A l'arribar a casa es va treure la roba

Il.lustració cedida per l'Anna Sender

Feia temps que volia deixar la feina, però mira, per una cosa o altre, ho anava ajornant...
No és que no li agradés treballar a la floristeria, no era això. Tampoc es podia queixar gens ni mica del tracte que li dispensava la mestressa; més aviat era que, de tant en tant, li donava la trista sensació que s'estava marcint entre roses i lilàs. Una mena de lànguid esfullament.

La nit abans, mentre preparava el sopar, va sintonitzar la ràdio, potser per no sentir-se tan sola. L'hi encantava un programa dedicat a la música francesa.
El locutor va anunciar un tema de Léo Ferré, "Avec le temps". Quan la Laura ho va sentir va deixar de batre els ous per fer la truita de carbassó; es va asseure a la butaca, va cloure els ulls...uff, aquesta cançó sempre la deixava "touché".

"Avec le temps, va, tout s'en va
On oublie le visage et l'on oublie la voix
Le coeur, quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
Chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien

Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va..."

L'endemà, a la feina, va notar que la mestressa arrossegava una expressió estranya, com de tristesa. No era enuig, ni ràbia i ella, pel que n'era conscient, no recordava haver fet res malament.. A l'hora de plegar la senyora Rosa la va cridar al despatx:

-Laureta. no sé com dir-t'ho. Se'm fa difícil...ja saps que per mi has estat com una filla. Les coses no van bé, Laura. Tanquem la floristeria.

-No pateixi senyora Rosa, ho entenc- va dir la Laura, per dir alguna cosa.

De camí de tornada cap a casa va pensar com eren de rares les coses; ella que no trobava la manera de deixar la feina...i ara era la feina que l'havia deixat.

A l'arribar a casa es va treure la roba. Setembre arrossegava les darreres calorades. Es va asseure a la butaca i va agafar la caixeta amb la col.lecció de petxines. Tot remenant va ensopegar amb una bosseta on hi havia una petxina blanca, molt blanca, amb un cantó escrostonat. De dins la bosseta en va treure un paperet on hi posava: "Port de la Selva, estiu del 1989". Uff, ja feia vint anys d'això, ella en tenia 17, només 17, llavors.

Es va estirar amb la vista fixada en el paperet i va recordar el bru italianet que li havia robat el cor. Havien estat pocs dies; però els dies més intensos de la seva vida. Una tarda, (la tarda abans que , de sobte, la fessin tornar a Barcelona per començar a treballar a la floristeria), passejant per la platja, ell havia recollit de la sorra una petxina blanca i li havia dit: "al meu poble, a Sardenya, les petxines són com aquesta, però ribetades de blau, d'un blau intens"..

La Laura es va aixecar de la butaca, va buscar el mòbil i va marcar el número de l'agència de viatges de la Mercè...
- Mercè?, sóc la Laura. Necessito un bitllet d'avió a Cagliari.
- Cagliari, dius?. Què s'et ha perdut a Cagliari, nena?.
- Res, res...petxines, només petxines,petxines ribetades de blau...

La cambra blava. Amic amat.

El darrer dia de curs en Pol li havia dit, tot picant-li l'ullet : Roger, no creguis que se'm treuràs del damunt tan fàcilment, qualsevol dia agafaré la moto i et pujaré a veure.

En Roger, des de petit, passava els estius a la casa pairal dels avis, prop de Cruïlles, al bell mig d'una vall ampla i agraïda. La masia era envoltada de camps, alzinars i rierols on remullar-se els dies que el sol encenia les roques i les cigales ferien l´aire amb el seu concert persistent, a voltes angoixant.

Aquell hivern en Roger havia conegut en Pol a la Universitat. Des del dia que havien parlat per primer cop, al bar de la Facultat, ni un sol dia havien deixat de veure's, ni que fos una estoneta, entre classe i classe. Li agradava d'en Pol la manera de moure's tranquil.la i armoniosa, el parlar suau, la mirada dolça i entremaliada. Però, sobretot, en Roger era feliç perquè, per primera vegada, havia trobat algú a qui poder anomenar "amic".

El dia abans en Pol l'havia trucat: vinc demà- va dir-li.

Després de dinar, mentre en Roger jugava amb el gos a l' era de la casa pairal, va sentir de lluny la moto d'en Pol apropant-se pel camí que travessa els camps de blat. De lluny en Pol el va saludar, aixecant el braç. La moto anava deixant enrera un nuvolet de pols que es fonia entre les espigues daurades dels marges. Quan en Pol es va treure el casc, en Roger li va fer broma sobre el moreno agitanat de la seva pell i els rinxols empolsats i molls de suor que li queien damunt el front. - mira- li va dir- primer et dutxes i et poses maco i després t´ensenyaré el turonet des d'on es veu tota la vall, soparem i després cap el poble de festa !. Van fer el camí fins el turonet entre bromes i riallades. El ros daurat i la pell clara d'en Roger contrastava amb la morenor mediterrània i un xic salvatge del seu amic. -Som tant diferents, Pol...i en canvi...som el mateix- li va dir en Roger mentre tornaven a casa. S'anava fent fosc.

