Els sicilians i l'amor

Cantant mentre passa el bestiar.

El flamant Fiat 1500 del cos de carabinieiris de la prefectura d'Agrigento es va aturar, sobtadament, per deixar passar un ramat de cabres que creuaven la carretera.

-Qui ho havia de dir, qui ho havia de dir- va murmurar el sergent Lanzafame mentre observava les bestioles desfilant davant el cotxe-, estimat Giusepetto, qui ho havia de dir....

En Giussepeto, el seu company de patrulla, se'l va mirar de reüll mentre el sergent li posava la mà sobre la cama i anava repetint: "qui ho havia de dir, qui ho havia de dir...".

- Qui havia de dir què, sergent?- va preguntar, encuriosit, Giusepetto.
Lanzafame, abstret en els seus pensaments, no va respondre i Giu, per fer alguna cosa, va decidir sintonitzar la ràdio. El locutor va anunciar que Gigliola Cinquetti interpretaria, tot seguit: "Non ho l'età", la cançó guanyadora del festival de San Remo 1964, precisament la cançó que feia posar la pell de gallina als dos agents de l´ordre sicilians.
Acompanyant les primeres estrofes de la Cinquetti, Giu va començar a cantar:

"Non ho l'età non ho l'età per amarti
non ho l'età per uscire sola con te.
E non avrei, non avrei nulla da dirti
perché tu sai molte più cose di me.
Lascia che io viva,
un amore romantico...".Com tornant a la terra, Lanzafame, és va abstreure dels seus pensaments i tot girant-se cap en Giu li va agafar el relleu:

"...nell'attesa che venga quel giorno
ma ora no,
non ho l'età non ho l'età per amarti,
non ho l'età per uscire sola con te.
Se tu vorrai, se tu vorrai aspettarmi,
quel giorno avrai
tutto il mio amore per te.
Non ho l'età non ho l'età
per uscire sola con te.
E non avrei, non avrei nulla da dirti
perché tu sai molte più cose di me..."En plena catarsi, enduts per una emotivitat dolça i irrefrenable, els dos companys és van agafar les mans i, a la manera dels seus idols Sinatra i Crosby, van atacar un dueto final:

"...se tu vorrai, se tu vorrai aspettarmi,
quel giorno avrai
tutto il mio amore per te!".

Uns copets al parabrises, secs i persistents, els van alertar, van girar la mirada cap on provenia el sorollet i es van trobar amb la cara del pastor de cabres amb el nas enganxat al vidre, es van deixar anar de les mans i es van asseure ben rectes, com si res hagués passat... Demés, en Giu notava que el sergent s´anava esverant i com es donava la circunstància que havia dinat canelons i era tradició ancestral a la seva família, els Massini de Palerm, no fer mai l´amor després de menjar canelons, doncs això, que millor deixar-ho córrer i canviar de tema.

qui ho havia de dir...

Per cert, sergent - va dir Giu, per canviar de tema -, qui havia de dir què?.
- Ah, perdona! - va contestar Lanzafame -, res, res, coses meves...de fet estava pensant que ara sóc un respectable carabinieri adscrit a la prefectura d'Agrigento, però jo em vaig criar a la Sicilia profonda i tinc un passat molt, molt...com t'ho diria?...un passat molt porc?, primitiu?, poc edificant?...
- De fet - va respondre Giu - amb qui més he follat, a part de amb la meva novia Giulietta, és amb vosté sergent, crec que ens podem tenir confiança...
- Estimat Giu - va respondre el sergent Lanzafame - , ja m´agradaria poder dir que, a part de la meva esposa Catherine, amb qui més he fet l´amor és amb tu, però...
- Hi ha algú més? - va inquirir Giu.
- Sí, desgraciadament sí- va respondre el sergent, tot abaixant el cap avergonyit.
- És home o dona?- va preguntar Giu, ferit en el seu orgull.
- Cabra- va respondre el sergent.
- Com?- digué Giu.
- Cabra, cullons!-
- Cabra??? - va insistir Giu astorat.
- Sí, sí - va respondre el sergent Lanzafame- cabra, cabra...bé, cabra no: cabres! Cabres, cabres...moltes cabres, moltes, moltes...tantes com pasturen l´illa de Sicília!.
Giu observaba el sergent sense poder articular paraula mentre unes gotetes de suor li emergien del front.
- No pensis malament Giu- va seguir el sergent- no sóc un degenerat, ni cap cosa rara...com t´ho podré explicar?...mmm...saps?, t´ho explicaré desde el principi. No va ser culpa meva. Va ser culpa de la meva àvia...

