Ell m'ha trobat pel Google i jo l'he trobat assegut en el comptador del meu bloc.
M'explico: el meu comptador fa temps que es va esconyar, fa temps que va deixar de mesurar les visites, sempre marca el mateix, pobre enginy...ara bé, xafarder com sóc (xafarderia entesa com aprofundiment del coneixement de la cosística (neologisme ad hoc) humana), de tant en tant, miro aviam quines paraules escriuen al Google per arribar al meu bloc.
Mira, un que ha posat "de vegades". Investiguem!. Vaig a parar a la Bitácola d'en Sheika. Resulta que li ha agradat un escrit meu... i l'ha penjat al seu bloc. Això diu molt al seu favor, penso per mi mateix.
Carai!, (em poso a llegir la bitàcola). M'agrada, m'agrada bastant, bastant molt. Barreja la tendresa amb la ironia, el lirisme amb la quotidianitat. Escriu: "m'agrada pensar en coses i explicar-les de manera estranya. No tindria cap gràcia, si no!". D'acord!.
Continuu llegint una bona estona...(però com collons es fa per anar als primers escrits, sense saltar les pàgines d'una a una?, misteri :) ). M'interessa.
Si ell ha penjat una cosa meva , jo en penjaré, amb permís tàcit (com si no?), dues de seves, doncs. Una com més ironico-quotidiana i l'altre més lírica i tendra.
Ah!, crec que algú a tingut molta sort de tenir el Jordi com a noviu ;)
Sheikah vs. Jordi
Simplement em passa aquest dubte pel cap. Si em pregunten qui sóc, ¿què haig de respondre?
- Entrevistador: ¿Qui ets?
- Jo: Sóc el Jordi.
¿Què hauria de dir, que sóc el Jordi? Però, ¿per què haig de ser el Jordi? És un nom que m'ha estat imposat. Així com el nick de Kaeruguet, que també m'ha estat imposat (no és el mateix però com si ho fos). L'únic que he triat ser jo és ser en Sheikah, i jo, a pesar que sóc com sóc, vull arribar a ser tal i com vull ser (i no com em diguin que haig de ser. ¿Per què haig de ser d'una manera determinada, si jo vull ser-ne d'una altra?). Per tant, crec que ha arribat el moment que deixeu de dir-me Jordi i em digueu tots Sheikah, que és el nick que a mi m'agrada.
Però és que això no pot ser xD
Crec que té sentit el que dic, però el cas és que jo sóc el Jordi. I em digui com em digui, seré com sóc o com sigui capaç de ser. Temps enrere, quan era un ranci a la vida material i massa tímid per relacionar-me, per internet vaig ser capaç de fer bons amics. En Sheikah va fer amics i va robar el cor a milers d'internautes. Després, el Sheikah que vaig ser també ha estat a la vida real, i segueix sent-hi... Es pot dir que jo ara sóc en Sheikah, tot i que em dic Jordi. I així vull ser.
¡M'encanta emparanoiar-me!
T'ENYORO
Enyoro estimar-te en el cel d’aquell vespre clar, en què les paraules tímides, xiuxiuejades a cau d’orella, eren l’inici d’un batec etern. Enyoro estimar-te en la foscor d’aquella nit, en què a pesar del vent fort, la calidesa dels teus braços em donava el confort més sincer que mai no he sentit. Enyoro estimar-te al bell matí, en què el somriure dels nostres llavis era, simplement, la joia d’haver-nos estimat i seguir estimant-nos; i enyoro també la tarda, en què tristesa i alegria es barrejaven amb el petó de l’adéu-siau que cap dels dos no volia pronunciar. I t’enyoro, t’enyoro a tu, enyoro els teus cabells, els teus ulls, la teva olor, enyoro sentir-te, enyoro tenir-te amb mi, i no puc sinó plànyer el neguit de sentir-me perdut i no trobar-te per refer-me. Enyoro dir-te que t’estimo, però ara, malgrat que la boira negra ens embolcalli, seguiré estimant-te més encara, esperant que la llum brolli de nou, amb més força, i amb l’energia que la tristor del plany ens haurà donat.
M'explico: el meu comptador fa temps que es va esconyar, fa temps que va deixar de mesurar les visites, sempre marca el mateix, pobre enginy...ara bé, xafarder com sóc (xafarderia entesa com aprofundiment del coneixement de la cosística (neologisme ad hoc) humana), de tant en tant, miro aviam quines paraules escriuen al Google per arribar al meu bloc.
Mira, un que ha posat "de vegades". Investiguem!. Vaig a parar a la Bitácola d'en Sheika. Resulta que li ha agradat un escrit meu... i l'ha penjat al seu bloc. Això diu molt al seu favor, penso per mi mateix.
Carai!, (em poso a llegir la bitàcola). M'agrada, m'agrada bastant, bastant molt. Barreja la tendresa amb la ironia, el lirisme amb la quotidianitat. Escriu: "m'agrada pensar en coses i explicar-les de manera estranya. No tindria cap gràcia, si no!". D'acord!.
Continuu llegint una bona estona...(però com collons es fa per anar als primers escrits, sense saltar les pàgines d'una a una?, misteri :) ). M'interessa.
