La Policia Muntada del Canadà i jo.

Aquesta tarda, després de regar els maduixers, he decidit anar al bar de la plaça a veure gent. M'he posat les xancletes noves ( les de 4'75 euros i la bandereta del Brasil ) i, tot xino-xano, com qui no vol, he baixat pel carrer de la Font Vella fins arribar a la plaça. Quan he vist les terrasses plenes de gent, he recordat que no m´agrada la gent; que són com molts jos, però més avorrits i pesats. Jo ja em sé distreure sol. Més val distreures sol que mal/ben atabalat, que dic jo.
He tornat cap a casa.
Quan un està avorrit, i no té res a fer, només li resten dues possibilitats: una és buscar vídeos al Youtube i l' altra no m'enrecordo quina és...o potser és que ja l'he fet o que si l'he fet no es pot explicar.

He escrit a la cerca del Youtube: " Royal Canadian Mounted Police".

I és que vosaltres no ho sabeu, perquè mai us ho he explicat, però jo de petit no volía ser bomber, ni missioner, ni metge, ni infermera, ni espanyol...volia ser un heroic membre de la mítica policia muntada del Canadà!.
I això?, us preguntareu. Doncs bé, amb la perspectiva del temps i analitzat-ho en fred, crec que la meva admiració sense límits per la policia muntada del Canadà va estar induïda pels següents fets:

1- Quan era petit les forces de l'ordre a Matadepera eren constituïdes, basicament, pel Guardia Civil, cabo Barranco i pel policia municipal, que crec es deia Sànchez. El cabo Barranco era un panxa-content que, els dies que feien toros a la tele, es deixava caure per casa amb l'excusa que estava fent la ronda i s´ho feia venir bé per quedar-se a veure la corrida i fer una cerveseta. Que lluny quedava aquesta imatge de la dels valents genets canadecs cavalcant per les muntanyes de la Colúmbia Britànica!.

2- Referent al municipal Sr.Sànchez, no és que no tingués cavall,és que crec que no tenía ni moto de les de fer bonic, de les del president de la República Francesa... potser un 4L i gràcies. Crec, també, que si hagués tingut cavall, hauria quedat, esteticament, a anys llum dels meus admirats canadecs.

3- Un tercer factor va ser la Sra. Pi-Sunyer de Viver, mare d'un amic meu. M'impressionava veure-la vestida amb un abric vermell que la feia elegantíssima. No tinc clar, però, si m´agradava l' abric vermell de la senyora Viver perquè em recordava la policia muntada del Canada o bé m´agradava la policia canadenca perquè em recordava la mare del meu amic. Crec que m'abellien les dues coses.

Però no tot són flors i violes. Tot cercant videos he descobert una cinta que m´ha destrempat molt. Jo no sabia que els canadencs fessin una veu tant aflautada, que fossin tant histriònics i que es dediquessin a fer corredisses infantils per les praderies. Decepció, aquesta és la paraula.

Jutgeu !....i consoleu-me.


Trail of the Royal Mounted Chapter 5



Trail of the Royal Mounted Chapter 2

El orangután y la orangutana, el orangután y la orangutana, el orangután y la orangutana...

Tot avui que visc sense viure en mi. Ha passat de matinada. Jo dormia ben bufó. Eren les 6. Ells han passat pel carrer. Anaven contents o beguts o millor: contents i beguts. Cantaven. La cançó repetia i repetia: el orangután i la orangutana...
M'he llevat. He begut una miqueta de gaspatxoandalus ( a morro, perquè no em veia ningú i no estava jo per formalismes). He conectat internet. Youtube, Google: "el orangután y la orangutana". Oh!, ja la tenim aquí!. Se m'ha ha enganxat, tot avui que no me la trec del cap, cony!.

És ella:



i la lletra:

EL ORANGUTAN
-cumbia-
(Chico Novarro)

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
Estaba el orangután
meciéndose en una rama,
estaba el orangután
meciéndose en una rama
y pasó la orangutana,
comiéndose una banana.

