amb l'aigüardent, fins que vaig començar a notar que anava una mica piripi, però en tot cas, molt menys que els carabinieris que en aquells moments ja estaven cantant nostàlgiques cançons sicilianes. Vaig decidir fer una becaina...

El malson de la transmutació de l'àvia Genoveva.

Els efectes de l'alcohol van ser determinats perquè als pocs moments quedés adormit com una marmota. Vaig tenir un malson esgarrifós: veia gallines per tot arreu i l'àvia Genoveva perseguint-les, i de cop veia gallines amb la cara de l'àvia o l'àvia amb cara de gallina!. Era horrorós!, la transmutació de l'àvia Genoveva en gallina!.

- Au, pollastre - vaig sentir que em deia el caporal, mentre em sacsejava una mica - ja has dormit prou!. Arreplega les teves coses que continuem el cami !.

Berenant a Vila Isnel

Els germans Pizá eren curts de paraules, però un dia que estaven avorrits i, arrepenjats a la barana de la carabela, es dedicaven a tirar escopinadetes al mar de los Zargazos, van veure branques de jonc surant sobre les aigües, i sense perdre temps van anar a veure l'almirall i li van dir: " escolta Cristòfol, hem vist joncs surant sobre l'aigüa, això vol dir que a prop hi ha terra, estem arribant a Nova Delhi !".
Doncs així com l´aparició de plantes indicava la proximitat del continent, de la mateixa manera la proliferació de conills de tots colors, tamanys i edats era senyal inequívoca de que ens apropavem a Lanzafame la póvera. Coses del "blanquet".

Estavem comentant el prodigi de tanta conillada quan vam arribar a l´alçada de Vila Isneli. De darrera unes mates va aparèixer la nostra amiga, la gentil i acollidora Isnel.
- Bon dia Nino, bon dia caporal i companyia!- va dir - què us porta per ací?.
- Acompanyavem el Nino a Lanzafame la póvera- va contestar el caporal, mig somrient- i hem pensat en venir a saludar-te...i de passada que ens convidis a beure una mica d'aigüa amb anissos del canti que tens al cobert.
I tant que sí- va respondre l'escriptora- esteu convidats a berenar tots quatre...tenim coses a celebrar....- va fer un gest perquè passessim i va pronunciar unes enigmàtiques paraules: " ho sap tothom i és profecia, a cal fuster hi ha novetat".
Jo, ocurrent com sóc, vaig respondre: "si non é vero é ben trobato". I el caporal, per no ser menys, va concloure amb un: "eppur si muove" i ho vam deixar així.

Vam fer unes passes i, al bell mig d´una clariana rodejada de ginesteres, vam veure, sobre una manteta estirada al terra, un nen de pocs mesos amb uns ulls com dues joies i un somriure dolç com si hagués estat alletat amb mel. La mare ens va mirar somrient i ens va dir:
- Us presento l'Oleguer!.
El nen ens va mirar rient i va continuar jugant amb dos gatets joganers que li llepaven la roba: en Frederic i l'Omar.
- Això s´ha de celebrar!- va dir el caporal-, avui preparo jo el berenar!.
Els altres dos carabinieris van posar cara d'escepticisme, mai havien confiat massa en les virtuts del curset de cuina per fascicles regalat per L'Observatore Romano i que el caporal, gran amant dels cursos per entregues, assegurava que eren la base dels seus grans coneixements de l'art culinari.
Així doncs, el caporal va anar tot xino-xano cap a la cuina de Vila Isnel.Tots teniem gana, això és cert, i com anaven passant els minuts i de la cuina no en sortia res, la nostra amiga va portar els gramòfon i ens va posar una mica de música per alleugerir l´espera.
Escolteu això- ens va dir Isnel. és d´un cantautor que m´agrada: en Jordi Gomara. La cançó es diu Eloise.
Ja feia ben bé quaranta minuts que el caporal era a la cuina quan de cop vam sentir com s'obria la porta. Caminant de forma concentrada i solemne va avançar pel caminet, portant una safata ben grossa amb uns toballons blau fosc tapant els cinc plats del berenar. Asseguts a terra ens el vam mirar encuriosits i quan va arribar, es va ajupir, va deixar la safata sobre les estoballes, va treure els toballonets que tapaven els platets i va dir: "Eh voilà!!!

Era la seva creació més antològica!, la que ell havia batejat com "Carnavale di sapori, suspiri di Catània" !

Entre vespes i ocellets...

La dolça placidesa de la tarda siciliana els va acomboiar per aquells camins de serenor que els clàssics en diuen felicitat. Una brisa suau i espigolada, una conversa franca i distesa, una complicitat dificil d´entendre en un grup tan heterogeni, tot plegat, ni més ni menys, feia que gaudissin del temps tal com saben fer-ho els humils, aquells qui la terra els hi és propera i abastable.
Els hi agradava escoltar la Isnel, ella els hi obria móns que ignoraven, però que, misteriosament, portaven amagats dins algun raconet del seu cor o del seu cervell, sense ells saber-ho.
-Isnel- va dir el caporal- m´agradaria molt que ens llegissis alguna cosa d'aquest llibre que tens damunt l'herba.
Ella va somriure i va dir: Rimbaud, vetlles. Una temporada a l´infern.
Va agafar el llibre, el va obrir per la página 103 i m´el va donar perquè el llegís.
-Començo- vaig dir.

És el repòs il.luminat, ni febre ni llangor, sobre el llit o sobre el prat.
És l'amic ni ardent ni feble. L'amic.
És l'amada ni turmentant ni turmentada. L'amada.
L'aire i el món no gens buscats. La vida.
-Era, doncs així?.
-I el somni reverdí.

La il.luminació torna al nexe de la construcció.
Dels dos extrems de la sala -decoracions vulgars- elevacions harmòniques convergeixen. El mur de davant el vetllador és una successió psicològica de fragments de fris, franges atmosfèriques i incidències geològiques. -Somni intens i ràpid de grups sentimentals ams éssers de tots els caràcters entre totes les aparences.

III

Els llums i les catifes de la vetlla fan el brogit de les onades, de nit, al llarg casc i entorn del steerage.
El mar de la vetlla, talment els pits d'Amèlia.
Els tapissos, fins a mitja altura, boscos de brodat, tint de maragda. on es llancen les tòrtoles de la vetlla...
ah! pous de màgies; única visió d'aurora, aquest cop.

Vam estar una estoneta més fent lectures fins que la conversa va derivar cap a temes més intrascendents i divertits.
El caporal li agradava molt imitar el Sant Pare, el president de la República i sobretot, sobretot, a la Jacqueline Kenedy, hi tenia una gràcia especial, no ho podem negar.
El Frederic i l'Omar van deixar de jugar amb l'Oleguer i es van afegir a la rotllana. El Garrofaire, un gatet despert i inquiet, que venia del bosc de caçar mussaranyes, va aparèixer de cop i es va afegir a la colla. La seva expressió delatava que s´ho passava la mar de bé amb les bromes del caporal.