Mentre sopaven, en Roger va observar, encuriosit, com els ulls verdosos del seu amic es podien transmutar en multitud de matisos i expressions diferents. Tant aviat eren dolços com esdevenien sorpresos, observadors, irònics.... Es va fixar, també, en els llavis carnosos quan xuclaven una cullerada de sopa, més calenta del compte. Va sentir una sensació estranya, que no sabia definir.

 Es van posar texans i samarreta blanca i pujaren a la moto en direcció a la discoteca que era a mig camí de la casa pairal i la capital de la comarca. Cap a les 12 la sala era plena a vessar. Refugiats a una punta de la barra van demanar unes cerveses. El soroll els obligava, si es volien entendre, a acostar-se molt i dir-se les coses a l´orella, cada cop que en Roger s´apropava es sentia pertorbat per l´olor que desprenia la pell d'en Pol, una sensació embriagadora que el torbava i l'excitava. Suats de tant ballar van acabar-se la tercera ronda de cerveses i van decidir tornar a casa. Pel camí de tornada , en Roger va ajuntar el seu cos al del Pol. Li agradava sentir les samarretes xopes com s´enganxaven. Amb la llengua anava llepant la suor que relliscava pel clatell d´en Pol. Tenia por, però era feliç.

- Pol, vols venir a dormir a la cambra blava ? - va dir-li en Roger, mentre entraven a casa.

En Pol el va seguir escales amunt. Es van treure la roba, menys els slips, la van plegar i la van posar cadascú damunt una cadira. Un cop al llit, un cara a l'altre, en Roger notava l´aire tebi de la respiració d'en Pol fregant-li la cara. Es miraven sense dir res. En Roger no pogué més i va apropar els seus llavis sobre els del Pol. Una frisança humida li va travessar el cos, sentia la tendresa d´aquells llavis càlids amorosint el seu besar, les llengües van parlar llavors tots els registres del verb estimar. En Pol, sense dir res, vinclà el seu cos sobre el del seu amic. El seu pit fibrat, sobre el d'en Roger, deixava traspuar els batecs salvatges d´un cor desfrenat bategant al compàs d'una passió que, fins llavors, mai havia sentit. En Roger l´abraçà fins que les dues pells, els dos cossos, es feren un de sol. El desig va fer esclatar en els seus membres la força de dos cossos joves, anhelants de posseir-se. Xops de suor es van abraçar i es van adormir.

En Roger es va despertar amb els llavis d'en Pol que li donaven el bon dia. En Pol preparava la bossa per tornar a Barcelona. Van planejar que en Roger baixaria, amb l´excusa de comprar uns llibres, i es quedaria a dormir a casa seva i així es tornarien a veure, aviat, ben aviat. A l'hora d´acomiadar-se, en Pol s´estirà sobre d'ell i es van besar fins  perdre la noció del temps.

A mig matí, en Roger donava voltes pel llit quan va sentir l'àvia parlant per telèfon: - no pot ser, no pot ser, la moto? - va sentir que deia, va afinar l'oïda i una fiblada el va paralitzar - en Pol és mort, en Pol és mort !... Entre sanglots va enfonsar el cap al coixí, li va semblar que el cervell li fugia, que cada porus, cada centímetre del seu cos, li esclatava. Els espasmes i les llàgrimes no l´alleugerien, ans el contrari, l'abocaven a un cercle infernal que semblava posar a prova fins a quin punt podria suportar el dolor que el cremava de dalt a baix. Un crit que li sortí amb la força que dona el patiment més bestial va ressonar per tota la casa. L'àvia va entrar a l'habitació i no va aconseguir articular cap paraula.

A la mitja hora un metge li va injectar un calmant que el va fer entrar en un son profund.

Quan vesprejava es va despertar. Havia perdut el control del seu cos i de la seva ment. Es va vestir i, sortint per la porta de darrera, va enfilar el camí del turonet. Quan hi va arribar, les cases del fons de la vall semblaven torxes enceses pel roig del sol declinant. L´horitzó es fonia en una lluita de blaus i grisos. El cel cremava en un combat crepuscular on els grocs i els taronges feien l' últim esforç per vèncer la foscor que, indefectiblement, ho envairia tot. En Roger s'estirà damunt la terra humida, notava que el seu cos era immaterial. L'epidermis ja no l´aïllava de l´exterior. L'aire humit que pujava de la vall l'hi anegava les entranyes. Cada cant d´ocell el sentia dins el cor. Li feia mal i el narcotitzava. La boirina que naixia de la terra el penetrava i li va semblar que s´el enduia com una partícula d' aigua més. Va saber llavors que la boirina el portaria cap on era en Pol i es fondria amb ell en el blau de tots els blaus i va somriure alleugerit . Les primeres clarors de la matinada van veure el seu cos inert amarat de rosada A la seva mà havia deixat escrit: Pol, no em deixis.