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
De pronto el orangután
le dijo a la orangutana,
de pronto el orangután
le dijo a la orangutana,
termina ya tu banana,
te invito a pasear en liana.

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
Se fueron a bacilar
al bar de la mona Juana,
se fueron a bacilar
al bar de la mona Juana
y entre cocos y jaranas
volvieron por la mañana…

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
Cayose el orangután
rendido sobre la liana,
cayose el orangután
rendido sobre la liana
y la pobre orangutana
los pies en la palangana.

Ascensió i declivi de Claudio Lanzafame.

En Claudio Lanzafame feia una setmana i mitja que era ingressat a l'hospital del Santo Spirito de la vila de Chioggia. Quan els efectes dels sedants li donaven alguna treva, doblegava el coixí, incorporava una mica el cap i albirava la part de l'isola del Buon Castello que es deixava entreveure per la finestra de la cambra.

Les tardes de setembre, al Veneto, eren d'una placidesa daurada que ho cobria tot com una pluja d'aram.

Quan va entrar l'infermera, Claudio li va demanar que obris una mica la finestra.
-Vull olorar la marinada...deixar-me endormiscar pel xisclar de les gavines... aquí vaig néixer; a la via de Sant Felice, ben aprop, ben aprop d'aquí, senyoreta. Aquest és el meu aire, els meus olors, la meva música, els meus sorolls...
Abans de marxar, l'infermera li va anunciar que a l'endemà el visitaria el doctor Luiggi Bertone, cap del departament de psiquiatria del Santo Spirito.
-Fins demà, senyor Claudio, que dormi bé- li va dir abans de marxar.

A mig matí va aparèixer el doctor.
-Bon dia tingui Don Claudio!, bé podem dir que és vostè un home de sort, pocs són els qui cauen del terrat d'un segon pis i presenten com a miserable quadre clínic: fractura neta del dit petit del peu esquerra !-va dir el doctor Bertone, tot rient.
-Cert, cert, vaig tenir molta sort de caure damunt el camió de les escombraries, si no ja seria fem companyia al bon Papa Joan XXIII, al cel sia.
-Don Claudio, li vull fer una pregunta... (continuará)

Fedor Suslov: la meva vida i jo. (en construcció)

Sempre he pensat que la meva vida anava per una banda i jo per un altre. Un cop vaig llegir la següent definició: la vida és allò que passa mentre nosaltres anem fent els nostres plans. Doncs això és el que vull dir, m'explico?.

Jo, de ben jovenet, em veia fent de picapedrer tota la vida...i mira on he arribat!.
M´he esforçat gaire?, doncs no. Ho tenia tot planificat?, no pas. Havia estudiat, per ser un home de profit al servei de la URSS? no,no, ni molt menys!...

*

Quan vaig rebre la carta del camarada Raskolnikov, president de l'Associació d'ex-combatents de la Unió Soviètica, convidant-me a la desfilada en commemoració al 60è aniversari de la victòria sobre els alemanys, vaig dubtar: hi vaig o no hi vaig?.



Visc molt lluny i....85 anys són molts anys!. ( la Katia, la meva tercera dona, diu que encara sóc jove. No sé si ho diu per afalagar-me o per pura inconsciència; què carai en sap ella de la vida, amb els seus 26 anyets!). Un altre inconvenient era que la Katia estava embarassada de 8 mesos i ens va semblar contraproduent fer-li fer un viatge tant llarg i a un país on el nivell de la sanitat no era per tirar coets.
La Katia, llesta com era, va trobar la sol.lució: "escriurem a la teva cosina, l'Olga Sherinova, que es faci càrrec de tu, estimat Fedor, quan siguis a Moscow...ella és més jove, si no m'erro encara no ha fet els 82". Fet!.
(Ah!, m'oblidava, sé que us preguntareu de qui estava embarassada la Katia; si us dic que de mi, pensareu: "vaya primaveres el Fedor aquest, anda que ens creurem que encara...". També pensareu: "mira el millonetis aquest, el jardiner li prenya la dona i ell com si res!". Doncs no, la Katia esta embarassada de semen meu, per inseminació artificial...mira, coses meves.

