els meus primers collage...

primera comunió....


altres comunions

Les seves paraules es van amagar pels racons de la casa.

Mig endormiscada pel cansament del viatge, amb el cap recolçat a la finestra del cotxe, la Gemma anava repassant els darrers quinze dies de la seva vida. "Com pot ser - meditava - que em pesin més aquestes darreres setmanes que la resta dels meus trenta-cinc anys de vida?. Tinc por, por i basarda. Hauré d'oblidar tots aquests anys com si no haguéssin existit mai?...començar de nou?, amb quina força?...tinc por...seré la mateixa Gemma o la Gemma, la que tots conèixen, no haurà existit mai?...hauré de ser altre persona?, tornar a nèixer?, ser una cosa diferent?...no en sabré, no crec que en sàpiga,no".

oli de Roca-Sastre

La Laia, la seva cosina, va deturar el cotxe davant l'edifici del carrer Provença on vivia la Gemma. Va aparcar, la va ajudar a baixar la maleta i juntes van pujar al pis.

Laia - va dir - moltes gràcies per aquests dies a casa teva, a la Garriga, no saps pas com m´han ajudat, ara tot depen de mi, intentaré ser forta...

Un cop sola al pis, va deixar encès el llum de peu del salonet, es va desvestir i, deixant la porta mig oberta, es va estirar al llit. Va sentir la veu clara d'en Toni que li deia "bona nit, demà he de matinar". Va acaronar el seu coixí, i fins i tot li va semblar sentir-lo respirar i, abraçada al coixí, es va adormir.
A les 8 en punt es va llevar i el primer que va fer va ser preparar-se un cafè ben carregat, com els que li agraden al Toni. "Aquest dies que seré fora no trobaré altre cosa que cafè aigualit, Gemma". Va portar la taça a la tauleta del salonet i es va asseure tot mirant la butaca d´en Toni. " Mai he estat a Buenos Aires, sino fos per feina no crec que hi anès mai, en fi,,,només serà una setmana, una setmana passa aviat, oi Gemma?".
Es va aixecar i va obrir el balcó per airejar la casa, els plâtans del carrer lluien un verd primaveral i damunt d´ells, travessant un cel ben blau, va observar un DC-3 platejat que s´allunyava...i va sentir la veu d`en Toni: "no pateixis Gemma, sóc un home afortunat i els avions no em fan cap por, marxo que es fa tard, dona'm un petó...fins aviat".

Mentre escric un post nou (d´amor) us poso un Grumman Albatros...potser un dels avions més sexys del món

Dues formigues caminaven sobre melmelada de prèssec o l'art d'estimar. (dedicat a Boy).

Això va passar una tarda d'estiu, fa anys, llavors que el Cacaolat tenia gust de Cacaolat.
Havia baixat al bosquet dels pins per berenar amb les formigues. Jo menjava pinyons i elles, les formigues, una galeta Chiquilín untada amb melmelada de prèssec. La galeta era perquè berenessin i estiguessin contentes, la melmelada per putejar-les i, també, perquè volia fer un experiment, un treball de camp, com si diguessim.
Al matí, la senyoreta Gasulla, la meva profesora particular, m'havia explicat allò de Jesús caminant sobre les aigües del llac Tiberíades i jo no vaig dir res, no em vaig atrevir, perquè en aquells temps jo era religiós i inclús, alguna nit que tenia febre, estava convençut que era un sant, sobretot el dia que em va venir a veure Déu i quatre angels del cel. Doncs això, que si Jesús caminava sobre les aigües, les meves formigues caminaven sobre la melmelada i sense fer tan merder, senyoreta Gasulla.
L'experiment que demostrava que les formigues podien surar sobre la melmelada va ser un éxit total.
Animat per l'experiència vaig voler probar unes coses que havia llegit a un llibre que tenia la meva germana a la tauleta de nit. "L'art d'estimar" d'Erich Fromm. El tema anava sobre els diferents tipus d'estimar: l'amor filial, maternal, eròtic, a un mateix, a Déu...
Com tothom sap, les formigues són molt petoneres. Per tant, vaig començar a agafar formigues i posar-les sobre la melmelada (de forma que els caps es toquessin i es poguéssin fer petons), les vaig colocar de dues en dues, en grups de tres, de quatre...i aviam què passava...i no va passar res. També pot ser, vaig pensar,que les formigues, com els coloms, no tinguin tita, o bé que posada dins la melmelada era com si no en tinguéssin, o sigui que: poca festa. (continuarà).

He pujat al terrat...

.
He pujat al terrat. Volia provar una mena de càmera que m´han regalat, però jo no sóc en JCR : "alfa i omega de l'art fotogràfic", i quan he passat les fotos al PC he vist, horroritzat, que tant sols estic capacitat per fer quatre tipus de fotos: 1- les que, directament, no hi surt rès, 2- les que surten desenfocades, 3- les que surten torçades i 4- les que, per algun error, si pot veure alguna cosa.

M'agrada el meu terrat, mai hi he trobat ningú de la familia. Allà hi ha herbetes més dignes i molsa més amorosa que certes persones que s'agenollen a la missa del diumenge...però no ens envelem :).

