De com els alemanys poden portar problemes.

La Conxita m'havia dit: "Isidre, vaig al forn a comprar pa i uns quants tomàquets raf, tu, mentre, ves encenent la barbacoa. Torno aviat, "cuchifritín" meu!, fins araaa".S'hi estava bé aquell matí al xalet de la Garriga; ni fred ni calor, sino tot el contrari; un dia ideal per fer una calçotada.

I en això estava, posant pinyetes per encendre el carbonet, fent aire amb el ventall per reviscolar el foc....quan vaig sentir una avioneta que s´apropava. Jo que sóc afeccionat a l'aeronàutica no m'en sabía avenir...aquestes ales, aquesta cua, els colors identificatius, els simbols, l'esvàstica...cony Isidre!, però si això és un Junker Ju87!, un Stuka de la Luffwafe hitleriana!.

L'avió venia directe cap a casa. El que em temia!.

La maniobra clàssica dels Stukes: picat a 700 milles de velocitat, angle de 70 graus i a descarregar munició!. La barbacoa i part de la casa va desaparèixer al primer atac...i jo que em poso a correr i a correr com un esperitat, i l'Stuka vinga perseguir-me i jo sentint com les bales em xiulen pel costat. Cullons noi!. Veig un pont. Em llenço al riu i espetego damunt una canoa com les de la pel.licula " El último mohicano". Perdo el coneixement.Quan el recupero, m`en adono que estic sol a la riba d'un riu dels que fan patxoca. "això no és el Fluvià- penso- fa més pinta de ser el Mississipi". Com que allà no hi feia res, em poso a caminar. El paissatge era d'una bellesa i frondositat exhuberant.De lluny veig una cruïlla de camins. M'hi apropo. Llegeixo els indicadors. Si vaig cap a la dreta: Granstburg-Wisconsin; si enfilo cap a l'esquerra: Pine City- Minnesota. Vaig bé per anar a Sants!.Haig de trobar algú que m'ajudi!, alguna persona humana...mmmm, mira: una casa, aniré a trucar-hi."Pompom, pompom". M'obre un matrimoni. Els hi explico, amb el meu anglès bàsic, que estava fent una barbacoa a la Garriga, que m'ha atacat l'aviació alemanya...L'home em fa callar i diu: "miri jove, vosté passi; li donarem sopar i un llit per descansar. Ara trucaré al marshall del comptat i vostè mateix li explica tot això de la barbacoa i de l'avioneta. Au!, entri siusplau!".De matinada em desperta el soroll de l'aviació.Salto del llit i surto escopetejat de la casa. Un coet impacta a la casa. Tot salta pels aires, excepte el menjador i l'entradeta. L'Stuka desapareix i aprofito per entrar a la part de la casa que s'ha salvat. Els meus anfitrions seuen, nuets, a les butaques del menjador. L'home, blanc com la cera, em mira i em diu: "jove, ja s'en pot anar i no cal que torni. Apa!, bon viatge!".

Doncs res, que pinten bastos. "M'amagaré en algun bosc frondós, lluny de la vista del maleït stuka!", em dic. M'endinso per un caminet. Camino i camino sense veure ningú. Vespreja; he de trobar un lloc per passar la nit. Amagada entre l'arbreda descobreixo una miserable caseta de fusta. Ja és fosc. Truco i ningú respon. Decideixo entrar.
Avanço a les palpentes. Ensopego amb una mena de catre i m'hi ajec. Al meu costat noto l'inconfusible escalfor d'un esser humà. Ressegeixo el seu cos amb la ma. Té pits; ergo és una dona. Fem l'amor i ho passem bé (jo, és que en tenia ganes).Clareja. Em giro cap on dorm la dona beneficiada. És morena i grassoneta, molt morena i grassoneta, però molt. Té els cabells negríssims, recollits en una cua. No hi ha dubte: és un clar exemple de dona chippewa; una autèntica indígena de la regió dels grans llacs.No tinc gaire temps per contemplar-la, a pocs pams de la meva cara em trobo els ulls penetrants i terribles d´un home de rostre curtit i angulós. Em posa la ma al pit i pronuncia les següents paraules: "Fill. D'ara en endavant serás el meu fill; l'espòs de la meva filla Flor de Carxofeta i pare dels meus futurs nets. Abracem-nos!".

Als nou mesos justos, la Flor de carxofeta va parir una nena. Era rodoneta i negreta, talment la mare. El meu sogre va dir: "sembla una caqueta d'escarbat, li posarem : Caqueta d'escarbat".

Vaig proposar, inutilment, posar-li Montserrat; no va ser possible.Feia temps que m´havia oblidat del meu poble, de la barbacoa i de l'aviador alemany; però vam cometre un error.
Convidats per uns cosins, vam anar a passar uns dies a la riba del Mississipi. Un migdia la Flor de carxofeta estava preparant el dinar de la nena; una mena de sopa de peix amb herbetes que s'havia inventat, quan, volant a ras de terra, va aparèixer l'stuka maleït !.La Montserrat i jo vam sortir ilesos de l'atac. La Flor de carxofeta i l'olla de sopa de peix amb herbetes no les vam veure més, ni l'una ni l'altre."Ja n´hi ha prou!", vaig cridar. Vaig agafar la cerbatana que feia servir per anar a pescar, i em vaig palplantar a la riba del riu, esperant, amb aire desafiant, l'aparició de l'avió. Quan el vaig tenir damunt, vaig disparar, amb tota la meva força.