Garrofaire

Al caporal, amb tanta claca fent-li els honors, s'el veia més feliç que un gínjol i contentissim d'haver-se conegut.
-També tinc una cosa per vosaltres - va dir, dirigint-se als tres gatets.
De la bossa de cuïr en va treure una bosseta de carquinyolis, la va obrir, els va escampar pel terra i els va regar amb un rajolinets de moscatell...
-Aviam Isnel, no tenies cinc gatets?.
-Ui sí- va respondre l'anfitriona, rient- Falten el Maifred i el Mosso..però aquests poc els veuràs, es passen nit i dia al llit, no sé pas que deuen fer...el cas és que tot ho veuen desde el seu llit.

El Maifred amb el ninu que li va regalar el Mossu per reis.

Diuen que la felicitat és l'esqüalit espai de temps que transcorre entre desgràcia i desgràcia.

Res trencava l'armonia d'aquells moments tant plaents, res pertorbava el fals miratge que ens abocava a una visió dolça del món. L'absència de conflictes era el narcòtic que ens lliurava de les dures contradiccions de l'ésser humà, que basicament es resumeixen en: existir sense saber perquè, sense saber d´on venim, on anem i sense saber qui ens ha fet i qué hi fem ací, i ademés que ens putegin, i ademés tenir familia...
Com poseits pel diable, de cop, com dos llamps, el Frederic i l'Omar van sortir espiritats de la rotllana i es van enfilar esverats al lledoner de l'entrada del porxo. El Garrofaire es va ficar, com va poder, a la capsa dels carquinyolis...només li sortia, una mica, la cueta.

El Frederic i l'Omar, pujant a l'arbre.

Així com una bola de foc va anunciar als navegants la descoberta del nou món, com un estel fulgent va fer saber als mags on era l`establia més famosa de Betlem, així mateix, la caiguda
sobtada d´una bola vermella de plomes xiscladores sobre les estovalles i el menjar ens va fer saber de l'arribada d'en Rufus, el lloro vermell del baix Orinoco !.

- Rufus!, Rufus! - va cridar Isnel, intentant frenar l´ocell que era més que un ocell: un lloro.
"Grrroc, grrrrroc, grrrroooooc"; el Rufus s'havia llençat, com un stuka, sobre la cueta del Garrofaire i amb el bec intentava fer sortir de la bossa de carquinyolis al pobre gatet, tot tibant-lo del seu apèndix peludet, amb petites i enèrgiques estrabadetes.
El caporal,decidit, va desenfundar el sabre i d´un cop destre va tallar en sec unes qüantes plomes de la cresta d'en Rufus. Aquest que era lloro, però no tonto, va fugir roent i es va amagar dalt la magnòlia, preparant un nou atac més fructifer.
- Ufff, ufff, -va exclamar la Isnel- mira que és charmant i carinyós aquest lloro, però el veterinari ja ens va avisar: "mireu, aquest animal no us durà cap problema, excepte en un cas...es tornen bojos si veuen alguna cosa que s´assembli al seu menjar preferit, el menjar que els hi fa perdre el món de vista i que els torna violents i incontrolables. Les orugues peludes de Pernambuco són la seva passió irrefrenable i el desencadenant dels seus atacs momentanis de bogeria".
- Isnel -vaig interrompre- i vols dir que les cuetes peludetes dels gatets els hi recorden les orugues peludes de Pernambuco...i passa el que passa?.
- Efectivament, Nino! -va dir Isnel-, això és exactament el que passa!

Desde la seva talaia priviligiada ( un frondós i altivol castanyer de les índies ), en Saül, un magnific exemplar de mussol de les maresmes, observaba, flemàtic, el desenvolupament dels fets.

Era com si no hi fós, però hi era.
Imperturbable, amb uns ulls rodons i grossos, no com dues taronges sino com dues llunes veneçolanes, analitzava la situació desde una óptica global i, ensems, analítica. Partint d'aquesta disecció precisa de la realitat, el.laborava, implecable, diverses hipótesis, més o menys viables, a fi i efecte de trobar qualque sortida imaginativa i sostenible al conficte que teniem plantejats i que, vulgues o no, ens destirotava una mica.
Va arquejar les celles, suaument, i li va semblar haver trobat la sol.lució.

Va pensar: " si el lloro confón les cuetes dels gatets amb les orugues peludes de Pernambuco, caldria a trobar alguna cosa que si asssemblés i llavors parar-li una trappola o trampa, a la manera de les de l'enyorat Juli Cesar a les seves campanyes de les Gal.lies....mmmmmmm.....aviam, una cosa rodoneta i llargueta de colors cridaners?, groc, taronja?...ja ho tinc!, ganxitos!.
Va emprendre el vol, va entrar al rebost, va agafar una bossa de ganxitos i es va dirigir a la font dels pardals i hi va abocar els sucedanis d´orugues..

L'altre gran passió d'en Rufus, a part de les orugues peludes de Pernambuco, era la velocitat...i això va ser la perdició. Va calcular malament la distància i el seu vol en picat desde dalt la màgnòlia fins la font dels pardals va acabar amb el lloro esclafat i estabornit flotant sobre l´aigüa del sortidor. Després que el caporal li fés un boca boca, l'animaló es va anar recuperant i la Isnel el va dur a la seva caseta, això sí, li va deixar, perqué s'acabés de refer, un sucret ruixat amb una mica d'Aigüa del Carme.
Ara ens mirava desde les altures mentre els gatets, refets de l´ensurt, anaven sortint dels seus amagatalls.

Rufus i les dones

Si , abans del 6 de maig de 1964, li haguéssiu preguntat al Rufus: ets mitòmen?, ell hauria contestat, de ben segur, no. Però tots sabem que la personalitat dels animals és voluble i que qualsevol episodi pot derivar en formes de conducta i percepcions sensitives que poden incidir, inclús de forma radical, en les seves pautes de comportament i en el seu davallar per aquest vall de llàgrimes, altrament dit bola del món o mapamundi.