Horaci, a les seves Odes ( 2,10,5), escriu:
“Auream quisquis mediocritatem diligit, tutus caret obsoleti sordibus tecti, caret invidenda sobrius aula”, que en català vol dir: "qualsevol que valora la daurada mediocritat, en la que està segur i no té les mancances d'una casa vulgar i és moderat en les seves aficions, manca també d´un palau que desperta l'enveja".

I jo dic: de què serveix una casa daurada si dins les seves parets no hi ha cap indici d'esperit?. No pot ser el terrat un palau si allí si troba allò que fa l'home diferent a les pedres?.

Post scriptum:
"En la unica cosa que avantatgen les pedres als homes, és que les pedres no van a missa".

.

.

.

.

.

.

.

.

Dies de llibres i frankfurts

la noia no hi va, però no tenia cap més foto i mira...

Cap a les 12, he agafat un paperet, i amb una mala lletra que no entenc ni jo, he escrit: "no hi seré". He deixat el paperet sobre la taula, he donat menjar a l'ocell que m'agrada ( l'azulito del Senegal) i he marxat. Quin sentit té dinar amb la familia, si la familia no és familia sino una foguera de....?.

ocellet

He agafat un llibre: " L' esclau del Mercadal", escrit per la Dolors Garcia i Cornellà (no sé si la coneixeu); és una escriptora gironina que viu prop d'un volcà que diuen que és el que té la cassoleta més ampla d' Europa, però no és pas el més alt, no ens enganyem.
Volía anar-lo a llegir a un banc que tingués el respatller ondulat, que hi toqués el sol i que l´entorn fós silenciós. He voltat carrers i places i cap em servia. Quan he passat davant el Parc dels Catalans, he vist l'esplanada de gespa i m'ha vingut al cap que els americans s'estiren a la gespa dels parcs i llegeixen llibres ( no els entenen, però), he buscat un lloc que fés una mica de baixadeta, m'he estirat i he obert el llibre. Ha vingut un gos molt gros i blanc i m'ha mirat desde dalt. "I si el gos es pensa que sóc una salsitxa i em mosega?"- he pensat. M'he aixecat, amb dignitat, perquè no es notés que em feia por, i he marxat.
Després de caminar una estoneta he arribat a la plaça Salvador Espriu. Un raig de sol que s'escolava d'entre les palmeres il.luminava un silenciós banc amb el respatller ondulat, era el què buscava. M'assec. Obro el llibre i començo a llegir. Als pocs segons sento un : "hola, Quico!". Aixeco el cap i veig un noiet que em saluda content. No recordo gens qui és. S'asseu al meu costat i resulta que ens vam conèixer una nit a un bar, fa tres mesos. Es mag i ha vingut de Canaries i vol quedar-se a Catalunya a fer de mag. Em diu que está aprenent català per poder treballar aquí, jo li dic que " a poc a poc", ell em contesta: "a poc a poc" i riu una mica i jo també ric una mica i els dos estem molt contents. Començo a tenir gana, li passo el braç per darrera l'espatlla (això sempre queda bé) i li dic que haig de marxar a dinar i quedem que ens veurem un altre dia...
Vaig al Frankfurt. M'agraden molt els frankfurts amb molta mostassa i una Coca-cola, millor això que una xuminada del Bulli. Busco algun diari per llegir, però tots estan ocupats. Només queda el suplement d'economia de La Vanguardia i llegeixo un article sobre la crisi de la General Motors, es veu que la cosa está fatal i que el seu principal proveedor a fet suspensió de pagaments i es veu que hi ha rumors que la GM potser també fará el mateix, però no és segur...
Tinc un esternut i el cambrer em diu: "jesús !", jo contesto: "gràcies", però tinc dubtes, es contesta "gràcies"?. Em vé un altre esternut i miro d´aguantar-lo mentre penso si es contesta gràcies o una altre cosa...el cambrer está molt pendent de mi, de reüll veig que m´observa aviam si esternudo o no...al final no puc més, "aaatchissssssss". "Jesús!"-fa ell. "gràcies"-contesto. I així sis o set cops. M'aixeco per anar al lavabo, ell está enfilat dalt una escala netejant no sé què, sense voler li clavo un cop a l'escala i va d'un pèl que no cau sobre la planxa del Frankfurt, compungit li dic: "perdó", ell em diu: "no passa res" i jo li contesto: "gràcies". Veus?, penso, això de "gràcies" serveix per tot. Pago i marxo.
Vaig a passejar una estona i torno al banc a llegir una mica més. M' agrada molt el llibre i mira que jo no llegeixo mai perquè no em concentro. A la pàgina 19 els protagonistes ja van a robar cireres a les hortes de Gugusacs, això pinta bé, no ens avorrirem!....no com a l'Ulisses de Joyce que a la pàgina 100 els protagonistes tot just s'estan afaitant i encara no ha passat res!, aquest Joyce no podia haver-los afeitat abans de començar a escriure la novel.la?, és una opinió, subjectiva, però sincera.

.

Rifirrafe d'en Tristany amb una gitana a l'Alhambra de Granada.

