Tenia el matí lliure i vaig decidir visitar la basílica del Pilar. Com si jo, Tristany, fos un "romero" o un "peregrino mariano", que no en sé la diferència.
Vaig sortir de l'hotel i el primer municipal que vaig veure li vaig fer la pregunta clássica: "por favor, agente, la basílica del Pilar?" i ell, atent, em va contestar: "izquierda, derecha, izquierda". Molt bé.
Enganxo la Avenida Cesar Augusto i quan arribo al final apareix la Iglésia de San Juan de los Panetes. "Con la iglésia hemos topado".
Si no ho hagués vist amb els meus propis ulls, no ho diria, però el cert és que el campanar s'els hi tomba, pisseja. Vaig agafar un boli Bic i posant-lo davant els ulls, amb el braç extès, com fan els pintors, vaig fer coincidir la punta del campanar amb el boli i, efectivament, la pared del campanar s´anava separant del boli, conforme descendia la mirada. Total, està ben tort (és curiós que a les fotos del Google está ben recte, no ho entenc).
Penso que construïr una església sobre l´argila de la riba d'un riu és una cagada. Els egipcis, quan van fer les piràmides sobre la sorra, van construir una cosa plana amb la punxa a dalt, no s'els hi va ocòrrer pas fer un campanar mudejar ni posar la punta a baix i la part plana a dalt, és de sentit comú!.
Unes passes més i ja era a la Plaza del Pilar. Abans d'entrar a la basílica vaig fer un cafè al Real, mentre, observava la gent que entrava i sortia de l'església: senyores grans, sudamericans i algun grupet de turistes.
Quan anava a entrar treien una àvia en cadira de rodes, estava molt esverada i anava cantant: "totototooo tototo totototooo...". La vaig seguir una mica. De cop va deixar de cantar i es va posar a plorar. Entro, feien el rosari. Una monja, dalt el púlpit, declamava: "a ti llamamos los desterrados hijos de Eva; a ti suspiramos gimiendo y llorando en este valle de lágrimas...". Era evident,havien espantat l'àvia. No són maneres.
Primeres impressions sobre la basílica-
No és Santa Maria del Mar. Si aquesta joia del gòtic català la podem comparar amb una neula, el Pilar, en canvi, és d'allò més semblant a un potaje montañés.
Les neules, com Santa Maria del Mar, són lleugeres, etèries, elegants, amb classe. Els potajes , irremisiblement, embafen, són pesats, dificils de digerir, rústecs, espessos i excessius: com el Pilar.
També s'ha de dir que tenen coses molt maques, com la cúpula pintada per Goya, "Regina celis", però la tenen tapada.
Les cúpules destapades, al ser petites i fosques i estar molt amunt, no es veuen,per tant, no es pot saber si són maques o no.
La Verge del Pilar és petita, molt petita, "xicoteta", que diria l'amic Joan de Cullera...
Vaig sortir de l'hotel i el primer municipal que vaig veure li vaig fer la pregunta clássica: "por favor, agente, la basílica del Pilar?" i ell, atent, em va contestar: "izquierda, derecha, izquierda". Molt bé.
Enganxo la Avenida Cesar Augusto i quan arribo al final apareix la Iglésia de San Juan de los Panetes. "Con la iglésia hemos topado".
Si no ho hagués vist amb els meus propis ulls, no ho diria, però el cert és que el campanar s'els hi tomba, pisseja. Vaig agafar un boli Bic i posant-lo davant els ulls, amb el braç extès, com fan els pintors, vaig fer coincidir la punta del campanar amb el boli i, efectivament, la pared del campanar s´anava separant del boli, conforme descendia la mirada. Total, està ben tort (és curiós que a les fotos del Google está ben recte, no ho entenc).
Penso que construïr una església sobre l´argila de la riba d'un riu és una cagada. Els egipcis, quan van fer les piràmides sobre la sorra, van construir una cosa plana amb la punxa a dalt, no s'els hi va ocòrrer pas fer un campanar mudejar ni posar la punta a baix i la part plana a dalt, és de sentit comú!.
