Enquesta: a qui votaries per Gran Arxiduc/quessa si els Països Catalans fossin un arxiducat independent, ?

Proclamació de l'arxiduc Carles d'Austria rei dels valencians a Denia en 1705

Marxa de l'Arxiduc Albrecht


Adi Stahuber und seine Original Isartaler Blasmusik
Lustige Musikanten in München, 1994

Argumentari en favor de l'Arxiducat dels Països Catalans:

1- La instauració de l'Arxiducat simbolitza la redempció de la derrota del 1714. La victòria final després de tantes batalles perdudes.
2- La forma arxiducal significa un nivell jeràrquic superior que ens distingeix de les repúbliques bananeres i les monarquies borbòniques. Una nota d'elegància, si més no.
3- L'elecció de l'Arxiduc serà per sufragi universal; a fi i efecte de preservar les nostres essències democràtiques.
4- Per motius de sobirania i dignitat, l'Arxiduc mai retirarà la tele del seu cotxe oficial, ni demanarà perdó. Per molt que ho demanin els de l'estat veí i part de la cinquena columna local.
5- Amb part dels diners sobrants del cessament de l'espoli espanyol, l'Arxiduc posará una tele i un reposapeus (+ un moble-bar) al cotxe de tots els catalans/es.

(podeu afegir punts a l'argumentari).
Entre tots farem l'Arxiducat!

Propostes per l'arxiducat:

Joan Arnés del bloc Garrofaire:
1. Internet per tots els catalans, amb connexió de banda ampla i totalment gratis.

Jordi Gomara del bloc ITACA2000-El quadern de bitàcola

1. Que Colòmbia sigui nomenada colònia arxiducal associada lliurement i de manera permanent de Catalunya perquè porta el nom del nostre descobridor Cristòfol Colom i que tingui vegueria i estatuts propis

2. Que, com a conseqüència del punt anterior, totes les catalanes i tots els catalans tinguem dret de pernada (voluntària per suposat) amb totes les colombianes i tots els caribenys "negrassos" i viceversa

3. Que es declari Catalunya com un arxiducat on regni l'anarquia democràticament organitzada

4. Que tothom sigui el propietari de la seva força del treball. Només s'acceptaran empreses autogestionades o empreses familiars que no tinguin treballadors a sou

5. Que les catalanes i els catalans tinguem tot pagat quan sortim a qualsevol nació estrangera, com ara Madrid, com sempre havia d'haver succeit

VOTEU !

El dimoni, la Vírgen de Guadalupe i jo

Encara estava trasbalsat. La meva trobada amb Déu, la nit anterior, no havia anat massa bé. Però, era culpa meva ser un trempador precoç ?.

Em vaig passar el matí fent viatges al lavabo. Empenyia la porta, sigilosament, avançava a poc a poc, em posava davant el mirall, obria el llum i...uffff!, sí, sí, encara era jo. I és que no m'ho treia del cap. Maleïda senyoreta López !, per què ens havia d'explicar allò dels àngels...allò de que nostresenyó havia transformat els àngels rebels en dimonis i ara es couien a l'infern, com albergínies. I si jo també acabava com una albergínia?. Déu tot ho veu i tot ho pot, que deia la Lòpez. Ai, ai, aiiii...no em feia cap gràcia ser el nen-albergínia cremada.
Anava passant la mà pel front tot esperant la ben segura aparició de dues banyetes. De moment no, no, eh. Però patia i patia, això sí.
Vaig dinar poc, no tenia gens de gana; tres croquetes de pollastre, de les que feia la Ramona, i prou.


Vaig sortir al jardí, feia molta calor, molta. Calor d'agost rabiut. Semblava que algú hagués engegat un assecador gegant damunt Matadepera i s´'hagués proposat fer suar els pins. Vaig agafar la bicicleta i vaig començar a pedalejar en direcció on vivien les formigues de casa. Era l´hora de donar-els-hi el berenar. Avui tocava un pinyó...potser seria el darrer dia que em veurien, potser.