Maria Ventalló i Vintró, germana del besavi, i el seu marit, Pepe Rota. Fotografia feta a l'Alhambra de Granada, no sé quan, però fa temps, crec.

Josep Ventalló i Vintró

Josep Ventalló Mesa de León i el Dictador Franco.(el de fosc amb bastó)

Estava, servidor, passejant pels jardins de l'Alhambra, pensant en la mora Zulima, la "hija del bravo Aben-Zéid/ Aquella por quien se muere todo el reino cordobés/ La que en las justas y zambras/ Siempre la reina ha de ser/ Por su donaire y su gracia/ Mas que por linage y préz./ La que tiene en lugar de ojos/ Dos auroras al nacer/ Y por cejas, dos arcadas/ De la mezquita de Acméhd; / La que ha hecho mas cautivos/ que el valiente Albocacér,/ No tan solo de cristianos/ sino de moros también;/ Prendido trae en sus trenzas/ Al hijo del arraéz/ Bizarro moro, nacido/ Allá en las playas de Argel..."... i pensava jo, per mi mateix, que en aquests versos, en Pere-Antoni Ventalló i Vintró " lo cantor d'Egara", poeta romàntic i germà del besavi, el que ens venia a dir era que la tal mora Zulima estava molt bona (o això és el que jo intuia).

Sempre m'ha sorprès la generosa capacitat que Déu m´ha donat per desxifrar i analitzar versos, per críptics i enrevessats que siguin, i en un plis-plas extreuren, de forma concissa i clarivident, la seva ànima i tot allò que la ploma del poeta ens ofereix per a gaudi del nostre cor i balsam del nostre esperit, que, vulguis o no, és humà i per tant tendre i suau com la pell de les gallines a l'edat del "pavo".
I també pensava: a sant de què "lo cantor d'Egara" escribia poemes de tema moresc?. L'Al-andalus quedava molt lluny de les ubérrimes contrades vallesanes, font d'inspiració del nostre llorejat poeta...però tot té una explicació, menys la mort.
El més probable és que "lo cantor d'Egara" hagués recorregut, en alguna de les visites que devia fer al seu germà, els jardins que jo estava trepitjant. Segurament, més d´una vegada, el seu germà, que per aquells temps estudiava medicina a la Universitat de Granada, li havia ensenyat com de boniques eren les postes de sol granadines vistes desde l'Alhambra. Segurament els acompanyava la novieta que el besavi s'havia fet, Doña Concha Mesa de León, la seva futura esposa...

Doncs, pensava jo aquestes coses, quan apareix ella: la gitana amb bigoti sota el nas.
- Toma, salao!- em diu, mentre em dona quatre branquetes pansides de romaní. Jo que poso la mà a la butxaca per donar-li un euro i que no empipi, i em diu:
- Ezo no vale ná, é un oséquio de Graná - no ho veig clar, una gitana que no vulgui diners...M´agafa la mà i em comença a llegir el palmell.
- Tendrá una vida mú larga, corasón - no gaire original, penso.
- Tu quiere muxo a tu muhé - no en tinc, però mira...
- La gente te envidia muxo de tené una muhé tan uapa - cony, si no tinc dona com vols que tinguin enveja de la meva dona, eh gitana???. Poso la mà a la butxaca per donar-li l'euro i acabar d'una vegada, però ella:
- No, no me dé dinero, la buenaventura no quiere dinero, ze rompe .
Em torna a agafar la mà i segueix:
- Cuando vuerva a tu caza, la familia te dará una gran comía, un banquete - diu. Però quan torni no hi haurà ningú a casa, tots són de vacances...o sigui que, maca, ho tens clar.
Com que ja en tinc els dallonsis plens, li agafo la mà i li intento donar l´euro. Llavors ella em diu:
- Lo quiere po ecrito?
- No! -, li contesto.
- Zon 5 euro - em diu.
- No lo quiero.
- Po zin ecrito, tabién zon 5 euro !.
Com que ja m'he empipat li vull tornar la merdeta de ramet de romaní i l´euro i acabar. Però no ho vol agafar.
- Zon 5 euro !!- torna a repetir. Acosta la seva cara a la meva i preten espantar-me amb la mirada, però com que fa cara de bleda no m´espanta gens ni mica. Llavors, aixeca un dit i em diu una parrafada que ve a ser una maledicció o alguna cosa així. Jo miro al voltant, per si hi ha més gitanos, no sigui cas que la cosa s´emboliqui. Em venen ganes de dir-li:
-però tu ets idiota o què???. Així, en català, ben resumit i clar. M'aguanto, tampoc es tracta de montar un numeret. Agafo el ramet miserable i l´euro, i li deixo a terra. Ella no sé què renega. M´ajupo i recupero l´euro i li deixo només el ramet depauperat, ara ni euro ni res, apa!.
Mentre marxo sento una lletania de renecs ininteligibles.
Però aviam...si jo no crec amb Déu, que porta barba, com voleu que cregui en una gitana, que porta bigoti ?. Ahhh!

Elles ballen soles.

Mostrari de Zulimes.
(la primera está dedicada al Jordi de Itaca 2000)