dilluns, de febrer 21, 2005

De com la meva Primera Comunió em va dur a la ruïna.

Foto de la Primera Comunió

Senyora Delegada del Comissionat de Reinserció de Menors:

Jo no volia, jo no volia matar mossèn Datzira; però el fet constatable és que les seves restes reposen al cementiri de Vilamaniscla, a l´ombra d´un taronger.
Jo no volia, jo no volia fer la Primera Comunió vestit amb hàbit blanc de monjo franciscà. Sóc agitanat i el color blanc em dona un cert aire de bandoler de Sierra Morena que no m´afavoreix gens, és que feia set fàstics Senyora Delegada!.
Jo no volía, jo no volía tampoc, vestir-me de mariner espanyol -no sóc espanyol- i no estava disposat a renunciar als meus principis.
Jo volía, Senyora Delegada, guarnir-me amb l´uniforme del Setè de Michigan que guardava ,curosament, a la calaixera baixa de la meva habitació.
Així que, el 23 de maig, dia dels fets, em vaig llevar d´hora, vaig enllustrar bé les botes de cabo Rusty de la meva propietat -semblaven miralls- i em vaig guarnir amb l'uniforme del Setè de Michigan...que tanta glòria va donar a la nació americana.

Abans de sortir de casa vaig prendre un revolver Colt de la colecció d´armes del meu tio-avi. Vaig creure que hi quedaría bé.
Vaig entrar a l´Esglèsia del Sant Esperit. Em sentía com si fos el General Custer. Feia molt goig jo, la veritat. Vaig enfilar el passadís central quan, de cop, va aparèixer mossèn Datzira pel centre del passadís, dirigint-se cap a mi amb cara absent i inexpressiva. Per fer una gràcia vaig apuntar al mossèn amb el Colt i vaig disparar. Jo no sabia que el revolver estigués carregat, pensava que era de fogueig.
Mossèn Datzira és va desplomar com un colom abatut per bala certera.

La gent va quedar molt sorpresa, horroritzada diría, fins i tot. Vaig notar com dotzenes d´ulls es clavaven damunt meu. Mai m´habia passat una cosa així, no sabia que dir; només em va sortir un filet de veu i vaig exclamar: alea jacta est (la suerte está echada).
Ara, des d´aquesta habitació del Centre de Menors "els Til.lers", on em trobo confinat, he decidit escriure les meves memòries. Vull deixar en clar per a la història la veritat d´aquells fets succeits un 23 de maig de infausta memòria.
Tristany de Pinós.

3 comentaris:

JoanAlbor ha dit...

Jo vaig haver de vestir-me de blanc almirallat i no portava pistola però ara no recorde ben be que vaig fer amb el ciri que hi duia, sé que alguna cosa greu però que els siquiàtres s'han encarregat de borrar de la meua memòria. A mi m'haguera agrata predndre la comunió vestit d'astronauta ;) Estarà molt bé saber-ne les memòries d'aquest cavalleret. Joan

pentesilea ha dit...

a mi m'hauria agradat prendre la comunió vestida d'amazona; qui sap, igual hauria acabat travessant el cor del mossèn amb una fletxa i també m'haurien dut als til·lers
:-)

RUFUS ha dit...

Certament, “la suerte estaba echada” (estaba echada por la borda)

Que et van confinar al talego per parricida (matar un parroco)
Molt bo, en la teva línia de creació caxonda-integral (per fer regim mental).