Dues formigues caminaven sobre melmelada de prèssec o l'art d'estimar. (dedicat a Boy).

Això va passar una tarda d'estiu, fa anys, llavors que el Cacaolat tenia gust de Cacaolat.
Havia baixat al bosquet dels pins per berenar amb les formigues. Jo menjava pinyons i elles, les formigues, una galeta Chiquilín untada amb melmelada de prèssec. La galeta era perquè berenessin i estiguessin contentes, la melmelada per putejar-les i, també, perquè volia fer un experiment, un treball de camp, com si diguessim.
Al matí, la senyoreta Gasulla, la meva profesora particular, m'havia explicat allò de Jesús caminant sobre les aigües del llac Tiberíades i jo no vaig dir res, no em vaig atrevir, perquè en aquells temps jo era religiós i inclús, alguna nit que tenia febre, estava convençut que era un sant, sobretot el dia que em va venir a veure Déu i quatre angels del cel. Doncs això, que si Jesús caminava sobre les aigües, les meves formigues caminaven sobre la melmelada i sense fer tan merder, senyoreta Gasulla.
L'experiment que demostrava que les formigues podien surar sobre la melmelada va ser un éxit total.
Animat per l'experiència vaig voler probar unes coses que havia llegit a un llibre que tenia la meva germana a la tauleta de nit. "L'art d'estimar" d'Erich Fromm. El tema anava sobre els diferents tipus d'estimar: l'amor filial, maternal, eròtic, a un mateix, a Déu...
Com tothom sap, les formigues són molt petoneres. Per tant, vaig començar a agafar formigues i posar-les sobre la melmelada (de forma que els caps es toquessin i es poguéssin fer petons), les vaig colocar de dues en dues, en grups de tres, de quatre...i aviam què passava...i no va passar res. També pot ser, vaig pensar,que les formigues, com els coloms, no tinguin tita, o bé que posada dins la melmelada era com si no en tinguéssin, o sigui que: poca festa. (continuarà).