Brest, setembre del 2005
Mancava gairebé una setmana per acabar setembre i la xafogor s'arrapava, persistent, damunt l'escorça de les terres bretones. L'Elsa, com cada tarda, després de dinar, sortia al jardí a fer una becaineta, tot deixant-se amarar pel sol tardorenc.
L'aire humit i tebi de l'atlàntic escombrava els turons de Brest. Ella, previsora, estenia una manteta damunt les cames. "Vuitanta anys són molts anys"- pensava.Feia dies que es trobava estranya, com melangiosa. No era ben bé deprimida, perqué no estava trista, més aviat notava certa sensació de dolça placidesa...com un nosequè que li embriagava el cor.
Feia dies que li passava. El primer cop es va trasbalsar una mica, ara ja no; més aviat ho buscava i ho desitjava. Quan tancava els ulls, mig endormiscada, li apareixia nítida la imatge del Citroën "avant traction" negre de l'Alain (el doctor Alain Gaudier) aturat a l'entrada del camí que duia a casa. Els seus pensaments, cada cop més, es lliuraven a onírics viatges cap el passat. El futur és limitava a la quotidianitat més immediata i planera; recordar-s'en d'anar al metge, comprar un regal pel Joël, visitar alguna neboda....
Diuen que el paradís és la infantesa o bé aquells records de joventut que deixen cicatrius invisibles en la pell i en el cor.
De fet, els anys li havien passat volant. Quan es preguntava si havia estat feliç no en sabia la resposta. La felicitat era, tal volta, aquells instants plaents i escadussers que s'encavíen entre desgràcia i desgràcia o entre llargs periodes d'insulsa grisor...qui ho sap?.
El darrer cop que va veure el Citroën de l'Alain deturat al camí, va ser el setembre del 1952, ja feia cinquanta-tres anys...tota una vida. L'endemà del darrer encontre, va baixar a ciutat i va comprar un petit quadern , quan va tornar a casa el va obrir i hi va escriure, amb lletra clara i curosa: Dietari.
L'Elliane es va aixecar de la chaisse-longue, es va dirigir cap a l'escriptori on guardava el quadern gris, va cercar la primera plana i va començar a llegir...
"20 setembre 1952
Avui fa tres mesos que ho vam saber.
Aquell matí de juliol, després d'esmorzar, la mare havia tingut una premonició. Mentre jo recollia les tasses de cafè i els platets de les torrades la mare trajinava bo i netejant el seu dormitori. De reüll, vaig veure com prenia el retrat del pare que reposava damunt la tauleta de nit; el va acaronar i el va estremer sobre el seu pit, llavors, vaig sentir com, amb veu baixa i dolça, somicava: "haurem d'aprendre a viure soles, sense tu".
A les dotze vam sentir un cotxe enfilant el camí. Desde la finestra em va semblar distingir un Peugeot; era el Peugeot 203 beig de l'Henry Vergés, em va semblar.l cor em va fer un salt. Em vaig recollir el cabell i vaig baixar d'una volada les escales. Des de la porta vaig veure com aparcava i en baixaven dos militars...sí, sí, un era l'Almirall Vergés, intim amic del pare i màxim responsable dels quarters de Saint Maló, l'altre no el vaig saber identificar.
Quant els vaig tenir davant, l'Henry em va abraçar i em va dir: "Elsa, estimada, he vingut a parlar amb la teva mare i amb tu...sigues forta". Em va besar i es va dirigir cap el rebedor on l'esperava la mare amb els ulls ben oberts i les mans creuades davant el davantal.
- Henry, em vens a dir que Claude...-va començar a parlar la mare, fins que la veu li va fallar.
- Sí, Marie, sí...em dol molt venir a donar-te aquesta- Henry va fer una pausa, com buscant la paraula exacte- aquesta...mala notícia. L'André és mort. Hem rebut la notificació del comanament de les tropes aliades a Berlín que així ho certifica, va morir a un camp d'internament d'Hamburg, l'hivern de 1943. Permetem que us doni el meu condol...ja saps com estimava l'Henry.
La mare i l'amic del pare es van abraçar. Jo em vaig girar, no volia que em veiessin plorar, vaig treure el mocador i vaig deixar que les llágrimes vessissin el dolor que em sortia de l´ànima. Sentia pena per la mare, pel pare, per mi..."
Abans d'acomiadar-se ens va presentar el militar que l'acompanyava.
- Allain Gaudier, capità mèdic de la base de Saint-Malo -va dir l'almirall-. Demà al matí passará per aquí per posar-se a la vostre disposició. Ja sabeu...papers a complimentar, dubtes que pogueu tenir, en fi, per qualsevol cosa ell us atendrá de bon grat.
