divendres, d’octubre 02, 2015

El nen que tenia la tita que semblava una anxova.



"Avui et quedarás a dinar a col.legi", em va dir la meva mare. Jo, que aleshores tenia 8 o 9 anys, vaig contestar: "buenu".
El menjador de l'Escola Pia era una sala immensa, amb un sostre molt alt, poca llum i les parets pintades d'aquell marró-beig brillant, de per sí bastant fastigoset. Perquè us en feu una idea, recordava, bastant, el menjador de l'hospici de la pel.licula "Oliver Twist", amb la diferència que els nens britànics eren tots rossets i nosaltres morenets com els escarbatets de les tomaqueres.
Em vaig asseure a una cadireta, callat, perquè jo llavors enraonava poc, perquè tenia vergonya. De la porta de la cuina van començar a sortir i sortir plats d´amanida. Quan em van servir el plat, vaig començar a remenar l´enciam amb la forquilleta, estava convençut que hi trobaria un cuquet, segur que hi havia un cuquet. En comptes d'un cuquet hi vaig trobar una anxoveta.
A la meva dreta s'asseia un nen que jo no coneixia de res, m´el vaig mirar de reüll, tenia la cara prima i les galtes molt vermelles, li vaig mirar les mans, també eren vermelletes. Vaig abaixar la mirada i "ostres"!, de la cama dels pantalonets grisos i apretadets, li sortia la tita!. Era prima i vermelleta, com l´anxoveta de la meva amanida.
Vaig retirar la vista i vaig mirar la meva amanida, quam mirava l´anxova pensava que era la tita, quan mirava la tita pensava que era la anxova. Si em menjava l´anxova era com si em mengés la tita ?... i si em menjava la tita en comptes de l'anxova?, ai no sé!. La volia punxar amb la forquilla (l'anxoveta), però estava trasbalsat i em sentia una mica marejat; no m'atrevia pas a punxarla, em mancava valor.
Al final vaig fer un esforç sobrehumà i em vaig menjar l'anxova barrejada amb l'enciam, es que, cony!, no podiem deixar res al plat.
Quan vaig arribar a casa, al vespre, encara estava marejat, em vaig posar al llit i vaig vomitar amargament. I tot per culpa del nen que tenia la tita que semblava una anxova.
Mai més em vaig quedar a dinar a cole.

43 comentaris:

elisenda ha dit...

la pregunta que cal fer-se és: què feia el nen de color vermell (també de tomàquet?) amb la tita fora?

Tristany ha dit...

elisenda, o bé els pantalons eren de mala confecció o el nen era tonto o les dues coses al mateix temps :)

muralla ha dit...

Ja,ja,ja...Pobret, quina mala primera vegada!!!
I pot saber-se perquè esperaves tobar un cuc a la amanida?
Petons. Muralla.

Tristany ha dit...

Perquè a un local tan lúgubre com era el menjador de l'Escola Pia era evident que hi havia d'haver cuquets a l´amanida :)
Jo encara que tingués 8 anys i encara que no fos enginyer, no era tonto, ans el contari tenia un puntet de perspicàcia molt reconegut per mi mateix :)

joan ha dit...

jajajaja, Tristany, aiii m'encanta, ets increïble, però crec que a partir d'ara no sé si podré tornar a menjar anxoves, és que no m'imagine un tita roja com una anxova , jajajaja :)

Begonya Mezquita ha dit...

Molt bo, tristany. Es podia titular "L'anxita titova".Abraçades

Amadeu Sanz ha dit...

Una història boníssima i molt ben contada… Només em queda el dubte d'imaginar-me-la, l'anxova, de llandeta, d'aquelles primes i eixutes, o de bóta, grossetes, carnoses i sucoses…

Saravá ha dit...

És una història tronxant, Tristany; a part que trobo que et defineix molt bé i no em preguntis per què.

Donot ha dit...

je je je .... que bo! Mira que avui estic trista, però m'has fet somriure!
Encara com no li vas agafar mania a les anxoves.

Tristany ha dit...

Anjoc, ara ja menjo anxoves. Desde que vaig descubrir que les t...., normalment, no són com les anxoves de l' amanida de cole, sinó mes grosses i clares, vaig superar el trauma. :)

Tristany ha dit...

Begonya, "l'anxiva titova", sona a anxova russa, a Rússia tenen anxoves?, es que no sé. :)

Tristany ha dit...

amadeu, les anxoves eren petites, planes i rogenques, que era un dinar de col.legi eh ! :)

Tristany ha dit...

Saravá, potser tens una mica de raò, sempre he fet coses rares, però no perquè jo sigui raro, sino perquè la normalitat dels altres no és normal i llavors em fan quedar a mi com a raro quan els raros són ells, em sembla que m´explico oi? :)

Tristany ha dit...