A la sortida del porxo em vaig deturar a mirar el test de les petúnies. Feien llástima de veure, semblava que s'haguéssin desmaiat. Jeien, tobetes, damunt la terra que cremava. I, sensibilitzat com estava, vaig pensar: "les petúnies haurien de ser papallones per poder volar fins la fresca cova de les heures de dos colors. Les petúnies són papallones sense potes, les papallones són petúnies amb ales i potes. Les petúnies són papallones pecadores que Déu va castigar: els hi va treure les potes i les va plantar a terra i ara els hi toca ensoleiar-se sense poder fugir de la presó-test...no sé. Vaig continuar pedalejant, fins arribar a l'alsina on vivia la formigada.
-Voleu el pinyó a la juliana o ben trinxadet?- els hi vaig preguntar...i elles ni em van mirar- trinxadet?, vale!.
Amb una pedra foguera vaig anar picant el pinyó, fins deixar-lo fet polsim. Vaig agafar una pedra plana i la vaig posar al costat de l'entrada del niu. Volia fer com un circuit per les formigues, com un laberint, al final del qual hi trobarien el premi. Era putejar-les una mica, però mira, la tarda era llarga i jo no tenia res a fer.
Amb un bastonet vaig anar fent, sobre la pedra plana, un caminet vorejat per dues línies de resina que anava sucant d´un pi. Al final de tot, el polsim de pinyó: el premi!

Amb una fulla de pinassa anava empenyent les formigues pel culet, fins arrossegar-les a l'entrada del laberint. La meitat que daven enganxades a la resina, l'altre meitat fugia corrent...al final m'en vaig cansar, els hi vaig dir: ja us ho fareu !. Vaig agafar la bici i vaig tornar cap a casa. Volia mirar un llibre sobre les aparicions de la mare de Déu. Tenia el pressentiment que, d'un moment a altre, s'em apareixeria la Verge.

(continuará)

Us he buscat desesperadament.

Us he buscat desesperadament!. He caminat i caminat: de can Pobla a la Mola, de la cova del Drac als Òbits, de la Barata a Can Roure. Inútil combat.
Vana és la lluita d'aquell qui cerca en lloc erroni i, abandonat per les deeses del bosc, escampa el seu abatiment damunt la molsa de les obagues. Déu!.

De res m'ha servit encimbellar-me per costeruts turons, rastrejar ferèstecs canals, endinsar-me per frondoses rouredes, arrossegar-me pels alsinars, saltironar entre els matolls, com ho fan els pardals de bardissa...de res m'ha servit, de res. Heu fugit de mi com d'un llimac llefiscós. I jo no ho sóc, no, un llimac llefiscós.

He cridat, sí, ho reconec. He cridat el vostre nom i la meva veu, potent com un tro, s'ha escampat per les cingleres fins fondres en el silenci més paorós.

Vençut i sense esma, he tornat a casa. La Judith, la veïna del tercer, quan m'ha sentit arribar, ha tret el cap pel forat de l'escala i m'ha dit:
- Han vingut uns a buscar-te, Quico.
- Ah, sí?, qui eren?, t'han dit el nom?.
- El nom? - ha contestat la veïna -, el nom ben bé no. De fet eren rovellons, milers de rovellons. Com que tenia la clau del teu pis els he deixat passar, s´han assegut a la sala de la tele, per fer temps, fins que s'han cansat i han marxat. M'han dit que tornarien, potser.
- Ah, molt bé, gràcies per tot, Judith.

He entrat a casa, m'he tret les sabates, m'he estirat al sofà i m'he adormit i em sembla que he plorat una mica.

"Boletaires", el clip de Dekrèpits

Era el Príncep Eugeni de Savoia, alliberador de Transilvània, un tap de bassa ?

Passejar pel Google produeix una sensació equiparable a la que experimenta un koala quan es perd dins un bosc d'eucaliptus: un mena de neguit persistent.
Embriacs som, doncs, d'un mar de fulls i fulles sense principi ni fi. Som com formigues perdudes dins un immens farigolar. Boira pixanera de ueps que ens sedolla fins enxopar-nos irremissiblement. Un alfa i omega en circuit tancat.