El cas és que al Rufus, per molt lloro que fos, li encantaven les dones. No sabia el perquè, però això de que no tinguessin plomes li provocava uns somnis eròtics inenarrables, s´imaginava que acaronava aquelles pells suaus amb el seu bec delerós i que posava el seu caparró entre dues mamelles turgents i ufff, es volia morir.
Pel mati, havia sentit que l'Acollida, la noieta que els hi portava potets de deliciosa melmelada de maduixes i aranyons, li havia dit a la mestressa: "aquesta tarda no sortiré de casa, fan el concurs de Miss Univers per la Rai i jo no m'el perdo!".
En Rufus es va organitzar el dia, va decidir: "avui, per la tarda, no aniré a tocar els collons a les formigues i esbutzar-els-hi el niu amb el bec i llavors fer-hi el pipí a sobre...dinaré unes quantes pipes de girasol, aniré a fer un vol per tirar avall i aniré al salonet a veure la tele amb la mestressa. Avui ja tinc la tarda ocupada!"
Quan li va semblar que era la hora del concurs, va volar fins els salonet de la tele i es va instal.lar sobre el respatller de la butaca asalmonada.
El concurs de miss Univers encara no havia començat. Feien un serial americà, cosa de pioners del far west. La cosa anava d'un tal Daniel Boone que vivia, amb la seva família, a una caseta de fusta prop del riu Mississipi, un llogaret molt pintoresc.

El Daniel Boone, la seva esposa Rebecca, el seu fill Israel i un avi que no sé qui és.

El Daniel tenia una dona, la Rebecca, i dos fills, un nen i una nena: l'Israel i la Jemima. Es veu que la Rebecca per ajudar a tirar endavant la casa, havia montat un negoci de iogourts naturals i els seus principals clients eren els indis simitombes. Aquests indis es veu que eren descendents d'unes families de colons originaris de Tossa de Mar i que per algun motiu desconegut s'havien anat asilvestrant. Anaven gairebé despullats. Ells només es cobrien el cap amb una barretina vermella i el penis amb una cargolina o cargol (depen la mida del membre) i elles anaven totalment nues, amb dos mitjos cocos que els hi tapaven els mugronets, a la manera de rustecs sostenidors i un ramet de julivert lligat a la cintura, per sota el ring-ring. Total, es veu que els iogourts de la Rebecca havien sortit caducats, i ells, els simitombes, s'havien indignat molt i s'havien presentat a cal Daniel i li havien cremat la casa.
La última escena es veia el Daniel, amb cara de molt emprenyat, agafant una escopeta i mirant, amb una mirada que feia por, cap una part de l´horitzó on es suposava vivien els indis simitomba...i en tot això que es para la imatge i surt un cartellet posant: continuará.

"Mira -va pensar el Rufus- aquests americans fan peliculetes que no estan malament del tot. No tenen la profonditat d'un Bergman, no ens enganyem, però per passar l'estona són resultones...ara, que on hi hagi el Louis de Funes que s'apartin tots els Daniels Boones del món!".

La presentadora de la RAI va anunciar que ens breus moments
conectarien amb el Palau de Congressos d'Athenes per retransmetre el concurs de miss Univers 1964. Abans, però, ens oferirien uns minuts de consells comercials, o sigui, d'anuncis.
Les tres lloretes lovebirds amigues d'en Rufus : l'Ars,l'Elisenda i l'Aurembiaix, quan van sentir això dels anuncis, van anar volant fins la butaca asalmonada i es van situar al costat del Rufus. Els hi encantaven els anuncis, sobretot si eren de cotxes i si per casualitat eren del Fiat 500, el Renault 4l o bé el Citroën 2cv es tornaven boges, directament.

L'afició de les tres amigues els hi venia de petites, o sigui de feia un any.
Va passar que un dia que feia un fred que pelava, en JCR , el repartidor de fruïts secs, va aparcar la seva furgoneta 2cv a la vorera del camí. Tenia pipí.
Elles, encuriosides, es van apropar a la furgoneta i, aprofitant que en JCR havia deixat la porta oberta, es van ficar a la caixa on hi havia les mercaderies. Centenars i centenars de bossetes de pipes, ametlles, cacahuets, pinyons i cigronets les envoltaven. Ara ja sabien que el cel existia. El cel era una furgoneta 2cv i es trovaba a la provincia d'Agrigento, a Sicíla.
L'endemà, quan en JCR va obrir la furgoneta, va trobar les tres lloretes dormint amb cara de felicitat, amb les tres panxetes plenetes i rodonetes, com prunetes al bon temps.
En JCR les va tornar a casa la Isnel. Aquesta, quan les va veure, les va agafar i les va dur al seu caixonet i els hi va preparar una camamilla...i elles vinga dormir, dormir i dormir.

Concurs Miss Univers. Atenes 1964

La presentadora va pronunciar la frase esperada: "senyores i senyors, conectem amb el Palau de Congressos d'Atenes".
Es van veure unes imatges molt maques de la capital helènica acompanyades amb música tradicional grega. Tot seguit, una imatge de la sala, plena de gom a gom, i la càmera que enfoca un home grassonet amb un bigotet afilat, és en Dionisius Papanikulau, un potent navil.lier patrocinador del concurs.
L'home es dirigeix al públic i els hi diu que ell de petit era molt pobre i que feia de pastor de cabres i que era molt guapo i que va descobrir el que era la bellesa un dia que bevent aigüa d'un riuet hi va veure refletida la imatge de la seva cara.
En Rufus va pensar: "una mica cregut aquest paio, no?".
El senyor Dionisius va continuar explicant que li agradava molt el mar i que de tant que li agradava sentia desitjos inmensos de posseir-lo i que per això es va comprar la primera barqueta.

Una nit, va seguir explicant, estava a la proa del vaixell observant la quilla penetrant dins l'aigüa i li va fer la impressió que el vaixell era ell mateix i la quilla el seu membre i el mar una walkiria que s´estava follant...
El director de l'espectacle va posar música de sirtaki a tot volum i en Dionisius va continuar parlant sense que es sentissin les seves paraules, i la cosa va quedar així.
Algú a platea va assegurar haver vist al navil.lier bevent vi a manta a la Taverna del port.

I en tot això va pujar a l'escenari la presidenta del jurat. "Amb tots vostès la senyora Irene Makarios, esposa del nostre patrocinador, senyor Dionisius Papanikolau!", va dir la presentadora.
La senyora va agafar el micro i va dir: "Senyores i senyors, seré breu. Servidora va nèixer en el sí d'una familia benestant, molt benestant, i amb amplis interessos culturals, a la llar familiar tot traspuava art i bellesa. Els meus jocs infantils van transcorrer en preciosos jardins curulls d'estatues i figures que representaven els cànons més elevats de la bellesa clàssica. D'entre totes les estatues, la Venus que presidia la glorieta destacava per la perfecció insuperable de les seves formes, tenia un cos diví i unes faccions exquisides, no hi havia a la terra cosa igual...i és curiós que moltes visites , quan veien l'estatua, deien: "mireu, sembla la nena!"...o sigui, a mi.
Llavors el director de la gala va pujar el volum de la música ambiental i un alegre sirtaki va ofegar les paraules de la senyora Irene Makarios de Papanikolau.
Algú, d'entre el públic de platea, va comentar que el pare de la senyora era lìmportador exclussiu de la casa Martini per tot Grècia i l'illa de Xipre, i que la senyora n'era una gran entesa.