El resultat va ser espectacular.



La bèstia nazi no em tornaria a molestar mai més; ni a mi, ni a ningú!NOTA: no és la primera vegada que m'adormo escoltant la COPE i somnio que em persegueixen els nazis i altres coses rares.
Perquè no tornin els malsons, perquè no torni el feixisme: cal aturar la COPE i il.legalitzar el PP

Continuació del post: "De com els alemanys poden portar problemes" (a sol.licitut del Jordi Gomara de ITACA 2000)


Mentre la Conxita era al super de Ca la Montserrat, comprant carbonet d'alsina, es va sentir una explossió fortíssima. No era un tro, ben segur que no.-Mai trona quan al cel no hi ha ni un trist núvol- va sentenciar la mestressa de la tenda.Van sortir tots al carrer.Pel cantó de " can Llobateres" s'aixecava una espessa columna de fum. La Conxita va temer el pitjor.
-Aviam, aviam si a l'Isidre se li ha tornat a descontrolar la barbacoa...jo sempre li dic: "Isidre, Isidre, poses masses branquetes de pi al foc, un dia farás un desastre. Déu no vulga que, en el futur, siguis recordat com el Nerón de la Garriga; no facis passar aital oprobi als teus aimats fills: el xiroi Oleguer i la dolça Neus. Ai Senyor, Senyor..."

En Lluís Val, fill petit de ca la Montserrat, veient el neguit de la Conxita, va passar-li el seu braç varonívol per l'espatlla i li va dir: " Conxiteta, reina, no passis ànsia. Ara mateix vaig a buscar les claus del descapotable i t'acosto a casa...aviam que cony haurá fet l'Isidre!".La Conxita va fer un suspir profond i va contestar: " sí, sí, Lluís, gràcies, anem-hi!...que, com deia la tia Sibina: sempre és millor saber la veritat, per dura que sigui, que viure en l'incertesa del dubte".
A la sortida del poble es van creuar amb un escamot de bombers voluntaris de Vallromanes, la cosa era preocupant i la Conxita va començar a suar i a sentir com si s´anés a desmaiar en pocs segons.

- Lluís, pots aturar el cotxe un moment- va dir- estic marejadeta, em sembla que vomiiiiiiiagrrrch....".En Lluís va aturar el cotxe, va treure una spontex del maleter i es va dedicar a netejar la part de seient i carrosseria afectat per la súbita perbocació de la noia.Ella, mentre, va treure un mocadoret de la bossa, el va mullar amb colònia "4711" i s'el va posar al front.Estiradeta damunt l'herba, respirava a fons intentant que li passés el mareig. Ell, per fer alguna cosa, es va estirar al seu costat, una miqueta més amunt. Arrapadet a la brusa blanca i fina de la Conxita, transparentava un mugronet. A ell li va semblar com una maduixeta de Calella ( d'aquelles de les capsetes blanques de la Unió de Maduxaires ). Li van venir ganes irrefrenables de llepar el mugronet-maduixeta, però no li va semblar oportú. Clar, va pensar, que si en comptes d'un mugronet-maduixeta fos una maduixeta-mugronet, llavors ja no lleparia un mugronet sino una maduixeta...i llavors ja no seria punible. Si la Conxita li digués: "colta Lluiset, perquè em llepes el mugronet?"; ell li podría contestar: "colta, Conxita, que jo llepo una maduixeta i això no és cap pecat" i ella, segurament li diria: "buenu, buenu, no crec que li agradi a l'Isidre, quan li digui això teu...." i el Lluis diria: " a l'Isidre també li agraden les maduixetes i jo ho respecto i no mi fico, perquè és el seu libre albedrio, vol dir que nena, tu mateixa..."
En Lluiset va tancar els ulls, (si no veig l'objecte del desig, aquest no m'arrossegará per clars abismes, va pensar). De fet, qui la busca la troba. La propietaria de Llums Font Vella li havia dit que si prenia cinc alls cada dia, li augmentaria l'apetit sexual. " Els alls són vasodilatadors... i ja saps: sense dilatació no hi ha erecció, de la mateixa manera que sense ous no hi ha truïta", li va dir, textualment.Premia fort les parpelles per no obrir els ulls i cercar sota la brusa de la Conxita el reclam persistent dels mugronets-maduixetes. Amb l'esforç, va sentir un tremolor i una pluja d'aïgua que l'anegava...i un profond: "brmmmm,brmmmmm,brmmmm..."

Damunt d'ell, a pocs metres, un avió apagafocs es dirigia cap a caI Isidre i la Conxita. A les ales va distingir les ensenyes del Quebec i de Catalunya, Va recordar que, feia pocs dies, al Telenoticies, havien informat del lliurament d'aquest avió a la Generalitat; un regal d'aquella nació a la nova República Catalana, presidida pel Molt Honorable Ernest Benach.

(continuará)