El que va passar al galliner...

- Ho recordo molt bé - va dir el sergent - , era l'endemà del meu catorzè aniversari
A mig matí vaig agafar el camí que porta a Castelfiori per passar uns dies amb els oncles paterns. Al passar davant el galliner de casa vaig observar la porta mig oberta, la vaig tancar de cop i vaig passar el pestell, assegurant-me que quedés ben falcat.
El que no sabia és que dins hi havia l'àvia Genoveva donant el pinso a les gallines.
Una tarda (ja en feia sis que era a cals oncles) estava amb el meu cosí Elio caçant granotetes a la bassa grossa quan de sobte vam sentir la veu de l'oncle que cridava: " Nino, Nino, hi ha uns senyors que volen parlar amb tu". Pel camí va aparèixer l´oncle acompanyat de tres carabinieris. L´Elio i jo ens vam posar dempeus.
Quan van arribar a la nostre alçada, un d´ells, el més alt, es va dirigir a mi amb les següents paraules:
" Ciutadà-nen: aquest matí, fent una ronda de reconeixement a la recerca d'uns coneguts malfectors originaris del poble de Corleone, just quan enfilavem el camí que travessa la propietat coneguda per "Lanzafame la povera" ens ha semblat sentir una veu del sexe convexe, o sigui: una veu de dona, que entonava una cançó. La veu provenia de l´edifici habilitat com a galliner i que forma part de l'abans dita propietat, ens hem atençat fins el punt que hem pogut identificar els sons del nostre himne nacional: "Fratelli d'Italia". Tal com mana el reglament ens hem posat en posició de firmes i, seguint la veu provinent del galliner, ens hem posat a cantar:

Fratelli d'Italia l'Italia s'e' desta, dell'elmo di Scipio s'e' cinta la testa. Dov'e' la vittoria ?La porga la ciona
che schiava di Roma
Iddio la creo'.
Stringiamoci a coorte,
siam pronti alla morte.

Siam pronti alla morte, l'Italia chiamo' ! Stringiamoci a coorte, siam pronti alla morte. Siam pronti alla morte, l'Italia chiamo', Si' !

Acabada l'interpretació de l´himne, i tal com mana el reglament, hem cridat, amb veu ferma i varonivola: Viva Itàlia!. Una veu de dona, que sortia del galliner, ens ha contestat amb un tènue i debil: Viva Itàlia !.

Quan ens disposavem a continuar el camí, hem sentit la veueta que cridava un estantís:"socorri!,socorri!"...i hem deduït que algú necessitava ajut.
Hem picat la porta del galliner, toc-toc toc-toc, i res, ningú obria. Hem tornat a trucar i la veueta ens ha contestat: "rebenteu la porta, collons!, no veieu que estic tancadeta com una cargolina dins la seva closca?". I així ho hem fet: patada i porta enlaire!.

Ous, ous i més ous!

El que hem vist al rebentar la porta ens ha impactat, valga'm Déu!. Un espectacle dantesc!. A un angle del galliner, apretades les unes amb les altres, dotzenes de gallines despullades, sense una ploma, tal com Déu les va portar al món!. L'àvia Genoveva,a l´altre angle del galliner, estava asseguda sobre una muntanya de plomes i al seu voltant dotzenes i dotzenes de closques d'ou. Al bell mig del galliner hem vist una escena que ens ha fet ruboritzar i que no ens veiem en cor de descriure. Hem dirigit les nostres mirades a l'àvia Genoveva i li hem preguntat: " i això? " i ella ens ha respost: "res, res, el meu conillet, el blanquet que és més puta que les gallines! " i nosaltres, tots tres alhora, li hem contestat: "mai millor dit!".

Estimat ciutadà-nen -va seguir el carabinieri en el seu monòleg-, no vull semblar vanitós, però l'alliberament de l'àvia Genoveva té certa versemblança amb la conquesta de l'illa fortificada de Pantelaria per part del XVè cos de les tropes aliades comanades pel general Alexander i que, com molt bé saps, va significar l'inici de l'alliberament de Sicilia de l'ocupació nazi. Però no fugim d'estudi, el cas és que l'àvia Genoveva està sana i estalvia a casa i et vol veure. Basicament vol saber si la vas deixar tancada a drede, a posta, ex-professo o ipso facto. M´entens maco?, doncs apa!, fés el farcellet amb les teves pertinences i t'acompanyem a Lanzafame la póvera. Ápali, anem !".

