Els "fire chief" americans, aquests grans desconeguts

Bayport Fire Department, Memorial Day Parade

" Sí no els veus, no són"

(proverbi de Sildàvia)

No crec que els conegueu de res. Potser algú dubtarà una mica i, a cau d'orella, dirà: "aquesta cara em sona...però no, no sé ben bé de què".

Són gent pacifica i no els hi agrada cridar. Viuen sembrats per comarques regades pel Misissipi, al hinderland novaiorquès, a San Francisco i rodalies, a l'àrea dels grans llacs, allà on l'almirall David Glasgow Farragut va embarcar per primer cop, prop les plantacions de cacahuets de Jimmy Carter, a l'Amèrica profunda (res a veure amb els Monegros). Grans professionals, sortosament però: no excel.lents (la plaga bíblica de l"'excel.lencia" la deixem pels joves pretensiosos de ca nostra).

Són fills de l'ètica i l'estètica dels 50's. Hereus del bagatge cultural dels pastissos de poma de la tieta Nelly. Sobrevivents dels paranys de la maltempsada dels al.lucinògens. Consumidors compulsius de calories disfressades de patates, hamburgueses i gelats: "el meu regne per un ice-cream!". S'embolcallen amb caducs missatges de predicadors, impostors i farsants religiosos -aconseguiran/em superar aquesta fase covarda i egoista de l'home que el fa adulador interessat d'un Déu imaginari i cruel?, algun dia l´home serà persona moral?)

Són - per vosaltres són- perquè jo us dic que són. Són, perquè jo us en dic el nom i us en mostro la faç. Que fràgil és tot, que lleuger i aleatori el fet contingent que el ser i el no ser depengui de mi, de tu, d'altri. Que dur carregar-m'ho tot a les espatlles, com el mític Atles!... Anem venuts i duem les cartes marcades. Crec, sincerament,que algú enganya algú...i no dic res més.

Fire chiefs:Richard Collins, Osccola County Fire Department-Florida

Ricky Nicholson, chief Woodstock Fire Department

Kenneth Jones, Newport (Virginia) Fire Department

Mario H. Treviño, Fire Department
Bellevue, WA 98009

Fire Chief Randy Brasher,
City of Mascotte-Florida

Chief Mike Dyer.
Los Angeles County Fire Department

Chief of Department - Brian Morrissey Brian W. Morrissey serves as Chief of the Department. Chief Morrissey is a native of Cambridge, Massachusetts. He joined Nashua Fire Rescue as a Firefighter in August of 1978; in 1986 he was promoted to Lieutenant followed by Captain in 1991. Chief Morrissey was promoted to Deputy Chief in 2000 and served as shift commander, in 2001 he was promoted to Assistant Chief. In March of 2007 he was promoted to his current position. Chief Morrissey attended Bunker Hill Community College and is a Hazardous Materials Technician. During his career Chief Morrissey held several elected positions in IAFF Local 789 including six terms as President, he also served as an officer in the Firemen’s Relief Association and the New Hampshire State Permanent Firefighters Association. He currently serves as a Trustee on The New Hampshire Retirement System.

Assistant Chief of Department - Keith Anderson Sr. Assistant Chief Keith Anderson was appointed to his position in March of 2007. He is a native of Tewksbury MA and a graduate of Tewksbury High School. Chief Anderson joined Nashua Fire Rescue in September 1977. He worked through the ranks becoming a Lieutenant in 1991 then Captain in 2003.

Deputy Chiefs of Department - Shift Commanders

Deputy Chief Michael B O'Brien Sr Group 1 Shift Commander Michael B O'Brien Sr. serves as a Deputy Fire Chief, he was born in Boston and was raised in Cambridge Massachusetts. He joined Nashua Fire Rescue as a firefighter in January 1981: in 1991 he was promoted Lieutenant followed by Captain in 1996. Deputy O’Brien was promoted to Deputy Fire Chief in 2001 and currently serves as shift commander of Group One: and is the Chief Officer of the Nashua Fire Rescue Dive Team. Deputy O’Brien’s other assignments include preplanning, special operations. He attended Don Bosco Technical High School Boston, and Massachusetts Maritime Academy at Buzzards Bay. During his career Deputy O’Brien served as an elected official in IAFF Local 789 as station steward, and as a member of the Safety Committee. He also held office in the Nashua Firemen’s Relief Association, and is a member of the New Hampshire Fire Chiefs Association. Deputy O'Brien also holds office as a State Representative in the New Hampshire General Court.