L'endemà, a les 10 en punt, l'Alain va arribar en un Citroën negre. Després de parlar una estona amb la meva mare, van convenir que m'acompanyaria a Brest i, tots dos junts, tramitariem els papers i la documentació relacionats amb la mort del pare.
Pel camí vam parlar poc. De reüll l'observaba. Era un home bell.
Em va explicar com havia anat a raure a la marina. No es va estendre en detalls, però em va semblar deduir que el motiu no era altre que un desengany, una ruptura amorosa, una fugida.
Les seves faccions eren nobles. Moré, amb els cabells negres i rinxolats. La seva expressió i la seva mirada era dolça i trista al mateix temps...em va començar a captivar...
Aquell matí de juliol, després d'esmorzar, la mare havia tingut una premonició. Mentre jo recollia les tasses de cafè i els platets de les torrades la mare trajinava bo i netejant el seu dormitori. De reüll, vaig veure com prenia el retrat del pare que reposava damunt la tauleta de nit; el va acaronar i el va estremer sobre el seu pit, llavors, vaig sentir com, amb veu baixa i dolça, somicava: "haurem d'aprendre a viure soles, sense tu".
A les dotze vam sentir un cotxe enfilant el camí. Desde la finestra em va semblar distingir un Peugeot; era el Peugeot 203 beig de l'Henry Vergés, em va semblar.l cor em va fer un salt. Em vaig recollir el cabell i vaig baixar d'una volada les escales. Des de la porta vaig veure com aparcava i en baixaven dos militars...sí, sí, un era l'Almirall Vergés, intim amic del pare i màxim responsable dels quarters de Saint Maló, l'altre no el vaig saber identificar.
Quant els vaig tenir davant, l'Henry em va abraçar i em va dir: "Elsa, estimada, he vingut a parlar amb la teva mare i amb tu...sigues forta". Em va besar i es va dirigir cap el rebedor on l'esperava la mare amb els ulls ben oberts i les mans creuades davant el davantal.
- Henry, em vens a dir que Claude...-va començar a parlar la mare, fins que la veu li va fallar.
- Sí, Marie, sí...em dol molt venir a donar-te aquesta- Henry va fer una pausa, com buscant la paraula exacte- aquesta...mala notícia. L'André és mort. Hem rebut la notificació del comanament de les tropes aliades a Berlín que així ho certifica, va morir a un camp d'internament d'Hamburg, l'hivern de 1943. Permetem que us doni el meu condol...ja saps com estimava l'Henry.
La mare i l'amic del pare es van abraçar. Jo em vaig girar, no volia que em veiessin plorar, vaig treure el mocador i vaig deixar que les llágrimes vessissin el dolor que em sortia de l´ànima. Sentia pena per la mare, pel pare, per mi..."
Abans d'acomiadar-se ens va presentar el militar que l'acompanyava.
- Allain Gaudier, capità mèdic de la base de Saint-Malo -va dir l'almirall-. Demà al matí passará per aquí per posar-se a la vostre disposició. Ja sabeu...papers a complimentar, dubtes que pogueu tenir, en fi, per qualsevol cosa ell us atendrá de bon grat.
L'endemà, a les 10 en punt, l'Alain va arribar en un Citroën negre. Després de parlar una estona amb la meva mare, van convenir que m'acompanyaria a Brest i, tots dos junts, tramitariem els papers i la documentació relacionats amb la mort del pare.
Pel camí vam parlar poc. De reüll l'observaba. Era un home bell.
Em va explicar com havia anat a raure a la marina. No es va estendre en detalls, però em va semblar deduir que el motiu no era altre que un desengany, una ruptura amorosa, una fugida.
Les seves faccions eren nobles. Moré, amb els cabells negres i rinxolats. La seva expressió i la seva mirada era dolça i trista al mateix temps...em va començar a captivar...
......
Van passar les setmanes i la nostre relació es va anar fent més intima. Gairebé ens veiem cada dia. Jo li vaig parlar del Pierre, el meu promès, i dels plans que teniem de casar-nos la primavera vinent. Ell callava.
......
Una tarda de dissabte em va trucar: " Elsa- em va dir, amb veu apagada- he de parlar amb tu. Et puc passar a recollir"?. Li vaig dir que sí, que en mitja hora estaria a punt, que em podia venir a buscar i parlariem.
Quan vaig pujar al cotxe em va dir que aniríem al Moulin de l'hier, un molí abandonat encimbellat a la cresta d'un penyassegat abocat a l'Atlàntic. Un lloc molt especial per ell.