Migdiada sota d'un salze

En tot això, el Fiat 1500, després de deixar passar el ramat de cabres, va cercar un lloc tranquil on deturar-se i seguir la conversa.
- Estimat Giu, no sé perquè t'explico aquestes coses, si et canso...- va dir el sergent.
- Què va, què va, estimat sergent - va dir Giu - les seves històries m'abdueixen i fan que cada cop senti més estima per vostè, una estima que si no en podem dir amor poc li falta - Giu va fer un silenci i va continuar -...segueixi, segueixi...què va passar quan va anar a veure l'àvia Genoveva ?.
Doncs va passar - va seguir el sergent - que un cop fet el meu equipatge i que la tieta m'hagués posat roba neta, pentinat amb la clenxa al mig i posat colònia d'espigol darrera les orelles ( i una mica dins el nas, per fer-me riure )i després de voler-me cordar les sabates, cosa que no va aconseguir pel simple fet que no en tenia jo, de cordons, doncs això, quan vaig estar a punt em vaig acomiadar dels oncles i de l'Elio i amb els carabiners vam empendre el camí que va cap a Montallegro i després cap a Siculiana i d´allà, agafant un caminet que voreja la montanya, cap a Lanzafame la póvera.
Cap al migdia el sol picava de plè. El caporal ens va fer aturar sota d'un salze que hi havia al costat d'un rierol i ens va dir:" sabeu què nois?, primer prendrem un bany gratificant en aquest riuet, dinarem, descansarem una micona i reemprendrem la marxa...per cert, avui és el meu aniversari i he portat aigüardent de gers per celebrar-ho!" i tots vam cridar, espontaniament: visca, visca, visca!.

Ens vam despullar tots quatre, els tres carabinieris i jo, i ens vam llençar al riuet i vam començar a xipollejar i a esquitxar-nos els uns els altres, la veritat és que els carabinieris eren molt simpàtics i ens ho vam passar molt bé i vam riure molt.
Quan ens vam cansar de jugar a l'aigüa ens vam estirar sota del salze i.... ja sé qué em preguntarás ara, Giu -va dir el sergent Nino Lanzafame, dirigint-se al seu company.
- Què pensa que li preguntaré sergent? - va dir Giu.
- Doncs em preguntarás: hi va haver sexe?. Doncs la resposta és: no.
- Ah - va dir Giu.
- Doncs això, - va seguir explicant el sergent - quan estavem estirats sota l'arbre, el caporal va obrir la primera ampolla d'aigüardent i vam començar a beure...
Quan portavem unes quantes degustacions, un dels carabinieris va proposar jugar a arrencar cebes i ens vam posar tres asseguts en filera i agafant-nos pel darrera. Quan el caporal va començar a intentar arrencar la primera ceba, o sigui al primer de la filera, o sigui a mi, un dels carabinieris va dir que al seu poble, Vila-nera, en comptes de tibar-se pels braços ho feien estirant de la tita i tots vam dir: molt bé, doncs arrencarem cebes com a Vila-nera!. Va ser una bona idea, la veritat. Ens vam divertir molt i la cosa va durar fins que el caporal va dir: "va nois, ja hem jugat prou, a dinar qui hi ha gana!".

Els carabinieris van estendre un llençol blanc a terra i damunt hi van anar posant cebes, tomàquets, pebrots, arengades i dos pans rodons inmensos i tot això ho vam anar regant amb vi i aigüardent de gers. A l'hora dels postres el caporal ens va obsequiar amb una capsa de carquinyolis de Cardedeu, regal d' una germana seva que feia de minyona a Barcelona. Jo m´els vaig anar menjant sucant-los amb l'aigüardent, fins que vaig començar a notar que anava una mica piripi, però en tot cas, molt menys que els carabinieris que en aquells moments ja estaven cantant nostàlgiques cançons sicilianes. Vaig decidir fer una becaina...

El malson de la transmutació de l'àvia Genoveva.

Els efectes de l'alcohol van ser determinats perquè als pocs moments quedés adormit com una marmota. Vaig tenir un malson esgarrifós: veia gallines per tot arreu i l'àvia Genoveva perseguint-les, i de cop veia gallines amb la cara de l'àvia o l'àvia amb cara de gallina!. Era horrorós!, la transmutació de l'àvia Genoveva en gallina!.