Deputy Chief Steven G. Galipeau Group 2 Shift Commander Steven G. Galipeau currently serves Nashua Fire Rescue as a Deputy Fire Chief. Deputy Galipeau is a Nashua native and a second generation firefighter with Nashua Fire Rescue. His dad Wilfred Galipeau served Nashua Fire Rescue as a firefighter from 1958 to 1983. Deputy Galipeau joined the Fire Department in March of 1980. He was promoted to Lieutenant in 1996, Captain in 2000, and Deputy Chief in 2007. He is currently the Group 2 Shift Commander. Deputy Galipeau is the fire department’s representative on the LEPC (Local Emergency Planning Committee), Grants Manager, and a member of the SMART Hazardous Materials Response Team as a certified Hazardous Materials Technician. Deputy Galipeau attended New Hampshire Technical College – Laconia where he earned an Associates Degree in Fire Science, and completed the Rivier College Homeland Security & Emergency / Disaster Management certification.. Deputy Galipeau is also working with Granite State College on a Bachelors Degree in Fire Service Administration.

Deputy Chief Daniel Cronin Group 3 Shift Commander Deputy Chief Daniel Cronin is the Shift Commander of Group 3. Deputy Cronin is a native of Tewksbury Massachusetts. A graduate of Austin Preparatory High School in Reading Ma. He attended North Shore Community College. Appointed to Nashua Fire Rescue in 1977. Promoted to Lieutenant in 1989 and Captain in 2000. In June 2004 he was promoted to the rank of Deputy Chief. Resides in Nashua with his wife and two children.

Deputy Chief John Allison Group 4 Shift Commander Deputy Chief John Allison is the Shift Commander of Group 4. Appointed to Nashua Fire Rescue in 1971. Promoted to Lieutenant in 1977 and Captain in 1982. In November 1987 he was promoted to the rank of Deputy Chief.

Rochester Fire Department

Fire Chief - Norm Sanborn, Jr. I started my career in firefighting in 1975 as a member of the Call Force. In July of 1977 I was hired as a full-time firefighter for the City of Rochester. Throughout the past twenty years, I have been a firefighter on shift, a Captain on shift, a Deputy Chief on shift, and Assistant Chief on staff and am presently the Fire Chief. E - Mail @ norm.sanborn@rochesternh.net
	Assistant Fire Chief Richard Giguere I joined the Rochester Fire Department as a callman in 1975 and was assigned to Engine 5. I was hired as a full-time firefighter in May of 1982. I have two Associate degrees in Applied Science in Fire science and Fire Protection. Off duty I like to ski, golf and play volleyball E - Mail @ richard.giguere@rochesternh.net
	Deputy Chief - Fran Zombeck I worked for the Claremont Fire Department from 1977 to 1987. I moved to Rochester in 1987 and started with the Rochester Fire Department in 1988. I was promoted to Captain in 1991 and Deputy Chief in 1997. Third in command of the department. Responsible for the operations of a 40 member call force, Training of both the full-time and call firefighters and building maintenance, equipment testing (pumps, hose, rescue tools, ladders), and assist the Emergency Management Director. E-Mail @ fran.zombeck@rochesternh.net
	Fire Marshal - Mark Dupuis I joined the Rochester Fire Department in 1988 as a Call firefighter on Engine 3 in Gonic, and become a permanent member in 1993. I was promoted to Lieutenant in April of 2005 and then promoted to Deputy Chief / Fire Marshal in June 2008. I have an Associates Degree in Mechanical Engineering Technology. I am also a Certified Fire and Explosion Investigator through the National Association of Fire Investigators. E-Mail mark.dupuis@rochesternh.net
	Fire Prevention Captain/ Safety Officer - Dominick Bellio I began my career in the fire service 1986 as a member of the call force. In June 1987, I was appointed to C-Shift as a full-time firefighter. I have served as a firefighter on shift and Lieutenant on A-Shift. I am currently the Fire Prevention Captain. E - Mail dominick.bellio@rochesternh.net
	Executive Secretary - Cindi Potts I have worked for the City of Rochester since 1981. I transferred to the Rochester Fire Department in October of 1994. I am the Executive Secretary to the Fire Chief. I am responsible for payroll records, sick & vacation leaves, and the auditing and reconciling the budgeted funds for the department. I assist in preparing the department budget, type correspondences for the Assistant Chief, Deputy Chief and Captains. E - Mail @ cindi.potts@rochesternh.net
	Chaplain Ron Lachapelle

New Windsor (New York) Fire Department

Salvatore Gigante - Chairmain, Board of Fire Commissioners The Board of Fire Commissioners are elected officials that serve five year terms. The Fire Commissioners are responsible for the operational, fiiscal and administration of the Vails Gate Fire District and Fire Department operations.

......

