dissabte, de juliol 23, 2005

Final de trajecte.



Quan va necessitar la família, la família no hi era...i va quedar de pedra.
Cap vincle afectiu l'unia amb aquella gent que es reunia al voltant de la taula el dia de Nadal. Ell sols hi veia supèrbia , egoisme i una inèrcia immutable que dissimulava, amb estèril i senzilla naturalitat, la seva buidor. Els sentiments eren els mínims que exigien els bons costums, ni més ni menys. Cap llicència per l'excés.
La família era com un tauler d'escacs on cadascú tenia assignat el rol d'una peça determinada i el rol d'ell era fer de peó. La reina, el rei, els alfils i els cavalls són de fusta i la fusta no té sentiments.
De fet, ell només havia estimat una persona de la família i, precisament, no era de la família: era la Raimonda, la minyona dels avis. Era natural d'un poble del Pirineu lleidatà, però havia nascut a la Provença, prop de Bèziers, on els seus pares anaven a fer la verema. Als 12 anys la van baixar a ciutat i la van posar a servir a casa d'uns fabricants. Res a dir. Eren temps dificils i era costum posar les filles a servir, encara que fossin nenes.
Ella, gairebé tota sola, havia après a llegir, escriure i a fer números. Les coses que no li havien ensenyat les feia a la seva manera: per ella 126 pessetes s'escrivia 100 26 ptes. i 3.200 ptes. corresponia a 3000 200 ptes, ella ja s´entenia... però les seves sumes sempre pujaven quantitats astronòmiques per a algú que desconegués el seu particular sistema comptable.


Ell, de nen i fins la primera joventut, sovint s'escapava a la cuina a fer-li companyia, fins que venia la Senyora i el feia tornar amb la família. Els senyorets no han d'estar amb el servei .
Ella li explicava com eren els pobles del Cadí, de com anaven caminant d´un poble a l'altre i de les festes que hi feien i de com, prop del seu poble, fa molts anys, havien matat un general carlí, el Conde de España. L´havien estavellat per un pont, i ella, quan renegava, encara exclamava: macà els carlins!.
Li explicava, també, el que li havia ensenyat el seu avi, que era guaridor, sobre les propietats curatives de les plantes. La Raimonda mai va prendre cap medicament, ho curava tot amb aigua de farigola, llimona, cues de cireres bullides i culleradetes d'oli.
De vegades ell anava al bosc a buscar pinyons per menjar-los plegats i, de passada, li portava branquetes que llavors posaven al costat de les portes o a punts estratègics de la casa. Ella li va explicar que les rates es pensaven que les branquetes eren serps i que s'espantaven i marxaven i devia ser veritat perqué ell mai va veure cap rata a casa.

Li agradava molt escoltar la ràdio, sobretot les noticies.
Un dia ell va entrar a fer-li companyia i ella li va preguntar:
" Tristany, a Les Fonts (un poble prop de Terrassa) hi ha molts falangistes?", ell li va contestar: "no ho sé, normal, perquè ho dius?" i ella: "es que a Radio Nacional cada dia, cada dia, cada dia parlen de la Falange de las Fonts!", ell es va posar a riure i li va dir: "nooo, nooo, es que diuen "Falange de las Jons" no "de las Fonts"!.

La Raimonda, per les fotos de jove que ell li havia vist, havia estat una dona molt maca: pell molt fina i blanca, ulls blaus d´expressió molt viva i un somriure molt dolç. Un matí, mentre collien romaní per fer la carn, ella el va mirar amb aquells ullets blaus, i li va dir: " Tristany, jo sóc com una mare per tu..."bueno", com una mare no, perquè ja en tens...però...com una mare", Ell va veure com els ulls blaus s'enterbolien i va retirar la mirada. Ella veia com ningú de la família jugava amb ell i com ell fugia i s'en allunyava. Ella ho veia tot...i ho sabia tot.


El Parkinson va començar a consumir aquell cos que s'apropava a la vuitantena, els peus cada dia la duien menys i ella, que havia estat tant esbelta, s'anava arronsant, arronsant. Moltes vegades ell la trobava adormida asseguda a una cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre la taula de marbre i el braçet que li feia de coixí. Llavors ell, sense fer soroll, li deixava sobre la taula algún ninotet, alguns pinyons, alguna flor, alguna sorpresa, perquè ella ho trobés quan es despertés, com si fos una broma, un regal...no sé.