Es van apagar els llums i uns potents focus van il.luminar la pas.sarela.
En va perdre detall de cap ni una de les candidates que desfilaven. Després d'analitzar-ho tot a consciència, es va girar cap a les lloretes i els hi va dir, convençut: "guanyará la rossa aquesta, la dels pits grossos, miss Catalonia".
Per saber-ho de ben cert, encara s'havien d'esperar una estona a que el jurat emetés el seu veredicte. En una primera votació escollien les quatre millors concursants i, seguidament, aquestes tornaven a desfilar i després d'una darrera votació es procedia a proclamar la guanyadora del concurs miss Univers 1964.
La presentadora va anunciar que el jurat es retirava a deliberar i que, per amenitzar l'espera, tenia el gust de presentar-nos un jove cantant italià, la sensació del moment: Giani Morandi!
"iiiiiiiiii","uououououououuouuoooo...", va cridar part de la platea.

Encara ressonaven les ovacions dedicades al jove idol de la canzone, quan, lleugera com una daina, va aparèixer la senyora Irene Makarios de Papanikolau. Es va dirigir al faristol, va posar el micro a l'alçada pertinent, i va dir: "senyores i senyors, en nom del jurat del concurs Miss Univers 1964, em plau poder anunciar els noms de les quatre senyoretes finalistes, són: Melissa Papanikolau, miss Tesalònika! (aplaudiments). Nana Papanikolau, miss Corinto! (una mica d'aplaudiments i una mica de murmuris). Olga Papanikolau, miss Samotràcia! (cap aplaudiment i murmuris) i, per acabar. Meritxell Antolí!, miss Catalonia (murmuris i estupor a la sala).

Melissa Papanikolau, miss Tesalònika 1964.

Nana Papanikolau, miss Corinto 1964

Olga Papanikolau, miss Samotràcia 1964.

Meritxell Antolí, miss Catalonia 1964.

continuará...

Porto un parell de setmanes observant el meu gos.

2011-11-28T14:30:00.000Z

Porto un parell de setmanes observant certs moviments estratègics del meu gos.
Cada cop que passa per la cuina, per anar al pati, es posa dret; enfila les potes davanteres al respatller de la cadireta de fusta i observa, fixament, la gàbia penjada al costat de la finestra on passen les hores un parell de periquitos domèstics, insolvents i aburgesats. Tot seguit, baixa de la cadira i es dirigeix, xino-xano, al rebost proper; mira l'interior del cavàs de les patates, per comprovar si és ple, suposo, i surt a fer unes voltetes pel pati, a la manera dels gossos benestants Això succeeix sis o set vegades cada dia. Sra. Francis, estic preocupada...

Algú l'hi ha explicat alguna recepta de caça ?. Males companyies a la plaça, potser?.

El que sí tinc ben clar és la seva complicitat vital amb el gran frare franciscà del s.XIV, Francesc Eiximenis; sobretot quan aquest afirmava: "Neguna vianda que davant te sia posada no rebutgis..."

Fa setanta-un anys l’exèrcit espanyol afusellava el President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover.

2011-10-14T00:14:00.001Z

“El silenci durà poc, però. Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats que fan el servei militar i els etziba: ¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!"
VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21

Exili i mort del President Companys

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera francesa junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà (Catalunya Nord), traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique, Bretanya), quedant-se a França malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), que patia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, de la que es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.

El 13 d'agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per "ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d'octubre al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. [2]

Va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d'octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc amb només 58 anys. És l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!!!"

Les darreres hores del president Companys, pati del castell de Montjuic

extret de Wikipèdia

Assassins ! ...

El Parlament de Catalunya profanat amb banderes espanyoles i nazis, amb motiu d'una exposició d'homenatge a Adolf Hitler (anys 40s)

L'Esglèsia espanyola donant suport al feixisme i al crim organitzat

"Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries".

Campanades a morts-Lluís Llach

Homenatge als republicans catalans víctimes del nazisme i el feixisme

Mauthausen- Mossos d'Esquadra en un acte d'homenatge als assassinats en els camps de concentració.

Quan el Paco em va deixar va ser un trasbals...

2011-10-05T02:57:00.000Z

No ens enganyem, jo no era lletja.
Com us ho explicaré?...el meu culet -amb unes natges talment pometes joganeres desafiant l'aire- era molt celebrat pel gremi de paletes i manobres del barri. Dels meus pits també n´estava molt contenta, semblaven càntirs de Breda de tamany mitjà: rodonets, ben posadets i amb un aire altiu que els feia ben ufanosos. La meva boqueta era com una maduixeta i amb els ulls de mel em feien certament bufona i, quan m'esmerçava en el maquillatge, semblava no tant sols la "ben plantada" sino també la "ben pintada"(això era una broma que pensava jo mateixa i que em feia riure, una mica). Un homenatge als ideals de bellesa noucentista d'Eugeni d'Ors, era.
Per això em va sobtar tant que el Paco em deixés. A més a més ell, amb el temps, s'havia convertit en un cigronet i totes sabem que l´atracció pels cigronets és una forma de sexualitat encara per descobrir...però va aparèixer aquella puta: la Vanessa, la mosca morta fastigosa!, la llardosa indecent!,la germana bessona de l'Ana Botella!. Molt numeraria de l'Opus, molt picapits, però mira, me'l va prendre.
Va ser un trasbals. Jo em volia morir. Els primers dies m'asseia al sofà i m'hi anava enfonsant,
enfonsant, enfonsant, fins que els ulls arribaven a l'alçada dels botonets del coixí, llavors em redreçava , feia un sospir i em deia: " Adelaida, la cosa no pot seguir així !"...i plorava una miqueta i posava la tele i menjava una bosseta de ganxitos dels que guardava al buffet.

Les amigues van respondre molt bé. "Todas a una como Fuenteovejuna" que deia la Laia. Van aprofitar que estava en hores baixes per organitzar-me la vida. La primera fase va ser apuntar-me a tots els cursets que els hi va passar pel cap: un de patchwork al Centre Cívic, un de cuina rápida a un club de l'Opus, un altre sobre la flora i la fauna del Delta del Llobregat, també a un curset de bridge i a unes xerrades que es deien: "Sé tu misma, descubre tu fuerza interior" que impartia una "doctora" argentina, una tal Yvonne Garcia-Zabaleta de los Rios, una pesada de collons!. Va ser una bogeria, era com fer una carrera que no tenia nom.
Vam quedar a berenar al Mauri amb les amigues i els hi vaig dir ben clar: "nenes, que jo sóc una separada no una tonta !". I es van acabar els cursets.

Després va venir la fase d'organitzar sopars per presentar-me xicots. Les amigues es devien pensar que passava gana i només em presentaven allò que en diuen: "un bon partit", però jo sóc una dona i volia un home, no un compte corrent... o és que algú ha vist alguna dona morrejant-se amb una llibreta de la Caixa de Pensions o fent l´amor amb una Visa Oro???. Oi que no???.

