diumenge, de febrer 27, 2005

Orgia de coloms dalt un roure desfullat.


Ell, el colom libidinós!

Fa dies que ho observo, però encara no ho he dit a ningú: el colom del campanar abusa de les colomes.
Exposaré els fets: al jardí de casa hi tenim un roure alt i antic, ara, a l'hivern, s'alça amb les branques netes i despullades, cosa molt propia en els arbres de fulla caduca. A les branques més altes i acostumen a reposar blanques i inocents colomes alienes al perill a que estan exposades.
Tan bon punt una coloma aterra dalt el roure, del més alt del campanar de la Catedral el colom libidinós inicia el seu vertiginós vol en picat a la manera dels mítics Stukes alemanys.Per uns segons, el colom es posa sobre la coloma bategant les ales com un desesperat, la coloma fa el mateix. Jo no crec que ho facin perquè s'ho passin bé sino per no caure.
L'escena dura poc, el colom rempren el vol i torna a la seva talaia del campanar. Penso que així no és forma de fer l´acte sexual.
Per la part baixa del jardí, els pardals, garrafons, caderneres i demés ocells comuns van fent saltets sobre la grava cercant llavors o pasant l'estona, això no ho sé.
A l'estany, el peix vermell s'amaga darrera els joncs. Des que va venir un ocell gros i es va menjar els seus altres quatre companys a decidit no moures d'allà.
El conill blanc, que fa mesos es va escapar de la gàbia, dona voltes per l'hortet ecològic engrapant tot el que és verd.
He decidit comprar-me uns prismàtics, mai he tingut clar que els coloms tinguin tita.

dissabte, de febrer 26, 2005

Requiem per a una figureta decapitada.

Fa anys que volta per casa, no sé quants. No sé qui la va regalar ni a qui. La teníem posada a una estanteria de l’habitació que coneixem per “cuarto d’estudiar” (de fet jo no estudiava, divagava. Sempre em passava el mateix, si tocava Dret romà, apartava els apunts i llegia la Bernat Metge ( traducció al català dels clàssics greco-llatins), si tocava Dret natural agafava la “Historia del Pontificado” i em distreia comprovant com molts Sants Pares eren més a prop dels dimonis que dels àngels...)
La figureta fa menys d’una pam, representa una noieta molt jove vestida amb una túnica d´un color lilos clar. Els braços, creuats pel davant, sostenen un ram de roses grogues. La cara és rodoneta i dolça, com les de les felicitacions de Nadal del dibuixant Ferrandiz que un any vaig regalar als companys de col.legi, va ser l’any que era bo. Porta mitja meleneta a l´estil Mireille Mathieu on hi llueixen cinc roses grogues iguals que les del ram. No és lletja
Ara que la veig decapitada sobre la taula de l´escriptori penso que mai li he fet massa cas, mai l’he mirat ni he estat conscient de la seva existència. He tornat a posar-la a l’estanteria on era, he agafat el cap amb dos dits i he mirat aviam si s´aguantava sol, però no. Provisionalment he guardat el cap a la caixeta dels clips.
La senyora de la neteja, a l´hora de plegar , m’ha dit : - Tristany, tienes la estanteria de la librería mal puesta y se me ha caido la niña de las flores. Ha tancat la porta i ha marxat.
Demà aniré a comprar pegamento Imedio li enganxaré el cap i la posaré a una estanteria on li toqui el sol. A partir d’ara la tractaré millor.

dijous, de febrer 24, 2005

El general Blyton mai va ser un gran estratega.


Els generals Cotton i Blyton a Virginia.