**

- Olgaaaaaaaaaaaaaaaaaaa- van ser les meves primeres paraules, quan vaig trobar l'Olga al hall de l'aeroport.
- Fedoooooooooooooooooor- va respondre
Ens vam abraçar i petonejar una bona estona, feia 40 anys que no ens veiem!.

Ella estava més grassoneta, però bé s'ha de dir que el vestit blau palangana, d'infermera de la divisió 56 li quedava impressionant!.
Em va dir que jo també estava fet un pimpollo. Els dos vam riure.

Vam cridar un taxi. "Dugui'ns a la plaça Txelska, a la Korneiev", va ordenar ella.
A la wodkeria Korneiev es respirava un ambient confortable, idoni per fer confidències.Tenia tantes coses per explicar-li a l'Olga!. De fet, més que una conversa, va ser un soliloqui, pobreta Olga. Us en faré un resum:

***

TRES FETS CASUALS QUE VAN CANVIAR LA MEVA VIDA

1- El meu poblet als Urals. Adéu Nenètsia, Moscow m'espera!(continuará)

El vell Nikolai sempre m'ho deia: "Fedor, vindrà la fi del món, el cel caurà com tempesta de foc damunt la terra, el Déu del cel baixarà i ens jutjarà a tots...i nosaltres, els desgraciats de Nenètsia, ni ens en assabentarem, perduts com estem en aquest racó dels Urals; continuarem ronsejant pels camins, com truges desvagades...i el món ja no existirà i nosaltres sí que existirem, perquè nosaltres no existim i el que no existeix no pot desaparèixer. Fedor, m'entens?". I jo sempre li deia que sí i que si la fi del món s'enduia al recaptador d´impostos, valía la pena tot això de la fi del món.

Si Nenètsia era irremissiblement miserable, el vell Nikolai n'era el més miserable dels seus habitants; socialment el podríem situar a un nivell equidistant entre els porcs i el darrer dels nenetsiencs.
No sempre había estat així. Gairebé ningú recordava ja l'època en que de les seves tisores i agulles en sortien els vestits més preuats de la comarca.
Va ser el 1917, "l'any de la fam", quan es va tòrcer la seva sort. Es va passar molta gana a Nenètsia, molta, i el poble va fer caure en el vell Nikolai la responsabilitat de tots els patiments que sofrien, com si d'una maledicció bíblica es tractés.

Els fets van ser els següents: una tarda d'abril de 1917, el vell Nikolai caminava per l'entrada del poble tot buscant espàrrecs silvestres pels marges del camí. El soroll trepidant d'un grup de soldats de cavallería li va fer alçar el cap.
Quan els tingué a prop, amb tota la força dels seus pulmons, va cridar: "visca el Zar de totes les Rùssies, visca la Santíssima Trinitat, visca per sempre Déu tot poderós!!!". Un cop de sabre el va fer rodolar per terra, malferit, però viu. La manera de rebre un destacament de l'exèrcit roig, per part d'en Nikolai, no havía estat la més encertada. Però, què en sabia ell de les coses del món i de les seves lluites pel poder?, no massa cosa, ell era de Nenètsia... i prou. (continuará)

De com els alemanys poden portar problemes.

La Conxita m'havia dit: "Isidre, vaig al forn a comprar pa i uns quants tomàquets raf, tu, mentre, ves encenent la barbacoa. Torno aviat, "cuchifritín" meu!, fins araaa".S'hi estava bé aquell matí al xalet de la Garriga; ni fred ni calor, sino tot el contrari; un dia ideal per fer una calçotada.