El següent berenar els hi vaig dir: "nenes, que jo sóc una separada no una indigent!". I em van començar a presentar intel.lectuals.
I au!, com que era una dona es suposava que era sensible i com ells s'havien de fer els intel.lectuals... doncs vinga anar al teatre, i es que a mi el teatre m'avorreix, i ara us escandalitzareu, però gairebé em distreu més veure el Tour de France per la tele que no pas Lope de Vega, no hi puc fer més.
Em van omplir de llibres per llegir. No us podeu imaginar pas el pesat que és l'Ulysses de Joyce!!!...del Juan Benet ja ni en parlo, perquè diria coses gruixudes...
Jo somiava en trobar un explorador que em portés a passejar pel Nil, volia ser com la Katherine Hepburn a "La reina de Africa". També somiava en anar a posar trampes per castors a algun riu de nord-amèrica, cavalcar per valls i muntanyes acompanyada d´un mascle d´aquells que van vestits amb jaquetes de pell amb serrells com les que portava el general Custer. Si m´apureu podria passar amb un bomber de la Generalitat... però no, aquella nit em trobava asseguda amb l'Hipòlit a una butaca veient el Paco Moran.
De tornada a casa em va venir com un rampell i vaig llençar una coça enlaire, la sabateta em va sortir disparada cap amunt fins que va anar a caure al balcó d'un segon pis. Vaig sentir una riallada i va aparèixer la cara d´un negre amb uns ulls immensos i unes dents blanques que il.luminaven el carrer de maco que era el seu somriure. - què fas noia?- em va dir-, puja i et dono la sabateta, no tinguis por-... i vaig pujar.
Es deia Samuel i era del Sudán, de la tribu dels nubes. Feia de dietista i treballava a un gimnàs de monitor.

Fa una setmana que vivim junts. Mai he estat tant feliç. Si sabéssiu la sort que he tingut de que la puta de la Vanessa s´endugués el Paco, el cigronet!.

Demà dijous aniré amb les amigues a berenar al Mauri i els hi presentaré el Samuel, estic segura que em criticaran a l´esquena...però també estic segura que a la nit totes somiaran en el Samuel...i em sap greu, perquè són bones noies.

Enllaços sobre el poble Nuba del Sudan.

The Nuba Mountains
Line Riefenstahl
Los Nuba
Progetti Nuba
Nuba People of Suda

Pel.licules recomanades per :

Jordi-Itaca2000
Isnel
Aurembiaix

...la leni riefenstahl tenia moltes coses, però de tonta, ni un pèl :)- Elisenda

Ben alta, ben dreta, ben sola !. Homenatge al general Moragues.

2011-09-10T21:54:00.001Z

Les Gorges...

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia
diu: Catalunya!,

i la remor contesta:
Esclava d’Espanya!

Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També de França!

Joan Salvat-Papasseit

11 setembre 1714

El General Moragues, cap de la resistència catalana, va ser esquarterat i el seu cap va ser exposat...

Després de la caiguda de Barcelona, l'11 de setembre de 1714, un dels líders indiscutibles de la resistència catalana contra la monarquia felipista va ser el general Josep Moragues i Mas. Aquest combatent aferrissat havia hagut de capitular a Castellciutat, al costat de la Seu d'Urgell, el 28 de setembre de 1713, però havia reprès la lluita aplegant gent del Pallars i de l'Alt Urgell i dominava aquestes comarques. Moragues, juntament amb partides importants de guerrillers, comandades per Ermengol Amill, per Antoni Desvalls -marqués de Poal-, per Antoni Vidal i d'altres, fostigaren les tropes i les posicions felipistes fins a la capitulació de la capital catalana.

La seva convicció patriòtica el portà a voler continuar la lluita a Mallorca, encara en mans dels partidaris de Carles d'Àustria. Víctima d'una traició, Moragues fou detingut i empresonat pels felipistes, i després de ser torturat fou executat a garrot el 27 de març de 1715. Posteriorment esquarterar, el cap del general va ser alotjat en una gàbia que penjaren al Portal de Mar i s'hi estigué 12 anys perquè servís d'escarment a qui es volgués resistir al domini dels nous amos de Catalunya.

Josep Moragues i Mas

EL QUE ELS ESPANYOLS I ELS FRANCESOS HAN DIT EN CONTRA DE CATALUNYA I ELS CATALANS

1625 - Una frase sarcàstica del Conde Duque de Olivares, molt a tò amb el seu tarannà belicós i gens humamista: "ara que us hem 'asimilado', ja no heu de gastar diners en guerres contra nosaltres, sembla raonable que els diners que us estalvieu ens els pagueu en concepte d'impostos".
1715 - "...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...". José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela.
1906 – “Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza.” Revista “Ejército y Armada”.
1907 – “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego". Revista "La Correspondencia Militar". Madrid.
1927 - "Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas". Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid .
1934 – “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. " Manuel Azaña. Memorias. Presidente de la República Espanyola.

General Queipo de Llano, mestre de Federico Jimenez Losantos, els seus discursos esperpèntics a Radio Sevilla són el màxim exponent del feixisme imperialista anti-català.

1938 - "Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar". General Queipo de Llano. Emissió radiofònica.
1939 – ““¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!”.Governador militar Aymat, 1939.
1968 – “Todos los catalanes son una mierda". Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia.
1968 - “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar” . Manuel Fraga.
1981 - "Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes". Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Futbol.
1983 - "Aquí- en Madrid- el Presidente de la Generalitat no pinta nada". Julio Feo, Secretario General de la Presidencia del Gobierno.
1983 - “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” Leopoldo Calvo Sotelo.
1984 - "Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano". Senador José Prat.

Federico Jimenez Losantos, radio-predicador ultra i màxim representant del nacionalisme espanyol xenòfob anti-català. Les seves arengues comico-paranòiques es poden escoltar a la COPE, emisora oficial de la Conferencia Episcopal Española

1984 – “"El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán". Felipe González, Presidente del Gobierno de España.
1984 – “Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible". Txiqui Benegas.
2001 – “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.” Juan Carlos I, rey de España.
2005, març - El senador francès, Gérard Longuet, en la seesió plenària del 17 de març de 2005 titlla el català de llengua no europea i recomana que s'estudïi espanyol a la catalunya nord, però no català.
2005, abril - El President de la Comunitat Autònoma d'Extremadura, el Sr.Rodríguez Ibarra, titlla el President de la Generalitat de catalunya, Pasqual Maragall, de cretí; en les mateixes declaracions diu que "els catalans es poden posar els seus diners on els hi càpiga", fent referència al nou model de Finançament Autonòmic presentat pel govern del tripartit català.
2005, juny - Albert Boadella, dramaturg, en una entrevista al diari ABC diu: "Cal posar tancs en el territori que cometi un acte de desobediència constitucional", fent referència a les reivindicacions nacionalistes catalanes, al nou Estatut i model de finançament.
2005, juny - Felix Ovejero al diari "El País": "Las identidades colectivas son dificilmente precisables. La lengua no es un terreno firme. Negaría la identidad catalana a la mitad de los catalanes".
2005, juny - Xavier Pericay al diari ABC (referint-se als catalanistes com a nazis): "(la bestia) seguirà pidiendo todo esto y lo que se le tercie hasta que deje de existir".