Quan el Paco em va deixar va ser un trasbals...

No ens enganyem, jo no era lletja.
Com us ho explicaré?...el meu culet -com pometes joganeres desafiant l'aire- era molt celebrat pel gremi de paletes i manobres del barri. Dels meus pits també n´estava molt contenta, semblaven càntirs de Breda de tamany mitjà: rodonets, ben posadets i amb un aire altiu que els feia ben ufanosos. La meva boqueta era com una maduixeta i amb els ulls de mel em feien certament bufona i, quan m'esmerçava en el maquillatge, semblava no tant sols la "ben plantada" sino també la "ben pintada"(això era una broma que pensava jo mateixa i que em feia riure, una mica). Un homenatge als ideals de bellesa noucentista d'Eugeni d'Ors, era.
Per això em va sobtar tant que el Paco em deixés. A més a més ell, amb el temps, s'havia convertit en un cigronet i totes sabem que l´atracció pels cigronets és una forma de sexualitat encara per descobrir...però va aparèixer aquella puta: la Vanessa, la mosca morta fastigosa!, la llardosa indecent!,la germana bessona de l'Ana Botella!. Molt numeraria de l'Opus, molt picapits, però mira, me'l va prendre.
Va ser un trasbals. Jo em volia morir. Els primers dies m'asseia al sofà i m'hi anava enfonsant,
enfonsant, enfonsant, fins que els ulls arribaven a l'alçada dels botonets del coixí, llavors em redreçava , feia un sospir i em deia: " Adelaida, la cosa no pot seguir així !"...i plorava una miqueta i posava la tele i menjava una bosseta de ganxitos dels que guardava al buffet.

.

Les amigues van respondre molt bé. "Todas a una como Fuenteovejuna" que deia la Laia. Van aprofitar que estava en hores baixes per organitzar-me la vida. La primera fase va ser apuntar-me a tots els cursets que els hi va passar pel cap: un de patchwork al Centre Cívic, un de cuina rápida a un club de l'Opus, un altre sobre la flora i la fauna del Delta del Llobregat, també a un curset de bridge i a unes xerrades que es deien: "Sé tu misma, descubre tu fuerza interior" que impartia una "doctora" argentina, una tal Yvonne Garcia-Zabaleta de los Rios, una pesada de collons!. Va ser una bogeria, era com fer una carrera que no tenia nom.
Vam quedar a berenar al Mauri amb les amigues i els hi vaig dir ben clar: "nenes, que jo sóc una separada no una tonta !". I es van acabar els cursets.

Després va venir la fase d'organitzar sopars per presentar-me xicots. Les amigues es devien pensar que passava gana i només em presentaven allò que en diuen: "un bon partit", però jo sóc una dona i volia un home, no un compte corrent... o és que algú ha vist alguna dona morrejant-se amb una llibreta de la Caixa de Pensions o fent l´amor amb una Visa Oro???. Oi que no???.

El següent berenar els hi vaig dir: "nenes, que jo sóc una separada no una indigent!". I em van començar a presentar intel.lectuals.
I au!, com que era una dona es suposava que era sensible i com ells s'havien de fer els intel.lectuals... doncs vinga anar al teatre, i es que a mi el teatre m'avorreix, i ara us escandalitzareu, però gairebé em distreu més veure el Tour de France per la tele que no pas Lope de Vega, no hi puc fer més.
Em van omplir de llibres per llegir. No us podeu imaginar pas el pesat que és l'Ulysses de Joyce!!!...del Juan Benet ja ni en parlo, perquè diria coses gruixudes...
Jo somiava en trobar un explorador que em portés a passejar pel Nil, volia ser com la Katherine Hepburn a "La reina de Africa". També somiava en anar a posar trampes per castors a algun riu de nord-amèrica, cavalcar per valls i muntanyes acompanyada d´un mascle d´aquells que van vestits amb jaquetes de pell amb serrells com les que portava el general Custer. Si m´apureu podria passar amb un bomber de la Generalitat... però no, aquella nit em trobava asseguda amb l'Hipòlit a una butaca veient el Paco Moran.
De tornada a casa em va venir com un rampell i vaig llençar una coça enlaire, la sabateta em va sortir disparada cap amunt fins que va anar a caure al balcó d'un segon pis. Vaig sentir una riallada i va aparèixer la cara d´un negre amb uns ulls immensos i unes dents blanques que il.luminaven el carrer de maco que era el seu somriure. - què fas noia?- em va dir-, puja i et dono la sabateta, no tinguis por-... i vaig pujar.
Es deia Samuel i era del Sudán, de la tribu dels nubes. Feia de dietista i treballava a un gimnàs de monitor.