I en això estava, posant pinyetes per encendre el carbonet, fent aire amb el ventall per reviscolar el foc....quan vaig sentir una avioneta que s´apropava. Jo que sóc afeccionat a l'aeronàutica no m'en sabía avenir...aquestes ales, aquesta cua, els colors identificatius, els simbols, l'esvàstica...cony Isidre!, però si això és un Junker Ju87!, un Stuka de la Luffwafe hitleriana!.

L'avió venia directe cap a casa. El que em temia!.

La maniobra clàssica dels Stukes: picat a 700 milles de velocitat, angle de 70 graus i a descarregar munició!. La barbacoa i part de la casa va desaparèixer al primer atac...i jo que em poso a correr i a correr com un esperitat, i l'Stuka vinga perseguir-me i jo sentint com les bales em xiulen pel costat. Cullons noi!. Veig un pont. Em llenço al riu i espetego damunt una canoa com les de la pel.licula " El último mohicano". Perdo el coneixement.Quan el recupero, m`en adono que estic sol a la riba d'un riu dels que fan patxoca. "això no és el Fluvià- penso- fa més pinta de ser el Mississipi". Com que allà no hi feia res, em poso a caminar. El paissatge era d'una bellesa i frondositat exhuberant.De lluny veig una cruïlla de camins. M'hi apropo. Llegeixo els indicadors. Si vaig cap a la dreta: Granstburg-Wisconsin; si enfilo cap a l'esquerra: Pine City- Minnesota. Vaig bé per anar a Sants!.Haig de trobar algú que m'ajudi!, alguna persona humana...mmmm, mira: una casa, aniré a trucar-hi."Pompom, pompom". M'obre un matrimoni. Els hi explico, amb el meu anglès bàsic, que estava fent una barbacoa a la Garriga, que m'ha atacat l'aviació alemanya...L'home em fa callar i diu: "miri jove, vosté passi; li donarem sopar i un llit per descansar. Ara trucaré al marshall del comptat i vostè mateix li explica tot això de la barbacoa i de l'avioneta. Au!, entri siusplau!".De matinada em desperta el soroll de l'aviació.Salto del llit i surto escopetejat de la casa. Un coet impacta a la casa. Tot salta pels aires, excepte el menjador i l'entradeta. L'Stuka desapareix i aprofito per entrar a la part de la casa que s'ha salvat. Els meus anfitrions seuen, nuets, a les butaques del menjador. L'home, blanc com la cera, em mira i em diu: "jove, ja s'en pot anar i no cal que torni. Apa!, bon viatge!".

Doncs res, que pinten bastos. "M'amagaré en algun bosc frondós, lluny de la vista del maleït stuka!", em dic. M'endinso per un caminet. Camino i camino sense veure ningú. Vespreja; he de trobar un lloc per passar la nit. Amagada entre l'arbreda descobreixo una miserable caseta de fusta. Ja és fosc. Truco i ningú respon. Decideixo entrar.
Avanço a les palpentes. Ensopego amb una mena de catre i m'hi ajec. Al meu costat noto l'inconfusible escalfor d'un esser humà. Ressegeixo el seu cos amb la ma. Té pits; ergo és una dona. Fem l'amor i ho passem bé (jo, és que en tenia ganes).Clareja. Em giro cap on dorm la dona beneficiada. És morena i grassoneta, molt morena i grassoneta, però molt. Té els cabells negríssims, recollits en una cua. No hi ha dubte: és un clar exemple de dona chippewa; una autèntica indígena de la regió dels grans llacs.No tinc gaire temps per contemplar-la, a pocs pams de la meva cara em trobo els ulls penetrants i terribles d´un home de rostre curtit i angulós. Em posa la ma al pit i pronuncia les següents paraules: "Fill. D'ara en endavant serás el meu fill; l'espòs de la meva filla Flor de Carxofeta i pare dels meus futurs nets. Abracem-nos!".

Als nou mesos justos, la Flor de carxofeta va parir una nena. Era rodoneta i negreta, talment la mare. El meu sogre va dir: "sembla una caqueta d'escarbat, li posarem : Caqueta d'escarbat".

