Il.lustració cedida per l'Anna SenderLa Marta, doncs, va sortir de casa amb el seu peixet vermell lligat d'un cordill; va enfilar carrer amunt fins arribar al parc, es va asseure en un banc de fusta verda i es va posar a pensar i pensar i pensar :
"Les coses ara hi són, ara no hi són. Avui les veus i demà no. Un dia les tens i l'altre ja no...Amb el canari ja ens va passar...i també amb l'àvia, Però mira, m'ho van explicar i ho vaig entendre, sense problemes. Ara bé, quan m'he llevat ELLA encara era a la cuina ben tranquil.la...i ara no hi és".
Mentre m'he vestit, m'he pentinat i he preparat els llibres per anar a l'escola, no he notat res estrany.
A casa ja no hi havia ningú. L'Oriol, el pare i la mare feia estona que eren fora. He entrat a la cuina i no, no, no...no hi era.
No sé, per moltes voltes i voltes que hi doni, per molt que m'hi escarrassi, no hi trobo resposta ni explicació...on és la magdalena del meu esmorzar?.
"No busquis en les preguntes, fes que les preguntes et trobin a tu". Q.V
6 comentaris:
Se l'ha menjat una altra nena que passava per allí... Potser no sabia que la madalena tenia propietària, potser sí... En tot cas se l'ha menjat i ara la nena del peixet vermell es fa preguntes... com jo.
No pot ser, perquè la madalena estava a la tauleta de la cuina i a casa no hi quedava ningú més. Per això pensa i pansa, la nena.
Cap porta oberta? Cap finestra per on entri una garça lladregota?
Les madalenes no es dissolen ni s'esfumen totes soles...
Aquesta nena s'haurà de fer un tip de pensar...
Un relat molt xulo !!!
:D
Violette, s'accepta l'opció garça lladregota!.
Serà un homenatge a una de les aventures de Tintín: Les joies de la Castafiore.
Gràcies Jaka! ;)
Publica un comentari a l'entrada