Unes passes més i ja era a la Plaza del Pilar. Abans d'entrar a la basílica vaig fer un cafè al Real, mentre, observava la gent que entrava i sortia de l'església: senyores grans, sudamericans i algun grupet de turistes.
Quan anava a entrar treien una àvia en cadira de rodes, estava molt esverada i anava cantant: "totototooo tototo totototooo...". La vaig seguir una mica. De cop va deixar de cantar i es va posar a plorar. Entro, feien el rosari. Una monja, dalt el púlpit, declamava: "a ti llamamos los desterrados hijos de Eva; a ti suspiramos gimiendo y llorando en este valle de lágrimas...". Era evident,havien espantat l'àvia. No són maneres.
No és Santa Maria del Mar. Si aquesta joia del gòtic català la podem comparar amb una neula, el Pilar, en canvi, és d'allò més semblant a un potaje montañés.
Les neules, com Santa Maria del Mar, són lleugeres, etèries, elegants, amb classe. Els potajes , irremisiblement, embafen, són pesats, dificils de digerir, rústecs, espessos i excessius: com el Pilar.
També s'ha de dir que tenen coses molt maques, com la cúpula pintada per Goya, "Regina celis", però la tenen tapada.
Les cúpules destapades, al ser petites i fosques i estar molt amunt, no es veuen,per tant, no es pot saber si són maques o no.
La Verge del Pilar és petita, molt petita, "xicoteta", que diria l'amic Joan de Cullera...
a l'estació de trens
i, aprofitant que l'Ebre passa per Saragossa, que parlem del nostre amic Joan...per tots vosaltres: l'escena més bella ocurreguda mai a una estació de trens, a l'estació de Cherbourg!
Els paraigües de Cherbourg.
altres comiats...
Estiu del 42
versió llarga:
Casablanca.
....però, estem perdent el fil. Parlavem de la Virgen del Pilar i de que era més aviat petitoneta: 36'50 cm., ni un més ni un menys.
"I tu com ho saps, Tristany - us preguntareu- potser l'has medit amb el teu bolígraf Bic-nivelladordecampanars?, o, potser, has tingut la barra de pujar a la capella i medir la figureta a pams???". No, no, no, la cosa ha estat senzilla. Visitant una capelleta, en un raconet, he trobat una capseta amb tot de cintetes de colors que servien per demanar desitjos. A un lletreret es llegia: "Cintas de la medida de la Virgen (36'50 cm), 1 euro". Així de senzill ha estat.
Prop de les cintetes hi havia un pilot d'exemplars de la revista "El Pilar". El preu era abussiu: 2 euros!...però jo la volía. Qué faig?, la robo?, pago els 2 euros?...no, no, robar és pecat, però tampoc tinc la intenció de col.laborar en mantenir una emisora feixista com la COPE, és pecat, també, i dels pitjors!. Com podría justificar, el Dia del Judici Final, que he donat diners per promoure l'odi, la calumnia i la mentida?, no m'hi veuria en cor, les coses són com són. Calía trobar una sol.lució ecléctica. Remeno les monedes que duc a la butxaca. Una dona em mira. En trobo una de 1 miserable cèntim. L'agafo sense que la dona la vegi. M'acosto a la caixeta de ferro on s'ha de dipositar la moneda. La llenço amb força per la ranura perqué faci més soroll i sembli de 2 euros. No es sent soroll. Agafo la revista. La dona em mira, jo me la miro...i marxo, com si res, lleuger com una daina.
Passejo una estoneta, tot fullejant la Revista. Veig un grupet de turistes francesos envoltant una guia. M'acosto. Vull escoltar el que diu i així m'informo una mica sobre la història del Pilar i tot això. Parla francès, però per mi no es cap problema perqué un dia vaig estar a Bèziers. Parla baix i no la sento gaire, només entenc que diu que la Verge del Pilar va aparèixer sobre una columna de jade que duia ella mateixa...no entenc res. Explica alguna cosa i els turistes francesos fan que sí amb el cap, jo també faig que sí amb el cap i marxo.