Vaig proposar, inutilment, posar-li Montserrat; no va ser possible.Feia temps que m´havia oblidat del meu poble, de la barbacoa i de l'aviador alemany; però vam cometre un error.
Convidats per uns cosins, vam anar a passar uns dies a la riba del Mississipi. Un migdia la Flor de carxofeta estava preparant el dinar de la nena; una mena de sopa de peix amb herbetes que s'havia inventat, quan, volant a ras de terra, va aparèixer l'stuka maleït !.La Montserrat i jo vam sortir ilesos de l'atac. La Flor de carxofeta i l'olla de sopa de peix amb herbetes no les vam veure més, ni l'una ni l'altre."Ja n´hi ha prou!", vaig cridar. Vaig agafar la cerbatana que feia servir per anar a pescar, i em vaig palplantar a la riba del riu, esperant, amb aire desafiant, l'aparició de l'avió. Quan el vaig tenir damunt, vaig disparar, amb tota la meva força.

El resultat va ser espectacular.



La bèstia nazi no em tornaria a molestar mai més; ni a mi, ni a ningú!NOTA: no és la primera vegada que m'adormo escoltant la COPE i somnio que em persegueixen els nazis i altres coses rares.
Perquè no tornin els malsons, perquè no torni el feixisme: cal aturar la COPE i il.legalitzar el PP

Continuació del post: "De com els alemanys poden portar problemes" (a sol.licitut del Jordi Gomara de ITACA 2000)


Mentre la Conxita era al super de Ca la Montserrat, comprant carbonet d'alsina, es va sentir una explossió fortíssima. No era un tro, ben segur que no.-Mai trona quan al cel no hi ha ni un trist núvol- va sentenciar la mestressa de la tenda.Van sortir tots al carrer.Pel cantó de " can Llobateres" s'aixecava una espessa columna de fum. La Conxita va temer el pitjor.
-Aviam, aviam si a l'Isidre se li ha tornat a descontrolar la barbacoa...jo sempre li dic: "Isidre, Isidre, poses masses branquetes de pi al foc, un dia farás un desastre. Déu no vulga que, en el futur, siguis recordat com el Nerón de la Garriga; no facis passar aital oprobi als teus aimats fills: el xiroi Oleguer i la dolça Neus. Ai Senyor, Senyor..."

En Lluís Val, fill petit de ca la Montserrat, veient el neguit de la Conxita, va passar-li el seu braç varonívol per l'espatlla i li va dir: " Conxiteta, reina, no passis ànsia. Ara mateix vaig a buscar les claus del descapotable i t'acosto a casa...aviam que cony haurá fet l'Isidre!".La Conxita va fer un suspir profond i va contestar: " sí, sí, Lluís, gràcies, anem-hi!...que, com deia la tia Sibina: sempre és millor saber la veritat, per dura que sigui, que viure en l'incertesa del dubte".
A la sortida del poble es van creuar amb un escamot de bombers voluntaris de Vallromanes, la cosa era preocupant i la Conxita va començar a suar i a sentir com si s´anés a desmaiar en pocs segons.