El general va marcar amb una creu un punt sobre el mapa. Em va mirar als ulls i em va dir: -vostè, tinent Olivier, agafarà sis dels seus millors homes i es situarà en aquest punt del riu Potomac, davant la granja dels McGregor. He rebut informes molt fiables -va continuar- respecte als plans del general Cotton. Els sudistes pensen remontar el riu Potomac i atacar per sorpresa la nostra reraguarda acampada a Oldville. La seva missió, estimat Olivier, consisteix en detectar els moviments de l'avanguarda dels confederats i tan bon punt detecti l'avanç de les columnes enemigues fer-me arribar l'avís. Nosaltres, llavors, desplegarem les nostres tropes a banda i banda del riu i vorejant les montanyes anirem baixant fins l'altura dels homes d'en Cotton; els atacarem per ambdos flancs. Si Déu ens ajuda la victòria serà nostra, no li càpiga cap dubte!. En Cotton acabarà els seus dies collint cotó pels camps d'Alabama, que és el que li pertoca jejeje.
Abans de retirar-me, el general Blyton em va agafar pel braç i em va dir amb solemnitat: -benvolgut Olivier, com a bon fill de Boston que és, estic segur que fará honor a la fama de valents que honora als militars bostonians. La seva missió pot canviar el curs de la guerra. El sabré recompensar. És possible que el general Ulysses Grant afegeixi algun galó a la seva cassaca blava -va afegir amb un deix de misteri.
El general em va acomiadar amb copet a l'espatlla desitjant-me molta sort.
Sense perdre temps vaig formar una columna de set homes i vam iniciar el camí cap el punt del riu Potomac que duiem marcat al mapa.

El tinent Olivier i els seus homes a la riba del Potomac.

El paratge era erm i inhòspit. Per tot arreu matolls i llangardaixos. Alguns arbres trencaven la monotonia del paisatge. Un airet fresc de març feia rellinar els cavalls i els apressava en la seva marxa.
Arribats a la nostre posició vam decidir formar en bateria, el 19è de Cavalleria de Illinois, al que pertanyiem, tenia fama de disciplinat i formal. Tots junts en formació, ens van ensenyar,feiem més respecte i més por a l'enemic. I més bonic, pensava jo.
Catorze ulls fitaven l'horitzó, estàvem tensos i amatents, intentàvem percebre riu avall, qualsevol puntet, qualsevol moviment, qualsevol nuvolet de pols que insinués l'arribada imminent dels homes del general Cotton. Res.
De tant en tant algun conill, alguna llebre, alguna guineu...
A l'endemà tot igual: algun peixet fent bombolletes pel riu, uns pardals jugant per les bardisses, una formació d'ànecs....
Haviem acabat les provisions. Ho van pagar els llangardaixos.
Llangardaixos al fonoll o sense fonoll, al romaní o sense romaní o fent diverses proporcions d'aquestes herbes aromàtiques, a la llosa, a la brasa, al caliu....trist.
Ens havíem oblidat de la nostra missió, de tant en tant una ullada al fons de la vall i prou.
Al quart dia va aparèixer un nen a l'altre banda del riu, era un fill de la granja dels McGregor.
Ens va mirar, el va sorprendre, segurament, que estiguessim en formació, i ens va cridar: -Hello north borders ! i nosaltres vam respondre: - Hello south borders!.
A l'endemà el nen va aparèixer amb els seus germans, dos nens i dues nenes, i ens van cridar: -Hello north borders! i els vam respondre: -Hello south borders!.
Van ser la nostra distracció aquelles tres setmanes d'avorriment bíblic a la riba dels riu Potomac.
Amb els dies vam anar depurant l'estil, vam acabar aconseguint efectes polifònics molt remarcables.

A mitjants de la tercera setmana vam sentir, molt llunyans, el soroll de canons de tot calibre. La batalla havia començat. I nosaltres allà. In albis.
El dia que feia 21 va aparèixer una carreta de soldats de la Unió en retirada. -Tot està perdut -ens van dir -la derrota és inapelable, el general Cotton a atacat per la banda dels llacs i ha agafat per sorpresa al nostre Estat Major. Ens vam afegir a ells i vam anar cap a Missouri.

Anys més tard vaig retrobar al general Blyton a una residència per ex-combatents prop de Virginia. Compartia totes les hores del dia amb el general Cotton que també s'hi allotjava. Pel poble corria el rumor que s' entenien. Però jo no ho sé.

