A l'arribar a casa es va treure la roba

Il.lustració cedida per l'Anna Sender

Feia temps que volia deixar la feina, però mira, per una cosa o altre, ho anava ajornant...
No és que no li agradés treballar a la floristeria, no era això. Tampoc es podia queixar gens ni mica del tracte que li dispensava la mestressa; més aviat era que, de tant en tant, li donava la trista sensació que s'estava marcint entre roses i lilàs. Una mena de lànguid esfullament.

La nit abans, mentre preparava el sopar, va sintonitzar la ràdio, potser per no sentir-se tan sola. L'hi encantava un programa dedicat a la música francesa.
El locutor va anunciar un tema de Léo Ferré, "Avec le temps". Quan la Laura ho va sentir va deixar de batre els ous per fer la truita de carbassó; es va asseure a la butaca, va cloure els ulls...uff, aquesta cançó sempre la deixava "touché".

"Avec le temps, va, tout s'en va
On oublie le visage et l'on oublie la voix
Le coeur, quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
Chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien

Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va..."

L'endemà, a la feina, va notar que la mestressa arrossegava una expressió estranya, com de tristesa. No era enuig, ni ràbia i ella, pel que n'era conscient, no recordava haver fet res malament.. A l'hora de plegar la senyora Rosa la va cridar al despatx:

-Laureta. no sé com dir-t'ho. Se'm fa difícil...ja saps que per mi has estat com una filla. Les coses no van bé, Laura. Tanquem la floristeria.

-No pateixi senyora Rosa, ho entenc- va dir la Laura, per dir alguna cosa.

De camí de tornada cap a casa va pensar com eren de rares les coses; ella que no trobava la manera de deixar la feina...i ara era la feina que l'havia deixat.

A l'arribar a casa es va treure la roba. Setembre arrossegava les darreres calorades. Es va asseure a la butaca i va agafar la caixeta amb la col.lecció de petxines. Tot remenant va ensopegar amb una bosseta on hi havia una petxina blanca, molt blanca, amb un cantó escrostonat. De dins la bosseta en va treure un paperet on hi posava: "Port de la Selva, estiu del 1989". Uff, ja feia vint anys d'això, ella en tenia 17, només 17, llavors.

Es va estirar amb la vista fixada en el paperet i va recordar el bru italianet que li havia robat el cor. Havien estat pocs dies; però els dies més intensos de la seva vida. Una tarda, (la tarda abans que , de sobte, la fessin tornar a Barcelona per començar a treballar a la floristeria), passejant per la platja, ell havia recollit de la sorra una petxina blanca i li havia dit: "al meu poble, a Sardenya, les petxines són com aquesta, però ribetades de blau, d'un blau intens"..

La Laura es va aixecar de la butaca, va buscar el mòbil i va marcar el número de l'agència de viatges de la Mercè...
- Mercè?, sóc la Laura. Necessito un bitllet d'avió a Cagliari.
- Cagliari, dius?. Què s'et ha perdut a Cagliari, nena?.
- Res, res...petxines, només petxines,petxines ribetades de blau...

Quan el Paco em va deixar va ser un trasbals...

No ens enganyem, jo no era lletja.
Com us ho explicaré?...el meu culet -com pometes joganeres desafiant l'aire- era molt celebrat pel gremi de paletes i manobres del barri. Dels meus pits també n´estava molt contenta, semblaven càntirs de Breda de tamany mitjà: rodonets, ben posadets i amb un aire altiu que els feia ben ufanosos. La meva boqueta era com una maduixeta i amb els ulls de mel em feien certament bufona i, quan m'esmerçava en el maquillatge, semblava no tant sols la "ben plantada" sino també la "ben pintada"(això era una broma que pensava jo mateixa i que em feia riure, una mica). Un homenatge als ideals de bellesa noucentista d'Eugeni d'Ors, era.
Per això em va sobtar tant que el Paco em deixés. A més a més ell, amb el temps, s'havia convertit en un cigronet i totes sabem que l´atracció pels cigronets és una forma de sexualitat encara per descobrir...però va aparèixer aquella puta: la Vanessa, la mosca morta fastigosa!, la llardosa indecent!,la germana bessona de l'Ana Botella!. Molt numeraria de l'Opus, molt picapits, però mira, me'l va prendre.
Va ser un trasbals. Jo em volia morir. Els primers dies m'asseia al sofà i m'hi anava enfonsant,
enfonsant, enfonsant, fins que els ulls arribaven a l'alçada dels botonets del coixí, llavors em redreçava , feia un sospir i em deia: " Adelaida, la cosa no pot seguir així !"...i plorava una miqueta i posava la tele i menjava una bosseta de ganxitos dels que guardava al buffet.

