El dia que algú va evitar que Matadepera fos destruida per les flames.

Doncs sí, estava arrapenjat a la finestra de la meva habitació, mirant si passava el temps... i el temps no passava.
Sota, a l'enrajolat, la Tomasa, la meva tortuga catalana ( era catalana, però no sé perquè), esmorzava, tranquila, una fulleta d´enciam. Per passar l'estona, em vaig dedicar a tirar-li escopinadetes, aviam si l'encertava. M'havia d'entrenar. Pel setembre tornaria a Terrassa i allà el meu balcó era a un segon pis. I, sincerament, no és tant fàcil com sembla ( per un nen de deu anys) encertar les senyores que passen pel carrer a base d'escopinadetes. Ademés, estava neguitós, havia descobert que, bevent grosella, les escopinadetes sortien vermelles, i ja tenia ganes de probar la meva nova arma. Els resultats podien ser espectaculars.
Feia una mica d'airet i no hi havia manera d'encertar la Tomasa. Em vaig quedar sense saliva i vaig deixar-ho correr.
- Aniré a veure el formiguer de la vinya del pagès Joan- vaig pensar.
Vaig anar al garatge a buscar la meva bicicleta Orbea de color vermell amb parafangs platejats. Era nova, els reis me l´havien deixat a la banyera de cals avis. Jo encara no trobava explicació a això de deixar-la a la banyera, no sé, coses de la gent gran.

El caminet que duia a la vinya del pagès Joan passava entre camps de blat. A l'alçada d'on hi havia una olivera les formigues hi tenien fet un pas per on travessaven el caminet. Immediatament abans de les formigues, un solc fet per la pluja, em permetia, previ impuls, aixecar la bicicleta i saltar sobre la filera, amb la qual cosa totes salvaven la vida (i l'honor). I això era bo... per elles. Que siguin negres no vol dir que vagin de dol.

Passat el camp de blat hi havia una pineda on acostumava a deixar la bici i llavors, tot xino-xano, baixava fins la riera i d' allí fins la vinya que hi llindava. Però...tot just vaig baixar de la bicicleta, em va semblar percebre una columneta de fum que sortia de la pinassa. Em vaig apropar. El fum sortia de sota un troç de vidre trencat. El sol que hi espetegava creava un efecte lupa (això ens ho havien explicat a classe, precisament) i els ratjos que confluíen sobre la pinassa resseca la començaven a encendre. Amb el peu vaig apartar el vidre, em vaig ajupir i vaig afinar la punteria per tirar la primera escopinadeta. Error. Vaig repetir l'operació i aquest cop vaig encertar de ple. Vaig voler assegurar-m'en i vaig decidir actuar com a una pelicula que havia vist el dia abans. La cosa anava que els Stukes alemanys de l´Afrikan Korps del general Rommel atacaven les columnes dels britànics del general Montgomery, era senzill, es tractava de fer varies passades amb la bici sobre el foc i deixar-lo liquidat. I així ho vaig fer. Per si de cas, també hi vaig fer un pipí.

Acabada la feina, vaig respirar a fons i vaig contemplar tot Matadepera desde el turonet. Tot allò que contemplaven els meus ulls hagués pogut desaparèixer sota un mar de flames...sino hagués estat per mi i la meva escopinadeta certera.
Ara, quan passejo per Matadepera i vaig a comprar coca d´anís al forn Pi, el que més em dol, vulgues que no, es que: em cobren. Desagraïts!
Si jo demano poc, només que algú em feliciti.

Això és el que hagués passat a Matadepera, si no hagués estat per un que jo sé.

Proposta de monument del poble de Matadepera en honor a Tristany. Idea aportada per La Muralla.

Tristany Pis

Proposta de monument a Tristany, feta per Tristany mateix.

Les piràmides d'en Tristany.

Si tu,Tristany, no arribes a estar en el lloc oportú en el moment oportú, que podria haver passat?-Jordi-Ítaca2000

Com era la gent d'abans?....

L'altre dia em va caure a les mans (això és una frase feta, realment el vaig agafar) un llibre de poemes de mossèn Cintu, més avall us en transcric un que m´ha fet pensar, una mica.
El poema en qüestió expressa sentiments despullats, tal com suren de la pell i del cor, sense varnissos.
Ara, segurament, ens poden semblar, potser, massa inocents i d'un sentimentalisme efectista. Però, com vivien els nostres avantpassats?, la duresa de la lluita per tirar endavant no els feien més transparents?, no era tot més descarnat, més visceral, més proper, més inmediat?.
Em costa molt imaginar-me quines eren les seves inquietuts, quins pensaments els hi omplien el cap, qué els hi feia bategar el cor, com es relacionaven...no ho sé... cerco fotos antigues i intento submergir-mi , imaginar que visc en aquell temps, amb ells, que formo part d'aquella història...s'em fa tant estrany....
Com eren?