.

Fa una setmana que vivim junts. Mai he estat tant feliç. Si sabéssiu la sort que he tingut de que la puta de la Vanessa s´endugués el Paco, el cigronet!.

Demà dijous aniré amb les amigues a berenar al Mauri i els hi presentaré el Samuel, estic segura que em criticaran a l´esquena...però també estic segura que a la nit totes somiaran en el Samuel...i em sap greu, perquè són bones noies.

Enllaços sobre el poble Nuba del Sudan.


The Nuba Mountains
Line Riefenstahl
Los Nuba
Progetti Nuba
Nuba People of Suda

Pel.licules recomanades per :


Jordi-Itaca2000
Isnel
Aurembiaix

...la leni riefenstahl tenia moltes coses, però de tonta, ni un pèl :)- Elisenda

Marta, la nena del peixet vermell penjat d'un cordill.

Il.lustració cedida per l'Anna Sender

Hi ha moments a la vida de tota nena que, vulgues que no, una necessita estar sola. Retrobar-se amb ella mateixa. Cercar, dins la migradesa del seu bagatge vital, aquelles eines i mecanismes que la poden ajudar a comprendre certs successos que, quan es tenen pocs anys, esdevenen inexplicables.

La Marta, doncs, va sortir de casa amb el seu peixet vermell lligat d'un cordill; va enfilar carrer amunt fins arribar al parc, es va asseure en un banc de fusta verda i es va posar a pensar i pensar i pensar :

"Les coses ara hi són, ara no hi són. Avui les veus i demà no. Un dia les tens i l'altre ja no...Amb el canari ja ens va passar...i també amb l'àvia, Però mira, m'ho van explicar i ho vaig entendre, sense problemes. Ara bé, quan m'he llevat ELLA encara era a la cuina ben tranquil.la...i ara no hi és".

Mentre m'he vestit, m'he pentinat i he preparat els llibres per anar a l'escola, no he notat res estrany.
A casa ja no hi havia ningú. L'Oriol, el pare i la mare feia estona que eren fora. He entrat a la cuina i no, no, no...no hi era.

No sé, per moltes voltes i voltes que hi doni, per molt que m'hi escarrassi, no hi trobo resposta ni explicació...on és la magdalena del meu esmorzar?.

"No busquis en les preguntes, fes que les preguntes et trobin a tu". Q.V

Aquesta nit he somiat que era una senyora ceramista del Pleistocè...

Aquesta nit he somiat que era una senyora ceramista del Pleistocè que vivia a la cova Simanya: llogaret situat al vessant est del Montcau a uns 900 m d'altitud, al massís de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Estava asseguda, doncs, a l'entrada de la cova esperant el meu marit. Estava nerviosa. Quan ell ha tornat de caçar conills li he ensenyat que m'havia inventat posar nanses a les tassetes. Ha rigut molt i ha dit que això eren mariconades i m'ha fet un nen...i a la cabra també...i a ma germana...

Va passar a Marine on Saint Croix...

Es va ficar els dits a la pitrera i en va extreure un trosset de cogombre caigut de la mega-hamburguesa que estava engrapant.

La Nancy, perquè amagar-ho, era bastant porqueta, menjant. Porquejava.
En Darren Reid volia complaure la seva xicota i sabia que la millor manera d'aconseguir-ho era convidant-la a unes hamburgueses gegants de la Bolera de Marine on Saint Croix, (la Nancy sempre deia que el millor de l'estat de Minnesota no eren els seus mil llacs sino les mega-hamburgueses de la bolera del poble).

Aquell dissabte feia just sis mesos que sortien. Ell era feliç, no perquè la seva estimada fos gaire espavilada, ni perquè la seva conversa tingués el mínim interès per ser escoltada; més aviat creia que la Nancy tenia el cervell en excedència...en cas que en tingués.

Però mira, la carn és dèbil i el desig de presumir de xicota de vegades passa damunt altres consideracions.