- Au, pollastre - vaig sentir que em deia el caporal, mentre em sacsejava una mica - ja has dormit prou!. Arreplega les teves coses que continuem el cami !.

Berenant a Vila Isnel

Els germans Pizá eren curts de paraules, però un dia que estaven avorrits i, arrepenjats a la barana de la carabela, es dedicaven a tirar escopinadetes al mar de los Zargazos, van veure branques de jonc surant sobre les aigües, i sense perdre temps van anar a veure l'almirall i li van dir: " escolta Cristòfol, hem vist joncs surant sobre l'aigüa, això vol dir que a prop hi ha terra, estem arribant a Nova Delhi !".
Doncs així com l´aparició de plantes indicava la proximitat del continent, de la mateixa manera la proliferació de conills de tots colors, tamanys i edats era senyal inequívoca de que ens apropavem a Lanzafame la póvera. Coses del "blanquet".



Estavem comentant el prodigi de tanta conillada quan vam arribar a l´alçada de Vila Isneli. De darrera unes mates va aparèixer la nostra amiga, la gentil i acollidora Isnel.
- Bon dia Nino, bon dia caporal i companyia!- va dir - què us porta per ací?.
- Acompanyavem el Nino a Lanzafame la póvera- va contestar el caporal, mig somrient- i hem pensat en venir a saludar-te...i de passada que ens convidis a beure una mica d'aigüa amb anissos del canti que tens al cobert.
I tant que sí- va respondre l'escriptora- esteu convidats a berenar tots quatre...tenim coses a celebrar....- va fer un gest perquè passessim i va pronunciar unes enigmàtiques paraules: " ho sap tothom i és profecia, a cal fuster hi ha novetat".
Jo, ocurrent com sóc, vaig respondre: "si non é vero é ben trobato". I el caporal, per no ser menys, va concloure amb un: "eppur si muove" i ho vam deixar així.

Vam fer unes passes i, al bell mig d´una clariana rodejada de ginesteres, vam veure, sobre una manteta estirada al terra, un nen de pocs mesos amb uns ulls com dues joies i un somriure dolç com si hagués estat alletat amb mel. La mare ens va mirar somrient i ens va dir:
- Us presento l'Oleguer!.
El nen ens va mirar rient i va continuar jugant amb dos gatets joganers que li llepaven la roba: en Frederic i l'Omar.
- Això s´ha de celebrar!- va dir el caporal-, avui preparo jo el berenar!.
Els altres dos carabinieris van posar cara d'escepticisme, mai havien confiat massa en les virtuts del curset de cuina per fascicles regalat per L'Observatore Romano i que el caporal, gran amant dels cursos per entregues, assegurava que eren la base dels seus grans coneixements de l'art culinari.
Així doncs, el caporal va anar tot xino-xano cap a la cuina de Vila Isnel.Tots teniem gana, això és cert, i com anaven passant els minuts i de la cuina no en sortia res, la nostra amiga va portar els gramòfon i ens va posar una mica de música per alleugerir l´espera.
Escolteu això- ens va dir Isnel. és d´un cantautor que m´agrada: en Jordi Gomara. La cançó es diu Eloise.
Ja feia ben bé quaranta minuts que el caporal era a la cuina quan de cop vam sentir com s'obria la porta. Caminant de forma concentrada i solemne va avançar pel caminet, portant una safata ben grossa amb uns toballons blau fosc tapant els cinc plats del berenar. Asseguts a terra ens el vam mirar encuriosits i quan va arribar, es va ajupir, va deixar la safata sobre les estoballes, va treure els toballonets que tapaven els platets i va dir: "Eh voilà!!!

Era la seva creació més antològica!, la que ell havia batejat com "Carnavale di sapori, suspiri di Catània" !

Entre vespes i ocellets...

La dolça placidesa de la tarda siciliana els va acomboiar per aquells camins de serenor que els clàssics en diuen felicitat. Una brisa suau i espigolada, una conversa franca i distesa, una complicitat dificil d´entendre en un grup tan heterogeni, tot plegat, ni més ni menys, feia que gaudissin del temps tal com saben fer-ho els humils, aquells qui la terra els hi és propera i abastable.
Els hi agradava escoltar la Isnel, ella els hi obria móns que ignoraven, però que, misteriosament, portaven amagats dins algun raconet del seu cor o del seu cervell, sense ells saber-ho.
-Isnel- va dir el caporal- m´agradaria molt que ens llegissis alguna cosa d'aquest llibre que tens damunt l'herba.
Ella va somriure i va dir: Rimbaud, vetlles. Una temporada a l´infern.
Va agafar el llibre, el va obrir per la página 103 i m´el va donar perquè el llegís.
-Començo- vaig dir.

