Fedor Suslov: la meva vida i jo. (en construcció)

Sempre he pensat que la meva vida anava per una banda i jo per un altre. Un cop vaig llegir la següent definició: la vida és allò que passa mentre nosaltres anem fent els nostres plans. Doncs això és el que vull dir, m'explico?.

Jo, de ben jovenet, em veia fent de picapedrer tota la vida...i mira on he arribat!.
M´he esforçat gaire?, doncs no. Ho tenia tot planificat?, no pas. Havia estudiat, per ser un home de profit al servei de la URSS? no,no, ni molt menys!...

*

Quan vaig rebre la carta del camarada Raskolnikov, president de l'Associació d'ex-combatents de la Unió Soviètica, convidant-me a la desfilada en commemoració al 60è aniversari de la victòria sobre els alemanys, vaig dubtar: hi vaig o no hi vaig?.



Visc molt lluny i....85 anys són molts anys!. ( la Katia, la meva tercera dona, diu que encara sóc jove. No sé si ho diu per afalagar-me o per pura inconsciència; què carai en sap ella de la vida, amb els seus 26 anyets!). Un altre inconvenient era que la Katia estava embarassada de 8 mesos i ens va semblar contraproduent fer-li fer un viatge tant llarg i a un país on el nivell de la sanitat no era per tirar coets.
La Katia, llesta com era, va trobar la sol.lució: "escriurem a la teva cosina, l'Olga Sherinova, que es faci càrrec de tu, estimat Fedor, quan siguis a Moscow...ella és més jove, si no m'erro encara no ha fet els 82". Fet!.
(Ah!, m'oblidava, sé que us preguntareu de qui estava embarassada la Katia; si us dic que de mi, pensareu: "vaya primaveres el Fedor aquest, anda que ens creurem que encara...". També pensareu: "mira el millonetis aquest, el jardiner li prenya la dona i ell com si res!". Doncs no, la Katia esta embarassada de semen meu, per inseminació artificial...mira, coses meves.

**

- Olgaaaaaaaaaaaaaaaaaaa- van ser les meves primeres paraules, quan vaig trobar l'Olga al hall de l'aeroport.
- Fedoooooooooooooooooor- va respondre
Ens vam abraçar i petonejar una bona estona, feia 40 anys que no ens veiem!.

Ella estava més grassoneta, però bé s'ha de dir que el vestit blau palangana, d'infermera de la divisió 56 li quedava impressionant!.
Em va dir que jo també estava fet un pimpollo. Els dos vam riure.

Vam cridar un taxi. "Dugui'ns a la plaça Txelska, a la Korneiev", va ordenar ella.
A la wodkeria Korneiev es respirava un ambient confortable, idoni per fer confidències.Tenia tantes coses per explicar-li a l'Olga!. De fet, més que una conversa, va ser un soliloqui, pobreta Olga. Us en faré un resum:

***

TRES FETS CASUALS QUE VAN CANVIAR LA MEVA VIDA

1- El meu poblet als Urals. Adéu Nenètsia, Moscow m'espera!(continuará)

El vell Nikolai sempre m'ho deia: "Fedor, vindrà la fi del món, el cel caurà com tempesta de foc damunt la terra, el Déu del cel baixarà i ens jutjarà a tots...i nosaltres, els desgraciats de Nenètsia, ni ens en assabentarem, perduts com estem en aquest racó dels Urals; continuarem ronsejant pels camins, com truges desvagades...i el món ja no existirà i nosaltres sí que existirem, perquè nosaltres no existim i el que no existeix no pot desaparèixer. Fedor, m'entens?". I jo sempre li deia que sí i que si la fi del món s'enduia al recaptador d´impostos, valía la pena tot això de la fi del món.

Si Nenètsia era irremissiblement miserable, el vell Nikolai n'era el més miserable dels seus habitants; socialment el podríem situar a un nivell equidistant entre els porcs i el darrer dels nenetsiencs.
No sempre había estat així. Gairebé ningú recordava ja l'època en que de les seves tisores i agulles en sortien els vestits més preuats de la comarca.
Va ser el 1917, "l'any de la fam", quan es va tòrcer la seva sort. Es va passar molta gana a Nenètsia, molta, i el poble va fer caure en el vell Nikolai la responsabilitat de tots els patiments que sofrien, com si d'una maledicció bíblica es tractés.

Els fets van ser els següents: una tarda d'abril de 1917, el vell Nikolai caminava per l'entrada del poble tot buscant espàrrecs silvestres pels marges del camí. El soroll trepidant d'un grup de soldats de cavallería li va fer alçar el cap.
Quan els tingué a prop, amb tota la força dels seus pulmons, va cridar: "visca el Zar de totes les Rùssies, visca la Santíssima Trinitat, visca per sempre Déu tot poderós!!!". Un cop de sabre el va fer rodolar per terra, malferit, però viu. La manera de rebre un destacament de l'exèrcit roig, per part d'en Nikolai, no havía estat la més encertada. Però, què en sabia ell de les coses del món i de les seves lluites pel poder?, no massa cosa, ell era de Nenètsia... i prou. (continuará)