El cas és que van coincidir en un picnic organitzat per celebrar la inaguració de la casa d'un amic comú: en Peter Dukakis. En Peter el va avisar: "vigila amb aquella del vestit vermell, aquella que sembla la Betty Boop; és l'escalfa-braguetes més important dels Estats Units, no sé, no sé...però crec que li agradaràs...ah!, es diu Nancy, Nancy O'Hara". L'endemà eren novios.
Quan la Nancy va enllestir el tema del cogombre caigut dins la pitrera, va obrir la bossa de mà i en va treure el pintallavis i l'ampolleta de parfum " Plaisir d'amour" de la casa Elizabeth Arden. Quan va acabar d'empolainar-se, va guardar els estris i es va aixecar per marxar.-On vas ara?- li va dir en Darren, sorprès per aquesta marxa inesperada.
-Ah!, Darren, no t'ho he dit?- va contestar la Nancy, sense inmutar-se-,aquest cap de setmana no ens veurem. En Samuel, l'amo de la bolera, m´ha convidat a passar uns dies a la cabana del llac Chippewa...s'ha comprat un Pontiac nou, un descapotable...i vol que l'estrenem junts. Gràcies pel berenar.

En Darren va quedar glaçat. Primer glaçat i després sofocat. Una mena d'escalfor tèrbola, com de febrada griposa, el va fer suar fins que els pantalons li van quedar enganxats a l'skay vermell del seient de la bolera. Es va aixecar com estabornit i va marxar cap a casa.

Si la Nancy l'havia deixat per un macarra amb un Pontiac ell es va conjurar a no parar d'estalviar fins que li arribessin els diners per comprar un Chevrolet Bel Air vermell. Ah!, com li agradaria veure la cara que posaria la Nancy quan el veiés passar davant la bolera amb el seu flamant Chevrolet!. La venjança és un plat que es serveix fred, va pensar.

Res de dones!(de moment), ja l´havien humiliat prou!. Ara: treballar i estalviar, treballar i estalviar, treballar i estalviar....
A part de la feina habitual de repartidor d'ous de la granja de la senyora Simpson, va fer-se càrrec de la preparació física i la coreografia de les animadores de l'equip de hockey gel de Marine on Saint Croix i els dies de partit, ademés, s'en cuidava de vendre les entrades i de recollir els coixinets del pabelló un cop acabat el partit.
Portava sis mesos amb aquest desquiciat ritme de treball, va fer comptes, i va veure que els seus estalvis eren ben minsos...trigaria, aproximadament, uns quinze anys i tres mesos en reunir l'import del Chevrolet Bel Air. Calía trobar noves fons d´ingressos!.
Va pensar en anar a veure al Gary, un conegut que es dedicava a negocis d'importació.
"Escolta Gary - va dir, quan es va asseure al despatx de l'importador-, saps aquella feina que em vas proposar?, doncs l'accepto!".
Va ser un any de viatges setmanals a la frontera amb Canada portant objectes robats i material de contraban. En un d'aquests viatges, parlant amb un camioner, es va assabentar que la Nancy havia marxat a viure a San Francisco. Ja no li importava, només pensava en el Chevrolet, era una obsessió malaltissa!.

Amb un feix de dollars a la butxaca es va dirigir al concessionari de cotxes més conegut de Minneapolis. El dia abans havia trucat que li tinguessin preparat l'auto. "Cap problema, si porta els diners, cap problema", li va dir el cap de vendes, amb un xic de impertinència.

Va pujar al Chevrolet Bel Air, va posar la clau de contacte i va arrencar en direcció a l'autovia que el duria a Marine on Saint Croix.
El soroll del motor del cotxe l'extasiava, premia l'accelerador i notava una sensació de poder que no sabia definir. Repassava amb els ulls la brillantor del quadre de comandaments, del volant, la tapisseria...i l'olor del cuir nou?. Respirava a fons per sentir aquella sentor que, per moments, li va sembla afrodisíaca, eròtica.
A mig camí va decidir aturar-se a reposar. Va agafar un caminet que portava a una arbreda tapissada de gespa. Va aturar el motor i va baixar a estirar les cames.
Sense el soroll del cotxe el silenci de l'arbreda el va angoixar. Contemplava el cotxe immòbil contrastant amb el bellugueig dels arbres i un silenci omnipresent picotejat pels secs crits d'algun ocell.
Es va apropar al capó del Chevrolet. Encara era calent. Es va estirar sobre, amb els braços oberts, com un amant... i va notar com el membre se li enduria.
Una sensació de buit el torbava. "Què he fet, què he fet?- es preguntava-, mesos i mesos lluitant per això, pel cotxe, i ara?. Aquest era el meu objectiu, però i ara què?. Es va espantar. Què era la seva vida?, el Chevrolet?.
Cada cop tenia més desitjos sexuals. L'olor del cuir l'excitava. Es va asseure al cotxe. Va obrir l'ampolla de Jack Daniel's que havia guardat a la guantera i va començar a beure.
Es va treure el membre i es va començar a masturbar.
Va esgotar les últimes gotes de whisky, va baixar del cotxe i va dirigir-se al riuet que passava prop l´arbreda. Es va despullar i, amb les claus del Chevrolet Bel Air a la mà, es va endinsar al riu
.