Una vidua vella i pobre.....

Una vidua vella i pobre
s’està morint de fredor;
son nin voldria escalfar-la,
no té llenya per fer foc.

N’agafa una destraleta,
se’n puja de dret al bosc,
fa un feix de garrics i arboços
i alguna soca de boix.

La caminada és molt llarga,
tot seguit se feia fosc;
ja en dóna una relliscada,
cau a l’abisme pregon
tot cridant: —Mareta meva,
mare meva del meu cor!—

No el sent, no, la pobra mare,
plorant al peu de l’escon,
plorant de fred i enyorança
sense el fill del seu amor,
de son cel última estela,
de sa llar darrer tió.

Qui s’espera es desespera;
les hores que llargues són!
quan la nit és gaire trista,
que li costa dar lo tomb!

Quan se ve la matinada,
a la porta sent un colp,
si serà l’infant que espera?
si serà l’infant o no?

És l’infant de ses entranyes;
mes lo duen dos pastors
sobre un feix de llenya seca,
no tan seca com son cos!

La mare el pren en sos braços
per escalfar-lo a petons;
mes en compte d’escalfar-lo
se comana sa fredor.

Encenen la llenya seca,
mes ai!, ja el fred és de mort.

Quan a l’ombra del sant temple
los posen al mateix clot,
com les campanes del poble,
la gent plora de tristor;
los vells ploren per la mare,
los joves per l’infantó;
tan sols no ploren los àngels,
que se’ls ne pugen tots dos.


Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

Hui en dia, si el poeta no pretén ser filòsof, la crítica se'l berena-Giorgio Grappa

El Pepo vol una moto?. Qué fem?....

Possibilitat 1: la moto.

El Pepo aviat fará 14 anys. L'altre dia, dinant a casa seva amb ell i la seva mare, que és molt pispireta, el Pepo va dir que pel seu aniversari vol una moto. La seva mare no ho veu clar.

Raons a favor de comprar la moto:
1- Viuen a una urbanització d´un poble que comença per "Mata" i acaba amb "depera" (no us donaré més pistes, per preservar la seva intimitat). Per tant, necessita un mitjà de transport.
2- Molts amics seus en tindran.
3- Li fa il.lusió.

Raons en contra:
1- Hi ha hagut molts accidents.
2- Cada vegada que els nois surten de nit amb les motos, les mares no dormen esperant que el fill torni sà i estalvi.
3- També s´ha de considerar que els regals importants s´han de guanyar, que no es pot tenir tot sense fer cap esforç...

Possibilitat 2: cotxe 49cc.

Possibilitat 3: sidecar

Possibilitat 4: cotxe de pedals.

Qué farieu, si fossiu la mare?

1- Comprar la moto.
2- Comprar un cotxe petit, d´aquells que es poden portar a partir dels 14 anys i que no són tan perillosos.
3- Ni moto ni cotxe.
4- Comprar-li roba........

La meva dentista m´ha ofès i ademés, a la sala d'espera, només té l'Hola, la Telva i no se qué de la Familia cristiana...

.

Jo sempre pago la dentista, però l'últim dia havia de pagar 100 euros hi vaig dir a la imfermera-recepcionista-obreportes i despenja-telèfons: "ja passaré a pagar demà o demà-passat".
Al segon dia em truquen recordant-me que havia de passar a pagar, vaig pensar: "de que van aquestes urraques, fa temps que hi vaig , sempre he pagat, trobo de mal gust aquesta trucada". No hi vaig passar, vaig dir-me: "ara us espereu". Doncs ara em truquen cada dia, com si fossin del servei de morosos del Banc de Sabadell i jo l'insolvent més gran i abjecte de la comarca del Vallès.
Ara me picat i penso que si vaig a pagar ràpid es com rebaixar-me. Ademés he anat agafant mania a la dentista. Es de l'Opus. Sempre em fa esperar una hora en aquella merda de sala "decorada" amb reproduccions d'un pintor que preten ser modern i es senzillament tonto, a la taula de les revistes només tenen l'Hola, el Telva i una revisteta sobre la Familia Cristiana i per més inri de mesos i setmanes atrasades i jo es que ja ho sé que es va morir la Lola Flors, sabeu?. També te jocs infantils a una tauleta, però són per a nens fins a tres anys i per més grans hi ha allò dels "palillos chinos" i jo passo de jugar-hi. Si vols mirar per la finestra, no pots. Ha posat una cortina d´aquelles dures, de les que s´obren de dalt a baix i si vull mirar la Rambla és impossible...i m'avorreixo molt.
Això no es tot, m´ha posat una funda més grossa que l´altre dent i el color no lliga, tampoc. Si és daltònica que no faci de dentista i tampoc costa gaire distingir una cosa més grossa d´una de més petita. Tots els nens ho saben distingir, però ella no.