He buscat informació al Google i he trobat una web que ho explica. Faig un "cortar i pegar" i...:
"Según una venerable y antiquísima tradición, la Virgen María, cuando todavía vivía en Jerusalén (Palestina) antes de su gloriosa Asunción a los cielos, vino a Zaragoza a consolar y animar al Apóstol Santiago. Este se encontraba, con los primeros ocho convertidos, a las orillas del río Ebro, predicando el Evangelio. Desde tiempo inmemorial, estos hechos se sitúan en la noche del 2 de enero del año 40 de la era cristiana.
Tres son los rasgos peculiares que caracterizan esta tradición y la distinguen de las otras:
- Se trata de una venida, no de una aparición de la Virgen.
- Otra característica de esta tradición es la Columna o Pilar que la misma Señora trajo para que, sobre él, se construyera la primera capilla, que de hecho, sería el primer Templo Mariano de toda la Cristiandad..."
El "Milagro de Calanda"
La pintura que podeu veure sobre aquestes linies es troba a un costat de la nau principal de la basílica, Representa un miracle de la Verge. La restitució miraculosa d'una cama propietat del pagès Miguel Juan Pellicer a ell mateix.
Escrit en un cartellet, es podia llegir:
Miguel Pellicer,
vecino de Calanda,
tenía una pierna,
muerta y enterrada...
Dos años y cinco meses,
cosa cierta y probada,
por medicos cirujanos,
que la tenía cortada...
Se acoste en la cama,
y por la mañana
se encontró la pierna
sana como estaba...
(Romance popular)
He investigat i ara us puc oferir un relat de com va anar tot allò:
"Por intercesión de Nuestra Señora del Pilar (Zaragoza, España) se le restituyó a Miguel Juan Pellicer, natural de Calanda (provincia de Teruel, Aragón), una pierna que hacia dos años y cinco meses que se le habían cortado y enterrado en el cementerio del Hospital. Sucedió este portentoso milagro en dicha villa, la noche del 29 de Marzo del año 1640.
Se trataba de la pierna de un jóven labrador en la plenitud de sus 20 años (1.617 - 1.637). La fecha y lugar de la operación quirúrgica fue en el mes de Octubre, y concretamente en el suntuoso hospital de Nuestra Señora de Gracia, ubicada en lo que es ahora la plaza de España de la ciudad de Zaragoza.
El lugar de la recuperación de la pierna amputada fue la pobre casita de los padres de Miguel Pellicer, sita en la ladera del castillo de Calanda, a 118 kilómetros de Zaragoza. Por otro lado es admirable la precisión con que conocemos la recuperación del miembro perdido (entre las diez y las once de la noche del 29 al 30 de marzo de 1.640).
Provisto el pobre mutilado, a su salida del hospital, de una tosca "pata de palo" y de una muleta, alternaba algunos trabajos fáciles con su asidua asistencia al Templo del Pilar (primer Templo mariano del mundo), donde Miguel pedía habitualmente limosna y se encomendaba con fervor a Nuestra Señora del Pilar, ungiendo el muñón de su pierna con aceite que contenian las lámparas que ardian en honor de la Virgen.
Dos años y algunos meses después de la amputación, en la segunda semana de Cuaresma de 1.640, realizó Miguel Juan su deseo de volver a la casa de sus padres, y para no agravar su pobreza salió varias vecesa pedir limosna por los lugares circunvecinos; lo cual le sirvió para comer, pero también para que se dilvugase más su enfermedad y hubiese más testigos oculares de la amputación de su pierna derecha. Testigos que con el tiempo confirmarían la realidad del milagro.
Efectivamente, el mencionado Jueves, 29 de Marzo, lo pasó el buen mozo, ayudado por una hermana, en trasladar estiércol desde una era al corral de su casa. Pero al llegar la noche, Miguel se encuentra muy cansado. Se reúne junto a la lumbre con sus padres y unos vecinos. Allí se quita delante de ellos la pierna de palo, y los paños que lleva para acomodar sobre ellos la rodilla, y se retira a descansar al aposento de sus padres donde tenía su cama, un pobre camastro al pie de la cama matrimonial, por haber reservado su verdadera cama a un soldado que tenían alojado en su habitación.