Civil war photos

dilluns, de febrer 21, 2005

Diari íntim de Rosemary Pippermint


Rosemary Pippermint

Dia 22 d'abril de 1946

Són dos quart de nou del vespre del dia 22 d’abril de 1946. Avui he fet la meva Primera Comunió. Avui no soparé. Abans de posar-me al llit vull escriure quatre ratlles explicant aquells records, emocions i imatges que ara volen pel meu cap com papallones a la recerca de la seva flor i que vull que quedin escrites per sempre en el meu diari personal
.
Recordo el dia que, sortint de visitar al reverend Darren Reid, la tieta Nelly em va fer asseure una estoneta a un banc de Bird’s Place. Va agafar la meva mà molsudeta i em va dir: - estimada Rosemary, en el jardí de la teva vida, el dia de la Primera Comunió n’és la rosa més bonica i poncellada. Jo procuraré que tot surti a la perfecció i que el convit es recordi com el més esplendorós que s’hagi vist mai en tot Ohio des dels temps del general Lee, que Déu el tingui en sa Glòria. Em va fer un petó al front, es va posar bé el viso, que li sobresortia dos dits de les faldilles, i vam seguir el camí cap a casa.
Els dies següents la tieta es va entregar a una activitat frenètica; llibres de rebosteria amunt i avall, experiments a la cuina, trucades als convidats, reunions preparatòries...tot indicava que de menjar no faríem curt.
Va arribar el dia de rebre el Sant Sacrament, la cerimònia a l’església dels Gloriosos Sants va ser esplèndida. L´esglèsia lluïa com mai curulla de lliris blancs, gardènies, anemones, gladiols, corones de llessamí...
El sermó llarg i extens del reverend va fer aflorar dels ullets blaus de la tieta Nelly alguna llágrimeta escadussera, a mi em va passar el mateix, però les meves llagrimetes eren d’aquelles que et cauen després de fer un badallet, ho reconec.
Al sortir de l’església ens va enganxar un bon xàfec. El cotxe del tiet Henry va tenir algun problema per travessar la riera de Waltrous, no va passar rés irreparable i l´incident va servir de tema de conversa a l’hora del convit. Tothom va riure molt, l’ Henry era graciós de mena.


El Chevrolet del tiet Henry encallat a la riera de Waltrous.

Quan vam arribar a casa un sol radiant iluminava les llargues taules parades al jardí. Eren totes cobertes amb estovalles blanques com la neu, les amigues de la tieta hi havien brodat infinitat de marietes amb fil negre i vermell i sobre cada marieta un cor també vermell ribetat amb negre. Oh, Déu meu!, era tot tan bonic.
La tieta Leonor, germana de la meva mare, va ser la primera en arribar. Duia un pudding a la brasilera que la tieta Nelly va dipositar curosament a la taula de les estovalles dels cors i les marietes vermelles.
A la porta del jardí feien cua tots els convidats carregats de pastissos i altres dolços i llepolies que la tieta Nelly els hi havia encarregat. Recordo els Forrest, els Johnson, els Hartwell, els Morgan, les germanes Lundeen, la senyora Müller, els nostres veïns Spencer, les cosines McGovern
La tieta Nelly anava anotant a la seva llibreteta tots els pastissos que anaven inundant les taules com si d’una onada ensucrada es tractés. Tinc aquí davant la llibreteta de la tieta, en copiaré un trocet : “ Tartaletes Bella Elena, Plum kakes, Tarta alsaciana, Sarah Suïssa, Pudding de castanyes, Coques montpensier, Marrons Mont-Blanc, Albercocs a la criolla, Bavaresa Manon, Pastissets a la Nelusco, Gelatina de codony, Carlota a la cardenal, Mousse de cafè, Tarta de cireres a l’Alsaciana, peres farcides, pomes a la Wilson, Duquesa de pomes, Tronc Arlequín, Flaons de crema, Pastís alemany, Pastís Locullus, Tarta Rosa Blanca,Escumós a la Quirinal, Gemes caramalades, Delicies de merenga, Carlota a la Virginia, Corona a la Damita, Tartaletes de maduixes, Macedònia de fruita amb gelatina, Bescuit Glacé, Tortell de crema, pastissets de melmelada, Carlota a la criolla, Prèssecs Bella Zuzette, Bavaresa de mandarina, Pastes Vieneses, Tartaletes Mimosa, Profiteroles de xocolata, Taronges comfitades, Copes Antonieta, Peres a la Mont-Cenis, Crema Florentina, Tòfones de nata, Delícies Rosa de Maig, Pastes Belgues....

