dilluns, de novembre 09, 2015

A l'arribar a casa es va treure la roba

Il.lustració cedida per l'Anna Sender

Feia temps que volia deixar la feina, però mira, per una cosa o altre, ho anava ajornant...
No és que no li agradés treballar a la floristeria, no era això. Tampoc es podia queixar gens ni mica del tracte que li dispensava la mestressa; més aviat era que, de tant en tant, li donava la trista sensació que s'estava marcint entre roses i lilàs. Una mena de lànguid esfullament.

La nit abans, mentre preparava el sopar, va sintonitzar la ràdio, potser per no sentir-se tan sola. L'hi encantava un programa dedicat a la música francesa.
El locutor va anunciar un tema de Léo Ferré, "Avec le temps". Quan la Laura ho va sentir va deixar de batre els ous per fer la truita de carbassó; es va asseure a la butaca, va cloure els ulls...uff, aquesta cançó sempre la deixava "touché".

"Avec le temps, va, tout s'en va

On oublie le visage et l'on oublie la voix
Le coeur, quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
Chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien
Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va..."

L'endemà, a la feina, va notar que la mestressa arrossegava una expressió estranya, com de tristesa. No era enuig, ni ràbia i ella, pel que n'era conscient, no recordava haver fet res malament.. A l'hora de plegar la senyora Rosa la va cridar al despatx:
-Laureta. no sé com dir-t'ho. Se'm fa difícil...ja saps que per mi has estat com una filla. Les coses no van bé, Laura. Tanquem la floristeria.
-No pateixi senyora Rosa, ho entenc- va dir la Laura, per dir alguna cosa.
De camí de tornada cap a casa va pensar com eren de rares les coses; ella que no trobava la manera de deixar la feina...i ara era la feina que l'havia deixat.
A l'arribar a casa es va treure la roba. Setembre arrossegava les darreres calorades. Es va asseure a la butaca i va agafar la caixeta amb la col.lecció de petxines. Tot remenant va ensopegar amb una bosseta on hi havia una petxina blanca, molt blanca, amb un cantó escrostonat. De dins la bosseta en va treure un paperet on hi posava: "Port de la Selva, estiu del 1989". Uff, ja feia vint anys d'això, ella en tenia 17, només 17, llavors.
Es va estirar amb la vista fixada en el paperet i va recordar el bru italianet que li havia robat el cor. Havien estat pocs dies; però els dies més intensos de la seva vida. Una tarda, (la tarda abans que , de sobte, la fessin tornar a Barcelona per començar a treballar a la floristeria), passejant per la platja, ell havia recollit de la sorra una petxina blanca i li havia dit: "al meu poble, a Sardenya, les petxines són com aquesta, però ribetades de blau, d'un blau intens"..
La Laura es va aixecar de la butaca, va buscar el mòbil i va marcar el número de l'agència de viatges de la Mercè...
- Mercè?, sóc la Laura. Necessito un bitllet d'avió a Cagliari.
- Cagliari, dius?. Què s'et ha perdut a Cagliari, nena?.
- Res, res...petxines, només petxines,petxines ribetades de blau...



3 comentaris:

Violette ha dit...

M'ha encantat... Aviat també aniré a buscar petxines, a Formentera, a Creta o a Cuba. Petxines blanques ribetejades de blau... o no. Abans que sigui massa tard.
Molt ben escrit.

Quico Ventalló ha dit...

T'ho explico, vaig descobrir que la meva veïna és il.lustradora, la vaig trobar per l'escala i l'hi vaig demanar si podia utilitzar els seus dibuixos per inventar-me històries i em va dir que sí. Els seus dibuixos són molt evocadors d'històries i els aniré fent servir. M'agrada imaginar històries a través d'una imatge...
M'alegro que t'hagi agradat ;)

Oliva ha dit...

RETROBAR EL PASAT?...QUINA FOLLIA¡¡¡,MAI RES ES COM AVANS,EL DESPERTAR SERA DUR PER LA LAURETA.