dilluns, d’abril 18, 2005

FUMATA DI CARDINALE



El Conclave per elegir al nou Sant Pare portava tres dies reunit. Tots els vaticanòlegs preveien que aquella mateixa tarda, a les 7 per ser més exactes, la xemeneia de l'estufa de la Capella Sixtina desvetllaria al món la identitat del sant baró que portaria el timó de la nau de Sant Pere els propers anys. Els analistes feien hipòtesis sobre quina seria la decissió dels cardenals electors ( inspirats, com no podia ser d'altre manera, per aquell colomet que tots hem convingut a batejar com a "Esperit Sant"), el dubte era si el nou Papa seria "progresista" o "conservador", europeu o del tercer món, jove o gran, membre de la cúria vaticana o un home d'orientació pastoral...el que sobtava més als observadors, era l´actitut dels cardenals aquells dies de cònclave, no deien res, no feien cap declaració, res de res. Només els veien passejant , talment escarbatets vermells, pels voltants de la seva residència. I sempre amb un mig somriure sota el nas, i amb una cara de murris que desconcertava als experts, la veritat sigui dita. Quina n'estaven preparant?. Què els hi feia tanta gràcia?. Que amagava el posat entremaliat dels senyors cardenals?. No sé, no sé...

.

Quan les campanes del Vaticà van rompre el silenci amb els quarts que anunciaven les 7 de la tarda, centenars de càmeres, de mirades i d'objectius fotogràfics fixaren la seva atenció en la xemeneia i en l'imminent aparició de la "fumata bianca" que anunciaria al món sencer la bonanova del tradicional : "habemus papam"!.

.
Durant uns segons, uns llargs segons que es feren minuts, els fidels i els mitjans de comunicació van enmudir, un silenci còsmic, tan sols trencat pel batec de les ales dels coloms, va envair la plaça. Els ulls escrutaven la fumata que eixia de la xemeneia i intentaven comprendre perquè la fumata no era blanca sino d'un rosa festiu.

.

De cop, la figura majestuosa del cardenal camarlenc va aparèixer a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere, es disposava a desvetllar, "urbi et orbi", la identitat del nou Sant Pare. Desprès d'unes breus frases en llatí, va engolar la veu i va dir: "El conclave de cardenals de la Santa Mare Esglesia, amb la inspiració de l'Esperit Sant, a elegit a frai Oleguer, monjo benedictí de Santes Creus, com a nou Sant Pare i des d'ara será conegut com a Sa Santetat Jordi I ". Al moment va aparèixer la figura, habillada amb els atributs papals, d'un home que vorejava la trentena, amb cabells rossos i barba retallada i que era la viva imatge dels heroics princeps catalans conqueridors d'Atenes i Neopàtria.

.
En el català net i clar de les terres de ponent, es dirigí als fidels i els hi va dir: " Seguint el missatge de Jesucrist: "estimeu-vos els uns als altres", sou tots convidats a passar als jardins del Vaticà, allí hi celebrarem el meu casament amb en Roger, monjo de Sant Miquel de Cuixà, amb qui he conviscut des dels anys del seminari de Tortosa, on vam aprendre a estimar-nos. Passeu i compartiu amb nosaltres aquests moments de joia! ".

Per primer cop l'Esglèsia tindria un Papa gai, casat i defensor de la Nació Catalana : de Fraga a Maò i de Salses a Guardamar.

Mentre això succeia, a Barcelona, un tal Duran-Lleida es reunia amb els esbirros d'e-cristians i els convencia de fer una pira al local de l'entitat i inmolar-s'hi, amb el respectable objectiu de convertir-se en proto-mártirs de la moral cristiana...quan tot es consumia en el foc purificador, algú va veure en Duran-Lleida escapar-se per la porta del darrera...

27 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja, ja, ja... Genial!!!, m'ha encantat; molt bona proposta per als cardenals reunits al conclave. Per cert, ja hant triat al sant baró que serà P.A.P.A.? No tinc N.P.I., no he vist encara les notícies d'aquesta tarda.

Salutació germà bloguer!!!

Anònim ha dit...

Jajajaja, molt bo!!!! Si això pogués ser veriat, potser les coses serien molt millors!!!

JoanAlbor ha dit...

hahahahaha, aiiiiii, m'encanta i de fons l'Eloise però la del Tino casal xD
Nota lexicogràfica : "gay" en català és "gai" ;)

Quico Ventalló ha dit...

Jordi, ara he vist a Libertad Digital, la premsa enemiga que sempre miro, que de moment: fumata negre.

Quico Ventalló ha dit...

Esteve, es que jo a cole em vaig apunta a classe d´escolà (pq m´aburria) i el primer dia ja em van expulsar. El capellà ens va ensenyar com es vestia i el primer que es va posar va ser una túnica blanca i jo , inocent de mi (tindria 8 o 9 anys) vaig dir: "sembla un moro", i em va fotre al carrer :)
No puc ser papable :(((

Quico Ventalló ha dit...

Joan, ara treurem la "y" homeeeeeeeee

Anònim ha dit...

Boníssim. Ets genial, Tristany. Cada post teu engendra una novel·la, un relat, una aventura, una bogeria literària... Ai, si la Història fos com de vegades la imaginem o la somiem, eh?
;)
(Hauríem de fer alguna cosa amb "allò" que tenim mig començat, però avui estic massa cansada... Estarem en contacte...)
Bona nit.

Quico Ventalló ha dit...