La Ramona, llum amagada.

Una nit, quan ell tornava de veure els amics, la va trobar estirada sobre el marbre de l'entrada de casa. No tenia força per aixecar-se. Va avisar el seu germà i la van posar al llit. A l'endemà la va venir a buscar una ambulància. Pel camí, ella li va agafar la mà i li va dir: " Tristany, vull morir a casa". A l'hospital, algú de la família va dir al metge que l'ingressessin, per allò de que si es mor a casa, clar, el trasbals...Ell es va indignar i va convèncer les infermeres i el metge que la tornessin a casa i així ho van fer. Aquella nit es va morir.
El dia de l'enterrament, al cementiri, ell es va posar darrera de tot. Al seu costat, dues nebodes de la Raimonda discutien qui s´havia de quedar el seu aixovar...Ell va girar cua i va enfilar el camí de xiprers que manava a la sortida, tot se li va fer borrós... s'havia quedat sense família.


"He de refer, tremolós ara, els bells senders de l'ahir/
sentir de nou, punyent com mai, la frisança d'aquell garbí tan gelós del teu record/
La ginesta del camí tenyirà de groc la teva absència/
llavors, el pensament esdevindrà plany/
i el plany, sens tu, presència". Q.V.

64 comentaris:

Anònim ha dit...

hi ha massa famílies de fusta. i són precisament aquestes les que no entenen que hi ha vincles molt més forts que la sang.

Anònim ha dit...

Quina història més bonica i tendre! Però ell no es va quedar sense familia perquè ens te a tots nosaltres!

Anònim ha dit...

Les famílies de fusta són com les portes de les cases abandonades resistents, rascades, tancades i al igual que elles tampoc guarden vida a dins.
Es pot considerar afortunat qui pot aprendre d'una persona gran, qui pot estimar-la pel que és i pel que sap perquè l'ha conegut i l'ha convertit en quelcom important per a ell(a) perquè això també ens fa més humans(es) i més persones.

Anònim ha dit...

Hola tristany , que tendra, cada vegada em sorprens més i mira que et coneixo eh! de qui son els versos del final del relat?.Ja et telefonare per anar a dinar un dia d' aquest quan acabi la vida disipada que porto.

Quico Ventalló ha dit...

Elisenda, la familia, de vegades, té més a veure amb el Registre de la Propietat que amb la poesia o, simplement, amb la inteligència. L'estupidesa quan s'ajunta amb l'egoïsme és un coktail indigerible.

Quico Ventalló ha dit...

Frederic, gràcies eh! ;)

Quico Ventalló ha dit...

Berenguer, la senyora era la senyora perquè el marit era el senyor i la minyona era la minyona perquè el pare era el pastor. Però hi ha pastors que són fets d'or i senyors que ho són de fang.

Quico Ventalló ha dit...

Anonymus, doncs si s'ha d'anar a dinar es va a dinar :)
Ah! els versos del final són meus.

Anònim ha dit...

Per variar, no tinc paraules. És una història molt i molt bonica, i molt emotiva. Jo també tinc unes quantes persones que per a mi són com de la família. No sabria viure sense elles.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
despi_na ha dit...

Saint Exupéry, de vegades, també ens parla de servents que el van estimar.

Sou gent imprevisible vosaltres; tendres, fidels-infidels, valents?, reflexius, esbojarrats...

Quico Ventalló ha dit...

Esteve, jo també he llegit el teu post i trobo que és molt àgil, ben escrit i interessant. Expliques coses reals, qüotidianes i ho fas de forma inteligent i planera...després passaré a deixar un comentari ;)
Si ho voleu llegir:
Dies Estranys

Quico Ventalló ha dit...

despi_na, dono voltes a qui et refereixes quan dius: "vosaltres", i no ho acabo de "pillar" :)

Anònim ha dit...

Ei! Me l'he llegit senser a més a més de mirar les fotos!
Gràcies pels enllaços!!! T'ho havia dit?

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Quico Ventalló ha dit...

