Una famosa marxa de l'exèrcit imperial austro-húngar és una sardana. Per què?

Jo només estava buscant una versió tirolesa de la Marxa de l'Arxiduc Albrecht, quan he anat a raure a un vídeo d'una famosa marxa d'un regiment de l'imperi Austro-Húngar, més concretament el Regiment d'infanteria imperial i reial "Jung- Starhemberg" nº 13, amb seu a Cracòvia. L'autor de la "Regimentsmarsch des kuk Infanterieregiments Jung Starhemberg Nr. 13" és Johann Nepomuk Hock.

Només començar la interpretació, sona una mena de flautí que, a la manera d'un flabiol, desenvolupa l'inici típic d'una sardana. A mesura que es desenvolupa el tema es fa evidentíssim que es tracta d'una sardana; això sí, adaptada a l'estil de les marxes militars austríaques. Sorprenent !.

A què és degut que un compositor austríac composi una sardana com himne d'un regiment de l'Imperi Austro-Húngar?. No aconsegueixo trobar cap vincle del compositor amb el Principat de Catalunya. En canvi, si que descobreixo que el nom del regiment és en honor al militar austríac, Guido Wald Rüdiger comte d'Starhemberg; virrei de Catalunya, l'any 1713, en substitució de l'arxiduc Carles.

És molt probable, doncs, que el compositor, al rebre l'encàrrec, busqués en la biografia del militar els seus episodis més destacables i convingués que la seva lluita al costat dels catalans contra les tropes castellano-franceses en podia ser la font d'inspiració. Ara bé, seria curiós saber com i perquè Johnn Nepomuk Hock va tenir coneixement de la música tradicional catalana. Potser mitjançant els exiliats catalans que, fugint de la venjança del rei espanyol, s'havien instal.lat a Vienna, sota la protecció de l'Arxiduc?. Qui va ser Guido d'Starhemberg ?

La imprescindible i fantàstica web sobre la guerra de Successió, el descriu així:

Guido von Starhemberg

Mariscal comandant en cap de les forces imperials a la Península Ibèrica. Starhemberg era un expert oficial, veterà de guerra que participà en la importantíssima derrota de l'exèrcit turc que assetjà Viena durant el 1683 (de fet, Starhemberg era el cosí del comandant imperial en aquell atac). Destinat a Catalunya el 1708, aconseguí estabilitzar la situació aliada després de la desfeta d'Almansa. La seva actuació durant la campanya del 1710 i els combats posteriors el confirmen com un dels millors comandants de la guerra.

Visiteu el Museu Virtual de la Guerra de Successió


Podeu trobar més informació a la Wikipèdia

...no podeu deixar de visitar la fantàstica web 11 de setembre 1714, on hi podreu trobar documents cabdals, com el següent ban:

— Ban de Guerra a Ultrança, 1713 —

- ...tots els naturals i habitants del present Principat tinguin, reputin i tractin per Enemics

tots els súbdits i vassals tant del sobredit Duc d’Anjou.... -

ARA OJATS TOTS GENERALMENT

Es fa saber, de part de l’Excel—lentíssim i Fidelíssim Consistori, dels Excel—lentíssims i Fidelíssims Diputats i Oïdors de Comptes de l’Excel—lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya, seguint la resolució deliberada pels Excel—lentíssims i Fidelíssims Braços Generals, el dia 6 del corrent mes i any, pel present Pregó i Edicte que:

L’Excel—lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya, convocat en Braços Generals el sobredit any i dia, ha deliberat continuar la guerra en nom de la Sacra Cesària Catòlica Reial Majestat

l’Emperador, i Rei nostre Senyor, (Déu lo guardi) per mantenir-se vassalls de la sobredita S.C.C.R.M. segons la llei establerta en Corts Generals celebrades en l’any 1706, i per a conservar les Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors, Costums i Prerrogatives, que el Sereníssim Duc d’Anjou ha derogat, volent que el present Principat de Catalunya s’entregui a discreció, i que els naturals i habitants no gaudeixin en endavant de més llei ni privilegi que el que al seu arbitri vulgui imposar-los.

Per tant, declaren que del dia present en endavant, tots els naturals i habitants del present Principat tinguin, reputin i tractin per Enemics, tots els súbdits i vassalls, tant del sobredit Duc d’Anjou, com els súbdits i vassalls de la Majestat del Rei de França, per quant aquest és aliat, ajuda i afavoreix els designis del sobredit Duc d’Anjou. Per tant, es prohibeix sota les penes establertes pel crim de Lesa Majestat, que del dia present en endavant, ningú s’atreveixi a tenir

comunicació, ni tracte, ni per escrit, ni de qualsevol altre manera, amb els dits vassalls i súbdits, si no volen ser tractats com a vassalls inobedients de l’Emperador, i Rei nostre Senyor, i Enemics de la Pàtria. Per què les dites coses siguin a tots notòries, manen els Excel—lentíssims i Fidelíssims Senyors Diputats es faci i es publiqui el present Ban y Pregó en els llocs acostumats de la present Ciutat i a totes les altres parts on convingui i sigui menester.