Ontario Association of Fire Chiefs

Richard Boyes
Oakville Fire Services
Fire Chief / President, OAFC

Tim Beckett
Kitchener Fire Dept.
Fire Chief / 1st Vice President, OAFC

Bryan Burbidge
Township of King Fire Dept.
Fire Chief / 2nd Vice President, OAFC

Ted Bryan
Otonabee-South Monaghan Fire Dept.
Fire Chief / 3rd Vice President, OAFC

Kevin Foster
Midland Fire Dept
Fire Chief / Treasurer, OAFC

Lee Grant
Oakville Fire Department
Deputy Fire Chief / Past President, OAFC

Timothy G. Bond
Kemptville Fire Department
Fire Chief / Director, OAFC

Warren Brinkman
Kenora Fire & Emergency Services
Fire Chief / Director, OAFC

Mitsubishi A6M2: els dolents i jo.

Aquella nit havia tingut un malson.

Estava volant amb el seu Mitsubishi A6M2 sobre les petites illes que conformen l'arxipèleg de les Carolines quan, de sobte, va percebre una resplendor de foc que sortia d' entre els cocoters que borejaven l'illa. Els artillers anti-aeris australians tenien fama de bona punteria, i a fe de Déu que l'havien encertat de plè!. El motor va començar a ratejar, i ell va iniciar una hàbil maniobra per intentar aterrar a la platja. Entre l'espetec dels vidres i el cruixir del fusellatge al lliscar sobre la sorra va aconseguir dominar l' aparell i fer-lo deturar prop d'unes palmeres. Va probar de desfer-se del cinturó i sortir de la cabina. De darrera la vegetació els soldats australians li van començar a disparar...ufff!

ells, els dolents.

Jo

l'illa d'Ifalik

La Micronèsia, amb l'arxipèleg de les Carolines i l'illa d'Ifalik

La tarda següent va anar a volar. L'enlairament va ser tranquil. Feia un dia clar i apacible, res feia preveure cap entrebanc. De cop, va veure com els llums del seu avió començaven a encendres i apagar de forma frenètica; els vermells, els verds i els blancs li van donar l'alarma. L'avió donava voltes i més voltes, mentre qüantitat de sorolls diversos i estridents li eixordaven les orelles. La situació es feia crítica per moments!. No s'ho va pensar dues vegades, es va desfer del seient i va saltar.
L'impacte amb el terra el va deixar atordit. Una suor freda li brollava del front i al passar-hi la mà va notar un rajolinet de sang que li travessava la cara i li començava a tacar el coll de la camisa. En el seu estat de semi-inconsciència, confòs pels llums i els sorolls que l´envoltaven, li va semblar percebre una cara femenina que, borrosa, s'abocava sobre ell. Li va recordar molt la Raimonda. Va sentir que li deia: " Tristany, Tristany, t'has fet mal???. Per què t´has llençat de l'avió?, t'has tornat boig?...la propera vegada que et porti als "caballitus" pujarás al camió de bombers !...com em dic Raimonda!"

jo, als "caballitus"

Ramona Pallarès i Caminal

...

el jardi a principis del XX

 La poesia és el tatuatge de la infància - Abd-Allah ibn Yahya

Cap el tard, quan el sol s'adormia damunt la grava, ens asseiem als graons de l'escala que, envoltada de brucs, duia als estenedors. La Ramona estenia un parell de diaris sobre les rajoles rogenques; llavors m'explicava coses de quan era petita, de quan vivia al poble, a Noves de Segre, prop del Cadí.

-Saps?, em deia, mentre berenàvem una llesca de pa amb oli i sucre, jo no vaig nèixer aquí, a Catalunya...vaig néixer a França.
-Ets francesa?- li vaig preguntar.
-No Quico, no -va respondre-, els meus pares vivien de les coses de la muntanya, no tenien diners,  en tenien molt pocs...com si fossin pobres. Cada any, pel setembre, anaven a França a collir raïm, a fer la verema, eren veremadors. Amb els diners que guanyaven feien estalvis i així tenien un racó per passar l'hivern.... ja t'ho he dit, érem pobres, radiastre!.
-Un any- va continuar- la meva mare estava embarassada, em duia a mi dins la panxa, com si fos una nou dins una closca; amb el pare van decidir que anirien plegats a la verema. El pagès de Cazouls de Bèziers que cada any els llogava, els hi va escriure que si la mare anava de part no patissin,  la cuidarien com si fos una reina.
-Maco- vaig dir, en veu baixa.
-Un capvespre, quan el pare tornava de fer el jornal, unes dones el van avisar, la mare era a punt de parir- la Ramona va llençar un pessic de molles de pa a les formigues i va seguir- Es veu que el part va durar tota la nit...
- No va anar bé?, la teva mare es trobava malament?, i el metge?- vaig preguntar.
- Radiastre!, es veu que jo no volia sortir!. Fins la matinada no em vaig decidir a treure el caparró.
- La teva mare et va explicar com vas néixer?.
- Un matí, quan encara vivia al poble, traginant pel camí que porta a Arsèguel, em va dir aquestes paraules: " tu Ramoneta, ets així de maca perquè vas néixer de matinada, a l'hora que canten els rossinyols. Les alzines que envoltaven el mas on et vaig parir eren plenes d´ocells... i el cel, el cel de Bèziers, era farcit d´estels blancs i brillants com gotetes d'aigua. Són els estels que  et van regalar aquesta pell fina i blanca com la llet...i els ullets vius...són com  raïm acabat de collir, amb la força dels grans novells, aspres i dolços...com tu"...
La Ramona va callar de cop, va recollir els plats. Només sentíem el soroll de l'aigua caient sobre el marbre de l'aigüera.