Isnel, jo també estic cansat, volia fer visites als blogs i no ho he fet, ho faré demà ;)

i que dormis bé, tens un privilegi poder dormir rodejada de natura, en serio.

Anònim ha dit...

:D :D :D :D :D
i que cantessin "i will survive", que també pot tenir una lectura mística :)
Oh no, not I
I will survive
as long as i know how to love
I know I will stay alive
I've got all my life to live
I've got all my love to give
and I'll survive
I will survive

Quico Ventalló ha dit...

Elisenda, podriem intuir que la teva euforia ve derivada de que, com a Senyora de Santes Creus que ets, en quan a condició de Montcada, has pogut veure com un vassall teu: fra Oleguer, ha esdevingut el Papa Jordi I i tu, en consecuència, has passat a ser la mega-papesa, la Senyora del Papa???

Anònim ha dit...

la senyora del papa? però si ell s'ha casat amb el monjo de cuixà... però posats a modernitzar, fem-ho bé. jo faig de papessa a condició que no hagi de fer vots de pobresa, castedat i obediència :p

Anònim ha dit...

Genial, però els escarabats tenen la closca massa dura.

Quico Ventalló ha dit...

La Senyora, com a simbol de poder i possessió, no com a vincle marito-carnal...ara, que si et vols enrollar amb l'Oleguer i el Roger, això ja és un altre tema eh :)

Quico Ventalló ha dit...

Bascombe, això d´escarbatets vermells és perquè com que són grans i van ajupidets i amb els vestits llargs no s'els hi veuen les cames, llavors agafen la forma més de boletes, més d'escarbatets...si fossin més esbelts si que semblarien esparregs, però no és el cas.:)

JoanAlbor ha dit...

Elisenda no et deixes enganyar pel Tristany, que ell és com el carmalenc, que al cap i la fi és qui fa i desfà, i el teu llinatge prové de terres occitanes on l'amor trobadoresc i gentil era sublim i no sabia de passadissos negres i boirosos :)

Quico Ventalló ha dit...

Clar Joan, tu perquè ets un ingenuu i no ens saps res dels afers de n'Elisenda amb els March de Gandia, és que potser no et passa pel cap a qui feia referència allò de "llir entre cards" ?. Homeeeeeee :)

Anònim ha dit...

ai, si jo us parlés d'ausiàs...

Quico Ventalló ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Quico Ventalló ha dit...

Joan, un matí de maig n'Ausiàs March pasejava per la part d'Ontinyent a la recerca d'algun falcó mascle per endur-se'l a l'Albufera, on exercia el seu ofici de falconer major del rei. Quan passava prop de la font de la figuereta va sentir una veu molt dolça i melangiosa cantant la cançó que fa plorar a tots els occitants quan són lluny de sa terra. Aquesta és la cançó que va posar música a la primera trobada d'en Ausiàs March amb n´Elisenda de Montcada:
Se canta que cante
Canta pas per ieu
Canta per ma mia
Qu´es al luènh de ieu

Al fons de la prada
I a un píbol traucat
Le cucol i canta
Benlèu a nisat

Se canta que cante
Canta pas per ieu
Canta per ma mia
Qu´es al luènh de ieu

Aquelhas montanhas
Que tan nautas son
M´empachan de veire
Mas amors ont son

Se canta que cante
Canta pas per ieu
Canta per ma mia
Qu´es al luènh de ieu

Aquelhas montanhas que s´abaisheràn
E mas amoretas que pareisheràn

Se canta que cante
Canta pas per ieu
Canta per ma mia
Qu´es al luènh de ieu

Anònim ha dit...

Buffffffff... troç de feixista aquest nou papa!!! No sé què foten... la propera vegada que preguntin: "qui és el més conservador? ...és que no volem pas millorar l'esglèsia, preferim endarrerir-la i tal... " i que el triin com a nou papa,tu!!
Visca l'humor,tu! jejejejeje Molt bo l'article ;)!

Un petoneeeet!

Quico Ventalló ha dit...

Lluneta, penso que això de l'esglèsia va pel camí de convertir-se en un parc temàtic.
Així com hi ha la fira del cantir o la fira del modernisme, quan la gent vulgui saber: "Com eren a l'edat mitja?", llavors aniran a l´esglesia a observar-ho.
Ah! un altre petonet ;)

Quico Ventalló ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Tens tota la raó... és tant arcaic tot plegat, que sembla que pretenguin tornar a temps enrere... Els joves no creiem en l'esglèsia (almenys jo i el meu voltant) i cada cop menys... ja s'ho faran quan sols els quedin guatre iaios!!

Anònim ha dit...

De tota la història real que hem patit amb la mort i elecció del nou Papa d'aquesta religió catòlica, em quedo amb la magnifica visió dels guardies suissos.
Jo en vull un d'aquests guardies, on es poden comprar????
Frederic

Anònim ha dit...

no soc anonymous... snif!

Quico Ventalló ha dit...

Frederic, jo desde petit sóc fan de la Policia Montada del Canada i de la Guardia Suïssa del Vaticà.
Saps el guardia de la foto del mig?, un que és guapet?, doncs és aquell que va matar al comandant de la guàrdia i a la seva dona i després es va suicidar, deien que va ser un problema amorós, però el vaticà va dir que no, que era que anava porrat...si trobo la web la penjo aquí, és un tema molt fort i curiós.
Busca per "Cèdric Tornay"
Ara penjaré dues fotos més al post, el disseny del vestuari era de Miquel Angel, crec (o de Leonardo Da Vinci?)

Anònim ha dit...

D'un dels dos