Doncs sí, estava arrapenjat a la finestra de la meva habitació, mirant si passava el temps... i el temps no passava.
Sota, a l'enrajolat, la Tomasa, la meva tortuga catalana ( era catalana, però no sé perquè), esmorzava, tranquila, una fulleta d´enciam. Per passar l'estona, em vaig dedicar a tirar-li escopinadetes, aviam si l'encertava. M'havia d'entrenar. Pel setembre tornaria a Terrassa i allà el meu balcó era a un segon pis. I, sincerament, no és tant fàcil com sembla ( per un nen de deu anys) encertar les senyores que passen pel carrer a base d'escopinadetes. Ademés, estava neguitós, havia descobert que, bevent grosella, les escopinadetes sortien vermelles, i ja tenia ganes de probar la meva nova arma. Els resultats podien ser espectaculars.
Feia una mica d'airet i no hi havia manera d'encertar la Tomasa. Em vaig quedar sense saliva i vaig deixar-ho correr.
- Aniré a veure el formiguer de la vinya del pagès Joan- vaig pensar.
Vaig anar al garatge a buscar la meva bicicleta Orbea de color vermell amb parafangs platejats. Era nova, els reis me l´havien deixat a la banyera de cals avis. Jo encara no trobava explicació a això de deixar-la a la banyera, no sé, coses de la gent gran.
Sota, a l'enrajolat, la Tomasa, la meva tortuga catalana ( era catalana, però no sé perquè), esmorzava, tranquila, una fulleta d´enciam. Per passar l'estona, em vaig dedicar a tirar-li escopinadetes, aviam si l'encertava. M'havia d'entrenar. Pel setembre tornaria a Terrassa i allà el meu balcó era a un segon pis. I, sincerament, no és tant fàcil com sembla ( per un nen de deu anys) encertar les senyores que passen pel carrer a base d'escopinadetes. Ademés, estava neguitós, havia descobert que, bevent grosella, les escopinadetes sortien vermelles, i ja tenia ganes de probar la meva nova arma. Els resultats podien ser espectaculars.
Feia una mica d'airet i no hi havia manera d'encertar la Tomasa. Em vaig quedar sense saliva i vaig deixar-ho correr.
- Aniré a veure el formiguer de la vinya del pagès Joan- vaig pensar.
Vaig anar al garatge a buscar la meva bicicleta Orbea de color vermell amb parafangs platejats. Era nova, els reis me l´havien deixat a la banyera de cals avis. Jo encara no trobava explicació a això de deixar-la a la banyera, no sé, coses de la gent gran.
El caminet que duia a la vinya del pagès Joan passava entre camps de blat. A l'alçada d'on hi havia una olivera les formigues hi tenien fet un pas per on travessaven el caminet. Immediatament abans de les formigues, un solc fet per la pluja, em permetia, previ impuls, aixecar la bicicleta i saltar sobre la filera, amb la qual cosa totes salvaven la vida (i l'honor). I això era bo... per elles. Que siguin negres no vol dir que vagin de dol.
Passat el camp de blat hi havia una pineda on acostumava a deixar la bici i llavors, tot xino-xano, baixava fins la riera i d' allí fins la vinya que hi llindava. Però...tot just vaig baixar de la bicicleta, em va semblar percebre una columneta de fum que sortia de la pinassa. Em vaig apropar. El fum sortia de sota un troç de vidre trencat. El sol que hi espetegava creava un efecte lupa (això ens ho havien explicat a classe, precisament) i els ratjos que confluíen sobre la pinassa resseca la començaven a encendre. Amb el peu vaig apartar el vidre, em vaig ajupir i vaig afinar la punteria per tirar la primera escopinadeta. Error. Vaig repetir l'operació i aquest cop vaig encertar de ple. Vaig voler assegurar-m'en i vaig decidir actuar com a una pelicula que havia vist el dia abans. La cosa anava que els Stukes alemanys de l´Afrikan Korps del general Rommel atacaven les columnes dels britànics del general Montgomery, era senzill, es tractava de fer varies passades amb la bici sobre el foc i deixar-lo liquidat. I així ho vaig fer. Per si de cas, també hi vaig fer un pipí.
Acabada la feina, vaig respirar a fons i vaig contemplar tot Matadepera desde el turonet. Tot allò que contemplaven els meus ulls hagués pogut desaparèixer sota un mar de flames...sino hagués estat per mi i la meva escopinadeta certera.
Ara, quan passejo per Matadepera i vaig a comprar coca d´anís al forn Pi, el que més em dol, vulgues que no, es que: em cobren. Desagraïts!
Si jo demano poc, només que algú em feliciti.
Acabada la feina, vaig respirar a fons i vaig contemplar tot Matadepera desde el turonet. Tot allò que contemplaven els meus ulls hagués pogut desaparèixer sota un mar de flames...sino hagués estat per mi i la meva escopinadeta certera.
Ara, quan passejo per Matadepera i vaig a comprar coca d´anís al forn Pi, el que més em dol, vulgues que no, es que: em cobren. Desagraïts!
Si jo demano poc, només que algú em feliciti.
Això és el que hagués passat a Matadepera, si no hagués estat per un que jo sé.
Proposta de monument del poble de Matadepera en honor a Tristany. Idea aportada per La Muralla.
Proposta de monument del poble de Matadepera en honor a Tristany. Idea aportada per La Muralla.
Tristany Pis
Proposta de monument a Tristany, feta per Tristany mateix.
Les piràmides d'en Tristany.