dijous, de setembre 14, 2006

Homenatge dels mariachis a Tristany. Gràcies a tots! .



No, no m'el mereixo no, aquest homenatge. Desde la meva nimiesa, a voltes, s'em fan incomprensibles aquests reconeixements que no encaixen amb les limitacions incontestables de la meva persona.
S'equivocava el meu padrí, un ex-alcalde franquista, al possar-me el nom del "poverel.lo d'Assis", Sant Francesc, aquell que es glorificava en la misèria?, doncs no. No va ser un fet casual, sino un dur presagi. La identificació amb les més humils de les bestioles era la meva marca. Ho duia escrit al front.
No és estrany doncs que jo no creiés, com Darwin, que venia del mico, sino que desde petit era conscient que jo venia de les formigues, i més concretament d'una formiga reina valenciana.
Tampoc ha de sobtar que quan de petit m'obligaven a anar a missa, quan el capellà deia: "perqué Déu ha vist la petitesa de la seva serventa", jo tingués clar que parlaven de mi.
O que quan anava al super i llegia a una bossa: pèssols petits, jo em posava de mal humor perqué em pensava que era una indirecta i que ho feien per ofendrem.
Tot això m´ha marcat.
Jo que era el segon més baixet de la classe, i casi tothom em mirava per sobre, i un dia el que era el més baixet va desaparèixer i vaig passar a ser-ho jo...però jo no el vaig matar, no m'interessava.
Jo que volia ser el Simón Bolivar de Catalunya i he acabat d'interventor a una taula electoral, per ERC.
Jo que volia ser el Xumàker i resulta que em treuen el carnet de conduïr per no haber-lo renovat a temps i ademés volen que vagi a fer els papers a un poblet que es diu Sabadell i que no sé ni on para, passo.
Jo que volia ser el Ferran Adrià i quan vull fer un plum-cake em queden les cireres al fons i la part de dalt crua.
Jo que volia ser el Bill Gates i resulta que no sé programar el DVD i tampoc sé posar a l´hora els rellotges digitals.
Jo que volia aprendre alemany i em van expulsar el primer dia.
Jo que volia a aprendre piano i la profesora va dimitir a la primera lliçó.
Jo que veia que tothom tenia familia i jo no.

Jo que....bueno, però tinc un bloc i una bicicleta del Dekatlón, de 125 euros.

Noves adhesions a l'homenatge a Tristany:

Desde la Gran Bretanya, Cliff Richard.

dilluns, de juliol 31, 2006

dimarts, de juliol 04, 2006

Les seves paraules es van amagar pels racons de la casa.


Mig endormiscada pel cansament del viatge, amb el cap recolçat a la finestra del cotxe, la Gemma anava repassant els darrers quinze dies de la seva vida. "Com pot ser - meditava - que em pesin més aquestes darreres setmanes que la resta dels meus trenta-cinc anys de vida?. Tinc por, por i basarda. Hauré d'oblidar tots aquests anys com si no haguéssin existit mai?...començar de nou?, amb quina força?...tinc por...seré la mateixa Gemma o la Gemma, la que tots conèixen, no haurà existit mai?...hauré de ser altre persona?, tornar a nèixer?, ser una cosa diferent?...no en sabré, no crec que en sàpiga,no".
oli de Roca-Sastre
La Laia, la seva cosina, va deturar el cotxe davant l'edifici del carrer Provença on vivia la Gemma. Va aparcar, la va ajudar a baixar la maleta i juntes van pujar al pis.
Laia - va dir - moltes gràcies per aquests dies a casa teva, a la Garriga, no saps pas com m´han ajudat, ara tot depen de mi, intentaré ser forta...