De vegades em cansa ser jo.

De vegades em cansa ser jo. Més que res per això d'haver-me de dur sempre a tot arreu, per no poder estar mai sol, per no disposar d'un mínim d'intimitat, per trobar-me sempre a tot arreu (fins i tot al llit)...no sé, per aquesta estranya sensació de pensar que sempre m'estic seguint.

“Homme, si tu es quelqu'un, va te promener seul, converse avec toi-même et ne te cache pas dans un chœur.”(Épictète)

Adéu Slavianka/Farewell Slavianka-
Cors de l'Exèrcit Roig/Russian Red Army Choir

Sobre bascs, gallines, cabres, porcs, ovelles...

Euskal oiloes (gallines basques)

No havíem trobat hotel a Donosti i vam decidir hostejar-nos a una casa rural, prop Hondarribia: Casa Postigu.

Quan la mestressa ens va ensenyar l'habitació, estava una mica emocionat; molt no, però una mica sí. Tenia pensat que quan em poses al llit m'imaginaria que era un gudari. L'heroi que, qui sap quan, s'havia allitat en aquella cambra. Em sentiria important i em deixaria endur, com un gudari més, per l'esperit ancestral d'aquelles terres. Llavors em llevaria, em miraria al mirall i, manllevant les paraules del poeta, declamaria: "no sóc jo qui parla, és la terra que retruny!"

una gudari camí de l'exili-1939

De petit, quan em posava al llit, m'agradava fer com si fos l'abat Oliba, Oliba Cabreta. Era bastant fàcil de fer. Em posava panxa enlaire, amb el cos recte i les cames juntes i creuava les mans sobre el pit, amb els dits entrellaçats, tal com ho havia vist en una fotografia d'uns sepulcres reials del Monestir de Poblet.
Un dia vaig agafar una llanterna i, enfocant-la cap la capçalera de fusta negra del meu llit, vaig fer com un cercle de llum que envoltava el meu cap, com si fos l'aureola d' un sant. Vaig triomfar bastant amb aquesta idea, fins el punt que quan a casa venien visites, entraven a l'habitació a veure l'abat Oliva de cos present, o sigui a mi.
Crec també, que moltes visites no sabien qui era l'abat Oliba. Un dia van aparèixer a l´habitació les tres germanes solteres del "colmado" de prop de casa: la Rossy, la Tonyi i la Teresa. Quan els hi vaig dir: "sóc l'abat Oliba". Les tres es van mirar i girant-se cap a la meva mare, li van dir: " qui diu que és?". La meva mare els hi va confirmar: "l'abat Oliba". Em van tornar a mirar amb cara estranya, com si els hi hagués dit que era Napoleó, el cert era que tot indicava que estaven dient-se, interiorment: " els hi ha sortit ben boig el nen a cal Ventalló".

Ramat d'ovelles de la raça latxa.

L'endemà em vaig llevar d'hora, vaig sortir de la casa i vaig decidir anar a caminar -com si fos un aizkolari- per un senderet que s´enfilava per la vall. Les voreres del camí eren a vessar de maduixers coberts per la rosada. De tant en tant descobria alguna maduixeta i la collia. Els ocells piulaven, talment alegres txistularis. Semblava la Caputxeta Vermella, més que un aizkolari, però les coses van com van.
Un solet molt agradable festejava la caminada. Em vaig creuar amb un gosset pelut i juganer. Li vaig dir "egun on" (bon dia), en basc, per fer-me el simpàtic, i ell va moure la cua content, i jo no, perquè en el meu cas hagués estat una marranada.

Casa Postigu-Hondarribia

Vaig tornar a casa Postigu per esmorzar. Li vaig dir: "egun on", a la mestressa, i ella em va contestar: "egun on". Jo li volia dir: "egun on, Mamentxu", però com que no recordava bé si es deia Mamentxu, Mementxu, Maitetxu...només vaig dir "egun on", sense més, no fos cas que "Mamentxu" no fos un nom de persona, sino alguna paraulota.