- Lluís, pots aturar el cotxe un moment- va dir- estic marejadeta, em sembla que vomiiiiiiiagrrrch....".En Lluís va aturar el cotxe, va treure una spontex del maleter i es va dedicar a netejar la part de seient i carrosseria afectat per la súbita perbocació de la noia.Ella, mentre, va treure un mocadoret de la bossa, el va mullar amb colònia "4711" i s'el va posar al front.Estiradeta damunt l'herba, respirava a fons intentant que li passés el mareig. Ell, per fer alguna cosa, es va estirar al seu costat, una miqueta més amunt. Arrapadet a la brusa blanca i fina de la Conxita, transparentava un mugronet. A ell li va semblar com una maduixeta de Calella ( d'aquelles de les capsetes blanques de la Unió de Maduxaires ). Li van venir ganes irrefrenables de llepar el mugronet-maduixeta, però no li va semblar oportú. Clar, va pensar, que si en comptes d'un mugronet-maduixeta fos una maduixeta-mugronet, llavors ja no lleparia un mugronet sino una maduixeta...i llavors ja no seria punible. Si la Conxita li digués: "colta Lluiset, perquè em llepes el mugronet?"; ell li podría contestar: "colta, Conxita, que jo llepo una maduixeta i això no és cap pecat" i ella, segurament li diria: "buenu, buenu, no crec que li agradi a l'Isidre, quan li digui això teu...." i el Lluis diria: " a l'Isidre també li agraden les maduixetes i jo ho respecto i no mi fico, perquè és el seu libre albedrio, vol dir que nena, tu mateixa..."
En Lluiset va tancar els ulls, (si no veig l'objecte del desig, aquest no m'arrossegará per clars abismes, va pensar). De fet, qui la busca la troba. La propietaria de Llums Font Vella li havia dit que si prenia cinc alls cada dia, li augmentaria l'apetit sexual. " Els alls són vasodilatadors... i ja saps: sense dilatació no hi ha erecció, de la mateixa manera que sense ous no hi ha truïta", li va dir, textualment.Premia fort les parpelles per no obrir els ulls i cercar sota la brusa de la Conxita el reclam persistent dels mugronets-maduixetes. Amb l'esforç, va sentir un tremolor i una pluja d'aïgua que l'anegava...i un profond: "brmmmm,brmmmmm,brmmmm..."

Damunt d'ell, a pocs metres, un avió apagafocs es dirigia cap a caI Isidre i la Conxita. A les ales va distingir les ensenyes del Quebec i de Catalunya, Va recordar que, feia pocs dies, al Telenoticies, havien informat del lliurament d'aquest avió a la Generalitat; un regal d'aquella nació a la nova República Catalana, presidida pel Molt Honorable Ernest Benach.

(continuará)

Setembres a Brest.

Brest, setembre del 2005

Mancava gairebé una setmana per acabar setembre i la xafogor s'arrapava, persistent, damunt l'escorça de les terres bretones. L'Elsa, com cada tarda, després de dinar, sortia al jardí a fer una becaineta, tot deixant-se amarar pel sol tardorenc.

L'aire humit i tebi de l'atlàntic escombrava els turons de Brest. Ella, previsora, estenia una manteta damunt les cames. "Vuitanta anys són molts anys"- pensava.
Feia dies que es trobava estranya, com melangiosa. No era ben bé deprimida, perqué no estava trista, més aviat notava certa sensació de dolça placidesa...com un nosequè que li embriagava el cor.

Feia dies que li passava. El primer cop es va trasbalsar una mica, ara ja no; més aviat ho buscava i ho desitjava. Quan tancava els ulls, mig endormiscada, li apareixia nítida la imatge del Citroën "avant traction" negre de l'Alain (el doctor Alain Gaudier) aturat a l'entrada del camí que duia a casa. Els seus pensaments, cada cop més, es lliuraven a onírics viatges cap el passat. El futur és limitava a la quotidianitat més immediata i planera; recordar-s'en d'anar al metge, comprar un regal pel Joël, visitar alguna neboda....

Diuen que el paradís és la infantesa o bé aquells records de joventut que deixen cicatrius invisibles en la pell i en el cor.
De fet, els anys li havien passat volant. Quan es preguntava si havia estat feliç no en sabia la resposta. La felicitat era, tal volta, aquells instants plaents i escadussers que s'encavíen entre desgràcia i desgràcia o entre llargs periodes d'insulsa grisor...qui ho sap?.
El darrer cop que va veure el Citroën de l'Alain deturat al camí, va ser el setembre del 1952, ja feia cinquanta-tres anys...tota una vida. L'endemà del darrer encontre, va baixar a ciutat i va comprar un petit quadern , quan va tornar a casa el va obrir i hi va escriure, amb lletra clara i curosa: Dietari.

