La tieta Íngrid i el cumulunimbus traïdor.

Casa la tieta Ingrid, després la tempesta.

Vaig fer una ullada per la finestra del menjador, pel cantó que dona a la Serra de l’Ubach treien el cap uns cumulunimbus negres com el carbó i inflats com una merenga. Feien mala espina, algú prendrà mal, vaig pensar. Les tempestes de setembre són traïdores.
Del fons del passadís vaig sentir la veu de la tieta que em cridava: - Tristany, Tristany, m’hauries d’acompanyar a comprar un pot de Cola-cao, és tard i vol ploure.
La tieta Ingrid no podia viure sense el seu pot de Cola-cao, era la seva raò de viure i el combustible que feia funcionar aquell cos escanyolit. “ Doneu-me un pot de Cola-cao i mouré el món”, deia a qui la volia escoltar ( i a qui no la volia escoltar també).
La seva devoció pel Cola-cao era directament proporcional al seu odi visceral pel Nesquik....
( recordo encara, com si fos ahir, el dia que em va trucar el Lluís del Super de Ca la Montserrat de Matadepera: - Tristany, Tristany, vine depressa, la tieta Ingrid ha perdut l’oremus!.
Em vaig posar les sabates que corren (les de sola de goma).En deu minuts era davant el Super. Obro la porta. Dotzenes de pots de Nesquik s’escampaven pel terra rebentats, bonyegats, vilipendiats i vençuts. Com Joana d’Arc a la foguera, al bell mig de l’estropici, s’alçava la figura desafiant i menuda de la tieta Ingrid. – Qui gosi avançar una sola passa no viurà per explicar-ho- deia mentre amenaçava amb la punta del paraigües al bon jan del Lluís i a les dependentes del Super que s’ho miraven desde una distància prudencial.
Darrera la tieta, les estanteries del Cola-cao i les que abans havien encabit el Nesquik hi lluïen ara fileres de pots de Cola-cao meticulosament ordenats: un pot, un pam, un pot, un pam...
Amb l’ajut del municipal, que era germà d’en Lluís, vam convencer la tieta que deposés les armes i vam decidir amb el Lluís no remoure més la cosa. A la terra pau i al cel glòria ).

Punt exacte on vam trobar la tieta Ingrid.

Vam sortir, doncs, a comprar el pot. El cel era ja negre com la gola d’un llop. Esgarrifava.
Camí de tornada cap a casa sentiem trons llunyans. La tieta portava orgullosa el seu pot de cola-cao de 5 quilos com qui porta el trofeu d’un cap d'antílop caçat a l’Àfrica.
De cop un tro horrorós va fer tremolar el cel i la terra. Una cortina d’aïgua com mai s’havia vist ens va caure a sobre, era com si tot el Nil baixés del cel.
L’aïgua va començar a pujar. Jo hem vaig enfilar sobre una cabina dels cecs. De lluny veia la tieta Ingrid que s’allunyava Rambla avall surant sobre el seu pot de Cola-cao.
No en vam saber res més.
Al cap de dos dies, un vaixell de Salvament Marítim va detectar un puntet negre surant entre les ones a mig camí entre Barcelona i Eïvissa. Quan es van apropar van comprovar sorpresos que es tractava de una persona del genere femení, de entre uns 70 i 80 anys, abraçada a un pot de Cola-cao. Sí, era la tieta.
La notícia que la tieta era viva va ser molt celebrada a tota la ciutat.
Passat un mes, el Casal d’avis del Centre va organitzar un Cremat en homenatge a la tieta Ingrid. El moment més emotiu va ser quan un grup d’habaneres, acompanyat de tot el públic, va començar a cantar la bonica habanera que fa:


Quan jo tenia pocs anys
el pare em duia a la barca
i em deia: -Quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma.
Bufa, ventet de garbí,
vent en popa i mar bonança!
Anirem cap a llevant
fins a la illa d'Eïvissa.
Ai de l'amor!
. -Ai, fill meu, quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma,
que després ve un temporal
a l'hora més impensada.
Bufa, ventet de garbí...
La mar semblava un mirall;
la lluna plata semblava:
-Això serà el temporal
d'una nineta encantada.
Bufa, ventet de garbí...
L'arbre n'és un tros de pi,
la barca una post corcada;
els rems en són afegits,
que d'un pam no fan a l'aigua
Bufa, ventet de garbí...