Déu guareix cinc hèrnies al General bolivarià, Gustavo Rangel Briceño

"El Ministro Impresionable del Poder Popular Para La Defensa Gral. Gustavo Rangel Briceño por fin deja el sufrimiento de espalda que lo agobia por su arduo trabajo. El Señor Jesús Cristo lo tocó y lo sanó. TOCALOOOÓ! TOCALOOOOOÓ!
Nótese los efectos sonoros que hace la batería en el momento que el señor toma su espíritu. Amennnnn.!"

Us he posat aquest vídeo perquè veieu quines són les conseqüències de la colonització espanyola per aquells pobles que han rebut la visita de les tropes castellanes.
Basicament: saqueig de les riqueses, anihilació de les cultures autoctones, sotmetiment dels pobles i genocidi i extermini dels indigenes. A canvi, com podeu comprovar en el vídeo, l'herència castellana-espanyola ha estat el fanatisme religiós, els régims dictatorials, el fanatisme, la incultura i la misèria en tots els seus nivells?.

Sería tenir seny, ser prudent, que els catalans veiessim com a cosa natural i positiva continuar sent colònia espanyola?, ens porta algun benefici?,cap!, ens porta problemes i inconvenients?, tots!. Conclusió: apa, siau !!!

"Nunca fue la nuestra lengua de imposición,sino de encuentro;a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano:fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes".

D.Juan Carlos I de Borbón, rei dels castellans

La calor com a factor desestabilitzador de la personalitat.

Si fóssim cuques aquest escrit no tindria sentit, per allò que "a l'estiu tota cuca viu". Però en el cas que ens ocupa, el nostre, no és un problema estricte de subsistència sinó, en essència, d'estabilitat emocional.

He observat el següent: així com els diferents colors i tons marquen les línies i els volums de les coses; així la nostra temperatura corporal marca el límit del que som en relació a l'exterior. A l'hivern som fins on comença el fred. El contrast tèrmic ens defineix. A mesura que comença la calor i la nostra temperatura es va anivellant amb la de l'exterior, s'inicia un procés de pèrdua de identitat - el mateix que li passa a la nata quan s'escalfa i es desintegra en la xocolata desfeta -, que pot derivar en inseguretat, distorsió de la personalitat i, finalment, en una depressió de major o menor intensitat en funció de la prèvia intel.ligència emocional de cadascú.

Aquesta tarda, mentre regava el pati, he pensat que, per anar bé, l'ideal és que a la frontera entre la nostra epidermis i el món exterior hi hagi un diferencial de -10º c. a favor nostre. A partir d'un diferencial de + 0ºc la possibilitat de certs episodis de desequilibris psicològics es fa inevitable.

Per tant, hem de concloure que, quan es produeixin els primers símptomes, es recomanable una dutxa o bany amb aigua fresca o, en el seu defecte, rentar-se la cara; a fi i efecte de retornar el nom i la essència a cada cosa. Tornar a ser un mateix, que ja és molt.

Ell volia ser motorista del president dels Estats Units, però la seva germana ho va impedir.

Ell, la germana i el test de les hortènsies.

Just li van deixar el plat a taula els seus ulls es van il.luminar, era el sopar que li feia més gràcia: puré de patates amb un rovell d'ou posat al centre. El plat del "pataxap"!. Li va faltar temps per agafar la cullera, i aixecant-la fins l'alçada del cap, amb un moviment ràpid i decidit va colpejar, amb força, al bell mig del rovell d'ou, que va sortir disparat en totes direccions. A la minyona no li va fer cap gràcia, a ell sí, perquè era un nen i als nens aquestes coses els hi fan gràcia.
Mentre li netejaven la taula i tota l'escampada d'ou, va fixar-se en la pantalla del televisor. Una filera de cotxes negres circulaven per una avinguda molt ampla, a banda i banda dels cotxes, un seguit de motos, totes iguals, amb homes vestits de la mateixa manera, els anaven seguint.
"Qui són?"- va preguntar. "El president dels Estats Units d'Amèrica"- li va contestar la Raimonda. "I els de les motos?"- va insistir. "Els motoristes del president dels Estats Units". Ho va tenir clar, de gran seria motorista del president dels Estats Units!.