Si ell ha penjat una cosa meva , jo en penjaré, amb permís tàcit (com si no?), dues de seves, doncs. Una com més ironico-quotidiana i l'altre més lírica i tendra.
Ah!, crec que algú a tingut molta sort de tenir el Jordi com a noviu ;)
1.
Sheikah vs. Jordi
Simplement em passa aquest dubte pel cap. Si em pregunten qui sóc, ¿què haig de respondre?
- Entrevistador: ¿Qui ets?
- Jo: Sóc el Jordi.
¿Què hauria de dir, que sóc el Jordi? Però, ¿per què haig de ser el Jordi? És un nom que m'ha estat imposat. Així com el nick de Kaeruguet, que també m'ha estat imposat (no és el mateix però com si ho fos). L'únic que he triat ser jo és ser en Sheikah, i jo, a pesar que sóc com sóc, vull arribar a ser tal i com vull ser (i no com em diguin que haig de ser. ¿Per què haig de ser d'una manera determinada, si jo vull ser-ne d'una altra?). Per tant, crec que ha arribat el moment que deixeu de dir-me Jordi i em digueu tots Sheikah, que és el nick que a mi m'agrada.
Però és que això no pot ser xD
Crec que té sentit el que dic, però el cas és que jo sóc el Jordi. I em digui com em digui, seré com sóc o com sigui capaç de ser. Temps enrere, quan era un ranci a la vida material i massa tímid per relacionar-me, per internet vaig ser capaç de fer bons amics. En Sheikah va fer amics i va robar el cor a milers d'internautes. Després, el Sheikah que vaig ser també ha estat a la vida real, i segueix sent-hi... Es pot dir que jo ara sóc en Sheikah, tot i que em dic Jordi. I així vull ser.
¡M'encanta emparanoiar-me!
2.
T'ENYORO
Enyoro estimar-te en el cel d’aquell vespre clar, en què les paraules tímides, xiuxiuejades a cau d’orella, eren l’inici d’un batec etern. Enyoro estimar-te en la foscor d’aquella nit, en què a pesar del vent fort, la calidesa dels teus braços em donava el confort més sincer que mai no he sentit. Enyoro estimar-te al bell matí, en què el somriure dels nostres llavis era, simplement, la joia d’haver-nos estimat i seguir estimant-nos; i enyoro també la tarda, en què tristesa i alegria es barrejaven amb el petó de l’adéu-siau que cap dels dos no volia pronunciar. I t’enyoro, t’enyoro a tu, enyoro els teus cabells, els teus ulls, la teva olor, enyoro sentir-te, enyoro tenir-te amb mi, i no puc sinó plànyer el neguit de sentir-me perdut i no trobar-te per refer-me. Enyoro dir-te que t’estimo, però ara, malgrat que la boira negra ens embolcalli, seguiré estimant-te més encara, esperant que la llum brolli de nou, amb més força, i amb l’energia que la tristor del plany ens haurà donat.
2 comentaris:
Hòstiaaaaaaa. Casum.
Hola!
M'ha impactat tant entrar i trobar-me la meva foto penjada XD
Ai, ai, ai! Que curiós que m'hagis trobat tan aviat! Si l'escrit el vaig fer ahir a la nit. Deu haver estat casualitat que miressis les adreces d'entrada.
Molt bé, doncs ara anem 2-1! Guanyes tu. Però un dia em miraré el teu blog de dalt a baix i m'empataré amb tu :P
Saps?, la veritat és que no m'ho esperava pas que entraries al meu blog. Ni tan sols que t'hauries adonat de la meva existència. Hauria volgut comentar-te aviat l'entrada per dir-t'ho però te m'has avançat xD. És que quan un escrit m'agrada, si el puc comentar el comento, però no acostumo a fer comentaris per fer així a la babalà; per això m'esperava a estar una mica lúcid. Peròoooo això, que te m'has avançaaaat :P
Bé. Seguiré llegint-te. És tot un plaer. Properament en sabràs més, de mi. Heeehehe.
Salutacions!
PD: M'alegro molt que t'agradin els articles del meu blog ^___^
Hola Jordi, t´he enviat un mail i ara et responc per aquí.
Doncs mira, que m'agrada...mmm (ara estic pensant quin adjetiu poso per no quedar massa pilota i també per no semblar aquell manso de la feina amb "feina")... doncs això, que m'agrada el teu estil de barreja de coses, de jugar amb les paraules, els conceptes i les paradoxes i de encabir-hi coses que no tenen res a veure amb res, Es que de fet és el que m'agrada fer a mi, perquè, sino, escriure és un pal...i llegir-ho més.
Haig de confesar que mai m´han interessat gaire els dibuixos japos, però mira, tu els dignifiques amb els teus escrits.
Per cert, he llegit gairebé tot el teu bloc i encara no he aconseguit saber quin és el teu poble :), allò que deia de que sóc xafarder, saps?, doncs no hi ha manera de esbrinar-ho. però no passa res, ehhh. Apali, que tinguis bons somnis! ;)
Publica un comentari a l'entrada