El temps de la nit passà
i el seu vel descorregué,
com fa l’esclava cantora...

Abu-Nuwàs
(Segles VIII i IX)

el jardí a pricipis de segle

He regirat la capsa de les fotos velles. Volia trobar-hi alguna imatge d'aquella nena, catorze anys acabats de fer, agafadeta de la ma de la seva mare, trucant la porta de casa uns senyors de ciutat on es posaria a servir. Una maleteta, un farcellet, por als ulls.

Quan s'obriria la porta del gran casal, deixaria enrere l'infantesa, els pares, les muntanyes, els camps, els jocs...i la tendresa.

M´hagués agradat llegir en els seus ulls, esbrinar l'expressió de la seva cara... però no, potser no, segurament, m'hagués fet mal, o tristesa, de fet la tristesa es mal amb una mica de sucre. El dolor és primari. La tristesa, en canvi, pot tenir música, color, olor...la tristesa es sensorial, vital, perceptible.

Somriu la rosa i els llaüts alcen sa sola veu,

plora a voltes la flauta i refila un gemec.

Abu-Nuwàs

 

A la sala de la vidriera que dona al jardí, els senyors prenien cafè i mataven les hores. Ella, la Ramona, s´ajuntava amb la cuinera i la cambrera, a l'habitació del servei, al costat de la cuina. No hi ha foto, no, de com li ensenyaven a enfilar agulles, cosir, brodar, sargir... Era costum, en aquells temps, que les noies, de ben joves, preparessin el "mundo". Això és, tota la roba blanca que necessitarien el dia que es casessin. Amb catorze anys va aprendre a brodar llençols, toballoles, mocadors, cobrallits...
Mentre cosien, acompanyades per una ràdio que mai callava, ella, segurament, deixaria volar la imaginació, pensant en el seu "princep blau", aquell home carinyós amb qui faria una família, tindria la seva casa, els seus geranis, la seva cuina; i uns fills, uns fills molt macos que podria estimar.
No he trobat cap foto d'això, ni tampoc de quan, amb el temps, portà el "mundo" a cal Beltran, uns amics seus de Matadepera, perquè li guardessin.
Els anys s´havien anat escolant, a casa li feia nosa el "mundo", i el noi somniat, no havia aparegut. Ara ella era la cuinera i tenia assumit, inconscientment, que la seva vida seria allò: la casa dels senyors, cuinar, comprar, la missa del diumenge...

Es va anar fent un món petit, particular, humil, senzill... Els dies passaven tranquils i rutinaris. Era feliç amb les seves coses, però en el fons somniava, crec que somniava.

Són quatre coses
les que revifen

el cor i el cos

l’esperit i l’ànima:

l’aigua, els jardins,

el vi clarós

i un rostre bell.

Abu-Nuwàs

.

La darrera foto que va sortir de la capsa era un paisatge d'Arties. La vaig posar al pilotet "paisatges". Tot un escampall de fotos, ordenades per temes, inundaven el terra de l´habitació. A un racó, les de la Ramona. Només n'hi havia set, set miserables fotos. A cap sortia sola, sempre darrera algú. La majoria a la porta de l'església, a un costat, mirant com sortien els convidats d'un casament, crec que el dels meus pares. (si el meu avi anava del braç de la seva consogre, deu ser això, no?).
Mentre remirava, assegut a terra, les velles fotos de la Ramona he pensat una cosa que m´ha impressionat: a cap racó de casa meva hi ha exposada cap foto on hi surti ella, ni a casa ni a cap casa del món. La Ramona, aquesta bellíssima persona, no ha existit mai?, només viu en el meu record?.
Ella no vas ser la Senyora de ningú, ni la mare, ni l'àvia. No era propietaria de res, ni va presidir cap "mesa petitoria", ni va fer allò que anomenen "vida social". Era un ésser subaltern. Una anècdota dins l'escala social. Ella era esperit, i l'esperit no cotitza en borsa. Misèria i més misèria.
Va deixar una llibreteta d' Estavis a una neboda de la Seu d'Urgell. El dia que va baixar a l' enterrament, desprès del ritual de : "pobre Ramona, tan bona dona que era....", va recollir la llibreta i va marxar, no va demanar cap foto de la tieta. Res, res de res. "Apa, adéu-siau,bon dia tinguin".
A mi em van quedar les mates de menta que tenia plantades en un racó del jardí, en un racó, sempre a un racó. A voltes, per algú, un racó pot ser  el centre de tot.