.

L'endemà, després d'esmorzar, va agafar la bicicleta de tres rodes i la va dur al porxo. Havia de començar a fer pràctiques. Havia observat que els policies sempre anaven a la mateixa distància dels cotxes i a la mateixa velocitat, no podria fer el burru, res d'aturar-se quan volgués, ni de frenar quan li vingués de gust, ni res de res.
Va començar a anar amunt i avall del porxo, sempre a la mateixa velocitat i mirant que la rodeta de darrera seguís la línia marcada per les rajoles. Fàcil no era.
Quan s'en va cansar, i per esbravar-se una mica, va fer una carrereta, tot fent esses, fins el porxo de darrera.
Una filera de formigues negres travessava l'enrajolat de punta a punta. . "Saps què- va pensar-, faré com si fossin els cotxes del president dels Estats Units". Va posar la bicicleta al costat de la filera i, amb cura, va començar a pedalejar. De bon principi va renunciar a anar a la mateixa velocitat que les formiguetes, les coses quan no poden ser no poden ser!. Tot i que mirava d'anar ben recte, de tant en tant, sense voler, un cop de manillar maldestre feia passar la rodeta damunt la filera de formigues, deixant-ne unes quantes sense caminar, ben axafadetes. Això no el feia patir, ell sabia que les formigues no s´acabaven mai, si en trepitjaves una en sortia una altra. Sempre, sempre, passava igual, per moltes que en trepitgessis sempre n'apareixien de noves. Ademés, eren tantes, tantes, tantes, que encara que n'aixaféssis moltes les altres no ho notarien, no les trobarien a faltar gens, segur.
Quan més concentrat estava en les seves pràctiques, el van cridar per donar-li el xarop.
De cop, des de la cuina, va sentir un soroll semblant al d'un tricicle quan xoca amb el test gros de les hortènsies. Doncs sí!, el que temia!, la seva germana li havia pres la bici i s'havia estavellat contra el test de les hortènsies!. Va anar tan de pressa com va poder a recollir la bici i, oh desastre!, els pedals s'havien trencat, s'havien acabat les pràctiques!. La germana, que no s´havia fet mal, seia tranquil.lament en una cadireta a l´altra banda del porxo, com si no hagués passat res, ben tranquil.la ella. Se la va mirar amb indignació i va anar corrent fins el rebost a buscar la seva arma preferida; els espolsadors de tires de pell de conill. Ell no era violent, no, però amb les coses del president dels Estats Units no s'hi juga!...

Ell, els espolsadors, i la germana a la cadireta.

Amb els anys, ell mai va ser motorista del president dels Estats Units, però es va comprar una Montesa Cota 247 i anava a visitar la família....les formigues que viuen a Sant Llorenç del Mont i la Serra de l'Ubac.

.

Troben un bisbe dintre l'ull de la Virgen de Guadalupe

Tinc un problema. Per una sèrie de circumstàncies alienes a la meva persona, resulta que m'haig de relacionar amb integristes religiosos; a un tel de ceba de formar part d'una secta destructiva. Això, vulgueu que no, és un trasbals. No hi ha res més allunyat al concepte de bona persona que l'essència d'un fanàtic religiós (no parlo de la bona gent que va a missa i no fan mal a ningú; parlo dels altres, dels que jo tracto).
Per intentar entendre'ls, de tant en tant, navego per webs cristianes per mirar de treure'n l'entrellat i, si us haig de ser sincer, quan més m'informo més m'horroritzo. Qui els hi ha furtat la neurona de la raó, la intel.ligència i la bonhomia???.
Aquests "cristians" dels que parlo són dels que creuen en les aparicions miraculoses de la Verge, normalment damunt d'un matoll i en presència d'algun humil pastor o de nens esporuguits. D'habitud el missatge consisteix en demanar la construcció d'una església en el mateix lloc dels fets i/o en la revelació d'alguna proclama d'inspiració ultra-dretana...