.

Les amigues van respondre molt bé. "Todas a una como Fuenteovejuna" que deia la Laia. Van aprofitar que estava en hores baixes per organitzar-me la vida. La primera fase va ser apuntar-me a tots els cursets que els hi va passar pel cap: un de patchwork al Centre Cívic, un de cuina rápida a un club de l'Opus, un altre sobre la flora i la fauna del Delta del Llobregat, també a un curset de bridge i a unes xerrades que es deien: "Sé tu misma, descubre tu fuerza interior" que impartia una "doctora" argentina, una tal Yvonne Garcia-Zabaleta de los Rios, una pesada de collons!. Va ser una bogeria, era com fer una carrera que no tenia nom.
Vam quedar a berenar al Mauri amb les amigues i els hi vaig dir ben clar: "nenes, que jo sóc una separada no una tonta !". I es van acabar els cursets.

Després va venir la fase d'organitzar sopars per presentar-me xicots. Les amigues es devien pensar que passava gana i només em presentaven allò que en diuen: "un bon partit", però jo sóc una dona i volia un home, no un compte corrent... o és que algú ha vist alguna dona morrejant-se amb una llibreta de la Caixa de Pensions o fent l´amor amb una Visa Oro???. Oi que no???.

El següent berenar els hi vaig dir: "nenes, que jo sóc una separada no una indigent!". I em van començar a presentar intel.lectuals.
I au!, com que era una dona es suposava que era sensible i com ells s'havien de fer els intel.lectuals... doncs vinga anar al teatre, i es que a mi el teatre m'avorreix, i ara us escandalitzareu, però gairebé em distreu més veure el Tour de France per la tele que no pas Lope de Vega, no hi puc fer més.
Em van omplir de llibres per llegir. No us podeu imaginar pas el pesat que és l'Ulysses de Joyce!!!...del Juan Benet ja ni en parlo, perquè diria coses gruixudes...
Jo somiava en trobar un explorador que em portés a passejar pel Nil, volia ser com la Katherine Hepburn a "La reina de Africa". També somiava en anar a posar trampes per castors a algun riu de nord-amèrica, cavalcar per valls i muntanyes acompanyada d´un mascle d´aquells que van vestits amb jaquetes de pell amb serrells com les que portava el general Custer. Si m´apureu podria passar amb un bomber de la Generalitat... però no, aquella nit em trobava asseguda amb l'Hipòlit a una butaca veient el Paco Moran.
De tornada a casa em va venir com un rampell i vaig llençar una coça enlaire, la sabateta em va sortir disparada cap amunt fins que va anar a caure al balcó d'un segon pis. Vaig sentir una riallada i va aparèixer la cara d´un negre amb uns ulls immensos i unes dents blanques que il.luminaven el carrer de maco que era el seu somriure. - què fas noia?- em va dir-, puja i et dono la sabateta, no tinguis por-... i vaig pujar.
Es deia Samuel i era del Sudán, de la tribu dels nubes. Feia de dietista i treballava a un gimnàs de monitor.

.

Fa una setmana que vivim junts. Mai he estat tant feliç. Si sabéssiu la sort que he tingut de que la puta de la Vanessa s´endugués el Paco, el cigronet!.

Demà dijous aniré amb les amigues a berenar al Mauri i els hi presentaré el Samuel, estic segura que em criticaran a l´esquena...però també estic segura que a la nit totes somiaran en el Samuel...i em sap greu, perquè són bones noies.

Enllaços sobre el poble Nuba del Sudan.


The Nuba Mountains
Line Riefenstahl
Los Nuba
Progetti Nuba
Nuba People of Suda

Pel.licules recomanades per :


Jordi-Itaca2000
Isnel
Aurembiaix

...la leni riefenstahl tenia moltes coses, però de tonta, ni un pèl :)- Elisenda

Marta, la nena del peixet vermell penjat d'un cordill.