.....
Aquest matí ningú ha regat la menta

Ha marxat de matinada,

a l´hora que els estels de Bèziers

besen la dolça terra occitana.

Sola, a la cambra fosca.

Sola, com ho fan els èssers purs,

que el món, en la seva mesquinesa,

no ha sabut estimar.

Sola, en el seu silenci,

en la plàcida seguretat dels humils.

en la buidor que tot ho omple.

A la tauleta de nit, gairebé buida:

un vas d'aïgua a mig beure,

un mocador blanc i una flor,

una flor que algú hi ha deixat.

Fora, al jardí, els arbres

gronxen les branques,

airejats pel vent tardorenc.

Les campanes escampen les hores,

en un espai, ara, sense temps.

Inutilment.

Aquest matí ningú ha regat la menta.

A la cambra, la darrera alenada es fon

entre llençols blancs amarats d'espigol.

Al jardí, el colom blanc, el més blanc,

el seu colom, bategant les ales,

amb força, ha emprès el vol cap el blau;

el blau fred i tendre del cel matinal.

Fins desaparèixer, per sempre.

Les fulles del roure s'han estremit al seu pas.

i,

després:

el silenci

Q.V.

Í

Trajecte Final

Ramona Pallarès i Caminal

Per Nadal ens ajuntàvem  al voltant d'una taula ben parada. Els sentiments eren els mínims inherents als bons costums, ni més ni menys. Cap llicència per l'excés.

Gran part de la família era com un tauler d'escacs on cadascú tenia assignat el rol d'una peça determinada i el rol d'ell era fer de peó. La reina, el rei, els alfils i els cavalls eren de fusta i la fusta no té sentiments.

Una de les persones que més estimava no era a la taula: la Ramona, la minyona dels avis.
Era natural d'un poble del Pirineu lleidatà, nascuda, circumstancialment, a la Provença, prop de Bèziers, on els seus pares anaven a fer la verema. Als 12 anys la van baixar a ciutat. La van posar a servir a casa d'uns fabricants. Res a dir. Eren temps difícils i era costum posar les filles a servir, encara que fossin nenes.

Gairebé sola, havia après a llegir, escriure i a fer números. Les coses que no li havien ensenyat les feia a la seva manera: per ella 126 pessetes s'escrivia 100 26 ptes. i 3.200 ptes. corresponia a 3000 200 ptes, ella ja s´entenia... però les seves sumes sempre pujaven quantitats astronòmiques per a algú que desconegués el seu particular sistema comptable.

De nen, fins la primera joventut, sovint s'escapava a la cuina a fer-li companyia, fins que venia la Senyora i el feia tornar amb la família; els senyorets no han d'estar mai passant l'estona amb servei.

 Ella l'hi explicava com era la vida en els pobles del Cadí; com anaven caminant d´un poble a l'altre, de les festes que  feien i de com, prop del seu poble, fa molts anys, havien matat un general carlí, el Conde de España. L´havien estavellat per un pont, i ella, quan renegava, encara exclamava: macà els carlins!, mori el conde de España !.

L'hi explicava, també, el que li havia ensenyat el seu avi, que era guaridor, sobre les propietats curatives de les plantes. La Ramona mai va prendre cap medicament, ho curava tot amb aigua de farigola, llimona, cues de cireres bullides i culleradetes d'oli.

De vegades anaven al bosc a buscar pinyons per menjar-los plegats i, de passada, portaven branquetes que posaven al costat de les portes, o a punts estratègics de la casa. Ella l'hi havia explicat que les rates quan veien branquetes es pensaven eren serps i s'espantaven i marxaven espaordides. Devia ser cert,  mai es va veure cap rata a casa.

La Ramona, per les fotos de jove que havia vist, havia estat una dona molt maca: pell molt fina i blanca, ulls blaus d´expressió viva i un somriure molt dolç. Un matí, mentre collien romaní per fer la carn, ella el va mirar amb aquells ullets blaus, i l'hi va dir: " Quico, jo sóc com una mare per tu..."bueno", com una mare no, perquè ja en tens...però...com una mare". 

Ell va veure com els ulls blaus s'enterbolien i va retirar la mirada (ella veia com ningú de la família jugava amb ell i com ell fugia i se'n allunyava. Ella ho veia tot...i ho sabia tot).

El Parkinson va començar a consumir aquell cos que s'apropava a la vuitantena, els peus cada dia la duien menys i ella, que havia estat tan esbelta, s'anava arronsant, arronsant. Moltes vegades ell la trobava adormida asseguda a una cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre la taula de marbre i el braçet que li feia de coixí. Llavors, sense fer soroll, li deixava sobre la taula algún ninotet, alguns pinyons, alguna flor, alguna sorpresa, perquè  ho trobés quan es despertés, com si fos una broma, un regal...no sé.