Crec que les he provat totes. Tota la festa la tieta Nelly dient-me: Rosemary prova això, prova allò, una mossegadeta d´això,una mossegadeta d´allò, un trocet de tarta, no et perdis el pudding, una micona de tarta?....uf.
Tinc son, deixaré d’escriure i em posaré al llit, estic cansadeta i una mica tipa, bastant tipa.

Dia 23 d’abril de 1946

He vomitat tota la nit.

De com la meva Primera Comunió em va dur a la ruïna.

Foto de la Primera Comunió

Senyora Delegada del Comissionat de Reinserció de Menors:

Jo no volia, jo no volia matar mossèn Datzira; però el fet constatable és que les seves restes reposen al cementiri de Vilamaniscla, a l´ombra d´un taronger.
Jo no volia, jo no volia fer la Primera Comunió vestit amb hàbit blanc de monjo franciscà. Sóc agitanat i el color blanc em dona un cert aire de bandoler de Sierra Morena que no m´afavoreix gens, és que feia set fàstics Senyora Delegada!.
Jo no volía, jo no volía tampoc, vestir-me de mariner espanyol -no sóc espanyol- i no estava disposat a renunciar als meus principis.
Jo volía, Senyora Delegada, guarnir-me amb l´uniforme del Setè de Michigan que guardava ,curosament, a la calaixera baixa de la meva habitació.
Així que, el 23 de maig, dia dels fets, em vaig llevar d´hora, vaig enllustrar bé les botes de cabo Rusty de la meva propietat -semblaven miralls- i em vaig guarnir amb l'uniforme del Setè de Michigan...que tanta glòria va donar a la nació americana.

Abans de sortir de casa vaig prendre un revolver Colt de la colecció d´armes del meu tio-avi. Vaig creure que hi quedaría bé.
Vaig entrar a l´Esglèsia del Sant Esperit. Em sentía com si fos el General Custer. Feia molt goig jo, la veritat. Vaig enfilar el passadís central quan, de cop, va aparèixer mossèn Datzira pel centre del passadís, dirigint-se cap a mi amb cara absent i inexpressiva. Per fer una gràcia vaig apuntar al mossèn amb el Colt i vaig disparar. Jo no sabia que el revolver estigués carregat, pensava que era de fogueig.
Mossèn Datzira és va desplomar com un colom abatut per bala certera.

La gent va quedar molt sorpresa, horroritzada diría, fins i tot. Vaig notar com dotzenes d´ulls es clavaven damunt meu. Mai m´habia passat una cosa així, no sabia que dir; només em va sortir un filet de veu i vaig exclamar: alea jacta est (la suerte está echada).
Ara, des d´aquesta habitació del Centre de Menors "els Til.lers", on em trobo confinat, he decidit escriure les meves memòries. Vull deixar en clar per a la història la veritat d´aquells fets succeits un 23 de maig de infausta memòria.
Tristany de Pinós.

dimecres, de febrer 16, 2005


Dona de moral distreta, suposo. Posted by Hello

dijous, de febrer 10, 2005

La tieta Íngrid i el cumulunimbus traïdor.


Casa la tieta Ingrid, després la tempesta.


Vaig fer una ullada per la finestra del menjador, pel cantó que dona a la Serra de l’Ubach treien el cap uns cumulunimbus negres com el carbó i inflats com una merenga. Feien mala espina, algú prendrà mal, vaig pensar. Les tempestes de setembre són traïdores.
Del fons del passadís vaig sentir la veu de la tieta que em cridava: - Tristany, Tristany, m’hauries d’acompanyar a comprar un pot de Cola-cao, és tard i vol ploure.
La tieta Ingrid no podia viure sense el seu pot de Cola-cao, era la seva raò de viure i el combustible que feia funcionar aquell cos escanyolit. “ Doneu-me un pot de Cola-cao i mouré el món”, deia a qui la volia escoltar ( i a qui no la volia escoltar també).
La seva devoció pel Cola-cao era directament proporcional al seu odi visceral pel Nesquik....
( recordo encara, com si fos ahir, el dia que em va trucar el Lluís del Super de Ca la Montserrat de Matadepera: - Tristany, Tristany, vine depressa, la tieta Ingrid ha perdut l’oremus!.
Em vaig posar les sabates que corren (les de sola de goma).En deu minuts era davant el Super. Obro la porta. Dotzenes de pots de Nesquik s’escampaven pel terra rebentats, bonyegats, vilipendiats i vençuts. Com Joana d’Arc a la foguera, al bell mig de l’estropici, s’alçava la figura desafiant i menuda de la tieta Ingrid. – Qui gosi avançar una sola passa no viurà per explicar-ho- deia mentre amenaçava amb la punta del paraigües al bon jan del Lluís i a les dependentes del Super que s’ho miraven desde una distància prudencial.
Darrera la tieta, les estanteries del Cola-cao i les que abans havien encabit el Nesquik hi lluïen ara fileres de pots de Cola-cao meticulosament ordenats: un pot, un pam, un pot, un pam...
Amb l’ajut del municipal, que era germà d’en Lluís, vam convencer la tieta que deposés les armes i vam decidir amb el Lluís no remoure més la cosa. A la terra pau i al cel glòria ).