Il.lustració cedida per l'Anna Sender

Hi ha moments a la vida de tota nena que, vulgues que no, una necessita estar sola. Retrobar-se amb ella mateixa. Cercar, dins la migradesa del seu bagatge vital, aquelles eines i mecanismes que la poden ajudar a comprendre certs successos que, quan es tenen pocs anys, esdevenen inexplicables.

La Marta, doncs, va sortir de casa amb el seu peixet vermell lligat d'un cordill; va enfilar carrer amunt fins arribar al parc, es va asseure en un banc de fusta verda i es va posar a pensar i pensar i pensar :

"Les coses ara hi són, ara no hi són. Avui les veus i demà no. Un dia les tens i l'altre ja no...Amb el canari ja ens va passar...i també amb l'àvia, Però mira, m'ho van explicar i ho vaig entendre, sense problemes. Ara bé, quan m'he llevat ELLA encara era a la cuina ben tranquil.la...i ara no hi és".

Mentre m'he vestit, m'he pentinat i he preparat els llibres per anar a l'escola, no he notat res estrany.
A casa ja no hi havia ningú. L'Oriol, el pare i la mare feia estona que eren fora. He entrat a la cuina i no, no, no...no hi era.

No sé, per moltes voltes i voltes que hi doni, per molt que m'hi escarrassi, no hi trobo resposta ni explicació...on és la magdalena del meu esmorzar?.

"No busquis en les preguntes, fes que les preguntes et trobin a tu". Q.V

El general Blyton mai va ser un gran estratega.

*Els generals Cotton i Blyton a Virginia.*

El general va marcar amb una creu un punt del mapa; em va mirar als ulls i va dir: -vostè, tinent Olivier, agafarà sis dels seus millors homes i es situará en aquest punt del riu Potomac, davant la granja dels McGregor, concretament. He rebut informes, molt fiables, -va continuar- referents als plans del general Cotton. Els sudistes pensen remontar el riu Potomac i atacar, per sorpresa, la nostra reraguarda acampada a Oldville. La seva missió, estimat Olivier, consisteix en detectar els moviments de dels confederats i tan bon punt detecti l'avanç de les columnes enemigues fer-me arribar l'avís. Nosaltres, llavors, desplegarem les tropes a banda i banda del riu i vorejant les muntanyes anirem baixant fins l'altura dels homes d'en Cotton; els atacarem per ambdos flancs. Si Déu ens ajuda la victòria serà nostra, no li càpiga cap dubte!. En Cotton acabará els seus dies collint cotò pels camps d'Alabama, que és el que li pertoca jejeje.

Abans de retirar-me, el general Blyton em va agafar pel braç i em va dir amb solemnitat: -benvolgut Olivier, com a bon fill de Boston que és, estic segur que fará honor a la fama de valents que honora als militars bostonians. La seva missió pot canviar el curs de la guerra. El sabré recompensar. És possible que el general Ulysses Grant afegeixi algun galó a la seva cassaca blava -va afegir amb un deix de misteri.

El general em va acomiadar amb copet a l'espatlla desitjant-me molta sort.

Sense perdre temps vaig formar una columna de set homes i vam iniciar el camí cap el punt del riu Potomac que duiem marcat al mapa.

*El tinent Olivier i els seus homes a la riba del Potomac.*

El paratge era erm, inhòspit. Arreu matolls, fustots i llangardaixos. Alguns arbres trencaven la monotonia del paisatge. Un airet fresc de març feia rellinar els cavalls i els apressava la seva marxa.

Arribats a la nostre posició vam decidir formar en bateria. El 19è de Cavalleria de Illinois, al que pertanyiem, tenia fama de disciplinat i formal. Tots junts en formació, ens van ensenyar,feiem més respecte i més por a l'enemic. I més bonic, pensava jo.

Catorze ulls fitaven l'horitzó, estavem tensos i amatents, intentavem percebre riu avall, qualsevol puntet, qualsevol moviment, qualsevol nuvolet de pols que insinués l'arribada inminent dels homes del general Cotton. Res.

De tant en tant algun conill, alguna llebre, alguna guineu...

A l'endemà tot igual: algun peixet fent bombolletes pel riu, uns pardals jugant per les bardisses, una formació d'ànecs....