Ni tan sols vam baixar de l'auto. Va aturar el motor, va respirar fons i, mirant-me amb aquells ulls de mel, amargs de tanta dolçor, em va dir:
"Elsa, mai t´ho he explicat. He estat malalt d´amor, molt malalt. La noia que volia, una tarda de setembre, va desaparèixer entre les aïgues del mar, d´aquest mar, aquest que veus ara. Va ser un accident, va caure pel penyasegat, el penyassegat del Moulin de l'hier. Va ser un accident. Jugavem, ens perseguiem. Ella es va apropar massa al marge, va relliscar...
Estimava la Jeanne com mai he estimat ningú. Desde llavors no he tingut consol...però aquell dia, aquell dia que vaig anar a casa teva acompanyant l'almirall Vergés, vaig veure en els teus ulls la brillantor d'aquells ulls que el mar m'havia robat.
Elsa, estic molt confós. Tu estimes el Pierre i jo, crec, m'estic enamorant de tu....demà m'embarco cap Indoxina..."
Quan vaig pujar al cotxe em va dir que aniríem al Moulin de l'hier, un molí abandonat encimbellat a la cresta d'un penyassegat abocat a l'Atlàntic. Un lloc molt especial per ell.
Ni tan sols vam baixar de l'auto. Va aturar el motor, va respirar fons i, mirant-me amb aquells ulls de mel, amargs de tanta dolçor, em va dir:
"Elsa, mai t´ho he explicat. He estat malalt d´amor, molt malalt. La noia que volia, una tarda de setembre, va desaparèixer entre les aïgues del mar, d´aquest mar, aquest que veus ara. Va ser un accident, va caure pel penyasegat, el penyassegat del Moulin de l'hier. Va ser un accident. Jugavem, ens perseguiem. Ella es va apropar massa al marge, va relliscar...
Estimava la Jeanne com mai he estimat ningú. Desde llavors no he tingut consol...però aquell dia, aquell dia que vaig anar a casa teva acompanyant l'almirall Vergés, vaig veure en els teus ulls la brillantor d'aquells ulls que el mar m'havia robat.
Elsa, estic molt confós. Tu estimes el Pierre i jo, crec, m'estic enamorant de tu....demà m'embarco cap Indoxina..."
L'Alain no va poder seguir parlant. S'em va apropar tímidament i em va besar. Jo li vaig acaronar els cabells i el vaig abraçar mentre sentia el seu cor bategant sobre el meu...
El soroll d'un cotxe va distreure l'Elsa dels seus ensomniaments. La veïna havia anat a l'escola a recollir el Joël, el net petit, i ara el deixava a casa. El nen, un noiet moré i benplantat, es va acostar a l'àvia per fer-li un petó, la va mirar, i amb uns ulls de mel que algú hauria confós amb els de l'antic metge, li va dir: " àvia, plores?".
45 comentaris:
m'agrada...
el passat només pot ser un instant, els records.
La tardor...
Gràcies per tot, Tristany.
pd
No ens facis esperar gaire per la continuació.
Quico, ets millor que el Julio Cortázar, a veure quan veig algun llibre teu a la llibreria. Vinga endavant!!! Esperarem la continuació del relat. I que fas liat amb un convergent "artista de cinema". Ui! això ja comença a estranyar-me una mica.
Digues-li a l'anònim aquest que el passat no és només un instant, el passat és tota una vida!
Anònim, diu el Jordi (més avall) que "el passat no és només un instant, el passat és tota una vida!".
I gràcies pel comentari ;)
Jaqme, exactament! i en totes les seves vessants.
Turrai, ja saps, a disposar! ;)
Jordi, ja li he dit a l'anònim el que m´has dit. Tens raó.
Ah!, el Xavi, ademés d'"artista de cinema", com a persona és molt maco eh.
Ens veiem aviat! Records a la familia ;)
el passat? ui, el passat...
ui, el passat! buf buf buf...
Vigileu amb segons quina versió del Word, que si no està ben configurat, quan escrius "passat" t'ho canvia per "pasta".
Què deu pensar, Word, del passat?
Quan hi haurà la continuació, senyor Tristany?
hehehehehehehe....!!!!!!
Arare, per a molts el passat ha estat pasta i més pasta. Per això de més grans viuen com viuen de bé. O no? hahaha...
Jo com no faig servir el Word perquè escric directament al bloc...doncs, això, que no tinc aquests problemes semàntics amb el "passat". la "pasta" i totes aquestes coses.
Jordi, conec gent d'aquesta que en el passat han fet pasta i pasta i ara, de grans, són uns desgraciats...i uns gilipolles, i no penso dir noms :)
Quina mania de deixar-nos sempre a mitges...
et passes la vida "davant la pantalla"? :P
xavier-quico és quico, he signat amb la cosa de l´altre bloc.
Aviam, és tema d'alimentació, a un lloc cèntric...el dilema és: fer-ho de productes cars o de productes normals?, tothom aconsella diferent, i si la cago tots diran: veus, ja tho deiem! :)
Aquesta setmana haig de decidir, crec que farè de coses normals-bé i una part més bona.