Em vaig instal.lar a la terrassa des d'on es contemplava la vall. Ella em va dur torradetes, melmelada, croissants i llet de vaca de veritat i em va donar un colador perquè la colés. No ho vaig fer, vaig decidir abocar els gromulls a la tassa, Vaig passar una estoneta distret enfonsant-los amb la punta del croissant, com si fossin icebergs en un mar de llet. M'en vaig cansar i vaig decidir contemplar el paisatge amb cara d'estar pensant , tal com fan els protagonistes de les pel.licules americanes. Vaig posar una mica cara de: " què deu estar fent ara la meva estimada Dolly al nostre ranxo de Nebraska?". Cara com de dolça nostàlgia.
Al terreny del costat hi havia un galliner. Les gallines es veien plenes de salut, grosses, maques i felices. Picotejaven amunt i avall. Entraven i sortien de la seva caseta i de tant en tant feien alguna corredissa, per passar l´estona, suposo. Si un dia sóc gallina, vull ser una gallina basca, una " euskal oiloa".
Em va venir al cap que des que era a Euskadi no havia vist cap gos gros, tots eren de mida petita o mitjana, en canvi, els animals de menjar tots eren grossos. Els bascs tenen la intel.ligència d'un poble mil.lenari. Per què volen gossos grossos o de fer por si ells ja són prou xulos?. Per què tenir gallines, vaques i ovelles esmirriades si ells el que volen es menjar bé i disfrutar de la vida?. Quina diferència amb els skins fatxes espanyols que passegen, insolents i desafiants, gossos assassins i llavors van a dinar al MacDonals!

Quan la mestressa em va venir a retirar l'esmorzar, li vaig dir: " me recomienda algún pueblo bonito para visitar?". "Aquí todos los pueblos son bonitos", em va contestar ben decidida. Va quedar ben clar que els bascos no necessiten gossos grossos.

Jo, donant suport a l'ajuntament de Lekeitio.

Quina gallina basca us enduria-ho a casa?

Euskal oiloa Zilarra.

Euskal oiloa Marraduna.

Euskal oiloa Beltza (gall)

Euskal oiloa Lepasoila.

Euskal oiloa Beltza (gallines)

Euskal olioa Gorria

Altres races d'animals bascos de companyia.

Cabres azpi gorria.

Ovelles latxa.

Ovelles carranzana.

Euskal artzain txakurra iletsua.

Euskal artzain txakurra iletsua.

Euskal artzain txakurra gorbeiakoa.

Ase de les Encartaciones.

Cavalls de Carranza.

Cavall- Zaldia Urkiolamendi.

De la batalla que hi ha hagut aquesta nit al meu llit i que m'ha fet arribar tard al Consell Nacional

-Dedicat a l'Albert Pereira, President del Consell Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència-

A Terrassa és Festa Major. Visc just al carrer de baixada que va del centre al Parc de Vallparadís. Problema?, doncs que l'Excel.lentíssim Ajuntament té a bé organitzar un "festival" que es diu "Jove tu també pots" i que consisteix en omplir el parc de barraques on s'emborratxa la jovenalla; fins el cul, cada nit, cada nit, fins l'hora de missa d'onze. I?, doncs que el meu carrer és el lloc de transhumància de ramats de joves embriacs que pugen i baixen pel carrer, i contenidors que baixen rodolant i joves que pugen borratxos i contenidors que pugen borratxos i joves que baixen rodolant...i crits, i timbres que sonen i alarmes que es disparen i la veïna de dalt que surt al balcó i els hi diu "pocavergonyes, que estic dormint!" i un jove -potser l'únic que va serè- que li contesta "senyora, doncs que fa vostè dormint al balcó i cridant com una posessa, ensems".
I jo, que ja ho sé de cada any, miro d'anar a dormir tard, i llegeixo. I espero, i espero que la deesa dels somnis se m'endugui, amb els seus braços melosos, vers el paradís de la inòpia, dels somnis...
I en això que ha entrat un soldat confederat a la meva habitació. Esglai total. Poc temps per reaccionar. Amb la baioneta calada s'ha llençat sobre el meu llit. L'he esquivat. La baioneta s'ha clavat en el coixí, a un tel de ceba del meu cap. Molt bé per mi!. He agafat el llum de peu de la tauleta de nit i li he clavat un bon cop al barret, presagi de la testa. Encara es movia i jo que le agafat del coll amb la intenció d'escanyar-lo. Mentre en això estava, un altre soldat confederat ha rebentat la porta del balcó i ha entrat a l'habitació amb molt males intencions, penso. I jo que tenia les mans ocupades escanyant l'altre soldat, doncs, amb tota la força que tenia, li he clavat una cossa.
I en això que he caigut del llit i m'he despertat entre el gos i l'armari dels llibres...i és que ja ho diuen: sempre es somia el que has viscut, percebut, o intuït el dia abans. I jo que m'havia adormit llegint "El general Blyton mai va ser un gran estratega". I és que si el dia abans vas a una peixateria a la nit somies en una paella, i si has comprat pernil somies en porcs, i si has vist la Rosa Díaz, també somies en porcs. Què té doncs d'estrany que per la nit m'ataquin els confederats i caigui del llit?, res, és el més normal del món.
I en això que, després de la batalla, m'he adormit. I m'he despertat a misses dites. I jo que volia agafar el tren de les 8'30 per anar a Barcelona. Cap allà les 12 he pujat l'escala que hem duia on es feia el Consell Nacional. He entrat i he dit: "hola !".

