dilluns, de juny 28, 2010

"A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters." Cort de Barcelona, any 1283.


Imagineu-vos el cas d'una família que viu de lloguer en un pis pel que paga una renda mensual de 3.000 euros; qüantitat de totes totes abusiva i fora de mercat. Cada final de mes un veí truca la porta, arreplega el sou dels integrants de la família, s'embutxaca els 3.000 euros (i més) i deixa damunt la taula del menjador les escorrialles. La ignomínia fa temps que dura: des que uns veïns van rebentar la porta, van cremar els llibres i les coses de valor i, quan en tingueren prou, van canviar els noms de les coses. S'en van endur les escriptures de la casa i les van substituir per unes de falses a nom dels agressors. Qui si va oposar va ser mort. Els descendents, amb el pas del temps, atemorits i humiliats, van anar acceptant la seva condició de vençuts. Alguns familiars -algun gendre de mal record, com va ser el cas de José Antonio o l'Alejo- inclús van posar-se a sou dels ocupants per reprimir la seva pròpia família -no hi ha grup humà que no hagi tingut traïdors i llimacs. Periòdicament, algú sol.licita als nous amos una petita rebaixa del lloguer i també, si no els hi és molèstia, consideressin la possibilitat de fer alguna obra de manteniment, que la casa ja cau a trossos...res de res, ni cas: només l'insult i el menyspreu per resposta.

Doncs bé, aquest exemple que us he explicat, representa, fil per randa, la situació d'espoli i anoerrament nacional dels catalans. Vivim de lloguer a casa nostra, sense poder disposar de res i sotmesos a l'arbitarietat de forans. El seu "dret" no és el nostre "Dret", sinó un contracte de vassallatge que no hem de reconèixer.

Les nostres escriptures de propietat són les Constitucions Catalanes. La seva Constitució no es altra cosa que el certificat del lladrocini. L'anul.lació i substitució de les Constitucions i Drets dels catalans per part dels ocupants -mitjançant els Decrets de Nova Planta (17149- no s'ajusta al dret sobirà i legítim de Catalunya, sinó que és una violació de la legitimitat perpetrada per la força de les armes. A sang i foc

Els Decrets de Nova Planta deroguen de fet, que no de dret, les Constitucions de Catalunya de forma il·legal ja que segons les pròpies constitucions, com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials:

"...Statuim i ordenem que les Constitucions de Cathalunya, Capitols, y Actes de Corts no pugan esser revocades, alterades, ni suspeses, sino en Corts Generals i si lo contrari sia fet no tinga ninguna força ni valor" (lib. 1.tit.17.const.19.pag.52. Felip II. Cort de Barcelona del 1599)

Molt abans, s'havia deixat escrit:

"A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters." Cort de Barcelona, any 1283.

Per tot això que hem exposat, i en la contingència actual de vulneració de tots els nostres drets, per part del Tribunal Constitucional espanyol, cal deixar ben clar que aquest tribunal és il.legal i l.legitim i per tant el Principat de Catalunya no li deu acatament ni observança.

Davant lleis foranes il.legitimes, reivindiquem les emanades de la sobirania catalana.

«Mireu vostres furs i constitucions, vostres llibertats i vostres privilegis i vos tindreu per els pobles mes lliures de la terra.» Pere III el Cerimoniós. Corts de Montsó,Corts de 13



Lectures recomanades:
Opuscle polític editat a Barcelona el 1713, a finals de la Guerra de Successió. En un moment en què els catalans havien quedat abandonats pels aliats, "El Despertador de Catalunya" volia combatre el desànim i la propaganda borbònica, justificant les raons d'aquella resistència contra Felip V.

diumenge, de juny 06, 2010

Corpus 2005 o de com vaig estar a punt d'anar a combregar

La processó passant just davant casa meva (amb la catifa no hi tinc res a veure, es cosa dels veïns del tercer)

Diumenge, 8 del vespre. Jo era a casa, avorrit; pensant en què estava pensant i pensant perquè estava pensant en què estava pensant...

De cop he sentit música coral al carrer, " panis Angelicus fit panis hominum; Dat panis coelicus figuris terminum. O res mirabilis! Manducat Dominum...". He pensat: caram, avui fan música bona a la Plaça Vella!. M'he posat els mocassins marró fosc de pell girada (toc britànic). He baixat al carrer. Ni una ànima. Si tingués por, si fos poruc de mena, hauria tingut por.