és que el teclat és molt farragòs i a més quan perds el fil costa de trobar-lo i més quan no saps on has deixat les ulleres...
Salut companyia!
Espero que aviat continuis el relat
Amic Quico, què se n'ha fet del bloc que feieu conjuntament el Xavi i tu? No en trobo l'adreça d'internet.
Fins aviat!!!
Deric, demà ho acabaré ;)
Jordi, el Xavier està furiós pel govern d'esquerres, diu que hem estafat al poble català i totes aquelles coses i m'ha dit de fer-li l'eutanàsia al bloc que teniem a mitges...en fi, jo l´hagués continuat periodicament, però...els convergents estan "xop", que diuen ara. :)
(pel bon temps anirem a Vallromanes? ) :)
Bon vespre,
No és així, Tristany, -i perdoneu que em faci meva la conversa- i tu ho saps. De les mil converses que he tingut respecte la constitució de la segona versió del tripartit en cap cas he utilitzat la paraula "estafa" ni res semblant respecte al poble català. L'estafa l'han perpetrada, setenta diputats, a la història. Però això són figues d'un altre paner.
El tema del bloc no és una decisió personal. És ell mateix que em truca cada lluna per demanar-me morir. Se sent un fantasma. Se sent ple d'idees que no són realitzables com s'ha demostrat. Se sent que fou creat per parlar d'un país que no existeix. Em confessa que mai ha cregut en dretes i esquerres i sí en nacions. I foll de melangia, vol morir. Ep, m'ho diu ell, cada nit...no m'ho invento pas jo! Un progressista donat a la bona novel·la com tu hauria d'acceptar un final digne per aquesta tragèdia. ;-)
Salutacions a tots i futura coincidència!
XS
No cal que faci bon temps per venir a Vallromanes, tenim sostre a casa. Ara, en Xavi no sé si vindrà si està passant aquesta alèrgia antigovern d'entesa xDDDD. Bé, ja us avisaré i podem fer un sopar entre parets, música suau, llums acollidores; s'està bé dins de casa també. Ja ho hem fet altres vegades, sinó ens posem l'abric i a fora al jardí.
Bé, si veus en Xavi, no està de més, malgrat tot, que li donis salutacions meves, hehehe, i a l'Elliot, encara que ja li deixo de tant en tant algun comentari al seu blog.
Salut camarada republicà
ahir et vaig dir qeu el blog era insuportable peruqe ho creia honestament , peruqe aburria el que escrivies i perque alhora ni tan sols sorpren res del que escrius i m'hsa tret la entrada...ets un represor. no nomes un egolatra sino tambe un represor, sino et conve el que et diuen , plim!, ho vetes.
ara ademes, un impresentable.
que tothom sapiga que en aquest blog no es pot opinar lliurement!!!!!!!!!!
aviam anonymus, si vols et deixo el comentari; però no és costum deixar comentaris com el que vas posar desde l'anonimat.
Xavi. a tot Europa hi ha governs de coalició i són perfectaments democràtics; altre cosa es que et sàpiguen greu i no t´agradin. A mi també m´agradaria que ERC tingués majoria absoluta i no pot ser. Bon dia tinguis ;) !
Hola Jordi!. Doncs ja dirás alguna cosa. Convidarem al Xavi i a l'Elliot, no hi poden faltar, home! :)
Per suposat que aquests dos "paios" no poden faltar-hi
ei sóc de sant pol, tinc 39 anys i pel que es veu la blogosfera santpolenca està molt activa.
He vist enllaços de sant pol i he estat molt content.
Tamé estva mirant l´enllaç del blog que es diu des de sant pol.
Felicitats !
Tristany, que t'has quedat encallat!
Salutacions, anarquia i una bona mamada cada dia.
Uh, aquesta xina tan guapeta que t'ha deixat l'enllaç de la seva pàgina web.
Salut!
Tristany, ànima't a escriure la continuació que ens tens abandonats!!
Que no continua ? Que estem encallats ? vinga, ànims Tristany !!!
:)
Bon Nadal !!!
Muuuuuuuuuuuuu
Anònim, que no sóc de Sant Pol, eh :)
Jordi, estic una mica encallat, però ja ho sol.lucionaré ;)
Xineta, gràcies per la informació!
Godot, Jaka, Katerina, gràcies per tot, ara em poso a escriure i acabaré el post ! ;)
Bon any 2007 !!!
Bon 2007, Jaka!
Ei Tristany! Ens tens una mica abandonats, no?
Molt bon any!!
Bon any, bon any, Turrai!. Aviam si poso fil a l'agulla... :)
Publica un comentari a l'entrada