GREUGES A CATALUNYA
1645 – Francisco de Quevedo escriu: “en tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”.

Corpus de sang.Revolta dels segadors

1695 – “Tractat dels Pirineus” pel que França i Espanya decideixen apropiar-se de les terres de Catalunya i repartirse el territori fent servir la carena muntanyosea dels Pirineus com a frontera.
1700 – Lluis XIV prohibeix el català a França.

Pau Claris, President de la Generalitat de Catalunya, va proclamar la República Catalana (16 de gener de 1641)

1714 – Invasió de catalunya per part de les tropes espanyoles i franceses.

Setge de Barcelona per les tropes franco- espanyoles

1715 – Prohibició del català a les escoles.
1716 – Prohibició d’escriure textes legals en català.
1755 – Prohibició de que els monjos parlin català entre ells.
1900 – L’Esglésis deixa de fer misses en català, presionada pel poder politic espanyol.
1901 – Prohibició de fer representacions teatrals en català.
1923 – L’Església torna a impedir les misses en català.
1925 – Suspensió de l’Orfeó Català.
1925 – Clausura del Futbol Club Barcelona.
1927 – Prohibició de l’himne nacional català “La Santa espina”.
1936 -1947: fase de violència general en què els espanyols pretenen obtenir la substitució cultural, seguient una estratègia d'assimilació o l'aparició d'una cultura expressada en espanyol (qualsevol manifestació en català era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes multes).
1936 – Supressió de tota publicació en català.
1936 – Supressió de l’estudio de la llengua catalana a l’escola.
1936 – Prohibició de l’ús, sota condemna militar, del català per a emissions radiofòniques.
1937 - Joaquim Rivera Barnola és multat per parlar per telèfon en català amb la seva familia.
1937 – Centenars de persones són detingudes per parlar català al carrer.
1938 – Multa a Joan Merida per parlar català amb la seva familia mentre dinava a un restaurant de Sevilla.
1938 – les tropes franquistes entren a Lleida i tirotejen les làpides del cementiri per estar escrites en català.
1938 – Prohibició del Registre Civil de posar noms catalans.
1938 – Considerades nuls els registres de propietat, casament i herència escrites en català. Comença el pillatge per part de les tropes espanyolistes del territori i pertinences catalanes.
1939 – Prohibició de representacions teatrals en català.

1939 - L’Església torna a impedir les misses en català.
1939 – Clausurat l’Ateneu Igualadí, lloc simbòlic de resistència de la cultura catalana.
1939 – un grup de militars entra a la seu de Ràdio Associació de Catalunya i, en directe, clausura les emissions en català i obliga a parla espanyol i defensar l’espanyolisme.
1939 – Supressió de l’ensenyament a la Universitat Autònoma de Barcelona.
1939 – Tancat l’Ateneu Barcelonès, centre de cultura catalana, que no passarà a mans democràtiques fins el 1971.
1939 – El volum vuitè de la Història General de Catalunya (corresponent, llavors, als moments actuals) és cremat per les tropes franquistes.
1939 – Obligació de canviar els rètols dels noms dels carrers a l’espanyol, i de canviar els noms d’il•lustres catalans pels noms d’espanyols fidels al règim franquista.
1939 – Decret pel que es prohibeix el català fins i tot com a segon idioma domèstic.
1939 – Tota la correspondència de ciutadans catalans és revidsada pels militars espanyols.
1940 – Prohibició de parlar català a les escoles.

1940 – Obligació d’ensenyança i pràctica de la fe catòlica en la que es basa el govern espanyol.

1940-Prohibició de la premsa escrita en català. La premsa escrita a Catalunya, llavors ja en castellà, serà supervisada per Fraga Iribarne, i censurada. Les obre publicades en català cauen per sota del 4,5%, i sempre en la clandestinitat.
1943 – obligació de traduïr totes les obres literàries i teatrals catalanes al castellà i obligació de dir-ne “obres espanyoles”.
1952 – Prohibició als funcionaris del govern de parlar català.
1945 – 1975: durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament catalans, de manera que per demostrar que no eres enemic t’havies de cambiar el cognom.
1967 – Prohibició de fer cinema en català i desmuntatge de la indústria cinematogràfica catalana.

Fins el 1975 (mort de Franco), les coses varen seguir en igual tò, amb multitudinàries protestes populars, empresonaments i morts. El poble català, però, també s’ha aixecat diverses vegades en armes.

Cotlliure

EL CASTELLÀ COM A INSTRUMENT REPRESSOR

El Consejo de Castilla al rei Felip V, després de la caiguda de Barcelona el 1714.
Supuesta y asensada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, consti- tuciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado, será bien que las con que en su lugar haya de ser gobernado y mantenido en justicia, las mande V.M. ejercer con la calidad de por ahora; y que sea practicado desde luego las leyes de Castilla así en lo civil como en lo criminal, actuando en lengua castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que, por su miseria y situación en la montaña, en que será justo se dispense esta condición, hasta que la comunicación y el trato haga menos difícil y costosa su introducción en ellos (...) Que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.

Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'apliació del Decret de Nova Planta.
Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado.

Reial cèdula de Carles III de 23 de maig de 1768.
(...) Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. (...) y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana.
(...) Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.

Cèdula reial de Carles III de 10 de maig de 1770.
Por la presente ordeno y mando a mis Virreyes del Perú, Nueva Granada, Nuevo Reyno de Granada..., que cada uno de la parte que respectivamente le tocare, guarden, cumplan y ejecuten, y hagan guardar, cumplir y ejecutar puntual y efectivamente la enunciado mi Real Resolución (...), para que de una vez se llegue a conseguir el que estingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en el asunto.

Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de febrer de 1837 (Regència de Maria Cristina durant la minoria d'edat d'Isabel II).
Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena.

Isabel II, en la prohibició d'obres de teatre en català:
A la vista de la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino, con fecha de cuatro del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura, escritas en los diferentes dialectos y considerándo que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de los mismos, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras escritas en qualquiera de los dialectos de las provincias de España.
('Butlletí Oficial de la Província de Barcelona', 29 de gener de 1867)

La càrrega- Ramon Casas

Alfons XIII, reial decret de 21 de novembre de 1902:
Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley.