L'endemà, al noticiari de la televisió local, van informar de la trobada del cos del Darren ,ofegat al riu. El sheriff de Marine on Saint Croix declarava que no es percebien senyals de violència...i que, ni ell ni els seus companys, entenien res del que havia passat, res.

See the USA in Your Chevrolet - Dinah Shore 1952



1959 Chevrolet Station Wagon


1955 Chevrolet Bel Air.

El nen que tenia la tita que semblava una anxova.

"Avui et quedarás a dinar a col.legi", em va dir la meva mare. Jo, que aleshores tenia 8 o 9 anys, vaig contestar: "buenu".
El menjador de l'Escola Pia era una sala immensa, amb un sostre molt alt, poca llum i les parets pintades d'aquell marró-beig brillant, de per sí bastant fastigoset. Perquè us en feu una idea, recordava, bastant, el menjador de l'hospici de la pel.licula "Oliver Twist", amb la diferència que els nens britànics eren tots rossets i nosaltres morenets com els escarbatets de les tomaqueres.
Em vaig asseure a una cadireta, callat, perquè jo llavors enraonava poc, perquè tenia vergonya. De la porta de la cuina van començar a sortir i sortir plats d´amanida. Quan em van servir el plat, vaig començar a remenar l´enciam amb la forquilleta, estava convençut que hi trobaria un cuquet, segur que hi havia un cuquet. En comptes d'un cuquet hi vaig trobar una anxoveta.
A la meva dreta s'asseia un nen que jo no coneixia de res, m´el vaig mirar de reüll, tenia la cara prima i les galtes molt vermelles, li vaig mirar les mans, també eren vermelletes. Vaig abaixar la mirada i "ostres"!, de la cama dels pantalonets grisos i apretadets, li sortia la tita!. Era prima i vermelleta, com l´anxoveta de la meva amanida.
Vaig retirar la vista i vaig mirar la meva amanida, quam mirava l´anxova pensava que era la tita, quan mirava la tita pensava que era la anxova. Si em menjava l´anxova era com si em mengés la tita ?... i si em menjava la tita en comptes de l'anxova?, ai no sé!. La volia punxar amb la forquilla (l'anxoveta), però estava trasbalsat i em sentia una mica marejat; no m'atrevia pas a punxarla, em mancava valor.
Al final vaig fer un esforç sobrehumà i em vaig menjar l'anxova barrejada amb l'enciam, es que, cony!, no podiem deixar res al plat.
Quan vaig arribar a casa, al vespre, encara estava marejat, em vaig posar al llit i vaig vomitar amargament. I tot per culpa del nen que tenia la tita que semblava una anxova.
Mai més em vaig quedar a dinar a cole.

Porto un parell de setmanes observant el meu gos.

Porto un parell de setmanes observant certs moviments estratègics del meu gos.
Cada cop que passa per la cuina, per anar al pati, es posa dret; enfila les potes davanteres al respatller de la cadireta de fusta i observa, fixament, la gàbia penjada al costat de la finestra on passen les hores un parell de periquitos domèstics, insolvents i aburgesats. Tot seguit, baixa de la cadira i es dirigeix, xino-xano, al rebost proper; mira l'interior del cavàs de les patates, per comprovar si és ple, suposo, i surt a fer unes voltetes pel pati, a la manera dels gossos benestants Això succeeix sis o set vegades cada dia. Sra. Francis, estic preocupada...

Algú l'hi ha explicat alguna recepta de caça ?. Males companyies a la plaça, potser?.

El que sí tinc ben clar és la seva complicitat vital amb el gran frare franciscà del s.XIV, Francesc Eiximenis; sobretot quan aquest afirmava: "Neguna vianda que davant te sia posada no rebutgis..."

Tossa de Mar, 6 de desembre de 2005, 17'45h.

Tossa de Mar, 6 desembre 2005, 17'45h

Mar d'hivern. Plàcida solitud que tot embolcalla. Marinada fresca, salnitrada. Olor d'arena humida. Coure vell encès pel sol que, amb recança, s'amaga. A les roques, les aus, preparen estances. Crits, penyassegats, rumoreig d'onades. Festeig de blaus acomiaden la tarda...

I el mar, sempre el mar.
Atrau i espanta. Ens sentim, llavors, petits i omnipotents.
I nosaltres -sols- torbats per preguntes sense resposta, que mai, mai, respon. Calla, sempre calla, i empetitim i empetitim i ens deixem endur per la seva força intemporal i salvatge, irremissiblement.