Haviem acabat les provisions. Ho van pagar els llangardaixos.

Llangardaixos al fonoll o sense fonoll, al romaní o sense romaní o fents diverses proporcions d'aquestes herbes aromàtiques, a la llosa, a la brasa, al caliu....trist.

Ens haviem oblidat de la nostra missió, de tant en tant una ullada al fons de la vall i prou.

Al quart dia va aparèixer un nen a l'altre banda del riu, era un fill de la granja dels McGregor.

Ens va mirar, el va sorprendre, segurament, que estiguessim en formació, i ens va cridar: -Hello north borders ! i nosaltres vam respondre: - Hello south borders!.

A l'endemà el nen va aparèixer amb els seus germans, dos nens i dues nenes, i ens van cridar: -Hello north borders! i els vam respondre: -Hello south borders!.

Van ser la nostra distracció aquelles tres setmanes d'avorriment bíblic a la riba dels Potomac.

Amb els dies vam anar depurant l'estil, vam acabar aconseguint efectes polifònics molt remarcables.

A finals de la tercera setmana vam sentir, molt llunyans, el soroll de canons de tot calibre. La batalla habia començat. I nosaltres allà. In albis.

El dia que feia 21 va aparèixer una carreta de soldats de la Unió en retirada. -Tot está perdut -ens van dir -la derrota és inapelable, el general Cotton a atacat per la banda dels llacs i ha agafat per sorpresa el nostre Estat Major. Ens vam afegir a ells i vam anar cap a Missouri.

Anys més tard vaig retrobar al general Blyton a una residència per ex-combatents, prop de Virginia. Compartia totes les hores del dia amb el general Cotton que també s'hi allotjava. Pel poble corria el rumor que s' entenien. Però jo no ho sé.

Diari íntim de Rosemary Pippermint. La primera comunió.

Rosemary Pippermint

Són dos quart de nou del vespre del dia 22 d’abril de 1946. Avui he fet la meva Primera Comunió. Avui no soparé. Abans de posar-me al llit vull escriure quatre ratlles explicant aquells records, emocions i imatges que ara volen pel meu cap com papallones a la recerca de la seva flor Vull, doncs, deixar-ho escrit en el diari personal i així -com la neu dels grans cims- el seu record perdurà per sempre, si aquesta és la voluntat de Déu.

.
Recordo el dia que, sortint de visitar al reverend Darren Reid, la tieta Nelly em va fer asseure una estoneta a un banc de Bird’s Place. Va agafar la meva mà molsudeta i em va dir: - estimada Rosemary, en el jardí de la teva vida, el dia de la Primera Comunió n’és la rosa més bonica i poncellada. Jo procuraré que tot surti a la perfecció i que el convit es recordi com el més esplendorós que s’hagi vist mai en tot Ohio des dels temps del general Lee, que Déu el tingui en sa Glòria. Em va fer un petó al front, es va posar bé el viso, que li sobresortia dos dits de les faldilles, i vam seguir el camí cap a casa.
Els dies següents la tieta es va entregar a una activitat frenètica; llibres de rebosteria amunt i avall, experiments a la cuina, trucades als convidats, reunions preparatòries...tot indicava que de menjar no faríem curt.
Va arribar el dia de rebre el Sant Sacrament, la cerimònia a l’església dels Gloriosos Sants va ser esplèndida. L´esglèsia lluïa com mai curulla de lliris blancs, gardènies, anemones, gladiols, corones de llessamí...
El sermó llarg i extens del reverend va fer aflorar dels ullets blaus de la tieta Nelly alguna llágrimeta escadussera, a mi em va passar el mateix, però les meves llagrimetes eren d’aquelles que et cauen després de fer un badallet, ho reconec.
Al sortir de l’església ens va enganxar un bon xàfec. El cotxe del tiet Henry va tenir algun problema per travessar la riera de Waltrous, no va passar rés irreparable i l´incident va servir de tema de conversa a l’hora del convit. Tothom va riure molt, l’ Henry era graciós de mena.

El Chevrolet del tiet Henry encallat a la riera de Waltrous.