Nens sota el feixisme

Alfons XIII, decret d'11 de juny de 1926 instat per Miguel Primo de Rivera:
Vengo en decretar lo siguiente:
Artículo 1º. Los Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su Escuela del idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa, serán sometidos a expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.
Artículo 2º. En caso de reincidencia podrá acordarse su traslado libremente por el Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes a otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial, en localidad de igual o menor vecindario.
Artículo 3º. Si se tratase de Escuelas de Primera enseñanza públicas o privadas, cuyos Maestros no estén comprendidos en lo dispuesto en los anteriores artículos, podrán ser clausuradas temporal o definitivamente.

Aixefem el feixisme

Instrucció de l'inspector Mariano Lampreave a Lleida, el 20 de febrer de 1939, 'III Año Triunfal':
Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela.
(...) Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean.

Ordre del governador de Barcelona de 28 de juliol de 1940:
1.- A partir de 1º de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar.
2.- Por lo que se refiere a maestros públicos y particulares, tal falta comportará la pérdida de los derechos a enseñar.
3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios serán suficientes.

Extret de la web Free Catalonia

Perpinyà

Aquells qui han resistit ens han ensenyat el camí de la llibertat

Paraules de Pau Casals davant l'Assemblea General de les Nacions Unides el 24 d'octubre de 1971

Jo sóc català. Avui Catalunya és un grup de províncies d'Espanya. Però abans Catalunya era una nació, potser ha estat la nació més gran del món. Us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges -una ciutat que avui pertany a França, però que abans era de Catalunya- per parlar de pau: van instaurar la Treva de Déu.

Pau Casals, concert a la Casa Blanca convidat pel President Kennedy

Si voleu veure el video de les paraules de Pau Casals a les Nacions Unides cliqueu aquí o aquí

Els intents de dividir la llengua catalana ha estat ( i és), una de les armes que utilitza l'espanyolisme per fer desaparèixer la nació catalana. Dividir-nos per fer-nos dèbils, aquest és el seu objectiu.
Referències sobre la unitat de la llengua dels valencians, catalans, illencs....

escut jaume I

# 1290: El franciscà occità Matfre Ermangaud de Besiers en parlar de la Pentecosta al seu monumental poema Lo Breviari d'Amor, diu que, quan moltes gents "de totas nacios" escoltaren de boca dels apòstols les seves respectives parles, es meravellaren de gran manera, puix que n'hi havia "de Proença e de França,/d'Englaterra, de Gascuenha,/d'Espanha, de Cataluenha,/de Flandres e de Bretanha...". Aquest autor hi fa parells de nacions i hi apareix Catalunya (on probablement anava inclosa tota la Corona d'Aragó) com a nació. En aquella època Espanya solia significat Al-Andalus (sota domini musulmà) i, de vegades, tota la península ibèrica o bé Castella.
# El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilet cathalanus"). N'Arnau era nat a la Vilanova, antic nom medieval del Grau de València.
# 1306: Arnau de Vilanova sempre féu en els seus escrits una perfecta divisió entre els dos pobles i llengües romàniques de la Corona d'Aragó, com quan afirmava: "regnum vero Aragoniae (sub se habet) Cathalanos et Aragones".

Jaume I

# Ramon Muntaner (1265-1336) qui va viure tant al Principat com a València i a Mallorques, fou cronista de la Monarquia del Casal de Barcelona i precoç ideòleg nacionalista de totes les terres de llengua catalana. A les seves magnífiques cròniques, avui amagades per la historiografia oficial i d'importació, té abundosos textos patriòtics i utilitza sistemàticament el nom corrent de l'època (catalans) per a designar els habitants del Regne Valencià (de fet descendents de 1º i 2ª generació dels repobladors, bàsicament catalans, que vingueren al sud des dels comtats catalans del nord).

Així, quan aquest cronista parla d'una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, rei nostre, havia enviat quatre galeres valencianes: "Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..." ("Les Quatre Grans Cròniques"). Al capítol CLXXI comenta Muntaner: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...". Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l'Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans.

Al capítol CCXXXV, en Muntaner usa una expressió corrent durant els segles XIII-XV per a designar totes les terres de la nostra parla: "En Rocafort, esguardant que ell ha via perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..." Tot indica que en aquest cas "tota Catalunya" designa les dues regions restants de la Corona: els diversos comtats catalans i el regne valencià, altrament diferenciaria entre els uns i l'altre.

Escut del País Valencià

# 1311: Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: "E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València". ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).
# 1316:Testament de na Guillelma, muller de Salvador Pedrosell, ciutadà de València: hi deixa diners per a deslliurar captius catalans de València ("captivis catalanis oriundis de civitate Valentie") de mans dels sarraïns.

Ramon Muntaner

# 1322: El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat occitana llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalenorum" el tractat conegut en versió llatina com a "De citaris infirmorum", d'Abu-l-Qasim al-Zahrawi.
# 1325: De nou el gran Muntaner : "Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L'Horta), bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs.
"E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics". (Crònica 292).

Més avant en Muntaner mostra la seva satisfacció a la Crònica pel fet que a Múrcia i Cartagena, repoblada per catalans després de ser conquerida per Jaume I (i donada al rei de Castella), "Són vers catalans e parlen del bell catalanesch del món" (cap. XVII).

# 12-8-1330: Mercaders dels 3 regnes catalans a Bruges (Flandres) aproven unes ordenances comunes a "tots els mercaders catalans sotmesos al senyor rey d'Aragó" a fi que "d'ací en avant no sia nenguna qüistió entre mercaders ni noliejadós, ne ací, ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha".
# 28.5.1352: El veguer de Mallorca comunica, de Lleida estant, al Cerimoniós que ha "trobat lo llibre sarraynesch trelladat en romanç, el qual Jacme Roig, quondam, nos fehia a esplanar de moresch en romanç cathalà".
# 1352: Al capítol 5è. De la Crònica del Cerimoniós sobre una tempesta a Sicília: "No se'n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València"
.

"No només me pensi que cap galera ni cap atre vaixell gosarà anar per mar sense l'ensenya del rei d'Aragó (...), sinó que no crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua, per mostrar guiatge des meu noble senyor, el rei d'Aragó i de Sicília." Roger de Llúria.

# 1360: El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes: "scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam".
# 12.12.1360: La reina Elionor de Sicília escriu al batle d'Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
# 1365: Els diputats mallorquins escriuen als Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...",
# 1370: Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica: "entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".
# Bernat Serra, notari de València: "alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".
# Bernat de Miracle, savi en dret de València: "entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.
# 1388: El Consell General de València acorda prendre mesures amb Barcelona i Mallorca, "pels molts e grans damnatges dels infels moros de Barberia, confusió e vergonya de cristians, especialment d'aquesta nació..."