Qué faig ?:

1- Em rebaixo i dilluns vaig a pagar, com un ésser servil, i no hi torno més?.
2- La faig esperar una mica més i vaig a pagar més endavant i no hi torno més?.
3- Truco i els hi dic: "sou unes víbores, les vostres revistes són una merda i passo de llegir l'Hola i la Telva i d'esperarme una hora cada vegada, més avorrit que un all, i si voleu cobrar passeu per casa el primer dilluns de cada mes entre 10 i 12", i no em deixen tornar més?. Pensem....

Seguiment dels fets:

Ha trucat a les 14'30 d'avui,dilluns. Com que estava dinant he resumit molt:
Infermera- Quico, truco de part de la Doctora Cuvellas per recordarte que has de passar a pagar 100 euros....
Jo- Jo no em penso moure, si de cas veniu vosaltres...
Infermera- No, no, ets tu que has de venir.
Jo- Apa deu!- i he penjat, les croquetes m´esperaven totes ben posadetes al plat, amb el capet reposant sobre l'enciam belga i un parell de tomaquets que li feien de baranes. Una capeta d´olivada ben negra, escampada a una banda del plat, feia com d´alfombreta, com si diguessim.



Qué faig? (ampliació)

4- Degut a la telefonada que us he explicat, ara ens trobem que ella no vol venir a cobrar a casa meva i que jo no penso anar a pagar a casa seva. Podriem, doncs, considerar la possibilitat de citar-nos al Frankfurt Cremat, a mig camí entre on jo visc i on té la consulta ella?.

En Rousseau anava bastant errat i, ademés, em sembla que sóc un "primaveres"...

D'això fa un any, més o menys. Eren les dotze de la nit quan algú va trucar el timbre de casa.
-Quico, sóc el Jordi, m'obres?- jo no sabia qui era i vaig pensar, amb perspicàcia, que la millor manera de saber-ho era obrint. Quan va arribar al replà de casa vaig veure que era un noi de 17 o 18 anys que coneixia del bar que acostumo a anar.
-Quico, he marxat de casa- em va dir -no he menjat res, tinc gana, em podries donar alguna cosa per menjar?
-Clar- vaig contestar, influenciat potser per allò que em van ensenyar a Can Culapi de "dar de comer al hambriento".
Vaig anar cap a la cuina, agafo dos ous i "clec-clec, clec-clec, clec-clec...", faig una truita. Agafo dues llesques de pa, les suco, hi poso sal i oli (oli poc, perquè m´emprenya molt quan cau pels forats de les llesques) i li porto.
-Gràcies Quico, està boníssim- em diu, mentre em dirigeixo a buscar-li un vas i aigua- m´en podries fer un altre?.
Repetim l'operació: dues llesques de pa, un tomàquet, oli, sal, dos ous, "clec-clec, clec-clec, clec-clec...", truita feta, correcte.
Mentre s´el menja amb fruicció li aconsello que truqui a casa seva i faci les paus. Quan acaba, em dona les gràcies, jo li dono deu euros, per si ha de prendre un cafè amb llet (serà cervesa, penso) i marxa."Adéu", "adéu".

L´endemà, cap a les onze de la nit torna a trucar - Quico, tinc gana- em diu des de el porter automàtic.
Vaig a la cuina li faig pa amb tomàquet i pernil (del país) li embolico i li porto. Li dono cinc euros, ell em dona les gràcies,i li torno a recomanar que faci les paus amb la família, que els truqui." Adéu", "adéu".