Quan vam arribar a casa un sol radiant iluminava les llargues taules parades al jardí. Eren totes cobertes amb estovalles blanques com la neu, les amigues de la tieta hi havien brodat infinitat de marietes amb fil negre i vermell i sobre cada marieta un cor també vermell ribetat amb negre. Oh, Déu meu!, era tot tan bonic.
La tieta Leonor, germana de la meva mare, va ser la primera en arribar. Duia un pudding a la brasilera que la tieta Nelly va dipositar curosament a la taula de les estovalles dels cors i les marietes vermelles.
A la porta del jardí feien cua tots els convidats carregats de pastissos i altres dolços i llepolies que la tieta Nelly els hi havia encarregat. Recordo els Forrest, els Johnson, els Hartwell, els Morgan, les germanes Lundeen, la senyora Müller, els nostres veïns Spencer, les cosines McGovern…
La tieta Nelly anava anotant a la seva llibreteta tots els pastissos que anaven inundant les taules com si d’una onada ensucrada es tractés. Tinc aquí davant la llibreteta de la tieta, en copiaré un trocet : “ Tartaletes Bella Elena, Plum kakes, Tarta alsaciana, Sarah Suïssa, Pudding de castanyes, Coques montpensier, Marrons Mont-Blanc, Albercocs a la criolla, Bavaresa Manon, Pastissets a la Nelusco, Gelatina de codony, Carlota a la cardenal, Mousse de cafè, Tarta de cireres a l’Alsaciana, peres farcides, pomes a la Wilson, Duquesa de pomes, Tronc Arlequín, Flaons de crema, Pastís alemany, Pastís Locullus, Tarta Rosa Blanca,Escumós a la Quirinal, Gemes caramalades, Delicies de merenga, Carlota a la Virginia, Corona a la Damita, Tartaletes de maduixes, Macedònia de fruita amb gelatina, Bescuit Glacé, Tortell de crema, pastissets de melmelada, Carlota a la criolla, Prèssecs Bella Zuzette, Bavaresa de mandarina, Pastes Vieneses, Tartaletes Mimosa, Profiteroles de xocolata, Taronges comfitades, Copes Antonieta, Peres a la Mont-Cenis, Crema Florentina, Tòfones de nata, Delícies Rosa de Maig, Pastes Belgues....

Crec que les he provat totes. Tota la festa la tieta Nelly dient-me: Rosemary prova això, prova allò, una mossegadeta d´això,una mossegadeta d´allò, un trocet de tarta, no et perdis el pudding, una micona de tarta?....uf.
Tinc son, deixaré d’escriure i em posaré al llit, estic cansadeta i una mica tipa, bastant tipa.

Dia 23 d’abril de 1946

He vomitat tota la nit.

Sobre una història d'amor que va passar a Minnesota...

Es va ficar els dits a la pitrera i en va extreure un trocet de cogombre caigut, estrepitosament, de l'hamburguesa gegant que estava crospint.

La Nancy, perquè amagar-ho, era bastant porqueta menjant. Porquejava.
En Darren Reid volia complaure la seva xicota. Sabia que la millor manera d'aconseguir-ho era convidant-la a unes suculentes hamburgueses a la Bolera de Marine on Saint Croix. La Nancy, amb aquella peculiar veu d'espinguet, que la feia tan enervant, acostumava a sentenciar: "el millor que té l'estat de Minnesota no són els seus mil llacs, sinó les monumentals hamburgueses de la bolera de Marine, el nostre dolç i acollidor poble"

Aquell dissabte feia just sis mesos que sortien. Ell era feliç, no perquè la seva estimada fos gaire espavilada, ni perquè la seva conversa tingués el mínim interès; més aviat creia que la Nancy tenia el cervell en excedència...en cas que en tingués.

Però mira, la carn és dèbil i el desig de presumir de xicota de vegades passa damunt altres consideracions.

El cas és que van coincidir en un picnic organitzat per celebrar la inaguració de la casa d'un amic comú: en Peter Dukakis. En Peter el va avisar: "vigila amb aquella del vestit vermell, aquella que sembla la Betty Boop; és l'escalfa-braguetes més important dels Estats Units, no sé, no sé...però crec que li agradaràs...ah!, es diu Nancy, Nancy O'Hara". L'endemà eren novios.