Una nit, quan tornava de veure els amics, la va trobar estesa damunt el marbre de l'entrada. No tenia força per aixecar-se. Va avisar els de casa i la van posar al llit. L'endemà la va venir a buscar una ambulància. Pel camí, ella l'hi va agafar la mà i l'hi va suplicar: " Quico, vull morir a casa". A l'hospital, algú de la família va dir al metge que l'ingressessin, per allò de que si es mor a casa, clar, el trasbals...Ell es va indignar, va convèncer les infermeres i el metge que la tornessin a casa. Així ho vam fer. Aquella nit es va morir.

El dia de l'enterrament, al cementiri, es va posar darrera de tot. Al seu costat, dues nebodes de la Ramona discutien qui s´havia de quedar l'aixovar...va girar cua i va enfilar el camí de xiprers que manava a la sortida, tot s'havia fet borrós... s'havia quedat sense família.

He de refer, tremolós ara, els vells camins de l'ahir/

sentir de nou, punyent com mai, la frisança d'aquell garbí tan gelós del teu record/

La ginesta del sender tenyirà de groc la teva absència/
llavors el pensament esdevindrà plany/

 i el plany, sens tu, presència.

"A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters." Cort de Barcelona, any 1283.

Imagineu-vos el cas d'una família que viu de lloguer en un pis pel que paga una renda mensual de 3.000 euros; qüantitat de totes totes abusiva i fora de mercat. Cada final de mes un veí truca la porta, arreplega el sou dels integrants de la família, s'embutxaca els 3.000 euros (i més) i deixa damunt la taula del menjador les escorrialles. La ignomínia fa temps que dura: des que uns veïns van rebentar la porta, van cremar els llibres i les coses de valor i, quan en tingueren prou, van canviar els noms de les coses. S'en van endur les escriptures de la casa i les van substituir per unes de falses a nom dels agressors. Qui si va oposar va ser mort. Els descendents, amb el pas del temps, atemorits i humiliats, van anar acceptant la seva condició de vençuts. Alguns familiars -algun gendre de mal record, com va ser el cas de José Antonio o l'Alejo- inclús van posar-se a sou dels ocupants per reprimir la seva pròpia família -no hi ha grup humà que no hagi tingut traïdors i llimacs. Periòdicament, algú sol.licita als nous amos una petita rebaixa del lloguer i també, si no els hi és molèstia, consideressin la possibilitat de fer alguna obra de manteniment, que la casa ja cau a trossos...res de res, ni cas: només l'insult i el menyspreu per resposta.

Doncs bé, aquest exemple que us he explicat, representa, fil per randa, la situació d'espoli i anoerrament nacional dels catalans. Vivim de lloguer a casa nostra, sense poder disposar de res i sotmesos a l'arbitarietat de forans. El seu "dret" no és el nostre "Dret", sinó un contracte de vassallatge que no hem de reconèixer.

Les nostres escriptures de propietat són les Constitucions Catalanes. La seva Constitució no es altra cosa que el certificat del lladrocini. L'anul.lació i substitució de les Constitucions i Drets dels catalans per part dels ocupants -mitjançant els Decrets de Nova Planta (17149- no s'ajusta al dret sobirà i legítim de Catalunya, sinó que és una violació de la legitimitat perpetrada per la força de les armes. A sang i foc

Els Decrets de Nova Planta deroguen de fet, que no de dret, les Constitucions de Catalunya de forma il·legal ja que segons les pròpies constitucions, com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials:

"...Statuim i ordenem que les Constitucions de Cathalunya, Capitols, y Actes de Corts no pugan esser revocades, alterades, ni suspeses, sino en Corts Generals i si lo contrari sia fet no tinga ninguna força ni valor" (lib. 1.tit.17.const.19.pag.52. Felip II. Cort de Barcelona del 1599)

Molt abans, s'havia deixat escrit:

"A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters." Cort de Barcelona, any 1283.

Per tot això que hem exposat, i en la contingència actual de vulneració de tots els nostres drets, per part del Tribunal Constitucional espanyol, cal deixar ben clar que aquest tribunal és il.legal i l.legitim i per tant el Principat de Catalunya no li deu acatament ni observança.

Davant lleis foranes il.legitimes, reivindiquem les emanades de la sobirania catalana.

«Mireu vostres furs i constitucions, vostres llibertats i vostres privilegis i vos tindreu per els pobles mes lliures de la terra.» Pere III el Cerimoniós. Corts de Montsó,Corts de 13

Lectures recomanades:

"EL DESPERTADOR DE CATALUNYA " (1713)

Opuscle polític editat a Barcelona el 1713, a finals de la Guerra de Successió. En un moment en què els catalans havien quedat abandonats pels aliats, "El Despertador de Catalunya" volia combatre el desànim i la propaganda borbònica, justificant les raons d'aquella resistència contra Felip V.