Coronació Jaume I

# 1392:Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".
# L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
# 1395: Fra Antoni Canals, mentor de l'aristocràcia valenciana, escriu la seva traducció del Valeri Màximo: E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre, que vol dir hom estrany...als catalans, turchs o tartres. S'adreça als jurats barcelonins fent-los esment que tradueix el llibre de llatí en la nostra vulgada llengua materna valenciana: per primera vegada, amb quatre adjectius, algú parla de llengua valenciana, però més aviat té el sentit d'estil de prosa que no pas de cap forma dialectal (llavors molts escasses), tanmateix hi afig: jatsia que altres l'hagen tret en llengua catalana.
# 12.9.1399: Els jurats de València fan esment d'aquest "antich proverbi: Draps de França e llibres de Bolunya / consumen Aragó e tota Catalunya"

Reial monestir de Santes Creus

# 1399: Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".
# 1400:Els jurats de València s'adrecen a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús): "fugint, pocs dies ha, un catiu, de llinatges de tartres, emperò bandejat e apel·lat Johan, d'edat de XX anys poc més o menys, e paladí en son parlar català".
# Una altra lletra semblant adrecen al veguer i jurats de Girona: "e paladí en llenguatge català".
# Ca.1400: Pedro López de Ayala, al seu Rimado de Palacio, oposa catalán a español, francés, inglés, lombardo i escocés.
# François Villon oposa les cathalennes a les espagnoles, grecques, egiptiennes, etc.
# Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".
# 1411:La vídua de Joan I, Violant de Bar, de nació francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis, los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.

Tombes reials, Santes Creus

# 1433, 12, 15. Oriola Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.) «Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...» «Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella..»
# 1458.- Generalitat de València. Llibre de provisions: "E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."

Monestir de Poblet

# 1554.- M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."
# 1566.- Martí de Viciana. Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: "En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones."
# 1604.- J. Pujades. Dietari: "Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó."
# 1610. - Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: "Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de trescientos años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación."
# 1766.- Bisbe Climent, Sermó d'entronització, Barcelona: "Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro."
# 1778.- F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: "Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...".
# 1783.- Lletra de J. A. Mayans a J. Vega i Sentmenat: "Su lengua (de Catalunya) en España y Francia huvo tiempo en que fue la más culta; pero(..) los más interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado (...). En esto los valencianos hemos ganado la palma(...) Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd, intitula Thesoro de la lengua cathalana."
# 1876.- Benvingut Oliver, Hª del Dº en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, 1876: "Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad."

Tomba de Jaume I. Monestir de Poblet

Elogis dels reis catalans a la seva pàtria: Catalunya:

"E, fe que devem a Déu, pus aquells de Cathalunya, que és lo millor regne d'Espanya (concepte geogràfic, no polític) el pus honrat, el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço és, lo comte d'Urgell, i el comte d'Ampúries, i el comte de Foix, i el comte de Pallars, i hi ha richs hòmens, que per un que aquí n'aja (a Aragó) n'à quatre en Cathalunya, i, per un cavaller, n'à en Cathalunya cinc, i per un clergue que ací aja, allà n'à deu, i per un ciutadà honrat n'à en Cathalunya cinc"
Llibre dels feits del rei Jaume I, capítol 392

A la tardor de 1347, tornant de Saragossa, el rei Pere III el Cerimoniós explica així la seva arribada a les portes de Catalunya:
"E com fos en vista la Fraga, mossen Bernat de Cabrera nos dix:
-Senyor,veets aquell lloc?
E nós li diguem: -Hoc (sí).
-Doncs, de Catalunya és.
E nós en aquella hora diguem:
- O terra beneïda, poblada de lleialtat. Beneït sia nostre Senyor Déus, qui ens ha lleixat eixir de la terra rebel e malvada (Aragó) i punirem aquells qui hi miren mal (a Catalunya)".
Crònica de Pere III el Cerimoniós

Trobant-se el rei Pere II el Gran a Saragossa, reuní als nobles i rics hòmens d'Aragó i els digué les següents paraules:
"Barons: llong temps só estat en aquesta terra ab vosaltres...Mas jo no em puix aturar per neguna res, per tal car jo sé per cert que el rei de França ab tot son poder ab ajuda de l'apostoli, s'aparella de venir sobre mi e ma terra, ço és a saber, Catalunya...i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d'ara tant bona".
Llibre del rei en Pere. Crònica de Bernat Desclot-capítol 132.

Els únics que segueixen el lider són els ciclistes.

2011-08-18T20:25:00.002Z

Els únics que segueixen el lider són els ciclistes. Als líders polítics no els segueix ningú, són ells que van darrera la gent i com aquesta no sap on va, passa com a la famosa etapa del Tour a Cazouls de Bèziers, on tots van errar la cruïlla i van acabar escampats per tota la ciutat.

Si fa 2.000 anys Jesús de Natzaret hagués sabut que aquests parlarien en nom d'ell...

2011-08-18T10:31:00.003Z

Si fa 2.000 anys Jesús de Natzaret hagués sabut que aquests parlarien en nom d'ell, de ben segur s'hauria quedat a la fusteria del seu pare i no s'hauria deixat crucificar. Vergonya, cavallers, vergonya !

Александр Рыбак - "Старый клён" (Live 2010) Alexander Rybak - "old Maple"

2011-08-18T08:51:00.001Z

I mira que el rus sona com una merda, però musicalment són molt bons!. Els països fills dels desastres, però que tenen aigua, fan melodies precioses. Els que no en tenen d'aïgua acaben fent "zapateaos". Cal mirar d'Alacant cap amunt, saltant-nos França, l'amantegada pàtria dels borbons.

Tossa de Mar, 6 de desembre de 2005, 17'45h.

2011-07-26T22:50:00.002Z

Tossa de Mar, 6 desembre 2005, 17'45h

Mar d'hivern. Plàcida solitud que tot ho embolcalla. Marinada fresca, salnitrada. Olor d'arena humida. Coure vell encès pel sol que, amb recança, s'amaga. A les roques, les aus, preparen estances. Crits als penyassegats, rumoreig d'onades. Festeig de blaus acomiaden la tarda...

I el mar, sempre el mar.
Mar que atrau i espanta. I ens sentim petits i omnipotents.
I nosaltres -sols- torbats per preguntes sense resposta, que mai, mai, respon. Calla, sempre calla, i empetitim i empetitim i ens deixem endur per la seva força intemporal i salvatge, irremissiblement.

Potser el mar ens venç perquè posseeix allò que nosaltres més dessitjem: força per no ser fràgils i domini d'un temps que s'ens escola. Potser aquest és el seu misteri i la seva victòria.

Tossa de Mar, 1 març 2005,17'26h.

Tossa de Mar, 28 febrer 2005, 8'27h.

Fotos antigues que he trobat per casa:

Tossa de Mar

Tossa de Mar, 1942

Tossa de Mar

Castelldefels 1931

Llafranch 1941

L'Estartit 1942