Potser el mar ens venç perquè posseeix allò que nosaltres més dessitjem: força per no ser fràgils i domini d'un temps que s'ens escola. Potser aquest és el seu misteri i la seva victòria.

Tossa de Mar, 1 març 2005,17'26h.

Tossa de Mar, 28 febrer 2005, 8'27h.Fotos antigues que he trobat per casa:

Tossa de Mar

Tossa de Mar, 1942

Tossa de Mar

Tossa de Mar

Tossa de Mar

Tossa de Mar

Tossa de Mar

Castelldefels 1931

Castelldefels 1931

Llafranch 1941

Llafranch 1941

Llafranch 1941

Llafranch 1941

L'Estartit 1942

L'Estartit 1942

L'Estartit 1942

L'Estartit 1942

L'Estartit 1942

El dia que Déu i els àngels em van venir a veure, sense avisar.

Déu i els àngels existeixen, jo els he vist. Va ser un estiu. Una nit que el vent gronxava els pins i l'aire feia olor de trons. Jo era petit i ,com sempre, m'havia portat malament (havia saltat a la torre de la senyora Noguera i l´hi havia arrancat els geranis com a venjança per una afronta d'honor amb el seu fill).

De cop un llamp apocalíptic va il.luminar el bosc i per les escletxes de la persiana va entrar Déu amb tres o quatre àngels. Em va sorprendre, la veritat...i a més a més jo estava trempat i vaig agobiar-me molt pensant que si ho veien -Déu i els àngels- tot això sortiria el dia del Judici Final i jo quedaria com un pervertit davant tots els àngels, arcàngels, apòstols i estols celestials.
No van dir res i van marxar i jo vaig pensar que per fer això no calia donar-me "sustus".
Total, no en tinc un bon record del dia que vaig veure Déu.

Els àngels són molt seus i es poden classificar en diversos tipus, a saber:

Angels empipa-senyores.

Angels empipa-nens.

Angels sense cap.

Angels de fer sanefes.

Angels espanta-pastors.

Angels passeja-nens

Angels Escoltes de Catalunya.

.

Angels aguanta-núvols.

Angels de sotabosc

Angels assexuats anant a fer sexe.

Angels roba-dones.

Angels de fer bonic.



Angels avorrits,esguerra-festes i membres de l'Opus Dei.

Angels contraris a la Conferència Episcopal Española i partidaris del Papa Jordi I de Santes Creus.
Promoció Estiu 2011 !!! Oferta!!! FREE!!!.

Reservat per l'Elisenda (no s'admeten devolucions).


Reservat per la Isnel.


Reservat pel Joan.


Reservat pel Frederic.

Disposem, també, d'un ampli stock d'angels despullats. Punxeu sobre els enllaços i trieu el que més us agradi ;) 1

Reservada pel Jordi-Ítaca2000(la passarà a recollir la seva senyora).

Reservada per Giorgio Grappa.


Disponible.

L'ensaimada de cabell d'angel, sublim aportació celestial a la cuina del nostre Pont de mar blava.

Altres nens també han vist els angels i va i ho expliquen en aquesta web Argentina:
http://personales.ciudad.com.ar/paodeosky/testimonio.htm

Hola!

HOLA SOY CLAUDIO VARGAS ECHEVERRIA TENGO 11 AÑOS PERO ENTIENDO TODO ESTOY EN MI ULTIMA BIDA Y FUI A UNA SESION DE CANALISASION Y ME DIERON LOS NOMBRES DE MIS MAESTROS O MAS CONOSIDOS COMO ANGELES DE LA GUARDASE SE LLAMAN LIMUTIER JORDAN LLOSUA LIMUTIER ME VA ACONPAÑAR HASTA LOS 15 AÑOS Y LOS DEMAS HASTA LO ULTIMOS DIAS YO TENGO UN DON DE SANAR CON LAS MANOS LLA LO E OCUPADO MI MAMA MI HERMANO Y LO CREEMOS EN ESTO FUIMOS A LA SESION EL SABADO 30 DE MALLO YO CREO QUE NO ME CREES MUCHO PERO ES BERDAD ESYOY DE CUNPLEAÑOS.
Claudio Vargas Echevarría

Escuché el coro de los angeles
Desde niña siempre he confiado en mi angel de la guarda y he tratado de tenr siempre una estrecha relacion con el. De dia y de noche lo invoco. Realice una novena a los angeles la semana pasada y el dia que la termine mientras descansaba escuche sobre mi cabeza trompetas y coros celestiales, los angeles cantaron para mi. Ahora atraviezo un momento de intranquilidad pero se que mi angel de la guarda esta conmigo y en el espero y confio para que por su intersecion Dios Nuestro Señor le de tranquilidad amor y felicidad a mi vida.
Maria.