Cuando se encontraba en el cuarto, y siendo entre las diez y once de la noche, entró también la madre a preparar su descanso y viendo que por debajo de la cubierta asomaban dos piernas salió desconcertada del dormitorio y fue a buscar a su marido...
Notó el padre al entrar un olor nuevo, no acostumbrado en aquel lugar, pero "¿Quién sino su hijo puede ser aquel jóven profundamente dormido?". Ningún desorden en la habitación, ni siquiera la ropa del camastro; pero fuera de la capa que hace de cubierta sobresalen los dos pies. Más de dos Credos costó a los padres, entre gritos y meneos, despertar al durmiente.
Al fin, se inicia la reacción de Miguel Juan, el cual se da cuenta de la recuperación de su pierna. Pero no sabe cómo ha sido eso. Tan solo recuerda que estaba soñando que se ungia el muñón de su herida en la capilla de la Virgen de Zaragoza. Ruega a sus padres, que comprueben si se conservan en dicha pierna las antiguas cicatrices producidas por el mordisco de un perro; así es. Observan también, que la pierna está fría, parece más flaca y corta que la otra...
No hay duda, se trata de la misma pierna que le cortaron en el Hospital... Pero, ¿cómo se ha conservado, sin acabar de corromperse, la pierna que se enterró ya gangrenosa?; ¿De qué manera ha sido traida, desde más de cien kilómetros de distancia...?; ¿Cómo se ha verificado la implantación en el breve tiempo que ha durado el sueño del paciente?; ¿Cómo éste conserva normales sus funciones vitales en medio de mutaciones tan profundas...?.
... Una contestación bien sencilla aflora en las mentes de los padres y del hijo... y encuentra su expresión en muy pocas palabras, que surgen como un suspiro de inmensa e inmediata gratitud "MILAGRO DE LA VIRGEN...!".
Tanto él como sus padres tuvieron por verdad que la Virgen Santísima del Pilar rogó a su Hijo Santísimo y Redentor nuestro, que por las oraciones que el mancebo hizo, le alcanzase de Dios nuestro Señor la misma pierna que estaba enterrada en el cementerio del hospital desde hacia dos años y cinco meses exactamente.
FUENTES TESTIMONIALES
Surge de esta manera inmediata la transmisión oral y popular del Milagro que se ha conservado vivo hasta nuestros días y que cristalizó además en la construcción del Templo de Calanda, dedicado a la Virgen del Pilar y edificado, con el generoso trabajo del pueblo, sobre la pobre casa de los Pellicer.
La distancia de tres siglos y medio que nos separa del acontecimiento, ha servido para confirmar su solidez y grandeza e incluso para profundizar en la doctrina teológica del milagro; cuya importancia y dignidad no se ha de medir tanto por lo maravilloso de su manifestación externa e inmediata, cuanto por su influjo sobrenatural y permanente: significativo de la voluntad salvadora de Dios y de su amor a los hombres.
De todos los hechos se conocen datos y testimonios que verifican el milagro. Conocemos los datos esenciales relativos a la operación quirúrgica en Zaragoza, decidida y ejecutada por el famoso cirujano Dr. Juan Estanga, de cuya vida y defunción han quedado preciosos documentos. Asistieron también en la operación el Dr. Diego Millaruelo (cirujano perfectamente conocido) y el practicante D. Juan Lorenzo Garcia, quien con otro compañero dio sepultura a la pierna (cortada "cuatro dedos" por debajo de la rodilla), en el cementerio del establecimiento.
Después del milagro se iniciaron las pruebas documentales escritas. Primero ante las autoridades de la villa y consignado en un acto público por el notario del pueblo de Mazaleón, documento que se conserva en una vitrina del despacho del Alcalde de Zaragoza. Pues, aunque estos milagros normalmente no trascienden fuera de un reducido número de personas, en el milagro de Calanda quedó constancia del hecho irresistible para cualquier investigador. Se trata del llamado protocolo de Mazaleón, escrito a mano por el notario de esta localidad, D. Miguel Andreu, y en el que quedó reflejada toda la actividad de dicho año de 1640. De esta forma y entre una serie de asuntos diversos, aparece entre los folios 66 al 73, la reseña del milagro con todos los tstigos registrados por el notario.
