Cap a les 12, he agafat un paperet, i amb una mala lletra que no entenc ni jo, he escrit: "no hi seré". He deixat el paperet sobre la taula, he donat menjar a l'ocell que m'agrada ( l'azulito del Senegal) i he marxat. Quin sentit té dinar amb la familia, si la familia no és familia sino una foguera de....?.
He agafat un llibre: " L' esclau del Mercadal", escrit per la Dolors Garcia i Cornellà (no sé si la coneixeu); és una escriptora gironina que viu prop d'un volcà que diuen que és el que té la cassoleta més ampla d' Europa, però no és pas el més alt, no ens enganyem.
Volía anar-lo a llegir a un banc que tingués el respatller ondulat, que hi toqués el sol i que l´entorn fós silenciós. He voltat carrers i places i cap em servia. Quan he passat davant el Parc dels Catalans, he vist l'esplanada de gespa i m'ha vingut al cap que els americans s'estiren a la gespa dels parcs i llegeixen llibres ( no els entenen, però), he buscat un lloc que fés una mica de baixadeta, m'he estirat i he obert el llibre. Ha vingut un gos molt gros i blanc i m'ha mirat desde dalt. "I si el gos es pensa que sóc una salsitxa i em mosega?"- he pensat. M'he aixecat, amb dignitat, perquè no es notés que em feia por, i he marxat.
Després de caminar una estoneta he arribat a la plaça Salvador Espriu. Un raig de sol que s'escolava d'entre les palmeres il.luminava un silenciós banc amb el respatller ondulat, era el què buscava. M'assec. Obro el llibre i començo a llegir. Als pocs segons sento un : "hola, Quico!". Aixeco el cap i veig un noiet que em saluda content. No recordo gens qui és. S'asseu al meu costat i resulta que ens vam conèixer una nit a un bar, fa tres mesos. Es mag i ha vingut de Canaries i vol quedar-se a Catalunya a fer de mag. Em diu que está aprenent català per poder treballar aquí, jo li dic que " a poc a poc", ell em contesta: "a poc a poc" i riu una mica i jo també ric una mica i els dos estem molt contents. Començo a tenir gana, li passo el braç per darrera l'espatlla (això sempre queda bé) i li dic que haig de marxar a dinar i quedem que ens veurem un altre dia...
Vaig al Frankfurt. M'agraden molt els frankfurts amb molta mostassa i una Coca-cola, millor això que una xuminada del Bulli. Busco algun diari per llegir, però tots estan ocupats. Només queda el suplement d'economia de La Vanguardia i llegeixo un article sobre la crisi de la General Motors, es veu que la cosa está fatal i que el seu principal proveedor a fet suspensió de pagaments i es veu que hi ha rumors que la GM potser també fará el mateix, però no és segur...
Tinc un esternut i el cambrer em diu: "jesús !", jo contesto: "gràcies", però tinc dubtes, es contesta "gràcies"?. Em vé un altre esternut i miro d´aguantar-lo mentre penso si es contesta gràcies o una altre cosa...el cambrer está molt pendent de mi, de reüll veig que m´observa aviam si esternudo o no...al final no puc més, "aaatchissssssss". "Jesús!"-fa ell. "gràcies"-contesto. I així sis o set cops. M'aixeco per anar al lavabo, ell está enfilat dalt una escala netejant no sé què, sense voler li clavo un cop a l'escala i va d'un pèl que no cau sobre la planxa del Frankfurt, compungit li dic: "perdó", ell em diu: "no passa res" i jo li contesto: "gràcies". Veus?, penso, això de "gràcies" serveix per tot. Pago i marxo.
Vaig a passejar una estona i torno al banc a llegir una mica més. M' agrada molt el llibre i mira que jo no llegeixo mai perquè no em concentro. A la pàgina 19 els protagonistes ja van a robar cireres a les hortes de Gugusacs, això pinta bé, no ens avorrirem!....no com a l'Ulisses de Joyce que a la pàgina 100 els protagonistes tot just s'estan afaitant i encara no ha passat res!, aquest Joyce no podia haver-los afeitat abans de començar a escriure la novel.la?, és una opinió, subjectiva, però sincera.