La música que sentia sortia d'altaveus penjats als balcons. M'he sorprès. La coral ha callat i, tot seguit, s'ha sentit la veu del bisbe dient missa. He arribat a la Plaça Vella i he tombat cap a l'esquerra. A la porta de la catedral hi havia un grupet de persones. Un homenet, pressumptament mudat amb americana blau PP (o sigui lletja), m´ha donat un imprès on es podia llegir:"A les 8 del vespre.Missa solemne per Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa, seguida de processó amb el Santíssim Sagrament".
He entrat. Hi havia algunes amigues de la meva mare, del sector de les tenyides. També he localitzat algún ex-company de col.legi. M'he situat dempeus al final de l'Esglèsia, al costat la porta de sortida, i he posat cara de fer-me l'interessant, per si em mirava algú.

A l'hora de combregar m'ha vingut el següent pensament: i si em poso a la fila i combrego?, no recordo gens la darrera vegada que vaig combregar...

Un cop era a la cua, he recapacitat i m'he dit:

"escolta Quico, que tu vas ser promotor del boicot a la missa de l'escola, que vas ser fundador de la L.A.O ( Liga anti-Opus), que no pares d´escriure a Forums d'internet deixant com un drap brut la Conferencia Episcopal Española, la COPE, el Duran-Lleida i tot allò que faci olor a naftalina...aviam si mentre combregues, cau un llamp del cel i et deixa ben fregit!. Però no, no crec que passi".

He avançat unes passes i de cop he recordat que quan jo tenia 8 anys i anava a l'Escola Pia, la senyoreta Cardona ens havia explicat, a classe de religió, la següent història real:

" Ocurrió en un pueblo del sur de Italia. Un cura que estaba oficiando misa, en el momento de tomar la Sagrada Forma, fué tentado por el diablo y por un momento dudó que la Sagrada Forma contuviera el cuerpo de Cristo. Dios, entonces, quisó darle una lección y cuando el cura introdujo la Sagrada Forma en su boca, esta se transformó en un trozo de carne cruda, como si fuera un bistec crudo, lo entendeis niños?".

He girat cua, he deixat la filera i, tot xino-xano, he anat a fer un cafè al bar que vaig sempre.



Foto oficial de la meva primera comunió. El vestit era un hàbit blanc de franciscà.

Història del miracle de la Sagrada Forma convertida en carn
explicat pel Padre Jorge Loring S.I


Lanciano está en la costa del mar Adriático, en Italia. En el siglo VIII, estando un sacerdote celebrando la santa misa, después de la consagración, le asalta una tentación sobre la presencia real de Cristo en el Santísimo Sacramento. En aquel instante la Sagrada Forma se convirtió en un pedazo de carne. Asustado, atónito y emocionado se lo dice a los asistentes que suben al altar para observar lo ocurrido. La noticia se difunde por toda la ciudad.
El hecho está registrado cuidadosamente en un pergamino manuscrito de aquel tiempo, que posiblemente es el documento original en el que se describe y certifica el milagro. Por lo tanto puede ser el relato oficial de los hechos.
Este trozo de carne que tiene 5x6 cms. se conserva hasta hoy. Han pasado 1200 años.
Esta carne ha sido analizada en 1970 por los profesores de la Universidad de Siena Dr.Linoli, Profesor Universitario de Anatomía e Histología Patológica, y Médico-Jefe de los Hospitales Unidos de Arezzo, y por el Dr. Bertelli, Profesor de Anatomía Humana en la Universidad de Siena. Se trata de carne humana viva, tejido muscular fibroso, con un lóbulo de tejido adiposo y vasos sanguíneos. No aparece rastro alguno de las sustancias químicas utilizadas para la conservación de cadáveres El análisis cromatográfico de la sangre confirma que es sangre humana del grupo AB, el mismo grupo de la sangre de la Sábana Santa y del Sudario de Oviedo. Es verdaderamente admirable que las proteínas de una sangre tan antigua produzcan una curva electroforética mostrando el perfil propio del suero fresco.
Los análisis se realizaron con absoluto rigor científico, documentado con una serie de fotografías microscópicas.
Este milagro ha sido confirmado en 1976 por la Comisión Médica de la Organización Mundial de la Salud definiéndolo como un caso único en la Historia de la Medicina.
El informe científico de los profesores Linoli y Bertelli ha sido publicado por Bruno Sammaciccia en su libro «El milagro eucarístico de Lanciano», cuyo texto original italiano ha sido traducido al inglés, alemán, francés y español.
El informe científico de los Doctores Linoli y Bertelli, finalizado el 4 de Marzo de 1971, termina con estas palabras: «En base a lo anterior es posible afirmar, sin temor a contradicción, el origen humano de la carne y la sangre del milagro eucarístico de Lanciano».
Y nosotros terminamos diciendo: «El Señor ha querido dejarnos pruebas visibles y patentes de su Presencia Real en las especies sacramentales para confirmar nuestra fe en la Eucaristía y aumentar nuestra devoción al Santísimo Sacramento del Altar».



