dimecres, de setembre 21, 2005

Rifirrafe d'en Tristany amb una gitana a l'Alhambra de Granada.

Maria Ventalló i Vintró, germana del besavi, i el seu marit, Pepe Rota. Fotografia feta a l'Alhambra de Granada, no sé quan, però fa temps, crec.


Josep Ventalló i Vintró


Josep Ventalló Mesa de León i el Dictador Franco.(el de fosc amb bastó)

Estava, servidor, passejant pels jardins de l'Alhambra, pensant en la mora Zulima, la "hija del bravo Aben-Zéid/ Aquella por quien se muere todo el reino cordobés/ La que en las justas y zambras/ Siempre la reina ha de ser/ Por su donaire y su gracia/ Mas que por linage y préz./ La que tiene en lugar de ojos/ Dos auroras al nacer/ Y por cejas, dos arcadas/ De la mezquita de Acméhd; / La que ha hecho mas cautivos/ que el valiente Albocacér,/ No tan solo de cristianos/ sino de moros también;/ Prendido trae en sus trenzas/ Al hijo del arraéz/ Bizarro moro, nacido/ Allá en las playas de Argel..."... i pensava jo, per mi mateix, que en aquests versos, en Pere-Antoni Ventalló i Vintró " lo cantor d'Egara", poeta romàntic i germà del besavi, el que ens venia a dir era que la tal mora Zulima estava molt bona (o això és el que jo intuia).

Sempre m'ha sorprès la generosa capacitat que Déu m´ha donat per desxifrar i analitzar versos, per críptics i enrevessats que siguin, i en un plis-plas extreuren, de forma concissa i clarivident, la seva ànima i tot allò que la ploma del poeta ens ofereix per a gaudi del nostre cor i balsam del nostre esperit, que, vulguis o no, és humà i per tant tendre i suau com la pell de les gallines a l'edat del "pavo".
I també pensava: a sant de què "lo cantor d'Egara" escribia poemes de tema moresc?. L'Al-andalus quedava molt lluny de les ubérrimes contrades vallesanes, font d'inspiració del nostre llorejat poeta...però tot té una explicació, menys la mort.
El més probable és que "lo cantor d'Egara" hagués recorregut, en alguna de les visites que devia fer al seu germà, els jardins que jo estava trepitjant. Segurament, més d´una vegada, el seu germà, que per aquells temps estudiava medicina a la Universitat de Granada, li havia ensenyat com de boniques eren les postes de sol granadines vistes desde l'Alhambra. Segurament els acompanyava la novieta que el besavi s'havia fet, Doña Concha Mesa de León, la seva futura esposa...

Doncs, pensava jo aquestes coses, quan apareix ella: la gitana amb bigoti sota el nas.
- Toma, salao!- em diu, mentre em dona quatre branquetes pansides de romaní. Jo que poso la mà a la butxaca per donar-li un euro i que no empipi, i em diu:
- Ezo no vale ná, é un oséquio de Graná - no ho veig clar, una gitana que no vulgui diners...M´agafa la mà i em comença a llegir el palmell.
- Tendrá una vida mú larga, corasón - no gaire original, penso.
- Tu quiere muxo a tu muhé - no en tinc, però mira...
- La gente te envidia muxo de tené una muhé tan uapa - cony, si no tinc dona com vols que tinguin enveja de la meva dona, eh gitana???. Poso la mà a la butxaca per donar-li l'euro i acabar d'una vegada, però ella:
- No, no me dé dinero, la buenaventura no quiere dinero, ze rompe .
Em torna a agafar la mà i segueix:
- Cuando vuerva a tu caza, la familia te dará una gran comía, un banquete - diu. Però quan torni no hi haurà ningú a casa, tots són de vacances...o sigui que, maca, ho tens clar.
Com que ja en tinc els dallonsis plens, li agafo la mà i li intento donar l´euro. Llavors ella em diu:
- Lo quiere po ecrito?
- No! -, li contesto.
- Zon 5 euro - em diu.
- No lo quiero.
- Po zin ecrito, tabién zon 5 euro !.
Com que ja m'he empipat li vull tornar la merdeta de ramet de romaní i l´euro i acabar. Però no ho vol agafar.
- Zon 5 euro !!- torna a repetir. Acosta la seva cara a la meva i preten espantar-me amb la mirada, però com que fa cara de bleda no m´espanta gens ni mica. Llavors, aixeca un dit i em diu una parrafada que ve a ser una maledicció o alguna cosa així. Jo miro al voltant, per si hi ha més gitanos, no sigui cas que la cosa s´emboliqui. Em venen ganes de dir-li:
-però tu ets idiota o què???. Així, en català, ben resumit i clar. M'aguanto, tampoc es tracta de montar un numeret. Agafo el ramet miserable i l´euro, i li deixo a terra. Ella no sé què renega. M´ajupo i recupero l´euro i li deixo només el ramet depauperat, ara ni euro ni res, apa!.
Mentre marxo sento una lletania de renecs ininteligibles.
Però aviam...si jo no crec amb Déu, que porta barba, com voleu que cregui en una gitana, que porta bigoti ?. Ahhh!


Elles ballen soles.

Mostrari de Zulimes.
(la primera está dedicada al Jordi de Itaca 2000)