Punt exacte on vam trobar la tieta Ingrid.

Vam sortir, doncs, a comprar el pot. El cel era ja negre com la gola d’un llop. Esgarrifava.
Camí de tornada cap a casa sentiem trons llunyans. La tieta portava orgullosa el seu pot de cola-cao de 5 quilos com qui porta el trofeu d’un cap d'antílop caçat a l’Àfrica.
De cop un tro horrorós va fer tremolar el cel i la terra. Una cortina d’aïgua com mai s’havia vist ens va caure a sobre, era com si tot el Nil baixés del cel.
L’aïgua va començar a pujar. Jo hem vaig enfilar sobre una cabina dels cecs. De lluny veia la tieta Ingrid que s’allunyava Rambla avall surant sobre el seu pot de Cola-cao.
No en vam saber res més.
Al cap de dos dies, un vaixell de Salvament Marítim va detectar un puntet negre surant entre les ones a mig camí entre Barcelona i Eïvissa. Quan es van apropar van comprovar sorpresos que es tractava de una persona del genere femení, de entre uns 70 i 80 anys, abraçada a un pot de Cola-cao. Sí, era la tieta.
La notícia que la tieta era viva va ser molt celebrada a tota la ciutat.
Passat un mes, el Casal d’avis del Centre va organitzar un Cremat en homenatge a la tieta Ingrid. El moment més emotiu va ser quan un grup d’habaneres, acompanyat de tot el públic, va començar a cantar la bonica habanera que fa:


Quan jo tenia pocs anys
el pare em duia a la barca
i em deia: -Quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma.
Bufa, ventet de garbí,
vent en popa i mar bonança!
Anirem cap a llevant
fins a la illa d'Eïvissa.
Ai de l'amor!
. -Ai, fill meu, quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma,
que després ve un temporal
a l'hora més impensada.
Bufa, ventet de garbí...
La mar semblava un mirall;
la lluna plata semblava:
-Això serà el temporal
d'una nineta encantada.
Bufa, ventet de garbí...
L'arbre n'és un tros de pi,
la barca una post corcada;
els rems en són afegits,
que d'un pam no fan a l'aigua
Bufa, ventet de garbí...

dilluns, de febrer 07, 2005

ANTOLOGIA DE POESIA CATALANA


JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924)



. Posted by Hello

Res no és mesquí


Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí.
i tot ric com el vi i la galta colrada.
i l'onada del mar sempre riu.
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Mocador d'olor

Mocador d'olor
que la teva sina
acostava al cor:
com que et sap l'enyor
i et sap la pell fina
tremola d'amor.

Mocador d'olor
fragant tarongina,
com li bat el cor!
Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veieu sofrir.

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

Tornada

Cel i mar
cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
--qui deixava Castella no hi voldria tornar

el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent --rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
amb flam
i amb sang

un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc

mil sagetes al vent que clamen llibertat.
DIVISA

Fem l'escamot del qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers.

Si jo fos pescador

Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos pescador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol;


-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

Perquè has vingut...

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
--qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nomi el cantarà l'alosa

Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor:
la volia i l'he pres.

Nocturn per a acordió

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
--que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles

La casa que vull

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
niui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.