diumenge, de març 23, 2008

Ascensió i declivi de Claudio Lanzafame.


En Claudio Lanzafame feia una setmana i mitja que era ingressat a l'hospital del Santo Spirito de la vila de Chioggia. Quan els efectes dels sedants li donaven alguna treva, doblegava el coixí, incorporava una mica el cap i albirava la part de l'isola del Buon Castello que es deixava entreveure per la finestra de la cambra.

Les tardes de setembre, al Veneto, eren d'una placidesa daurada que ho cobria tot com una pluja d'aram.

Quan va entrar l'infermera, Claudio li va demanar que obris una mica la finestra.
-Vull olorar la marinada...deixar-me endormiscar pel xisclar de les gavines... aquí vaig néixer; a la via de Sant Felice, ben aprop, ben aprop d'aquí, senyoreta. Aquest és el meu aire, els meus olors, la meva música, els meus sorolls...
Abans de marxar, l'infermera li va anunciar que a l'endemà el visitaria el doctor Luiggi Bertone, cap del departament de psiquiatria del Santo Spirito.
-Fins demà, senyor Claudio, que dormi bé- li va dir abans de marxar.

A mig matí va aparèixer el doctor.
-Bon dia tingui Don Claudio!, bé podem dir que és vostè un home de sort, pocs són els qui cauen del terrat d'un segon pis i presenten com a miserable quadre clínic: fractura neta del dit petit del peu esquerra !-va dir el doctor Bertone, tot rient.
-Cert, cert, vaig tenir molta sort de caure damunt el camió de les escombraries, si no ja seria fem companyia al bon Papa Joan XXIII, al cel sia.
-Don Claudio, li vull fer una pregunta... (continuará)