Un cop sola al pis, va deixar encès el llum de peu del salonet, es va desvestir i, deixant la porta mig oberta, es va estirar al llit. Va sentir la veu clara d'en Toni que li deia "bona nit, demà he de matinar". Va acaronar el seu coixí, i fins i tot li va semblar sentir-lo respirar i, abraçada al coixí, es va adormir.
A les 8 en punt es va llevar i el primer que va fer va ser preparar-se un cafè ben carregat, com els que li agraden al Toni. "Aquest dies que seré fora no trobaré altre cosa que cafè aigualit, Gemma". Va portar la taça a la tauleta del salonet i es va asseure tot mirant la butaca d´en Toni. " Mai he estat a Buenos Aires, sino fos per feina no crec que hi anès mai, en fi,,,només serà una setmana, una setmana passa aviat, oi Gemma?".
Es va aixecar i va obrir el balcó per airejar la casa, els plâtans del carrer lluien un verd primaveral i damunt d´ells, travessant un cel ben blau, va observar un DC-3 platejat que s´allunyava...i va sentir la veu d`en Toni: "no pateixis Gemma, sóc un home afortunat i els avions no em fan cap por, marxo que es fa tard, dona'm un petó...fins aviat".


diumenge, d’abril 16, 2006

Dues formigues caminaven sobre melmelada de prèssec o l'art d'estimar. (dedicat a Boy).

Això va passar una tarda d'estiu, fa anys, llavors que el Cacaolat tenia gust de Cacaolat.
Havia baixat al bosquet dels pins per berenar amb les formigues. Jo menjava pinyons i elles, les formigues, una galeta Chiquilín untada amb melmelada de prèssec. La galeta era perquè berenessin i estiguessin contentes, la melmelada per putejar-les i, també, perquè volia fer un experiment, un treball de camp, com si diguessim.
Al matí, la senyoreta Gasulla, la meva profesora particular, m'havia explicat allò de Jesús caminant sobre les aigües del llac Tiberíades i jo no vaig dir res, no em vaig atrevir, perquè en aquells temps jo era religiós i inclús, alguna nit que tenia febre, estava convençut que era un sant, sobretot el dia que em va venir a veure Déu i quatre angels del cel. Doncs això, que si Jesús caminava sobre les aigües, les meves formigues caminaven sobre la melmelada i sense fer tan merder, senyoreta Gasulla.
L'experiment que demostrava que les formigues podien surar sobre la melmelada va ser un éxit total.
Animat per l'experiència vaig voler probar unes coses que havia llegit a un llibre que tenia la meva germana a la tauleta de nit. "L'art d'estimar" d'Erich Fromm. El tema anava sobre els diferents tipus d'estimar: l'amor filial, maternal, eròtic, a un mateix, a Déu...
Com tothom sap, les formigues són molt petoneres. Per tant, vaig començar a agafar formigues i posar-les sobre la melmelada (de forma que els caps es toquessin i es poguéssin fer petons), les vaig colocar de dues en dues, en grups de tres, de quatre...i aviam què passava...i no va passar res. També pot ser, vaig pensar,que les formigues, com els coloms, no tinguin tita, o bé que posada dins la melmelada era com si no en tinguéssin, o sigui que: poca festa. (continuarà).

divendres, de gener 13, 2006

He pujat al terrat...


.
He pujat al terrat. Volia provar una mena de càmera que m´han regalat, però jo no sóc en JCR : "alfa i omega de l'art fotogràfic", i quan he passat les fotos al PC he vist, horroritzat, que tant sols estic capacitat per fer quatre tipus de fotos: 1- les que, directament, no hi surt rès, 2- les que surten desenfocades, 3- les que surten torçades i 4- les que, per algun error, si pot veure alguna cosa.

M'agrada el meu terrat, mai hi he trobat ningú de la familia. Allà hi ha herbetes més dignes i molsa més amorosa que certes persones que s'agenollen a la missa del diumenge...però no ens envelem :).

Horaci, a les seves Odes ( 2,10,5), escriu:
“Auream quisquis mediocritatem diligit, tutus caret obsoleti sordibus tecti, caret invidenda sobrius aula”, que en català vol dir: "qualsevol que valora la daurada mediocritat, en la que està segur i no té les mancances d'una casa vulgar i és moderat en les seves aficions, manca també d´un palau que desperta l'enveja".

I jo dic: de què serveix una casa daurada si dins les seves parets no hi ha cap indici d'esperit?. No pot ser el terrat un palau si allí si troba allò que fa l'home diferent a les pedres?.



Post scriptum:
"En la unica cosa que avantatgen les pedres als homes, és que les pedres no van a missa".


.


.


.


.


.


.


.


.

diumenge, d’octubre 16, 2005

Dies de llibres i frankfurts


la noia no hi va, però no tenia cap més foto i mira...