Donot, no agafis mania a les anxoves, están per xupar-les :P

joan ha dit...

quina mania de dir-me anjoc :( , això ho vaig posar quan comencí el blog perquè no sabia que havia de posar, però sóc joan, encara que semble una anxova. Per cert Tristany et trobarem a faltar al casori, però van brindar per tu i no vam menjar anxoves :)

La Fitipaldi ha dit...

jajaja si et va passar de veritat... ho sento pel trauma però... jajaja que bo.. demà em passaré el dia rient imaginant-me la situació... i demà em tocava l'entrepà d'anxoves... casi que prefereixo fer-lo de pernil xDD

Aurembiaix ha dit...

Ai Tristany! no sé pas què diria en Freud de tot això :P
P.S. He rigut molt llegint-te, has tornat a veure mai més aquell nen ....ejem....:-)

Tristany ha dit...

joan,joan,joan,joan,joan,joan,joan,joan,joan........ :)

Tristany ha dit...

la fittipaldi, sí que és veritat eh :)

Tristany ha dit...

Auembiaix, sí que el veig, ara és farmaceutic, i pel carrer sempre el saludo rient, ell es deu pensar que es pk estic content de veurel :)))

Giorgio Grappa ha dit...

ha ha ha, he he he, hi hi hi!
Molt bona, Tristany!
(Com m'alegre d'haver-me fet herbívor...)

Tristany ha dit...

giorgi, els entrepans d´anxoves i olives també són bons eh :)

bascombe ha dit...

Espero que no visqui a l'Escala, el farmacèutic.

Tristany ha dit...

Bascombe, insinues que la seva tita hauria acabat envasada i exportada als EEUU??? :)

frederic ha dit...

però perquè semblava una anxova? que la tenia pelada? vull dir que les anxoves no tenen pell i estan obertes pel mig... ecs! jo també m'hauria marejat

Tristany ha dit...

Aviam, frederic, situem-nos...jo tenia 8 anys, el menjador era fosc, el cole era de capellans, les tites estaven prohibides, la tita era petita, les tites petites no es poden mirar als menjadors dels coles de capellans que prohibien les tites, en conseqüencia: jo no podia tocar la tita petita per veure com era, jo no la podia mirar massa en detall, tampoc podia acostar la cara per observar-la millor, per tant, la primera impressió va ser que la tita, al ser llargueta, petiteta i vermelleta, semblava l'anxoveta de la amanida...no sé si m´explico :)

mad ha dit...

Jo venia a per orgies (dirigida per la meva mare) i em trobo amb tites com anxoves... Quina desil.lusió!
XDDD
Un petonàs

Tristany ha dit...

Mad, les orgies són més avall :)
Está molt bé que la teva mare et dirigeixi cap a les bones lectures ;)

Anònim ha dit...

Senzillament genial, Tristany. He rigut molt.

Hipòlit ha dit...

Si,si...t'has sortit Tristany.

Ara em miraré els seitons d'una altra manera.. he,he

Tristany ha dit...

Anonymus, pel nom no em sones, però estic content que hagis rigut :)

Tristany ha dit...

Hipòlit, menja seitons tranquil, jo ja ho he superat :)

Esteve M. Costa ha dit...

Jajajaja. Molt bona, la historia!!!!! A mi també m' has alegrat el dia, mira.

Tristany ha dit...

Esteve, alegrar-te el dia a tu?, però si ets com un manyoguet de picarols! :)
(osti, ara no sé ben bé que t´he dit, però teoricament és una cosa maca :P )

isnel ha dit...

Ahir a la nit, vaig posar unes anxovetes a l'amanida. I no podia, no podia... Acabava de llegir el teu escrit increïble, i ni tan sols m'atrevia a punxar l'anxoveta amb la forquilla. És més: jo diria que, a cada intent d'enforquillada, s'amagava més i més entre les praderies verdes de l'enciam... Fins que va trobar una oliva i s'hi va amagar. Llavors ja era una anxova cargoladeta, i va ser del tot impossible treure-la d'allà... No em vaig atrevir ni a menjar-la, ni a llençar-la, ni a donar-la als gats. L'he congelat.
;)

Tristany ha dit...

Isnel, el final més plausible per l'anxoveta amagada dins l'oliveta, és acabar banyant-se dins una copa de Martini blanc, no creus?. :)

Saravá ha dit...

Estic pensant si aquest post no serà una maniobra de la sardina...

Tristany ha dit...

Saravá, per enfonsar a les anxoves?, alguna maniobra del lobby de les sardines, insinues? :)

Saravá ha dit...

Clar, el lobby de la sardina és molt poderós, pregunta-ho als musclos.

Tristany ha dit...

Saravá, els musclos són més mal parits del que semblen, el que passa és que es tanquen a casa i passen de tot, sobretot els de roca :)

Antoni ha dit...

No sé que és millor, si el text o el quasi-xat posterior. He rigut fins l'extrem de plorar. Per cert, em quedo amb la teoria conspirativa, que com en tot a la vida, és la més plausible.

ginjol ha dit...

Ja sé qui li feia els títols (els títols, no les tites!) al Larsson aquest!

Quico Ventalló ha dit...

Ginjol, no crec, no crec, ehhh :)