dilluns, de maig 04, 2009

Ell volia ser motorista del president dels Estats Units, però la seva germana ho va impedir.

Ell, la germana i el test de les hortènsies.

Just li van deixar el plat a taula els seus ulls es van il.luminar, era el sopar que li feia més gràcia: puré de patates amb un rovell d'ou posat al centre. El plat del "pataxap"!. Li va faltar temps per agafar la cullera, i aixecant-la fins l'alçada del cap, amb un moviment ràpid i decidit va colpejar, amb força, al bell mig del rovell d'ou, que va sortir disparat en totes direccions. A la minyona no li va fer cap gràcia, a ell sí, perquè era un nen i als nens aquestes coses els hi fan gràcia.
Mentre li netejaven la taula i tota l'escampada d'ou, va fixar-se en la pantalla del televisor. Una filera de cotxes negres circulaven per una avinguda molt ampla, a banda i banda dels cotxes, un seguit de motos, totes iguals, amb homes vestits de la mateixa manera, els anaven seguint.
"Qui són?"- va preguntar. "El president dels Estats Units d'Amèrica"- li va contestar la Raimonda. "I els de les motos?"- va insistir. "Els motoristes del president dels Estats Units". Ho va tenir clar, de gran seria motorista del president dels Estats Units!.

.
L'endemà, després d'esmorzar, va agafar la bicicleta de tres rodes i la va dur al porxo. Havia de començar a fer pràctiques. Havia observat que els policies sempre anaven a la mateixa distància dels cotxes i a la mateixa velocitat, no podria fer el burru, res d'aturar-se quan volgués, ni de frenar quan li vingués de gust, ni res de res.
Va començar a anar amunt i avall del porxo, sempre a la mateixa velocitat i mirant que la rodeta de darrera seguís la línia marcada per les rajoles. Fàcil no era.
Quan s'en va cansar, i per esbravar-se una mica, va fer una carrereta, tot fent esses, fins el porxo de darrera.
Una filera de formigues negres travessava l'enrajolat de punta a punta. . "Saps què- va pensar-, faré com si fossin els cotxes del president dels Estats Units". Va posar la bicicleta al costat de la filera i, amb cura, va començar a pedalejar. De bon principi va renunciar a anar a la mateixa velocitat que les formiguetes, les coses quan no poden ser no poden ser!. Tot i que mirava d'anar ben recte, de tant en tant, sense voler, un cop de manillar maldestre feia passar la rodeta damunt la filera de formigues, deixant-ne unes quantes sense caminar, ben axafadetes. Això no el feia patir, ell sabia que les formigues no s´acabaven mai, si en trepitjaves una en sortia una altra. Sempre, sempre, passava igual, per moltes que en trepitgessis sempre n'apareixien de noves. Ademés, eren tantes, tantes, tantes, que encara que n'aixaféssis moltes les altres no ho notarien, no les trobarien a faltar gens, segur.
Quan més concentrat estava en les seves pràctiques, el van cridar per donar-li el xarop.
De cop, des de la cuina, va sentir un soroll semblant al d'un tricicle quan xoca amb el test gros de les hortènsies. Doncs sí!, el que temia!, la seva germana li havia pres la bici i s'havia estavellat contra el test de les hortènsies!. Va anar tan de pressa com va poder a recollir la bici i, oh desastre!, els pedals s'havien trencat, s'havien acabat les pràctiques!. La germana, que no s´havia fet mal, seia tranquil.lament en una cadireta a l´altra banda del porxo, com si no hagués passat res, ben tranquil.la ella. Se la va mirar amb indignació i va anar corrent fins el rebost a buscar la seva arma preferida; els espolsadors de tires de pell de conill. Ell no era violent, no, però amb les coses del president dels Estats Units no s'hi juga!...

Ell, els espolsadors, i la germana a la cadireta.

Amb els anys, ell mai va ser motorista del president dels Estats Units, però es va comprar una Montesa Cota 247 i anava a visitar la família....les formigues que viuen a Sant Llorenç del Mont i la Serra de l'Ubac.

.

28 comentaris:

Anònim ha dit...

tenir germanes maldestres que frustren vocacions és el pitjor que hi pot haver, certament :)

Anònim ha dit...

Genial, Tristany, t'ho dic amb "el cor"; no has escrit mai un llibre? Espero que tot aquest seguit d'històries amb les que ens delectes serveixi per a tal cosa; de veritat, tens una sensibilitat especial i aquesta lírica que impregna la teva obra!!! Uf!, quina enveja! Per cert jo sóc un amant de les hortènsies, a casa en tinc moltes, replanto i replanto hortènsies arreu per tot el jardí, però hi han llocs on no hi viuen i acaben morint, però en tinc algunes que any rera any fan unes magnífiques flors. Ja et parlaré de les meves hortènsies. És un dels meus temes. Fins aviat!