I

És el repòs il.luminat, ni febre ni llangor, sobre el llit o sobre el prat.
És l'amic ni ardent ni feble. L'amic.
És l'amada ni turmentant ni turmentada. L'amada.
L'aire i el món no gens buscats. La vida.
-Era, doncs així?.
-I el somni reverdí.

II

La il.luminació torna al nexe de la construcció.
Dels dos extrems de la sala -decoracions vulgars- elevacions harmòniques convergeixen. El mur de davant el vetllador és una successió psicològica de fragments de fris, franges atmosfèriques i incidències geològiques. -Somni intens i ràpid de grups sentimentals ams éssers de tots els caràcters entre totes les aparences.

III

Els llums i les catifes de la vetlla fan el brogit de les onades, de nit, al llarg casc i entorn del steerage.
El mar de la vetlla, talment els pits d'Amèlia.
Els tapissos, fins a mitja altura, boscos de brodat, tint de maragda. on es llancen les tòrtoles de la vetlla...
ah! pous de màgies; única visió d'aurora, aquest cop.

Vam estar una estoneta més fent lectures fins que la conversa va derivar cap a temes més intrascendents i divertits.
El caporal li agradava molt imitar el Sant Pare, el president de la República i sobretot, sobretot, a la Jacqueline Kenedy, hi tenia una gràcia especial, no ho podem negar.
El Frederic i l'Omar van deixar de jugar amb l'Oleguer i es van afegir a la rotllana. El Garrofaire, un gatet despert i inquiet, que venia del bosc de caçar mussaranyes, va aparèixer de cop i es va afegir a la colla. La seva expressió delatava que s´ho passava la mar de bé amb les bromes del caporal.

Garrofaire

Al caporal, amb tanta claca fent-li els honors, s'el veia més feliç que un gínjol i contentissim d'haver-se conegut.
-També tinc una cosa per vosaltres - va dir, dirigint-se als tres gatets.
De la bossa de cuïr en va treure una bosseta de carquinyolis, la va obrir, els va escampar pel terra i els va regar amb un rajolinets de moscatell...
-Aviam Isnel, no tenies cinc gatets?.
-Ui sí- va respondre l'anfitriona, rient- Falten el Maifred i el Mosso..però aquests poc els veuràs, es passen nit i dia al llit, no sé pas que deuen fer...el cas és que tot ho veuen desde el seu llit.

El Maifred amb el ninu que li va regalar el Mossu per reis.

Diuen que la felicitat és l'esqüalit espai de temps que transcorre entre desgràcia i desgràcia.

Res trencava l'armonia d'aquells moments tant plaents, res pertorbava el fals miratge que ens abocava a una visió dolça del món. L'absència de conflictes era el narcòtic que ens lliurava de les dures contradiccions de l'ésser humà, que basicament es resumeixen en: existir sense saber perquè, sense saber d´on venim, on anem i sense saber qui ens ha fet i qué hi fem ací, i ademés que ens putegin, i ademés tenir familia...
Com poseits pel diable, de cop, com dos llamps, el Frederic i l'Omar van sortir espiritats de la rotllana i es van enfilar esverats al lledoner de l'entrada del porxo. El Garrofaire es va ficar, com va poder, a la capsa dels carquinyolis...només li sortia, una mica, la cueta.

El Frederic i l'Omar, pujant a l'arbre.

Així com una bola de foc va anunciar als navegants la descoberta del nou món, com un estel fulgent va fer saber als mags on era l`establia més famosa de Betlem, així mateix, la caiguda
sobtada d´una bola vermella de plomes xiscladores sobre les estovalles i el menjar ens va fer saber de l'arribada d'en Rufus, el lloro vermell del baix Orinoco !.