-bloc EL LLAMP

Corpus 2005 o de com vaig estar a punt d'anar a combregar

La processó passant just davant casa meva (amb la catifa no hi tinc res a veure, es cosa dels veïns del tercer)

Diumenge, 8 del vespre. Jo era a casa, avorrit; pensant en què estava pensant i pensant perquè estava pensant en què estava pensant...

De cop he sentit música coral al carrer, " panis Angelicus fit panis hominum; Dat panis coelicus figuris terminum. O res mirabilis! Manducat Dominum...". He pensat: caram, avui fan música bona a la Plaça Vella!. M'he posat els mocassins marró fosc de pell girada (toc britànic). He baixat al carrer. Ni una ànima. Si tingués por, si fos poruc de mena, hauria tingut por.

La música que sentia sortia d'altaveus penjats als balcons. M'he sorprès. La coral ha callat i, tot seguit, s'ha sentit la veu del bisbe dient missa. He arribat a la Plaça Vella i he tombat cap a l'esquerra. A la porta de la catedral hi havia un grupet de persones. Un homenet, pressumptament mudat amb americana blau PP (o sigui lletja), m´ha donat un imprès on es podia llegir:"A les 8 del vespre.Missa solemne per Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa, seguida de processó amb el Santíssim Sagrament".

He entrat. Hi havia algunes amigues de la meva mare, del sector de les tenyides. També he localitzat algún ex-company de col.legi. M'he situat dempeus al final de l'Esglèsia, al costat la porta de sortida, i he posat cara de fer-me l'interessant, per si em mirava algú.

A l'hora de combregar m'ha vingut el següent pensament: i si em poso a la fila i combrego?, no recordo gens la darrera vegada que vaig combregar...

Un cop era a la cua, he recapacitat i m'he dit:

"escolta Quico, que tu vas ser promotor del boicot a la missa de l'escola, que vas ser fundador de la L.A.O ( Liga anti-Opus), que no pares d´escriure a Forums d'internet deixant com un drap brut la Conferencia Episcopal Española, la COPE, el Duran-Lleida i tot allò que faci olor a naftalina...aviam si mentre combregues, cau un llamp del cel i et deixa ben fregit!. Però no, no crec que passi".

He avançat unes passes i de cop he recordat que quan jo tenia 8 anys i anava a l'Escola Pia, la senyoreta Cardona ens havia explicat, a classe de religió, la següent història real:

" Ocurrió en un pueblo del sur de Italia. Un cura que estaba oficiando misa, en el momento de tomar la Sagrada Forma, fué tentado por el diablo y por un momento dudó que la Sagrada Forma contuviera el cuerpo de Cristo. Dios, entonces, quisó darle una lección y cuando el cura introdujo la Sagrada Forma en su boca, esta se transformó en un trozo de carne cruda, como si fuera un bistec crudo, lo entendeis niños?".

He girat cua, he deixat la filera i, tot xino-xano, he anat a fer un cafè al bar que vaig sempre.

Foto oficial de la meva primera comunió. El vestit era un hàbit blanc de franciscà.

Història del miracle de la Sagrada Forma convertida en carn

explicat pel Padre Jorge Loring S.I

Lanciano está en la costa del mar Adriático, en Italia. En el siglo VIII, estando un sacerdote celebrando la santa misa, después de la consagración, le asalta una tentación sobre la presencia real de Cristo en el Santísimo Sacramento. En aquel instante la Sagrada Forma se convirtió en un pedazo de carne. Asustado, atónito y emocionado se lo dice a los asistentes que suben al altar para observar lo ocurrido. La noticia se difunde por toda la ciudad.

El hecho está registrado cuidadosamente en un pergamino manuscrito de aquel tiempo, que posiblemente es el documento original en el que se describe y certifica el milagro. Por lo tanto puede ser el relato oficial de los hechos.

Este trozo de carne que tiene 5x6 cms. se conserva hasta hoy. Han pasado 1200 años.

Esta carne ha sido analizada en 1970 por los profesores de la Universidad de Siena Dr.Linoli, Profesor Universitario de Anatomía e Histología Patológica, y Médico-Jefe de los Hospitales Unidos de Arezzo, y por el Dr. Bertelli, Profesor de Anatomía Humana en la Universidad de Siena. Se trata de carne humana viva, tejido muscular fibroso, con un lóbulo de tejido adiposo y vasos sanguíneos. No aparece rastro alguno de las sustancias químicas utilizadas para la conservación de cadáveres El análisis cromatográfico de la sangre confirma que es sangre humana del grupo AB, el mismo grupo de la sangre de la Sábana Santa y del Sudario de Oviedo. Es verdaderamente admirable que las proteínas de una sangre tan antigua produzcan una curva electroforética mostrando el perfil propio del suero fresco.