El cinco de Junio de 1.640, a instancias del Ayuntamiento de Zaragoza, se inició el proceso ante el Arzobispo D. Pedro Apaolaza, quien asesorado por teólogos y juristas, dictó sentencia el 27 de Abril:
"Pronunciamos y declaramos que a M. J. Pellicer le ha sido restituida milagrosamente su pierna que antes le habían cortado".
...
Es, sin duda, una auténtica resurrección de la carne, que puede ser probada de modo incontrovertible hasta los más pequeños detalles.
Bendigamos a nuestra Madre del Cielo, que desde su primera venida en carne mortal a Zaragoza, viene prodigando sus gracias y favores en todos los rincones de la tierra buscando la salvación de todos sus hijos.
(extret de http://www.etika.com/espanol/e10wu8c.htm)
Seria injust acabar aquest post deixant la imatge d'un Aragó caduc i endarrerit, identificat amb el Gran Demagog: Jiménez Losantos. També hi ha un Aragó lluïtador, culte, valent i progressista, és l'Aragó de José Antonio Labordeta, amb el que ens sentim molt propers.
Canto a la libertad. J.A.Labordeta.
ja està, aquest post.
35 comentaris:
Els manyicos ténen aquestes idees. Són així. Són els que ens vetllen l'Ebre, no?
Doncs no sé que hi fan al riu eh, per mi que no el cuiden, baixava brut i d'un color cafè amb llet que esperverava :)
Sisplau tristany si vols justifica les coses, però per favor para de fer demagògia populista contra CiU. Demostra el caràcter cainita que teniu a Erc que us porta a crear dos bàndols entre Carod i l'altre i anar a castanyes.
Que Portabella fa un mal favor a tothom és un fet objectiu per als barcelonins.
Molt bé, Pedro, però jo no estic a cap bàndol i per altre banda no veig cap motiu per no poder dir que el pacte Mas-ZP ha estat un desastre sense paliatius pel futur dels catalans.
No estàs a cap bàndol? No ets d'Erc?
Pedro, ser d'ERC no és ser d'un bàndol sino una prova de inteligència i bon gust.
Dius que la Pilarica es xicoteta, :) Saps com li deia una avia meva ? doncs "la mona" :))
No se perquè però sempre m'ha fet gràcia.
:))))
Has llegit La catedral del mar?
Jaka: per qué li deia la "mona"?, perqué estava dalt la columna o perqué era maca?, era aragonesa la teva avia?
Saravá: doncs no l'he llegit...fa molt que no llegeixo res :(
Tristany:
No t'hi sé veure de "peregrino mariano"
;)
jejejej, Turrai, jo tampoc. Per cert, amb l'Elliot estem mirant de com es podria fer una trobada de blocaires sobiranistes, seria una barbacoa a casa meva. La gràcia seria que fos abans de començar la campanya, ja t´informaré...
Home, informa'm a mi també, no?
:-)
Saravá, t'apuntes a una barbacoa a casa meva?. El que farem és fixar un dia i qui li vagi bé que vingui, sino no ho farem mai. Ah, segurament seria un diumenge i podries portar l'Àlex i familia.
Bona cronica sobre la basilica del Pilar, si senyor. Es curios aixo del miracle.... nose, mai no crec en aquestes coses... Pero si tant be es va documentar, seria perque volien fer constància de que era cert... Un embolic tot plegat... algu se li acut alguna interpretacio?
Tristany, gràcies pels teus ànim i per la convidada, però el tema barbacoas, de moment l'haig de deixar en stand by.
He arribar fins el cant a la llibertat del Labordeta .
El que més m'ha intrigart .es la capacitat que tenien els sants i apostols per reunir-se i trobar-se, en els nays de proselitisme lluitador per la causa del crist.