Doncs bé, tot navegant, he anat a espetegar a uns blocs dedicats als miracles de la Virgen de Guadalupe.
Com tots sabeu, aquesta verge mexicana va aparèixer a l'indi Juan Diego el 9 de desembre de 1531. La cosa va anar així: li va dir que volia que li construïssin un temple dedicat a ella allí mateix i que ho anés a dir al bisbe. Aquest no s'ho va acabar de creure i va dir que li portés proves de l'aparició de la verge. El Juan Diego va tornar al lloc on l'havia vist i li va explicar les exigències del bisbe; llavors aquesta va fer crèixer roses a la montanyeta seca i li va fer recollir amb el ponxo de l'indi. Miraculosament, quan va tornar a visitar el bisbe, en el ponxo hi havia aparegut estampat un retrat de la Virgen de Guadalupe.
Doncs bé, en aquest ponxo del Juan Diego que es conserva a la basílica de Guadalupe s'hi ha produit un miracle:



La imágen del obispo Zumárraga aparece en los ojos de la Virgen de Guadalupe



"En los ojos de María se han descubierto imágenes humanas de tamaño diminuto, que ningún artista podría pintar. Trece figuras humanas se han identificado en un espacio de 8 milímetros de diámetro. Existen dos escenas: la primera contiene al obispo Zumárraga sorprendido frente al indio Juan Diego, que abre su tilma y descubre la imagen de María.
Otros testigos complementan la escena del milagro, como el traductor de lengua Náhuatl al español, una mujer de raza negra, etc. La segunda escena, mucho mas pequeña que la anterior, se ubica en el centro de los ojos y contiene una imagen familiar típica de indígenas americanos: un matrimonio con varios hijos alrededor. Las dos escenas se repiten en ambos ojos con una precisión sorprendente, incluida la diferencia de tamaño producida por la mayor cercanía de un ojo respecto del otro, frente a los objetos retratados. Se ha utilizado tecnología digital similar a la usada en las imágenes que se reciben desde los satélites, para analizar las figuras impresas en los ojos de María..."

Més informació en aquesta web

Per què la gent diu que la gent és dolenta si la gent són ells?

No ho sé.

Per què les formigues s'enfilen per les parets sense caure?

No ho sé.

Catalunya terra de covards?.Via fora els adormits!

Temps era temps els catalans van ser admirats a tot el món per la seva valentia i dignitat. Admireu-vos, doncs, del que deien de nosaltres els contemporanis dels patriotes que van defensar Barcelona de les tropes franco-castellanes, el mal any de 1714:

El general de Quincy afirmava que "es pot dir dels barcelonins que no hi ha exemple d'una defensa tan obstinada, que si tropes regulars n'haguessin feta una de semblant haurien conquerit una glòria immortal".

De Quincy afegia encara : "Les tropes i el general que les manava (es refereix a les tropes franceses i a Berwick) feren entrar en raó els catalans, puix que la potència d'Espanya, tota sola, no s'hauria trobat mai en estat de destruir-los". (Història Militar del Regnat de Lluís XIV).

Enric, landgrav de Hesse des de Frankfurt lloava "el coratge i la resolució heroica d'aquests naturals, enmig de veure's exposats prop de nou mesos al bombardeig i a tots els rigors de la guerra, sols per a la defensa de la justa causa de llur honra i llibertat, la qual cosa fa l'admiració de tota Europa".

Folard, un escriptor militar francès va escriure: "Barcelona avantatjà les ciutats que s'ha fet cèlebres pels setges que han sostingut... El darrer setge d'aquesta plaça és quelcom tan gran i gloriós que hom pot comparar sense hipèrboleels seus habitants als més famosos de l'antiguitat...".
El cavaller Conte Molinari escrivia des de Gènova als consellers: "Uneixo la meva a la universal admiració , per l'heroic coratge, incomparable constància i sapientíssima conducta, ... els segles passats no poden lloar una acció tan gloriosa, ni la lloaran els segles venidors".
Tricaud de Belmont, a la seva Histoire de la dernière revolte des Catalans sentencia: "Un setge tan extraordinari, sostingut per simples burgesos i paisans, sense el suport de cap potència i sense esperança del més petit auxili, sorprendrà un jorn la posteritat, recordant-li els de Numància i Sagunt... Es fa difícil de comprendre com burgesos, estudiants i paisans pogueren mostrar tant de coratge, batre's amb tant de valor, durant un temps tan llarg..."