Los análisis se realizaron con absoluto rigor científico, documentado con una serie de fotografías microscópicas.

Este milagro ha sido confirmado en 1976 por la Comisión Médica de la Organización Mundial de la Salud definiéndolo como un caso único en la Historia de la Medicina.

El informe científico de los profesores Linoli y Bertelli ha sido publicado por Bruno Sammaciccia en su libro «El milagro eucarístico de Lanciano», cuyo texto original italiano ha sido traducido al inglés, alemán, francés y español.

El informe científico de los Doctores Linoli y Bertelli, finalizado el 4 de Marzo de 1971, termina con estas palabras: «En base a lo anterior es posible afirmar, sin temor a contradicción, el origen humano de la carne y la sangre del milagro eucarístico de Lanciano».

Y nosotros terminamos diciendo: «El Señor ha querido dejarnos pruebas visibles y patentes de su Presencia Real en las especies sacramentales para confirmar nuestra fe en la Eucaristía y aumentar nuestra devoción al Santísimo Sacramento del Altar».

The Bachelors - Hello Dolly (1966)

La tortura animal a Alhaurín el Grande, segons un "nazi excluyente del condado de Cataluña"

Mitjançant la Susanna Llena m'assabento d'un cas de brutal maltractament animal perpetrat a les "fiestas" de Alhaurín el Grande: la gent jove del poble gaudeix de la "fiesta" agredint un becerro, fins dur-lo a la mort. Cops de puny, cosses, fuetades, cops de pal cauen sobre l'indefens animal fins que, sense ja ni força per aguantar-se dret, s'aclofa. Ni això atura els energumens que continuen massacrant l'animal. No cal donar més detalls, només aclarir que si això és la seva Fiesta Nacional, la seva nació no és la meva.

Per curiositat he buscat informació d'aquest poble malagueny. A la recorrent Wiquipèdia trobo que la població passa dels vint-mil habitants i que els patrons són Sant Sebastià i Sant Antón, em sembla la mar de bé. El que realment m'impacta és el grandiloqüent i imperial escut oficial de Alhaurín. És aquest:

Descripció segons webmalaga:

"Escudo de la ciudad de Alhaurín el Grande (Málaga): tiene por escudo de armas el de Castilla y León, sobre el pecho de un águila imperial bicéfala, con corona estilo caballero español, el Toisón de Oro y la Flor de Lis de los Borbones entre los cuatro cuarteles".

Doncs bé, aquest escut imperial m'ha impactat. M'ha fet venir a la memòria antigues discussions al bloc d'aquell pedant ultra-nacionalista espanyol anomenat Antonio Pérez Henares. Un dels temes recorrents era que l'escut de Catalunya no podia portar corona perquè no era un regne, sinó un comtat. "El condado de Catalunya - segons ells- conquistado por el rey de Aragón". De res servia explicar-els-hi que Ramiro el monje havia fet donació dels seus teritoris al comte de Barcelona, posant en el mateix paquet la seva filla d'un any. Que en aquells moments el regne d'Aragó només consistia en l'actual provincia d'Osca ja que la resta estava ocupada per rei de Castella i pels moros; Aragó corria greu perill de desaparèixer.

Llavors sortia allò de que la bandera quadribarrada era aragonesa i que els nacionalistes catalans l'havien robat el segle XIX. Tampoc servia de res adjuntar-els-hi documentació irrefutable demostrant que la bandera aragonesa era una altra:

El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).

A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons" [12]. A la versió catalana d'aquesta crònica, que Pere terç envià al monestir de Ripoll perquè la guardessin, una miniatura representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany. L'autor va projectar l'emblema del llinatge al pare i fundador de la dinastia.

A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals que ara són les armes reials"[13]

El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.

El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)[14] i de la comtessa Ermessenda.

El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."

La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."

Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."[9]

El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."

La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".

El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).

***

Llavors seguien amb el tema de la llengua; que si era un dialecte del castellà o, fins i tot, del valencià, que si era un invent de Pompeu Fabra etc, etc

Al final, davant la manca d'arguments, la seva reacció era l'insult, del tipus: "nazi excluyente del condado de Catalunya, perteneciente al reino de Aragón"

Y és que el que pretén el nacionalisme espanyol no és argumentar, sinó assimilar i sotmetre. Per això necessita deixar-nos sense història, bandera, llengua i símbols. Deixar-nos sense identitat. Manllevar-nos l'auto-estima fins dur-nos a la condició sotmesa del vassall, de l'esclau.

Per això trobo frapant que la nació catalana no pugui tenir el seu escut cenyit per una corona, mentre el de la pintoresca vila tortura-vedells d'Alcahuín el Grande, ostenta àliga imperial bicèfala, Flor de lis, Toisó d'or i corona, entre d'altres galindaines. No et fot?.

Com diu l'Alfons Godall, futur vice-president del Barça: NEMBÉ !