Maifred, ets molt maco i et portés molt bé !, ara ja llegeixes les lletres i tot!, penso que aquest any els reis es portaran molt,molt bé amb tu! ;)

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Quico Ventalló ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Tristany, tu sí que ets com una escampada de ginesta als turons de primavera! No saps com m'agraden i em commouen els teus relats. Tens una facilitat bestial per no caure en el parany d'arrossegar la sensibilitat fins al llindar de la sensibleria. Quan penses: ai, ai... Doncs, no senyor! Un gir sobtat, un pensament, un rebrot de la història ens condueix de nou cap al bon camí. M'agradaria llegir una novel·la teva. TOTA una novel·la teva. Me l'enduria a la platja, ara que aviat arribaran els matins en què hi podré anar ben d'hora i estar-m'hi fins que comença a arribar la marabunta. Un mar acabat de posar, la platja quasi deserta i la novel·la d'en Tristany. Alça! Quines vacances...
T'ho dic de debò.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Quico Ventalló ha dit...

Aquests anònims anteriors són perquè vaig fer un comentari criticant CiU a e-noticies. Si només fos un 3% creieu que estarien tant histèrics?

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Al mes pur estil PSOE... el que no t'agrada ho borres.... igual que el senyor Civis a Sabadell..
Sou democratas o sou feixistes?

Anònim ha dit...

borra aquest també!

Anònim ha dit...

Les veritats ofenen?

Quico Ventalló ha dit...

Va, aquests els deixo perquè es vegi el nivell que tenen els socis de l'Aznar ;)

Anònim ha dit...

Borra'l aquest.. aquest personatge no es mereix que surtin publicats en el teu blog.

Per molt que estigui dolgut amb la manera de fer de ERC amb catalunya, la educació sempre s'ha d'imposar.
Adeu i felicitats pel weblog.

Quico Ventalló ha dit...

Apa, doncs que hi hagi pau.

JoanAlbor ha dit...

Mira que m'agrades quan ets irònic, punyent i sarcastic. Diuen que allò més fàcil és fer plorar a la gent, en canvi fersomriure o riure només ho saben fer el bons creadors. No obstant el somriure també pot ser provocat per la tendresa ,i no per la sensibleria com diu la Isnel. Crec que els teus papers ja han superat l'etapa de "salamanca". Enhorabona amic meu :)

Anònim ha dit...

Tan que diuen però no donen la cara, s'amaguen darrera d'un comentari anònim. Serà per alguna cosa? Jo és que penso molt malament.

Quico Ventalló ha dit...

D'acord Isnel, faré una novel.la. I puc fer sortir formigues, oi?...es que no ho puc evitar :)

Quico Ventalló ha dit...

Joan, celebro que t'hagi agradat, a mi també m'agrada el que escrius ;) Ara que hi penso: hi ha algun lloc que expliqui com es fa l'orxata, es que estic desesperat, ja no sé que beure :(
I si em tiru a l'orxata??? :)

Quico Ventalló ha dit...

Frederic, ni cas...un que li haurà agafat un rampell, ganes de perdre el temps :)

JoanAlbor ha dit...

A veure Tristany supose que en "internete" hi deu haver alguna cosa de com fer l'orxata. Ara això és com la coca-cola, el secret de les messures està tancat i guardat a una caixa forta ;) En principi no té massa volta de fulla només cal xufes i aigua, s'han d'extreure el suc de la xufa esperement-la tot el que es puga, barrejar-la amb aigua i després si que cre que s'ha de fer coure a foc lent fins que agafe una espesor adient i després deixar-la gelar, però no em faces massa cas ... :) escolta però que ha passat amb això dels coments esborrats..qui s'ha ficat amb tu que m'ho diga a mi cara a cara ummmmm :)

Anònim ha dit...

formigues, coca-cola, calamars a la romana, comments esborrats, cambres blaves, incendis a Matadepera, mòbils robats, esclaus... ;)
El que vulguis... (ostres, ja la veig, ja la veig...)

Quico Ventalló ha dit...

Això dels coments va de que vaig criticar CiU a un diari digital i un fanátic convergent m'amenaçava en fer-me petar el meu correu hotmail a base d'spam...però jo no m'he "spamtat" gens...total, m´ha enviat 5 correus d'un curset de marketing o no sé que...ja veus quina por :)
Aquesta gent de dretes són bastant insolvents ehhh ;)

Quico Ventalló ha dit...