Aquest preludi és per explicar-vos que crec que m'he enamorat de Moldàvia i Transilvània.

Miro imatges...

qui fos moldau per poder passejar per aquests ignots i misteriosos carrers amarats de bellesa?, qui pogués amistançar-se de gallines transilvanes i compartir les seves passejades, tot descobrint que la humanitat s'amaga, precisament, en la curta distància que va del seu bec a l'humil cuquet que feineja dins l'herbei?, qui es pogués endinsar en els seus castells i besar les fredes pedres, fins cremar-se el cor, com ho fan els amants?. Vull que algú em porti a Moldàvia i Transilvània, ho vull i ho deixo escrit !.

Castell de Peles

Hem documento...

Segons llegeixo, un personatge clau en la història d'aquelles terres va ser el Príncep Eugeni de Savoia ( Eugène-François de Savoie o Prinz Eugen von Savoyen (Paris 1663 - Vienne 1736) ), que va ser qui les va alliberar de la dominació turca. Aquest és el nostre heroi, doncs.

Llegeixo a una web castellana:

"en el inicio del siglo XVIII, Eugenio de Saboya se ofreció a Francia, donde fué rechazado por su baja estatura, siendo admitido por los Habsburgo a su servicio". Ep!, això m'afecta, que jo faig 1'70. A mi també m'haurien rebutjat?. De fet, ben pensat, tampoc em fa massa il.lusió posar la meva espasa al servei d'una mena de gentola que posa remolatxa a l'amanida, fastigosa remolatxa...que, per més inri, si t'esquitxa la samarreta blanca de fer bonic, no hi ha qui en tregui la taca!. Millor, doncs, fer com el príncep Eugeni i oferir la força invicta dels nostres braços a la gent de Viena, terra de bons panets.
Trobo més informació, però contradictòria. Res a veure el que diu la Wikipèdia castellana i el que diu la francesa!:

1-"Se crió en la Corte de Luis XIV y estaba destinado a la carrera eclesiástica, pues siendo niño ya poseía dos abadías en 1678. No obstante, se inclinaba más por la carrera militar y solicitó el mando de un batallón, que le fue denegado por Luis XIV, alegando que era enjuto y de corta estatura. Pero probablemente también porque su madre vivía desde hace tres años en el destierro acusada de haber envenenado a su esposo."

2- "Adolescent, il se fait remarquer par sa vie de débauche homosexuelle. Humilié par la disgrâce de sa mère, compromise dans l'affaire des poisons, il quitte la France du roi Louis XIV qui ne veut pas lui accorder un commandement, et entre comme volontaire au service de l'Autriche, (1683). Il jure de ne revenir en France que les armes à la main."

No queda gens clar, doncs, si el Príncep era baixet, era gai o era gai baixet.

No he trobat enlloc informació sobre la seva alçada. Potser si busquem imatges del pare (Eugène-Maurice de Savoie-Carignan) i la mare ( Olympia Mancini) podrem deduir alguna cosa...però totes són de mig cos, no es pot escatir si eren alts o baixos. De moment deixo de investigar, és tard i el Google és com un Amazonas desbocat!.

Tampoc he trobat proves sobre "sa vie de débauche homosexuelle"

, però, per si de cas, li he buscat noviu...aviam si li agrada ! :P



(de moment, i fins a nova ordre, ens declarem austricistes)


Animals returning from pasture - Transylvania (va de vaques i cavalls que tornen de pasturar)