L'Elliane es va aixecar de la chaisse-longue, es va dirigir cap a l'escriptori on guardava el quadern gris, va cercar la primera plana i va començar a llegir...

"20 setembre 1952

Avui fa tres mesos que ho vam saber.
Aquell matí de juliol, després d'esmorzar, la mare havia tingut una premonició. Mentre jo recollia les tasses de cafè i els platets de les torrades la mare trajinava bo i netejant el seu dormitori. De reüll, vaig veure com prenia el retrat del pare que reposava damunt la tauleta de nit; el va acaronar i el va estremer sobre el seu pit, llavors, vaig sentir com, amb veu baixa i dolça, somicava: "haurem d'aprendre a viure soles, sense tu".

A les dotze vam sentir un cotxe enfilant el camí. Desde la finestra em va semblar distingir un Peugeot; era el Peugeot 203 beig de l'Henry Vergés, em va semblar.l cor em va fer un salt. Em vaig recollir el cabell i vaig baixar d'una volada les escales. Des de la porta vaig veure com aparcava i en baixaven dos militars...sí, sí, un era l'Almirall Vergés, intim amic del pare i màxim responsable dels quarters de Saint Maló, l'altre no el vaig saber identificar.
Quant els vaig tenir davant, l'Henry em va abraçar i em va dir: "Elsa, estimada, he vingut a parlar amb la teva mare i amb tu...sigues forta". Em va besar i es va dirigir cap el rebedor on l'esperava la mare amb els ulls ben oberts i les mans creuades davant el davantal.
- Henry, em vens a dir que Claude...-va començar a parlar la mare, fins que la veu li va fallar.
- Sí, Marie, sí...em dol molt venir a donar-te aquesta- Henry va fer una pausa, com buscant la paraula exacte- aquesta...mala notícia. L'André és mort. Hem rebut la notificació del comanament de les tropes aliades a Berlín que així ho certifica, va morir a un camp d'internament d'Hamburg, l'hivern de 1943. Permetem que us doni el meu condol...ja saps com estimava l'Henry.
La mare i l'amic del pare es van abraçar. Jo em vaig girar, no volia que em veiessin plorar, vaig treure el mocador i vaig deixar que les llágrimes vessissin el dolor que em sortia de l´ànima. Sentia pena per la mare, pel pare, per mi..."

Abans d'acomiadar-se ens va presentar el militar que l'acompanyava.
- Allain Gaudier, capità mèdic de la base de Saint-Malo -va dir l'almirall-. Demà al matí passará per aquí per posar-se a la vostre disposició. Ja sabeu...papers a complimentar, dubtes que pogueu tenir, en fi, per qualsevol cosa ell us atendrá de bon grat.

L'endemà, a les 10 en punt, l'Alain va arribar en un Citroën negre. Després de parlar una estona amb la meva mare, van convenir que m'acompanyaria a Brest i, tots dos junts, tramitariem els papers i la documentació relacionats amb la mort del pare.

Pel camí vam parlar poc. De reüll l'observaba. Era un home bell.
Em va explicar com havia anat a raure a la marina. No es va estendre en detalls, però em va semblar deduir que el motiu no era altre que un desengany, una ruptura amorosa, una fugida.
Les seves faccions eren nobles. Moré, amb els cabells negres i rinxolats. La seva expressió i la seva mirada era dolça i trista al mateix temps...em va començar a captivar...

......

Van passar les setmanes i la nostre relació es va anar fent més intima. Gairebé ens veiem cada dia. Jo li vaig parlar del Pierre, el meu promès, i dels plans que teniem de casar-nos la primavera vinent. Ell callava.

......

Una tarda de dissabte em va trucar: " Elsa- em va dir, amb veu apagada- he de parlar amb tu. Et puc passar a recollir"?. Li vaig dir que sí, que en mitja hora estaria a punt, que em podia venir a buscar i parlariem.