Anònim ha dit...

"espolsadors de tires de pell de conill".
Genial!!
Una arma molt sofisticada. No la coneixia.

Anònim ha dit...

Quina història més bonica, t!!! M'has entendrit l'hora tonta de la tarda... Les hortènsies, ma mare em diu que abans , quan ella era petita, la gent del poble deia que no donaven bona sort, deu ser això, que les hortènsies et van tallar el rotllo i van ser elles qui es van llançar contra la teva germana, la pobra. No li ho tingues en compte. ;)

Jo seria motorista del Gonzalez Pons i aprofitaria per fer-lo caure per algun barranc!

despi_na ha dit...

Un relat fet per un "nen entremeliat i candorós". Tant se val que sigui veritat o fantasia o tot barrejat.

En aquest cas la germana ens ha fet un favor a tots pelegats.

Anònim ha dit...

Tristany estas igual que a la foto!!! Els anys no passen per tu!!!

Quico Ventalló ha dit...

Elisenda, tenir germanes maldestres es com tenir l'enemic a casa. La "quinta columna".

Quico Ventalló ha dit...

Jordi, mai he escrit res a part del blog. Les hortènsies el que tenen de bo es que són molt fàcils de reproduir per esquixos, cosa que no passa amb els rovellons, del que es dedueix que Déu no existeix.

Quico Ventalló ha dit...

esquixos=esqueixos

Quico Ventalló ha dit...

Turrai, el problema dels espolsadors de tires de pell de conill es quan s´afluixa un clauet dels que aguanten les tires i sobresurt del mànec. Allò si que té perill (ademés acostumaven a rovellar-se).

Quico Ventalló ha dit...

Begonya, millor que t'hagi entendrit, no? :)
I el cotxe aquest del Gonzàlez Pons el podries omplir amb més gent, algú de la COPE, el Zaplana....ho dic per aprofitar el viatge ;)

Quico Ventalló ha dit...

despi_na, tu no escrius?, no t'agradaria obrir un blog?, tinc curiositat per llegir-te ;)

Quico Ventalló ha dit...

frederic, es que si no fos per la bateta blanca, que ja es veu que és de fa temps, jo també em confondria :)

Anònim ha dit...

Les fotografies d’ell i la germana amb les hortènsies i la bicicleta m’han encantat. I què dir del text? Com sempre m’ha agradat molt, dosis de tendresa que m’han fet desconnectar i gaudir. T’ho agraeixo tant Tristany...

ha dit...

Eres tu oi???? Va va confessa-ho

Anònim ha dit...

Esplèndid. Tot: el relat, les fotos i la vocació de ser motorista del president dels Estats Units. Ara que, a mi, m'agraden més els membres de la Guàrdia Suïsa del Sant Pare: van més acolorits i segueixen el pas que és un "contentu". Ara que, per gustos... Però, Tristany, decideixis ser el que siguis quan siguis gran, no deixis mai d'escriure, valeeeeeee????

Anònim ha dit...

jajajajajajaja

JoanAlbor ha dit...

ets terrible jajajaja..l'escena de la "matança de les formigues" i tota la filosofia que l'envolta dona que pensar ehhhh!!! i jo em quede amb el dubte ..què va ser amb els anys amb aquest xiquet i sobretot amb la germana???? O_O

Anònim ha dit...

Història boníssima i molt ben il·lustrada!

Quico Ventalló ha dit...

Vell artista, si el que escric et produeix tendresa es la millor recompensa que puc rebre ;)

Quico Ventalló ha dit...

Saravá, les fotos són reals i la història també está basada en fets reals, però relligats eh :)

Quico Ventalló ha dit...

Isnel, el que passa es que amb el tricicle m'anava més bé "estudiar" per motorista del President dels Estats Units que no pas de la Guàrdia Suïssa :)

Quico Ventalló ha dit...

Frederic, veig que t'ha fet riure :)

Quico Ventalló ha dit...

Muralla, jo sempre volia ser coses estranyes...ni metge, ni bomber, ni advocat, ni futbolista. Tot plegat, un problema :)

Quico Ventalló ha dit...

Joan, ara ja no trepitjo formigues, almenys conscientment. Ara vaig fent la viu-viu...i que Déu hi faci més que nosaltres :)

Quico Ventalló ha dit...

Bascombe, ara tinc scanner i puc "tirar" del meu album de fotos...la cosa no queda gaire anònima, però es igual, no? :)

rhanya2 ha dit...

Genial la teva història de fotos tretes dels àlbums!!
Em dones idess, Tristany...
;)

Quico Ventalló ha dit...

Violette, ja estarem amatents per veure per on peten les idees aquestes :)