The Bachelors - Hello Dolly (1966)



dimarts, de juny 01, 2010

La tortura animal a Alhaurín el Grande, segons un "nazi excluyente del condado de Cataluña"


Mitjançant la Susanna Llena m'assabento d'un cas de brutal maltractament animal perpetrat a les "fiestas" de Alhaurín el Grande: la gent jove del poble gaudeix de la "fiesta" agredint un becerro, fins dur-lo a la mort. Cops de puny, cosses, fuetades, cops de pal cauen sobre l'indefens animal fins que, sense ja ni força per aguantar-se dret, s'aclofa. Ni això atura els energumens que continuen massacrant l'animal. No cal donar més detalls, només aclarir que si això és la seva Fiesta Nacional, la seva nació no és la meva.


Per curiositat he buscat informació d'aquest poble malagueny. A la recorrent Wiquipèdia trobo que la població passa dels vint-mil habitants i que els patrons són Sant Sebastià i Sant Antón, em sembla la mar de bé. El que realment m'impacta és el grandiloqüent i imperial escut oficial de Alhaurín. És aquest:



Descripció segons webmalaga:
"Escudo de la ciudad de Alhaurín el Grande (Málaga): tiene por escudo de armas el de Castilla y León, sobre el pecho de un águila imperial bicéfala, con corona estilo caballero español, el Toisón de Oro y la Flor de Lis de los Borbones entre los cuatro cuarteles".

Doncs bé, aquest escut imperial m'ha impactat. M'ha fet venir a la memòria antigues discussions al bloc d'aquell pedant ultra-nacionalista espanyol anomenat Antonio Pérez Henares. Un dels temes recorrents era que l'escut de Catalunya no podia portar corona perquè no era un regne, sinó un comtat. "El condado de Catalunya - segons ells- conquistado por el rey de Aragón". De res servia explicar-els-hi que Ramiro el monje havia fet donació dels seus teritoris al comte de Barcelona, posant en el mateix paquet la seva filla d'un any. Que en aquells moments el regne d'Aragó només consistia en l'actual provincia d'Osca ja que la resta estava ocupada per rei de Castella i pels moros; Aragó corria greu perill de desaparèixer.

Llavors sortia allò de que la bandera quadribarrada era aragonesa i que els nacionalistes catalans l'havien robat el segle XIX. Tampoc servia de res adjuntar-els-hi documentació irrefutable demostrant que la bandera aragonesa era una altra:


El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).
A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons" [12]. A la versió catalana d'aquesta crònica, que Pere terç envià al monestir de Ripoll perquè la guardessin, una miniatura representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany. L'autor va projectar l'emblema del llinatge al pare i fundador de la dinastia.
A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals que ara són les armes reials"[13]
El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.
El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)[14] i de la comtessa Ermessenda.
El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."
La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."
Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."[9]
El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."
La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).
***

Llavors seguien amb el tema de la llengua; que si era un dialecte del castellà o, fins i tot, del valencià, que si era un invent de Pompeu Fabra etc, etc

Al final, davant la manca d'arguments, la seva reacció era l'insult, del tipus: "nazi excluyente del condado de Catalunya, perteneciente al reino de Aragón"

Y és que el que pretén el nacionalisme espanyol no és argumentar, sinó assimilar i sotmetre. Per això necessita deixar-nos sense història, bandera, llengua i símbols. Deixar-nos sense identitat. Manllevar-nos l'auto-estima fins dur-nos a la condició sotmesa del vassall, de l'esclau.

Per això trobo frapant que la nació catalana no pugui tenir el seu escut cenyit per una corona, mentre el de la pintoresca vila tortura-vedells d'Alcahuín el Grande, ostenta àliga imperial bicèfala, Flor de lis, Toisó d'or i corona, entre d'altres galindaines. No et fot?.

Com diu l'Alfons Godall, futur vice-president del Barça: NEMBÉ !