Quan la Nancy va enllestir el tema del cogombre caigut dins la pitrera, va obrir la bossa de mà i en va treure el pintallavis i l'ampolleta de parfum " Plaisir d'amour" de la casa Elizabeth Arden. Quan va acabar d'empolainar-se, va guardar els estris i es va aixecar per marxar.
-On vas ara?- li va dir en Darren, sorprès per aquesta marxa inesperada.
-Ah!, Darren, no t'ho he dit?- va contestar la Nancy, sense inmutar-se-,aquest cap de setmana no ens veurem. En Samuel, l'amo de la bolera, m´ha convidat a passar uns dies a la cabana del llac Chippewa...s'ha comprat un Pontiac nou, un descapotable...i vol que l'estrenem junts. Gràcies pel berenar.

En Darren va quedar glaçat. Primer glaçat, després sofocat. Una mena d'escalfor tèrbola, com de febrada griposa, el va fer suar fins que els pantalons li van quedar enganxats a l'skay vermell del seient de la bolera. Es va aixecar com estabornit i va marxar cap a casa.

Si la Nancy l'havia deixat per un macarra amb Pontiac ell no es deixaria vèncer; es va conjurar a no parar d'estalviar fins que li arribessin els diners per comprar un Chevrolet Bel Air vermell. Ah!, com li agradaria veure la cara que posaria la Nancy quan el veiés passar davant la bolera amb el seu flamant Chevrolet!. La venjança és un plat que es serveix fred, va pensar.

Res de dones! -de moment-, ja l´havien humiliat prou!. Ara: treballar i estalviar, treballar i estalviar, treballar i estalviar....
A part de la feina habitual de repartidor d'ous de la granja de la senyora Simpson, va fer-se càrrec de la preparació física i la coreografia de les animadores de l'equip de hockey gel de Marine on Saint Croix i els dies de partit, a més a més, s'en cuidava de vendre les entrades i de recollir els coixinets del pavelló un cop acabat el partit.
Portava sis mesos amb aquest desquiciat ritme de treball, va fer comptes, i va veure que els seus estalvis eren ben minsos...trigaria, aproximadament, uns quinze anys i tres mesos en reunir l'import del Chevrolet Bel Air. Calia trobar noves fons d´ingressos!.
Va pensar en anar a veure al Gary, un conegut que es dedicava a negocis d'importació.
"Escolta Gary - va dir, quan es va asseure al despatx de l'importador-, saps aquella feina que em vas proposar?, doncs l'accepto!".
Va ser un any de viatges setmanals a la frontera amb Canada portant objectes robats i material de contraban. En un d'aquests viatges, parlant amb un camioner, es va assabentar que la Nancy havia marxat a viure a San Francisco. Ja no li importava, només pensava en el Chevrolet, era una obsessió malaltissa!. El 29 de setembre de 1956 va reunir l'últim centau. Objectiu acomplert!.

Amb un feix de dollars a la butxaca es va dirigir al concessionari de cotxes més conegut de Minneapolis. El dia abans havia trucat que li tinguessin preparat l'auto. "Cap problema, si porta els diners, cap problema", li va dir el cap de vendes, amb un xic de impertinència.

Va pujar al Chevrolet Bel Air, va posar la clau de contacte i va arrencar en direcció a l'autovia que el duria a Marine on Saint Croix.
El soroll del motor del cotxe l'extasiava, premia l'accelerador i notava una sensació de poder que no sabia definir. Repassava amb els ulls la brillantor del quadre de comandaments, del volant, la tapisseria...i l'olor del cuir nou?. Respirava a fons per sentir aquella sentor que, per moments, li va sembla afrodisíaca, eròtica.
A mig camí va decidir aturar-se a reposar. Va agafar un caminet que portava a una arbreda tapissada de gespa. Va aturar el motor i va baixar a estirar les cames.
Sense el soroll del motor el silenci de l'arbreda el va angoixar. Contemplava l'auto immòbil contrastant amb el bellugueig dels arbres i un silenci omnipresent picotejat pels secs crits d'algun ocell.
Es va apropar al capó del Chevrolet. Encara era calent. Es va estirar sobre, amb els braços oberts, com un amant... i va notar com el membre se li enduria.
Una sensació de buit el torbava. "Què he fet, què he fet?- es preguntava-, mesos i mesos lluitant per això, pel cotxe, i ara?. Aquest era el meu objectiu, però i ara què?. Es va espantar. Què era la seva vida?, el Chevrolet?.
Cada cop tenia més desitjos sexuals. L'olor del cuir l'excitava. Es va asseure al cotxe. Va obrir l'ampolla de Jack Daniel's que havia guardat a la guantera i va començar a beure.
Es va treure el membre i es va començar a masturbar.
Va esgotar les últimes gotes de whisky, va baixar del cotxe i va dirigir-se al riuet que passava prop l´arbreda. Es va despullar i, amb les claus del Chevrolet Bel Air a la mà, es va endinsar al riu
.