Mi angel me comunico con Dios
He sentido a mi angel y por medio de el hable con el Señor directamente...Desde ese dia no he sentido a mi angel PORQUE?
Nora

Zumbido
Hola a todos:
Hoy lo que tengo es una pregunta acerca de una experiencia que se me repite de vez en cuando.
Quisiera que alguien me explicara por que cuando me encuentro en momentos de profunda anguistia y dolor, al pedir fuertemente a mi angel y a Dios ayuda, siento un profundo zumbido en el oido izquierdo (creo que es) y una sensacion de calor muy agradable en la nuca. Es como una vibracion calida, muy intensa y que dura escasos 60 segundos.
¿Se trata de mi propia adrenalina que en momentos asi se dispara o hay algo de espiritual en ello?.
Agradeceria que alguien que lo hubiera experimentado me diera su opinion. Gracias.
Beka.

Puede llamarse Maria mi angel?
Hola a todos,hoy quise saber el nombre de mi angel de la guarda y para ello me tumbe en la cama y respire profundo, vacie mi cabeza de pensamintos negativos y le formule esta pregunta: "Angel de mi guarda, deseo saber como quieres que te llame, ¿cual es tu nombre?"
y para mi asombro el nombre que me vino de inmediato a la mente fue MARIA, alto y claro.
Esto me ha desconcertado un poco, es mas, cuando le volvi a preguntar ¿eres Maria? en mi mente se dibujo la imagen (esbozo) de un angel con una mandolina.
Que tiene que ver una cosa con la otra?, puede ser una mujer mi angel?...
Si os merece alguna opinion mi experiencia, os lo agradecieria.
Un beso a todos.
BEKA

Como puedo aumentar la comunicacion con mi angel?
Me parece interesante el concepto de los angeles, en lo particular ante desiciones dificiles tanto personales como laborales, magicamente han sido solucionadas a mi favor, sin que paresca que yo haya tenido algo que ver, si esto es labor de un angel me gustaria saber como agradeserselo, ya que yo como persona creyente de Dios pienso que con solo dar gracias no es suficiente...
saludos y gracias por prestar atencion a mis palabras.
Adolfo Manuel.

Si se puede
Si se puede ver los angeles, no hay formula, pero si se pueden ver de eso estoy seguro........pues e visto.
Luís Alberto

Conocer
Saber si pueden mandarme, la lista de los nombres de los ángeles, virtudes y de los arcangeles, porque yo conocco un angel y quiero conocer su nombre, (nosé, talvez por la fecha de cumpleaños de la persona) y saber si pueden hablar a travez de una persona, si enrealidad conocen nuestro destino.
Hector Rodriguez Peñaloza

Estimados...
Mi nombre es Raúl y me gustaría mucho contactar con personas que tengan problemas,hace mucho tiempo en mi interior nació una llama.
Y me gustaría ayudar a los seres con problemas, no soy vidente ni curandero soy ese ser que necesitan personas con problemas que no les deja avanzar en su vida.
Atentamente...
Raúl .

Testimonio
Cuando debo levantarme temprano, cómo no uso reloj, le pido antes de dormirme a mi Angel que me despierte a la hora qque me es conveniente.
El me despierta siempre y la última vez fue hermoso porque desperté por una tenue y cálido soplido. En el instante reconocí que mi Angel siempre está atento. Gracias
Angelito!!!
Euge.

Creo que...
Mi angel se llama Tobías. Hace unos días estaba pensando en como se llamaría mi angel y de repente supe que era Tobías en ese momento no tenía dudas pero al pasar los días como que he empezado a dudar. Tuve curiosidad y comenzé a buscar información aquí en internet, y con lo primero que me encuentro es que un Tobías viajó con el arcangel Rafael. Podrá un angel haber sido un humano? será solo coincidencia? :{ Como podría averiguar si en verdad, asi se llama mi angel?
Sandra.

Agradecimiento a mi angel de la guarda
Este e-mail es simplemente para agradercer a Jose mi angel de la guarda, por la proteccion que me ha dado desde el dia de mi nacimiento y ayudarme a llegar a este punto en el cual me siento muy feliz.
Jorge Gjurinovic.

Existen los ángeles
Hola me llamo julio cesar noriega velazquez, trato de encontrarle un sentido a mi vida yo naci el 10 de julio de 1984, me gustaria saber quien es mi angel, tengo problemas sobre preferencias sexuales y no se que hacer no encuentro paz se que lo que hago esta mal pero como encontrar a mi angel para que me guie a la luz y me salve del pecado.
Gracias por todo el amor y paciencia.
Julio cesar noriega velazquez.

.

Si voleu saber el nom del vostre angel, punxeu AQUÍ
(el meu es diu Haamiah, pobre :) )