- Rufus!, Rufus! - va cridar Isnel, intentant frenar l´ocell que era més que un ocell: un lloro.
"Grrroc, grrrrroc, grrrroooooc"; el Rufus s'havia llençat, com un stuka, sobre la cueta del Garrofaire i amb el bec intentava fer sortir de la bossa de carquinyolis al pobre gatet, tot tibant-lo del seu apèndix peludet, amb petites i enèrgiques estrabadetes.
El caporal,decidit, va desenfundar el sabre i d´un cop destre va tallar en sec unes qüantes plomes de la cresta d'en Rufus. Aquest que era lloro, però no tonto, va fugir roent i es va amagar dalt la magnòlia, preparant un nou atac més fructifer.
- Ufff, ufff, -va exclamar la Isnel- mira que és charmant i carinyós aquest lloro, però el veterinari ja ens va avisar: "mireu, aquest animal no us durà cap problema, excepte en un cas...es tornen bojos si veuen alguna cosa que s´assembli al seu menjar preferit, el menjar que els hi fa perdre el món de vista i que els torna violents i incontrolables. Les orugues peludes de Pernambuco són la seva passió irrefrenable i el desencadenant dels seus atacs momentanis de bogeria".
- Isnel -vaig interrompre- i vols dir que les cuetes peludetes dels gatets els hi recorden les orugues peludes de Pernambuco...i passa el que passa?.
- Efectivament, Nino! -va dir Isnel-, això és exactament el que passa!

Desde la seva talaia priviligiada ( un frondós i altivol castanyer de les índies ), en Saül, un magnific exemplar de mussol de les maresmes, observaba, flemàtic, el desenvolupament dels fets.

Era com si no hi fós, però hi era.
Imperturbable, amb uns ulls rodons i grossos, no com dues taronges sino com dues llunes veneçolanes, analitzava la situació desde una óptica global i, ensems, analítica. Partint d'aquesta disecció precisa de la realitat, el.laborava, implecable, diverses hipótesis, més o menys viables, a fi i efecte de trobar qualque sortida imaginativa i sostenible al conficte que teniem plantejats i que, vulgues o no, ens destirotava una mica.
Va arquejar les celles, suaument, i li va semblar haver trobat la sol.lució.

Va pensar: " si el lloro confón les cuetes dels gatets amb les orugues peludes de Pernambuco, caldria a trobar alguna cosa que si asssemblés i llavors parar-li una trappola o trampa, a la manera de les de l'enyorat Juli Cesar a les seves campanyes de les Gal.lies....mmmmmmm.....aviam, una cosa rodoneta i llargueta de colors cridaners?, groc, taronja?...ja ho tinc!, ganxitos!.
Va emprendre el vol, va entrar al rebost, va agafar una bossa de ganxitos i es va dirigir a la font dels pardals i hi va abocar els sucedanis d´orugues..

L'altre gran passió d'en Rufus, a part de les orugues peludes de Pernambuco, era la velocitat...i això va ser la perdició. Va calcular malament la distància i el seu vol en picat desde dalt la màgnòlia fins la font dels pardals va acabar amb el lloro esclafat i estabornit flotant sobre l´aigüa del sortidor. Després que el caporal li fés un boca boca, l'animaló es va anar recuperant i la Isnel el va dur a la seva caseta, això sí, li va deixar, perqué s'acabés de refer, un sucret ruixat amb una mica d'Aigüa del Carme.
Ara ens mirava desde les altures mentre els gatets, refets de l´ensurt, anaven sortint dels seus amagatalls.

Rufus i les dones

Si , abans del 6 de maig de 1964, li haguéssiu preguntat al Rufus: ets mitòmen?, ell hauria contestat, de ben segur, no. Però tots sabem que la personalitat dels animals és voluble i que qualsevol episodi pot derivar en formes de conducta i percepcions sensitives que poden incidir, inclús de forma radical, en les seves pautes de comportament i en el seu davallar per aquest vall de llàgrimes, altrament dit bola del món o mapamundi.