He trobat en Sheikah assegut en el comptador del meu bloc

Ell m'ha trobat pel Google i jo l'he trobat assegut en el comptador del meu bloc.
M'explico: el meu comptador fa temps que es va esconyar, fa temps que va deixar de mesurar les visites, sempre marca el mateix, pobre enginy...ara bé, xafarder com sóc (xafarderia entesa com aprofundiment del coneixement de la cosística (neologisme ad hoc) humana), de tant en tant, miro aviam quines paraules escriuen al Google per arribar al meu bloc.
Mira, un que ha posat "de vegades". Investiguem!. Vaig a parar a la Bitácola d'en Sheika. Resulta que li ha agradat un escrit meu... i l'ha penjat al seu bloc. Això diu molt al seu favor, penso per mi mateix.
Carai!, (em poso a llegir la bitàcola). M'agrada, m'agrada bastant, bastant molt. Barreja la tendresa amb la ironia, el lirisme amb la quotidianitat. Escriu: "m'agrada pensar en coses i explicar-les de manera estranya. No tindria cap gràcia, si no!". D'acord!.
Continuu llegint una bona estona...(però com collons es fa per anar als primers escrits, sense saltar les pàgines d'una a una?, misteri :) ). M'interessa.
Si ell ha penjat una cosa meva , jo en penjaré, amb permís tàcit (com si no?), dues de seves, doncs. Una com més ironico-quotidiana i l'altre més lírica i tendra.

Ah!, crec que algú a tingut molta sort de tenir el Jordi com a noviu ;)

1.

Sheikah vs. Jordi

Simplement em passa aquest dubte pel cap. Si em pregunten qui sóc, ¿què haig de respondre?
- Entrevistador: ¿Qui ets?
- Jo: Sóc el Jordi.

¿Què hauria de dir, que sóc el Jordi? Però, ¿per què haig de ser el Jordi? És un nom que m'ha estat imposat. Així com el nick de Kaeruguet, que també m'ha estat imposat (no és el mateix però com si ho fos). L'únic que he triat ser jo és ser en Sheikah, i jo, a pesar que sóc com sóc, vull arribar a ser tal i com vull ser (i no com em diguin que haig de ser. ¿Per què haig de ser d'una manera determinada, si jo vull ser-ne d'una altra?). Per tant, crec que ha arribat el moment que deixeu de dir-me Jordi i em digueu tots Sheikah, que és el nick que a mi m'agrada.

Però és que això no pot ser xD

Crec que té sentit el que dic, però el cas és que jo sóc el Jordi. I em digui com em digui, seré com sóc o com sigui capaç de ser. Temps enrere, quan era un ranci a la vida material i massa tímid per relacionar-me, per internet vaig ser capaç de fer bons amics. En Sheikah va fer amics i va robar el cor a milers d'internautes. Després, el Sheikah que vaig ser també ha estat a la vida real, i segueix sent-hi... Es pot dir que jo ara sóc en Sheikah, tot i que em dic Jordi. I així vull ser.

¡M'encanta emparanoiar-me!

2.

T'ENYORO



Enyoro estimar-te en el cel d’aquell vespre clar, en què les paraules tímides, xiuxiuejades a cau d’orella, eren l’inici d’un batec etern. Enyoro estimar-te en la foscor d’aquella nit, en què a pesar del vent fort, la calidesa dels teus braços em donava el confort més sincer que mai no he sentit. Enyoro estimar-te al bell matí, en què el somriure dels nostres llavis era, simplement, la joia d’haver-nos estimat i seguir estimant-nos; i enyoro també la tarda, en què tristesa i alegria es barrejaven amb el petó de l’adéu-siau que cap dels dos no volia pronunciar. I t’enyoro, t’enyoro a tu, enyoro els teus cabells, els teus ulls, la teva olor, enyoro sentir-te, enyoro tenir-te amb mi, i no puc sinó plànyer el neguit de sentir-me perdut i no trobar-te per refer-me. Enyoro dir-te que t’estimo, però ara, malgrat que la boira negra ens embolcalli, seguiré estimant-te més encara, esperant que la llum brolli de nou, amb més força, i amb l’energia que la tristor del plany ens haurà donat.

La Policia Muntada del Canadà i jo.

Aquesta tarda, després de regar els maduixers, he decidit anar al bar de la plaça a veure gent. M'he posat les xancletes noves ( les de 4'75 euros i la bandereta del Brasil ) i, tot xino-xano, com qui no vol, he baixat pel carrer de la Font Vella fins arribar a la plaça. Quan he vist les terrasses plenes de gent, he recordat que no m´agrada la gent; que són com molts jos, però més avorrits i pesats. Jo ja em sé distreure sol. Més val distreures sol que mal/ben atabalat, que dic jo.
He tornat cap a casa.
Quan un està avorrit, i no té res a fer, només li resten dues possibilitats: una és buscar vídeos al Youtube i l' altra no m'enrecordo quina és...o potser és que ja l'he fet o que si l'he fet no es pot explicar.