Cap a les 12, he agafat un paperet, i amb una mala lletra que no entenc ni jo, he escrit: "no hi seré". He deixat el paperet sobre la taula, he donat menjar a l'ocell que m'agrada ( l'azulito del Senegal) i he marxat. Quin sentit té dinar amb la familia, si la familia no és familia sino una foguera de....?.


ocellet

He agafat un llibre: " L' esclau del Mercadal", escrit per la Dolors Garcia i Cornellà (no sé si la coneixeu); és una escriptora gironina que viu prop d'un volcà que diuen que és el que té la cassoleta més ampla d' Europa, però no és pas el més alt, no ens enganyem.
Volía anar-lo a llegir a un banc que tingués el respatller ondulat, que hi toqués el sol i que l´entorn fós silenciós. He voltat carrers i places i cap em servia. Quan he passat davant el Parc dels Catalans, he vist l'esplanada de gespa i m'ha vingut al cap que els americans s'estiren a la gespa dels parcs i llegeixen llibres ( no els entenen, però), he buscat un lloc que fés una mica de baixadeta, m'he estirat i he obert el llibre. Ha vingut un gos molt gros i blanc i m'ha mirat desde dalt. "I si el gos es pensa que sóc una salsitxa i em mosega?"- he pensat. M'he aixecat, amb dignitat, perquè no es notés que em feia por, i he marxat.
Després de caminar una estoneta he arribat a la plaça Salvador Espriu. Un raig de sol que s'escolava d'entre les palmeres il.luminava un silenciós banc amb el respatller ondulat, era el què buscava. M'assec. Obro el llibre i començo a llegir. Als pocs segons sento un : "hola, Quico!". Aixeco el cap i veig un noiet que em saluda content. No recordo gens qui és. S'asseu al meu costat i resulta que ens vam conèixer una nit a un bar, fa tres mesos. Es mag i ha vingut de Canaries i vol quedar-se a Catalunya a fer de mag. Em diu que está aprenent català per poder treballar aquí, jo li dic que " a poc a poc", ell em contesta: "a poc a poc" i riu una mica i jo també ric una mica i els dos estem molt contents. Començo a tenir gana, li passo el braç per darrera l'espatlla (això sempre queda bé) i li dic que haig de marxar a dinar i quedem que ens veurem un altre dia...
Vaig al Frankfurt. M'agraden molt els frankfurts amb molta mostassa i una Coca-cola, millor això que una xuminada del Bulli. Busco algun diari per llegir, però tots estan ocupats. Només queda el suplement d'economia de La Vanguardia i llegeixo un article sobre la crisi de la General Motors, es veu que la cosa está fatal i que el seu principal proveedor a fet suspensió de pagaments i es veu que hi ha rumors que la GM potser també fará el mateix, però no és segur...

Tinc un esternut i el cambrer em diu: "jesús !", jo contesto: "gràcies", però tinc dubtes, es contesta "gràcies"?. Em vé un altre esternut i miro d´aguantar-lo mentre penso si es contesta gràcies o una altre cosa...el cambrer está molt pendent de mi, de reüll veig que m´observa aviam si esternudo o no...al final no puc més, "aaatchissssssss". "Jesús!"-fa ell. "gràcies"-contesto. I així sis o set cops. M'aixeco per anar al lavabo, ell está enfilat dalt una escala netejant no sé què, sense voler li clavo un cop a l'escala i va d'un pèl que no cau sobre la planxa del Frankfurt, compungit li dic: "perdó", ell em diu: "no passa res" i jo li contesto: "gràcies". Veus?, penso, això de "gràcies" serveix per tot. Pago i marxo.
Vaig a passejar una estona i torno al banc a llegir una mica més. M' agrada molt el llibre i mira que jo no llegeixo mai perquè no em concentro. A la pàgina 19 els protagonistes ja van a robar cireres a les hortes de Gugusacs, això pinta bé, no ens avorrirem!....no com a l'Ulisses de Joyce que a la pàgina 100 els protagonistes tot just s'estan afaitant i encara no ha passat res!, aquest Joyce no podia haver-los afeitat abans de començar a escriure la novel.la?, és una opinió, subjectiva, però sincera.


.