El cas és que al Rufus, per molt lloro que fos, li encantaven les dones. No sabia el perquè, però això de que no tinguessin plomes li provocava uns somnis eròtics inenarrables, s´imaginava que acaronava aquelles pells suaus amb el seu bec delerós i que posava el seu caparró entre dues mamelles turgents i ufff, es volia morir.
Pel mati, havia sentit que l'Acollida, la noieta que els hi portava potets de deliciosa melmelada de maduixes i aranyons, li havia dit a la mestressa: "aquesta tarda no sortiré de casa, fan el concurs de Miss Univers per la Rai i jo no m'el perdo!".
En Rufus es va organitzar el dia, va decidir: "avui, per la tarda, no aniré a tocar els collons a les formigues i esbutzar-els-hi el niu amb el bec i llavors fer-hi el pipí a sobre...dinaré unes quantes pipes de girasol, aniré a fer un vol per tirar avall i aniré al salonet a veure la tele amb la mestressa. Avui ja tinc la tarda ocupada!"
Quan li va semblar que era la hora del concurs, va volar fins els salonet de la tele i es va instal.lar sobre el respatller de la butaca asalmonada.
El concurs de miss Univers encara no havia començat. Feien un serial americà, cosa de pioners del far west. La cosa anava d'un tal Daniel Boone que vivia, amb la seva família, a una caseta de fusta prop del riu Mississipi, un llogaret molt pintoresc.

El Daniel Boone, la seva esposa Rebecca, el seu fill Israel i un avi que no sé qui és.

El Daniel tenia una dona, la Rebecca, i dos fills, un nen i una nena: l'Israel i la Jemima. Es veu que la Rebecca per ajudar a tirar endavant la casa, havia montat un negoci de iogourts naturals i els seus principals clients eren els indis simitombes. Aquests indis es veu que eren descendents d'unes families de colons originaris de Tossa de Mar i que per algun motiu desconegut s'havien anat asilvestrant. Anaven gairebé despullats. Ells només es cobrien el cap amb una barretina vermella i el penis amb una cargolina o cargol (depen la mida del membre) i elles anaven totalment nues, amb dos mitjos cocos que els hi tapaven els mugronets, a la manera de rustecs sostenidors i un ramet de julivert lligat a la cintura, per sota el ring-ring. Total, es veu que els iogourts de la Rebecca havien sortit caducats, i ells, els simitombes, s'havien indignat molt i s'havien presentat a cal Daniel i li havien cremat la casa.
La última escena es veia el Daniel, amb cara de molt emprenyat, agafant una escopeta i mirant, amb una mirada que feia por, cap una part de l´horitzó on es suposava vivien els indis simitomba...i en tot això que es para la imatge i surt un cartellet posant: continuará.

"Mira -va pensar el Rufus- aquests americans fan peliculetes que no estan malament del tot. No tenen la profonditat d'un Bergman, no ens enganyem, però per passar l'estona són resultones...ara, que on hi hagi el Louis de Funes que s'apartin tots els Daniels Boones del món!".

La presentadora de la RAI va anunciar que ens breus moments
conectarien amb el Palau de Congressos d'Athenes per retransmetre el concurs de miss Univers 1964. Abans, però, ens oferirien uns minuts de consells comercials, o sigui, d'anuncis.
Les tres lloretes lovebirds amigues d'en Rufus : l'Ars,l'Elisenda il'Aurembiaix, quan van sentir això dels anuncis, van anar volant fins la butaca asalmonada i es van situar al costat del Rufus. Els hi encantaven els anuncis, sobretot si eren de cotxes i si per casualitat eren del Fiat 500, el Renault 4l o bé el Citroën 2cv es tornaven boges, directament.

L'afició de les tres amigues els hi venia de petites, o sigui de feia un any.
Va passar que un dia que feia un fred que pelava, en JCR, el repartidor de fruïts secs, va aparcar la seva furgoneta 2cv a la vorera del camí. Tenia pipí.
Elles, encuriosides, es van apropar a la furgoneta i, aprofitant que en JCR havia deixat la porta oberta, es van ficar a la caixa on hi havia les mercaderies. Centenars i centenars de bossetes de pipes, ametlles, cacahuets, pinyons i cigronets les envoltaven. Ara ja sabien que el cel existia. El cel era una furgoneta 2cv i es trovaba a la provincia d'Agrigento, a Sicíla.
L'endemà, quan en JCR va obrir la furgoneta, va trobar les tres lloretes dormint amb cara de felicitat, amb les tres panxetes plenetes i rodonetes, com prunetes al bon temps.
En JCR les va tornar a casa la Isnel. Aquesta, quan les va veure, les va agafar i les va dur al seu caixonet i els hi va preparar una camamilla...i elles vinga dormir, dormir i dormir.