Al tercer dia torna a trucar, - espera un moment, li dic. Li faig un entrepà de formatge, agafo una Coca-Cola de llauna, ho poso tot en una bossa i baixo al carrer per donar-li. Que fots?- li dic- no penses tornar a casa?, no veus que no pots estar donant voltes així, com un "pardillu"?. Li dono dos euros i ell em dona les gràcies. "Adéu", "adéu".

No en sé res més. Un dia em diuen que està tancat a un reformatori per robatori de mòbils, agressions...

El dilluns passat, cap a les dotze de la nit, sento el timbre, agafo l´interfono - sí ?- dic. Em contesten: - Quico, sóc el Joan, ja no estic al reformatori, m´han fet fora de casa...
Quan arriba al pis em diu: - Quico, em puc quedar a dormir?- li dic que no pot ser, que als pisos de casa hi viu més família. Em diu si tinc coca, li dic que jo no en gasto i que perquè la vol, em diu que per passar la nit. Em demana vint euros per una pensió, però com que estic segur que es per droga, li dic que no els tinc. Em demana un vas d´aigua, li vaig a buscar i li porto. Beu de pressa i diu: "haig de marxar, m´esperen, gràcies". "Adéu", "adéu".

Quan a marxat, busco el mòbil per fer una trucada, no el trobo enlloc, enlloc. Agafo el fix per trucar al meu mòbil i sento la veu d'una atenta senyoreta que diu, de forma rutinaria : " Amena informa, el movil al que usted llama está fuera de servicio o no dispone de cobertura".

Em costa tant entendre que et portis bé amb la gent i et paguin amb putades :(

La cara que em va quedar...

Ha tornat a trucar !
Dos dies després del robatori, ha tornat. He baixat al carrer i el primer que li he dit és : "t´has passat amb "lo" del mòbil, no?". Ell ho ha negat i m´ha dit que es venia a acomiadar de mi, a l´endemà tenia un judici i el més segur era que el tornessin a tancar i que ja m´explicaria això del judici com havia anat...hem anat a fer una cervesa, m´ha explicat unes quantes coses (que no puc detallar) i ens hem dit "adéu". No m'ha demanat res.

Avui, al migdia, ha tornat a trucar. He baixat al carrer, amb el mòbil a la butxaca. M´ha dit que venia perquè volia convidar-me a un porro. Li he dit que jo, entre porro i porro, no fumava porros. No ha entès la gracieta i jo tampoc, però trobo que fa gràcia, però si la penso massa no l'entenc (la gràcia). Si l´agafo a "bote pronto", si que l'entenc. Ara no vull quedar com un burru.
Li he dit que anava a dinar i m'ha dit que a la tarda tornaria. No ha tornat, (de moment). Seguirem informant.

Foto que representa com si fossim el nanu roba-mòbils i jo. Però no ho sóm eh!...jo no porto bigoti.

Sant Jordi-retaule de Jaume Huguet.

No descavalquis alt cavaller, Sant Jordi, que encara hi ha princeses que el drac sotmet i encisa. No descavalquis i alerta'ns sempre contra la por i la defallença, perquè amb el teu exemple sapiguem viure i créixer fidels al nostre origen.

Miquel Martí i Pol.

Qui era Sant Jordi ?

Sant Jordi era fill de la noblesa persa, possiblement va ser educat com a cristià; a l'edat d'entrar a l'exèrcit romà, doncs, no va tenir problemes, fins i tot va arribar a ser oficial.

Però, l'emperador dels perses Dioclecià va disposar que els cristians fossin perseguits a mort, aleshores van començar els problemes per al nostre màrtir.

Tossut a no voler adorar els déus romans, i a no renunciar a la seva fe cristiana, va començar a ser torturat, diu la llegenda que durant set anys.

Va néixer a Capadòcia, cap a mitjan del tercer segle, i va morir un 23 d'abril de l'any 303 a Lidda
.

.

Sant Jordi patró de Catalunya.

El 17 d'abril de 1456 la Generalitat de

Catalunya

va declarar festa oficial el dia de Sant Jordi,

segons aquest full que

podem veure en el seu Dietari.

.

Estendard de les milícies catalanes

Catalunya, que té com a poble una història mil·lenària, té unes banderes que vénen de molt lluny i l’han anat acompanyant sempre. La més antigament històriada és precisament la creu vermella sobre fons blanc, la bandera de Sant Jordi. Així apareix enarborada per les tropes catalanes en la pintura mural existent al saló del Tinell (s.XIII).