He escrit a la cerca del Youtube: " Royal Canadian Mounted Police".

I és que vosaltres no ho sabeu, perquè mai us ho he explicat, però jo de petit no volía ser bomber, ni missioner, ni metge, ni infermera, ni espanyol...volia ser un heroic membre de la mítica policia muntada del Canadà!.
I això?, us preguntareu. Doncs bé, amb la perspectiva del temps i analitzat-ho en fred, crec que la meva admiració sense límits per la policia muntada del Canadà va estar induïda pels següents fets:

1- Quan era petit les forces de l'ordre a Matadepera eren constituïdes, basicament, pel Guardia Civil, cabo Barranco i pel policia municipal, que crec es deia Sànchez. El cabo Barranco era un panxa-content que, els dies que feien toros a la tele, es deixava caure per casa amb l'excusa que estava fent la ronda i s´ho feia venir bé per quedar-se a veure la corrida i fer una cerveseta. Que lluny quedava aquesta imatge de la dels valents genets canadecs cavalcant per les muntanyes de la Colúmbia Britànica!.

2- Referent al municipal Sr.Sànchez, no és que no tingués cavall,és que crec que no tenía ni moto de les de fer bonic, de les del president de la República Francesa... potser un 4L i gràcies. Crec, també, que si hagués tingut cavall, hauria quedat, esteticament, a anys llum dels meus admirats canadecs.

3- Un tercer factor va ser la Sra. Pi-Sunyer de Viver, mare d'un amic meu. M'impressionava veure-la vestida amb un abric vermell que la feia elegantíssima. No tinc clar, però, si m´agradava l' abric vermell de la senyora Viver perquè em recordava la policia muntada del Canada o bé m´agradava la policia canadenca perquè em recordava la mare del meu amic. Crec que m'abellien les dues coses.

Però no tot són flors i violes. Tot cercant videos he descobert una cinta que m´ha destrempat molt. Jo no sabia que els canadencs fessin una veu tant aflautada, que fossin tant histriònics i que es dediquessin a fer corredisses infantils per les praderies. Decepció, aquesta és la paraula.

Jutgeu !....i consoleu-me.


Trail of the Royal Mounted Chapter 5



Trail of the Royal Mounted Chapter 2

El orangután y la orangutana, el orangután y la orangutana, el orangután y la orangutana...

Tot avui que visc sense viure en mi. Ha passat de matinada. Jo dormia ben bufó. Eren les 6. Ells han passat pel carrer. Anaven contents o beguts o millor: contents i beguts. Cantaven. La cançó repetia i repetia: el orangután i la orangutana...
M'he llevat. He begut una miqueta de gaspatxoandalus ( a morro, perquè no em veia ningú i no estava jo per formalismes). He conectat internet. Youtube, Google: "el orangután y la orangutana". Oh!, ja la tenim aquí!. Se m'ha ha enganxat, tot avui que no me la trec del cap, cony!.

És ella:



i la lletra:

EL ORANGUTAN
-cumbia-
(Chico Novarro)

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
Estaba el orangután
meciéndose en una rama,
estaba el orangután
meciéndose en una rama
y pasó la orangutana,
comiéndose una banana.

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
De pronto el orangután
le dijo a la orangutana,
de pronto el orangután
le dijo a la orangutana,
termina ya tu banana,
te invito a pasear en liana.

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
Se fueron a bacilar
al bar de la mona Juana,
se fueron a bacilar
al bar de la mona Juana
y entre cocos y jaranas
volvieron por la mañana…

El orangután y la orangutana,
el orangután y la orangutana.
Cayose el orangután
rendido sobre la liana,
cayose el orangután
rendido sobre la liana
y la pobre orangutana
los pies en la palangana.