També que l'esmentada esglèsia pizzeja...
I m'he quedat horroritzat amb quina velocitat corre el comptador del dèficit fiscal... osti!
Salut
Mixu, també hi ha qui diu que la cama que li van tallar era la tercera, o sigui el penis (tita). Per tant és normal que tothom declarrés que tenia dues cames.
També diuen que li van intentar reinplantar la cama, que ho van fer en plan cutre i que al cap de poc temps li van tornar a amputar...
Turrai, quan estiguis bé ja en farem una de ben feta...o una paella a Sant Pol :P
Ànims!
De fet es ben veritat que tenien el do de la ubicuitat. Però això va ser fins a un secle concret, actualment es veu que ja no passa.
El campanar "pisseja", de Pisa no de pizza. :)
Í això del comptador espanta i tot!
El comentari anterior és pel Romaní de Mata. Per cert, et vull posar un enllaç amb imatge, quina vols que t'hi posi?. Una mata de romaní et va bé?
una llufa!
però si t'agrada la mata també
Romaní de Mata
Molt bé, molt bé romani...posarem mans a l'obra.
No Tristany, la meva avia no era aragonesa, crec que això de “la mona” mes aviat li deia perquè li tenia tirria. ;)
Jaka, però insisteixo en que no hi veig la semblança amb una mona...si li digués "la panoli" o una cosa així, encara. :)
Benvolgut amic@amiga
Els darrers temps els blocs sobiranistes han proliferat a la catosfera. Creiem que ha arribat el moment de fer una trobada per tal de conèixer-nos, intercanviar opinions, coordinar-nos pel que ens sembli pertinent i, a més, passar-ho bé.
La trobada consistirà en una barbacoa en un jardí particular al centre de Terrassa, on podrem estar-hi molt bé.
T’hi apuntes?
Hem pensat de fer-ho el 14 d’octubre al migdia i tarda. En cas que fos millor el 15, ho canviaríem.
Entreu a http://blocssobiranistes.blogspot.com o envieu un correu a blocssobiranistes@gmail.com per posar-vos en contacte amb nosaltres.
Salutacions sobiranistes,
Elliot Fernandez http://www.elliotfernandez.net>
Quico Ventalló http:// http://tristanydepinos.blogspot.com/
ben trobada , i a veure si crien...
- si val els sobiranistes de la república independent d'Awolland ( desertots de casa seva)?
Salut i a veure què si dona...
Home, potser si que criaran perqué al costat hi haig de posar el link de "desde el meu llit" que és un blog marranet i per tant la foto...també ho será.
Sí que val ser d'Awolland. T'apuntarás?, ara estem organitzant aviam qui vé i tota la pesca, pot estar bé.
Gràcies xavalet ! La cosa republicana ens agrada molt ;-)
Però has vist com el vídeo del Labordeta comença amb una mona? Ah !! ah!! Por algo será. ;)
Saravá: no hi ha de què, a disposar ;)
Ah, si aconseguim organitzar una barbacoa ja t'informaré. Aquesta setmana anirem passant la propanda peñs blocs...ja t'arrivará.
Jaka, doncs s s s s no ho havia relaionat...és que aquests missatges tan subliminals de vegades s'em escapen :(.
Ara, que trobo que les imatges que han posat no tenen gaire relació amb el video, eh.
eres una rata, que vergüenza te crees que por pagar un centimo ya estas en paz?? si quieres la revista de verdad para, y si no la quieres o pasa nada pero lo de dejar un centimo de euro lo veo tan rastero...
ah y por cierto, seguro que el cafe en la plaza del pilar te costo mas y por eso si que pagaste....y que conste que yo nunca compraria esa revista mas que nada xq no me interesa leerla pero te aseguro que no la robaria
anònymus, no té sulfures que no és tan grave la cosa, piensa que recupero parte del dinero que el Estado "aconfesional" paga a una religión que no comparto.
Mientras la Iglesia católica promueva la mentira y el odio a través de la COPE, pienso que un euro es una fortuna.
Publica un comentari a l'entrada