Isnel, es que jo no he escrit mai res i si m'allargo potser queda pesat i si sintetitzo massa hi ha el perill que passin tantes coses que al final acabarem tots esgotats :)

Anònim ha dit...

Tranquil... era per si "picaves"... No vull pas pressionar a ningú, jo, només faltaria. Potser és per la sensació de després de llegir-te, allò de dir "en vull més, en vull més...
Aniré esperant els teus relats aquí... Me'ls imprimiré i me'ls enduré a la platja. PERQUÈ DEMÀ JA COMENÇO VACANCES!!! Per fi!!!!!!!!!

Quico Ventalló ha dit...

Isnel, el que em fa por es que comenci fent una novela intimista situada a Camprodón, i a la página 7 ens trobem a la protagonista caçant foques a Lapònia :)

despi_na ha dit...

En el meu comentari de més amunt volia dir que vosaltres ereu en Saint Exupéry i tu (soposo que no sou els únics eh?).

Quan deia "valents" he posat un interrogant però em sembla que l'hauria de treure (en Saint Ex sempre es jugava la vida volant i tu et jugues la possibilitat de que t'omplin el blogg d'spam els qui s'enfaden amb tu).

ha dit...

Perdona Tristanyet però, estem segurs que Beziers pertany a la Provença?
O si, potser si, ara em sembla que em confong jo...

Quico Ventalló ha dit...

Saravá, administrativament pertany a "Languedoc-Roussillon", però en sentit ampli, històric i cultural, jo ho enmarcaria com a terra provençal, però ho dic per intuició eh :)

Quico Ventalló ha dit...

des_pina, merci per l'aclariment ;)
I això de "spamtarme" ho volien fer al meu correu hotmail, però ha estat un spam de pà sucat amb oli: 5 miserables mails d'un curset de marketing...poca cosa :)
(parlant de Saint Exupéry, de petit vaig llegir un llibre que es deia: "vol de nit". Aviam si el trobo i el rellegeixo :)

JoanAlbor ha dit...

Tristany això de l'spam no era un heroi d'un comic???? els de Ciu fan eixes coses??? aiii jo que creia que almenys la dreta catalana era civilitzada O_O ... bé només volia dir-te que el poema és preciós..,molt molt bo.. en tens més?

Quico Ventalló ha dit...

Joan, no en tinc cap de poema, aquest l'he fet per posar-lo al post. Són les meves obres completes :)

JoanAlbor ha dit...

Doncs tristany és molt bo... hauríes de d'escriure'n més , encara que em sembla fantàstic que només un poema tan bonic siguen les obres completes :)

Anònim ha dit...

La presència i com aquesta es converteix en absència en un obrir i tancar d’ulls. M’ha encantat Tristany, m’ha commogut. Comparteixo l’opinió de l’Isnel, quan t’acabo de llegir sempre em quedo amb el “aix...en vull més”. Afortunats som de poder-te anar seguint, d’anar-te llegint...

Anònim ha dit...

Ei Trista! Estas de vacances?

Quico Ventalló ha dit...

Estic bé, després contesto...i gràcies per preocupar-vos per mi ;) Fins ara.

Anònim ha dit...

De vacances, eh...?

JoanAlbor ha dit...

quan calles fas por ;)

Quico Ventalló ha dit...

Isnel, més que res que estava una mica desconectat, avui em reintegraré ;)

Quico Ventalló ha dit...

Maifred, ara passaré pel teu blog, ah! i
mira les pintures que he enllaçat al meu post nou, t´agradaran :)

Quico Ventalló ha dit...

Vell artista, moltes gràcies pel teu comentari, de veritat que ho agraeixo molt, jo em pensava que només feia bé les truites de patates, però mira... :)

Quico Ventalló ha dit...

Joan, l'ha encertat ehhh
Quan callo faig por. :))

Anònim ha dit...

Tristany, aquesta història és vertadera? aquesta és la teva pròpia i real història?

Quico Ventalló ha dit...

Jordi, la història és pròpia i real.