L'endemà, al noticiari de la televisió local, van informar de la trobada del cos del Darren ,ofegat al riu. El sheriff de Marine on Saint Croix declarava que no es percebien senyals de violència...i que, ni ell ni els seus companys, entenien res del que havia passat, res.

See the USA in Your Chevrolet - Dinah Shore 1952



1959 Chevrolet Station Wagon

Setembres a Brest.

Brest, setembre del 2005

Mancava gairebé una setmana per acabar setembre i la xafogor s'arrapava, persistent, damunt l'escorça de les terres bretones. L'Elsa, com cada tarda, després de dinar, sortia al jardí a fer una becaineta, tot deixant-se amarar pel sol tardorenc.

L'aire humit i tebi de l'atlàntic escombrava els turons de Brest. Ella, previsora, estenia una manteta damunt les cames. "Vuitanta anys són molts anys"- pensava.
Feia dies que es trobava estranya, com melangiosa. No era ben bé deprimida, perqué no estava trista, més aviat notava certa sensació de dolça placidesa...com un nosequè que li embriagava el cor.

Feia dies que li passava. El primer cop es va trasbalsar una mica, ara ja no; més aviat ho buscava i ho desitjava. Quan tancava els ulls, mig endormiscada, li apareixia nítida la imatge del Citroën "avant traction" negre de l'Alain (el doctor Alain Gaudier) aturat a l'entrada del camí que duia a casa. Els seus pensaments, cada cop més, es lliuraven a onírics viatges cap el passat. El futur és limitava a la quotidianitat més immediata i planera; recordar-s'en d'anar al metge, comprar un regal pel Joël, visitar alguna neboda....

Diuen que el paradís és la infantesa o bé aquells records de joventut que deixen cicatrius invisibles en la pell i en el cor.
De fet, els anys li havien passat volant. Quan es preguntava si havia estat feliç no en sabia la resposta. La felicitat era, tal volta, aquells instants plaents i escadussers que s'encavíen entre desgràcia i desgràcia o entre llargs periodes d'insulsa grisor...qui ho sap?.
El darrer cop que va veure el Citroën de l'Alain deturat al camí, va ser el setembre del 1952, ja feia cinquanta-tres anys...tota una vida. L'endemà del darrer encontre, va baixar a ciutat i va comprar un petit quadern , quan va tornar a casa el va obrir i hi va escriure, amb lletra clara i curosa: Dietari.

L'Elliane es va aixecar de la chaisse-longue, es va dirigir cap a l'escriptori on guardava el quadern gris, va cercar la primera plana i va començar a llegir...

"20 setembre 1952

Avui fa tres mesos que ho vam saber.
Aquell matí de juliol, després d'esmorzar, la mare havia tingut una premonició. Mentre jo recollia les tasses de cafè i els platets de les torrades la mare trajinava bo i netejant el seu dormitori. De reüll, vaig veure com prenia el retrat del pare que reposava damunt la tauleta de nit; el va acaronar i el va estremer sobre el seu pit, llavors, vaig sentir com, amb veu baixa i dolça, somicava: "haurem d'aprendre a viure soles, sense tu".