Barcelona va fer de la creu del gloriós màrtir el distintiu dels seus «honrats ciutadans». D’això, en tenim constància en les Ordinacions de la Host veïnal: «Que per los Consellers, de present sia fet un penó larch ab senyal de Sant Jordi, ço és, la creu vermella e lo camp blanch, qui és senyal de la ciutat» (1395).

La de les quatre barres, que era l’escut d’armes dels comtes de Barcelona, i la de la creu de Sant Jordi, que era l’estendart de les milícies catalanes, són dues banderes que aniran juntes al llarg de la història de Catalunya i que un dia Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, les agermanarà en el seu escut.
(extret de la web:http://www.pedrocchi.net/STJORDI/)

FUMATA DI CARDINALE

El Conclave per elegir al nou Sant Pare portava tres dies reunit. Tots els vaticanòlegs preveien que aquella mateixa tarda, a les 7 per ser més exactes, la xemeneia de l'estufa de la Capella Sixtina desvetllaria al món la identitat del sant baró que portaria el timó de la nau de Sant Pere els propers anys. Els analistes feien hipòtesis sobre quina seria la decissió dels cardenals electors ( inspirats, com no podia ser d'altre manera, per aquell colomet que tots hem convingut a batejar com a "Esperit Sant"), el dubte era si el nou Papa seria "progresista" o "conservador", europeu o del tercer món, jove o gran, membre de la cúria vaticana o un home d'orientació pastoral...el que sobtava més als observadors, era l´actitut dels cardenals aquells dies de cònclave, no deien res, no feien cap declaració, res de res. Només els veien passejant , talment escarbatets vermells, pels voltants de la seva residència. I sempre amb un mig somriure sota el nas, i amb una cara de murris que desconcertava als experts, la veritat sigui dita. Quina n'estaven preparant?. Què els hi feia tanta gràcia?. Que amagava el posat entremaliat dels senyors cardenals?. No sé, no sé...

.

Quan les campanes del Vaticà van rompre el silenci amb els quarts que anunciaven les 7 de la tarda, centenars de càmeres, de mirades i d'objectius fotogràfics fixaren la seva atenció en la xemeneia i en l'imminent aparició de la "fumata bianca" que anunciaria al món sencer la bonanova del tradicional : "habemus papam"!.

.

Durant uns segons, uns llargs segons que es feren minuts, els fidels i els mitjans de comunicació van enmudir, un silenci còsmic, tan sols trencat pel batec de les ales dels coloms, va envair la plaça. Els ulls escrutaven la fumata que eixia de la xemeneia i intentaven comprendre perquè la fumata no era blanca sino d'un rosa festiu.

.

De cop, la figura majestuosa del cardenal camarlenc va aparèixer a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere, es disposava a desvetllar, "urbi et orbi", la identitat del nou Sant Pare. Desprès d'unes breus frases en llatí, va engolar la veu i va dir: "El conclave de cardenals de la Santa Mare Esglesia, amb la inspiració de l'Esperit Sant, a elegit a frai Oleguer, monjo benedictí de Santes Creus, com a nou Sant Pare i des d'ara será conegut com a Sa Santetat Jordi I ". Al moment va aparèixer la figura, habillada amb els atributs papals, d'un home que vorejava la trentena, amb cabells rossos i barba retallada i que era la viva imatge dels heroics princeps catalans conqueridors d'Atenes i Neopàtria.

.

En el català net i clar de les terres de ponent, es dirigí als fidels i els hi va dir: " Seguint el missatge de Jesucrist: "estimeu-vos els uns als altres", sou tots convidats a passar als jardins del Vaticà, allí hi celebrarem el meu casament amb en Roger, monjo de Sant Miquel de Cuixà, amb qui he conviscut des dels anys del seminari de Tortosa, on vam aprendre a estimar-nos. Passeu i compartiu amb nosaltres aquests moments de joia! ".

Per primer cop l'Esglèsia tindria un Papa gai, casat i defensor de la Nació Catalana : de Fraga a Maò i de Salses a Guardamar.

Mentre això succeia, a Barcelona, un tal Duran-Lleida es reunia amb els esbirros d'e-cristians i els convencia de fer una pira al local de l'entitat i inmolar-s'hi, amb el respectable objectiu de convertir-se en proto-mártirs de la moral cristiana...quan tot es consumia en el foc purificador, algú va veure en Duran-Lleida escapar-se per la porta del darrera...