El general Blyton mai va ser un gran estratega.

*Els generals Cotton i Blyton a Virginia.*

El general va marcar amb una creu un punt del mapa; em va mirar als ulls i va dir: -vostè, tinent Olivier, agafarà sis dels seus millors homes i es situará en aquest punt del riu Potomac, davant la granja dels McGregor, concretament. He rebut informes, molt fiables, -va continuar- referents als plans del general Cotton. Els sudistes pensen remontar el riu Potomac i atacar, per sorpresa, la nostra reraguarda acampada a Oldville. La seva missió, estimat Olivier, consisteix en detectar els moviments de dels confederats i tan bon punt detecti l'avanç de les columnes enemigues fer-me arribar l'avís. Nosaltres, llavors, desplegarem les tropes a banda i banda del riu i vorejant les muntanyes anirem baixant fins l'altura dels homes d'en Cotton; els atacarem per ambdos flancs. Si Déu ens ajuda la victòria serà nostra, no li càpiga cap dubte!. En Cotton acabará els seus dies collint cotò pels camps d'Alabama, que és el que li pertoca jejeje.

Abans de retirar-me, el general Blyton em va agafar pel braç i em va dir amb solemnitat: -benvolgut Olivier, com a bon fill de Boston que és, estic segur que fará honor a la fama de valents que honora als militars bostonians. La seva missió pot canviar el curs de la guerra. El sabré recompensar. És possible que el general Ulysses Grant afegeixi algun galó a la seva cassaca blava -va afegir amb un deix de misteri.

El general em va acomiadar amb copet a l'espatlla desitjant-me molta sort.

Sense perdre temps vaig formar una columna de set homes i vam iniciar el camí cap el punt del riu Potomac que duiem marcat al mapa.

*El tinent Olivier i els seus homes a la riba del Potomac.*

El paratge era erm, inhòspit. Arreu matolls, fustots i llangardaixos. Alguns arbres trencaven la monotonia del paisatge. Un airet fresc de març feia rellinar els cavalls i els apressava la seva marxa.

Arribats a la nostre posició vam decidir formar en bateria. El 19è de Cavalleria de Illinois, al que pertanyiem, tenia fama de disciplinat i formal. Tots junts en formació, ens van ensenyar,feiem més respecte i més por a l'enemic. I més bonic, pensava jo.

Catorze ulls fitaven l'horitzó, estavem tensos i amatents, intentavem percebre riu avall, qualsevol puntet, qualsevol moviment, qualsevol nuvolet de pols que insinués l'arribada inminent dels homes del general Cotton. Res.

De tant en tant algun conill, alguna llebre, alguna guineu...

A l'endemà tot igual: algun peixet fent bombolletes pel riu, uns pardals jugant per les bardisses, una formació d'ànecs....

Haviem acabat les provisions. Ho van pagar els llangardaixos.

Llangardaixos al fonoll o sense fonoll, al romaní o sense romaní o fents diverses proporcions d'aquestes herbes aromàtiques, a la llosa, a la brasa, al caliu....trist.

Ens haviem oblidat de la nostra missió, de tant en tant una ullada al fons de la vall i prou.

Al quart dia va aparèixer un nen a l'altre banda del riu, era un fill de la granja dels McGregor.

Ens va mirar, el va sorprendre, segurament, que estiguessim en formació, i ens va cridar: -Hello north borders ! i nosaltres vam respondre: - Hello south borders!.

A l'endemà el nen va aparèixer amb els seus germans, dos nens i dues nenes, i ens van cridar: -Hello north borders! i els vam respondre: -Hello south borders!.

Van ser la nostra distracció aquelles tres setmanes d'avorriment bíblic a la riba dels Potomac.

Amb els dies vam anar depurant l'estil, vam acabar aconseguint efectes polifònics molt remarcables.

A finals de la tercera setmana vam sentir, molt llunyans, el soroll de canons de tot calibre. La batalla habia començat. I nosaltres allà. In albis.

El dia que feia 21 va aparèixer una carreta de soldats de la Unió en retirada. -Tot está perdut -ens van dir -la derrota és inapelable, el general Cotton a atacat per la banda dels llacs i ha agafat per sorpresa el nostre Estat Major. Ens vam afegir a ells i vam anar cap a Missouri.

Anys més tard vaig retrobar al general Blyton a una residència per ex-combatents, prop de Virginia. Compartia totes les hores del dia amb el general Cotton que també s'hi allotjava. Pel poble corria el rumor que s' entenien. Però jo no ho sé.