A les dotze vam sentir un cotxe enfilant el camí. Desde la finestra em va semblar distingir un Peugeot; era el Peugeot 203 beig de l'Henry Vergés, em va semblar.l cor em va fer un salt. Em vaig recollir el cabell i vaig baixar d'una volada les escales. Des de la porta vaig veure com aparcava i en baixaven dos militars...sí, sí, un era l'Almirall Vergés, intim amic del pare i màxim responsable dels quarters de Saint Maló, l'altre no el vaig saber identificar.
Quant els vaig tenir davant, l'Henry em va abraçar i em va dir: "Elsa, estimada, he vingut a parlar amb la teva mare i amb tu...sigues forta". Em va besar i es va dirigir cap el rebedor on l'esperava la mare amb els ulls ben oberts i les mans creuades davant el davantal.
- Henry, em vens a dir que Claude...-va començar a parlar la mare, fins que la veu li va fallar.
- Sí, Marie, sí...em dol molt venir a donar-te aquesta- Henry va fer una pausa, com buscant la paraula exacte- aquesta...mala notícia. L'André és mort. Hem rebut la notificació del comanament de les tropes aliades a Berlín que així ho certifica, va morir a un camp d'internament d'Hamburg, l'hivern de 1943. Permetem que us doni el meu condol...ja saps com estimava l'Henry.
La mare i l'amic del pare es van abraçar. Jo em vaig girar, no volia que em veiessin plorar, vaig treure el mocador i vaig deixar que les llágrimes vessissin el dolor que em sortia de l´ànima. Sentia pena per la mare, pel pare, per mi..."

Abans d'acomiadar-se ens va presentar el militar que l'acompanyava.
- Allain Gaudier, capità mèdic de la base de Saint-Malo -va dir l'almirall-. Demà al matí passará per aquí per posar-se a la vostre disposició. Ja sabeu...papers a complimentar, dubtes que pogueu tenir, en fi, per qualsevol cosa ell us atendrá de bon grat.

L'endemà, a les 10 en punt, l'Alain va arribar en un Citroën negre. Després de parlar una estona amb la meva mare, van convenir que m'acompanyaria a Brest i, tots dos junts, tramitariem els papers i la documentació relacionats amb la mort del pare.

Pel camí vam parlar poc. De reüll l'observaba. Era un home bell.
Em va explicar com havia anat a raure a la marina. No es va estendre en detalls, però em va semblar deduir que el motiu no era altre que un desengany, una ruptura amorosa, una fugida.
Les seves faccions eren nobles. Moré, amb els cabells negres i rinxolats. La seva expressió i la seva mirada era dolça i trista al mateix temps...em va començar a captivar...

......

Van passar les setmanes i la nostre relació es va anar fent més intima. Gairebé ens veiem cada dia. Jo li vaig parlar del Pierre, el meu promès, i dels plans que teniem de casar-nos la primavera vinent. Ell callava.

......

Una tarda de dissabte em va trucar: " Elsa- em va dir, amb veu apagada- he de parlar amb tu. Et puc passar a recollir"?. Li vaig dir que sí, que en mitja hora estaria a punt, que em podia venir a buscar i parlariem.

Quan vaig pujar al cotxe em va dir que aniríem al Moulin de l'hier, un molí abandonat encimbellat a la cresta d'un penyassegat abocat a l'Atlàntic. Un lloc molt especial per ell.

Ni tan sols vam baixar de l'auto. Va aturar el motor, va respirar fons i, mirant-me amb aquells ulls de mel, amargs de tanta dolçor, em va dir:

"Elsa, mai t´ho he explicat. He estat malalt d´amor, molt malalt. La noia que volia, una tarda de setembre, va desaparèixer entre les aïgues del mar, d´aquest mar, aquest que veus ara. Va ser un accident, va caure pel penyasegat, el penyassegat del Moulin de l'hier. Va ser un accident. Jugavem, ens perseguiem. Ella es va apropar massa al marge, va relliscar...
Estimava la Jeanne com mai he estimat ningú. Desde llavors no he tingut consol...però aquell dia, aquell dia que vaig anar a casa teva acompanyant l'almirall Vergés, vaig veure en els teus ulls la brillantor d'aquells ulls que el mar m'havia robat.
Elsa, estic molt confós. Tu estimes el Pierre i jo, crec, m'estic enamorant de tu....demà m'embarco cap Indoxina..."

L'Alain no va poder seguir parlant. S'em va apropar tímidament i em va besar. Jo li vaig acaronar els cabells i el vaig abraçar mentre sentia el seu cor bategant sobre el meu...

El soroll d'un cotxe va distreure l'Elsa dels seus ensomniaments. La veïna havia anat a l'escola a recollir el Joël, el net petit, i ara el deixava a casa. El nen, un noiet moré i benplantat, es va acostar a l'àvia per fer-li un petó, la va mirar, i amb uns ulls de mel que algú hauria confós amb els de l'antic metge, li va dir: " àvia, plores?".