Quan vaig pujar al cotxe em va dir que aniríem al Moulin de l'hier, un molí abandonat encimbellat a la cresta d'un penyassegat abocat a l'Atlàntic. Un lloc molt especial per ell.

Ni tan sols vam baixar de l'auto. Va aturar el motor, va respirar fons i, mirant-me amb aquells ulls de mel, amargs de tanta dolçor, em va dir:

"Elsa, mai t´ho he explicat. He estat malalt d´amor, molt malalt. La noia que volia, una tarda de setembre, va desaparèixer entre les aïgues del mar, d´aquest mar, aquest que veus ara. Va ser un accident, va caure pel penyasegat, el penyassegat del Moulin de l'hier. Va ser un accident. Jugavem, ens perseguiem. Ella es va apropar massa al marge, va relliscar...
Estimava la Jeanne com mai he estimat ningú. Desde llavors no he tingut consol...però aquell dia, aquell dia que vaig anar a casa teva acompanyant l'almirall Vergés, vaig veure en els teus ulls la brillantor d'aquells ulls que el mar m'havia robat.
Elsa, estic molt confós. Tu estimes el Pierre i jo, crec, m'estic enamorant de tu....demà m'embarco cap Indoxina..."

L'Alain no va poder seguir parlant. S'em va apropar tímidament i em va besar. Jo li vaig acaronar els cabells i el vaig abraçar mentre sentia el seu cor bategant sobre el meu...

El soroll d'un cotxe va distreure l'Elsa dels seus ensomniaments. La veïna havia anat a l'escola a recollir el Joël, el net petit, i ara el deixava a casa. El nen, un noiet moré i benplantat, es va acostar a l'àvia per fer-li un petó, la va mirar, i amb uns ulls de mel que algú hauria confós amb els de l'antic metge, li va dir: " àvia, plores?".

Blocs-petita reflexió davant la punta d'un croissant.

Són prop les nou de la matinada. Dissabte. Engego el Packard Bell (el vaig comprar perqué m'agrada el nom "Packard", el de la mítica marca de cotxes

Packard caribbean 1954

... no perquè entengui gaire d'ordinadors). Vaig al meu blog. Penso que quan parlo de política sóc massa pamfletari, inclús el video de toros que he penjat trobo que és de bastant mal gust, però clar, per escriure el que ja ha llegit tothom a la premsa o recitar com una cotorra allò que defensen els meus...doncs no, millor llençar-me en paracaigudes, en vol lliure, i escriure el que em passi pel cap, sense vigilar formalismes ni ortodoxies castrants.

Ui!, miro els meus enllaços i els directoris, cada dia són més. Suco la punta del croissant a la xocolata. M'esgarrifo. Quin llegeixo?. Tant feliç que era quan vaig començar. Tenía un circuït fet de blocs que m'encantaven (Gotes d'Isnel, La pell, Arts virtualis, Abismes siderals, Garrofaire, A l'estació de trens, Aurembiaix, Un salt al món, Dies estranys, JCR-en ruta, Cartes de Mèxic, Itaca, La mesa del rincón, Vell artista....). Malhauradament molts estan inactius. Per què les coses belles moren joves?. Per qué el "síndrome James Dean" s´escampa per la bloquesfera?. En fi.
Penso que deuen estar apareixent blocs nous que no conec i que, de ben segur, m'agradarien. M'hauré d'organitzar. Clicar sobre els blocs que no conegui i refer, altre cop, la ruta. Però sóc molt anarquic i perdo molt de temps. Ho vull discutir tot i esmenar tot. Tinc una tendència irrefrenable a posar comentaris explicant les coses com són. Em sap greu que la gent visqui en la ignorància (això és broma, no que sigui un pedant...que ho sóc).

M'he acabat el croissant. Vaig a refer la meva llista de blocs. Poso la punta del meu croissant per testimoni que mai més perdré el temps navegant com una papallona en temps de tempesta. Seré rigorós. Seré germànic i metòdic.
(vaig a netejar la taula, no hi fa res xocolata desfeta sobre el meu teclat...)