No patiu, però, amics lectors, aquests exemples no són un recurs retòric per, tot seguit, encalçar una crida als nostres dirigents perquè vagin a les trinxeres, no, senzillament és un prec perquè deixin d'arrossegar-se per les catifes del poder liberticída castellà. Que trist és veure els nostres polítics atemorits per l'infame Zapatero, humiliats pels bisbes espanyols, per la feixistada tota, i per totes les bestioles engendrades per ells i els capitostos del nacionalisme espanyol. Que trist obrir el diari i veure consellers de la Generalitat cofois perquè una merda de ministre els hi ha promès, que, si tot va bé, quan els hi sembli convenient, els hi donaran part d'una part d'alguna cosa, que és nostra. O veure el president català demanant prudència per no perjudicar al Gran Mentider. O el lider independentista tirant aigua al vi, no fos cas que anéssin al carrer per dir les veritats (o és que no són veritat les paraules de Joan Carretero titllant Zapatero d'espanyolista demagog?)...
Sincerament, però, tampoc sé veure en el lider de l'oposició l'alçada d'un Ramon Berenguer III , l'heros catalanicus que descriu el poeta pissà autor del Liber Maiolichinus; més aviat el tinc per aquell que es va transmutar en bare en pretèrits vespres monclovites d'amarg record.

L'estratègia d'anihilació definitiva de les nacions no castellanes, planificada per la FAES i executada, primer per l'abominable Aznar i després, amb més intensitat, perfídia i traïdoria, pel cap dels socialistes espanyols, va cremant etapes amb un èxit esclatant...mentre, els nostres polítics no fan res per aturar-ho, no veuen res, pendents com estan en fer veure que cadascun d'ells és l'Obama...i nosaltres, i vosaltres, i tots, que no ens ho creiem.

I nosaltres, els de baix, els qui no hem ocupat mai cap d'aquells despatxos que, quan els polítics hi entren, les idees i els ideals s'amaguen vergonyants sota la moqueta; som nosaltres que hem de dir ben clar: Via fora els adormits !

Cal actuar, deturar la decadència, passar a l'acció. Cal unitat per resistir i vèncer.

A partir d'ara dues derives són possibles:

1- Seguir la línia actual i contemplar, inànims, la desaparició d'aquella nació catalana que Jaume I definia com lo millor, pus honrat e pus noble i que Pere II el Gran en deia, elogiant-la: "ma terra, ço és a saber, Catalunya...i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d'ara tant bona"

2- Unitat dels catalans per frenat l'avanç de l'espanyolització política, social i cultural, sota el principi que al poder (espanyol) se'l venç prenen-li el poder. Tota teoria ha de tenir una forma d'aplicació, de visualitazació. Com a primera mesura, contundent i democràtica, proposo:
Els partits nacionals catalans (ERC, CIU, CUP...) decideixen que, si el dia 23 d'abril de 2009 l'estat espanyol no ha aprovat i executat el model de finançament que acompleixi, fil per randa, el finançament que mana l'Estatut, i, no s'han traspassat TOTES les competències legalment pendents: les Forces Catalanes formaran govern a totes les institucions on tinguin majoria: Generalitat, Diputacions, Consells comarcals, Ajuntaments i a tots els ens públics possibles.

No és hora d'adormir-se, és hora que tots aquells que no siguin indiferents al desig de llibertat passin a l'acció. Com deia William Blake "tot desig no seguit d'acció engendra pestilència". Via fora els adormits!.


"Alçats, alçats les vostres banderes, car dignes sou de posseir lo Principat de Cathalunia"-el rei Martí l'Humà a les Corts de Perpinyà 1406

-Col.laboreu en el bloc que estem creant: Argumentari de la Nació Catalana