Concurs Miss Univers. Atenes 1964

La presentadora va pronunciar la frase esperada: "senyores i senyors, conectem amb el Palau de Congressos d'Atenes".
Es van veure unes imatges molt maques de la capital helènica acompanyades amb música tradicional grega. Tot seguit, una imatge de la sala, plena de gom a gom, i la càmera que enfoca un home grassonet amb un bigotet afilat, és en Dionisius Papanikulau, un potent navil.lier patrocinador del concurs.
L'home es dirigeix al públic i els hi diu que ell de petit era molt pobre i que feia de pastor de cabres i que era molt guapo i que va descobrir el que era la bellesa un dia que bevent aigüa d'un riuet hi va veure refletida la imatge de la seva cara.
En Rufus va pensar: "una mica cregut aquest paio, no?".
El senyor Dionisius va continuar explicant que li agradava molt el mar i que de tant que li agradava sentia desitjos inmensos de posseir-lo i que per això es va comprar la primera barqueta.

Una nit, va seguir explicant, estava a la proa del vaixell observant la quilla penetrant dins l'aigüa i li va fer la impressió que el vaixell era ell mateix i la quilla el seu membre i el mar una walkiria que s´estava follant...
El director de l'espectacle va posar música de sirtaki a tot volum i en Dionisius va continuar parlant sense que es sentissin les seves paraules, i la cosa va quedar així.
Algú a platea va assegurar haver vist al navil.lier bevent vi a manta a la Taverna del port.

I en tot això va pujar a l'escenari la presidenta del jurat. "Amb tots vostès la senyora Irene Makarios, esposa del nostre patrocinador, senyor Dionisius Papanikolau!", va dir la presentadora.
La senyora va agafar el micro i va dir: "Senyores i senyors, seré breu. Servidora va nèixer en el sí d'una familia benestant, molt benestant, i amb amplis interessos culturals, a la llar familiar tot traspuava art i bellesa. Els meus jocs infantils van transcorrer en preciosos jardins curulls d'estatues i figures que representaven els cànons més elevats de la bellesa clàssica. D'entre totes les estatues, la Venus que presidia la glorieta destacava per la perfecció insuperable de les seves formes, tenia un cos diví i unes faccions exquisides, no hi havia a la terra cosa igual...i és curiós que moltes visites , quan veien l'estatua, deien: "mireu, sembla la nena!"...o sigui, a mi.
Llavors el director de la gala va pujar el volum de la música ambiental i un alegre sirtaki va ofegar les paraules de la senyora Irene Makarios de Papanikolau.
Algú, d'entre el públic de platea, va comentar que el pare de la senyora era lìmportador exclussiu de la casa Martini per tot Grècia i l'illa de Xipre, i que la senyora n'era una gran entesa.

Es van apagar els llums i uns potents focus van il.luminar la pas.sarela.
En va perdre detall de cap ni una de les candidates que desfilaven. Després d'analitzar-ho tot a consciència, es va girar cap a les lloretes i els hi va dir, convençut: "guanyará la rossa aquesta, la dels pits grossos, miss Catalonia".
Per saber-ho de ben cert, encara s'havien d'esperar una estona a que el jurat emetés el seu veredicte. En una primera votació escollien les quatre millors concursants i, seguidament, aquestes tornaven a desfilar i després d'una darrera votació es procedia a proclamar la guanyadora del concurs miss Univers 1964.
La presentadora va anunciar que el jurat es retirava a deliberar i que, per amenitzar l'espera, tenia el gust de presentar-nos un jove cantant italià, la sensació del moment: Giani Morandi!
"iiiiiiiiii","uououououououuouuoooo...", va cridar part de la platea.

Encara ressonaven les ovacions dedicades al jove idol de la canzone, quan, lleugera com una daina, va aparèixer la senyora Irene Makarios de Papanikolau. Es va dirigir al faristol, va posar el micro a l'alçada pertinent, i va dir: "senyores i senyors, en nom del jurat del concurs Miss Univers 1964, em plau poder anunciar els noms de les quatre senyoretes finalistes, són: Melissa Papanikolau, miss Tesalònika! (aplaudiments). Nana Papanikolau, miss Corinto! (una mica d'aplaudiments i una mica de murmuris). Olga Papanikolau, miss Samotràcia! (cap aplaudiment i murmuris) i, per acabar. Meritxell Antolí!, miss Catalonia (murmuris i estupor a la sala).

Melissa Papanikolau, miss Tesalònika 1964.

Nana Papanikolau, miss Corinto 1964


Olga Papanikolau, miss Samotràcia 1964.


Meritxell Antolí, miss Catalonia 1964.

continuará...