dilluns, de novembre 09, 2015

La cambra blava. Amic amat.



El darrer dia de curs en Pol li havia dit, tot picant-li l'ullet : Roger, no creguis que se'm treuràs del damunt tan fàcilment, qualsevol dia agafaré la moto i et pujaré a veure.

En Roger, des de petit, passava els estius a la casa pairal dels avis, prop de Cruïlles, al bell mig d'una vall ampla i agraïda. La masia era envoltada de camps, alzinars i rierols on remullar-se els dies que el sol encenia les roques i les cigales ferien l´aire amb el seu concert persistent, a voltes angoixant.
Aquell hivern en Roger havia conegut en Pol a la Universitat. Des del dia que havien parlat per primer cop, al bar de la Facultat, ni un sol dia havien deixat de veure's, ni que fos una estoneta, entre classe i classe. Li agradava d'en Pol la manera de moure's tranquil.la i armoniosa, el parlar suau, la mirada dolça i entremaliada. Però, sobretot, en Roger era feliç perquè, per primera vegada, havia trobat algú a qui poder anomenar "amic".

El dia abans en Pol l'havia trucat: vinc demà- va dir-li.

Després de dinar, mentre en Roger jugava amb el gos a l' era de la casa pairal, va sentir de lluny la moto d'en Pol apropant-se pel camí que travessa els camps de blat. De lluny en Pol el va saludar, aixecant el braç. La moto anava deixant enrera un nuvolet de pols que es fonia entre les espigues daurades dels marges. Quan en Pol es va treure el casc, en Roger li va fer broma sobre el moreno agitanat de la seva pell i els rinxols empolsats i molls de suor que li queien damunt el front. - mira- li va dir- primer et dutxes i et poses maco i després t´ensenyaré el turonet des d'on es veu tota la vall, soparem i després cap el poble de festa !. Van fer el camí fins el turonet entre bromes i riallades. El ros daurat i la pell clara d'en Roger contrastava amb la morenor mediterrània i un xic salvatge del seu amic. -Som tant diferents, Pol...i en canvi...som el mateix- li va dir en Roger mentre tornaven a casa. S'anava fent fosc.
Mentre sopaven, en Roger va observar, encuriosit, com els ulls verdosos del seu amic es podien transmutar en multitud de matisos i expressions diferents. Tant aviat eren dolços com esdevenien sorpresos, observadors, irònics.... Es va fixar, també, en els llavis carnosos quan xuclaven una cullerada de sopa, més calenta del compte. Va sentir una sensació estranya, que no sabia definir.
 Es van posar texans i samarreta blanca i pujaren a la moto en direcció a la discoteca que era a mig camí de la casa pairal i la capital de la comarca. Cap a les 12 la sala era plena a vessar. Refugiats a una punta de la barra van demanar unes cerveses. El soroll els obligava, si es volien entendre, a acostar-se molt i dir-se les coses a l´orella, cada cop que en Roger s´apropava es sentia pertorbat per l´olor que desprenia la pell d'en Pol, una sensació embriagadora que el torbava i l'excitava. Suats de tant ballar van acabar-se la tercera ronda de cerveses i van decidir tornar a casa. Pel camí de tornada , en Roger va ajuntar el seu cos al del Pol. Li agradava sentir les samarretes xopes com s´enganxaven. Amb la llengua anava llepant la suor que relliscava pel clatell d´en Pol. Tenia por, però era feliç.
- Pol, vols venir a dormir a la cambra blava ? - va dir-li en Roger, mentre entraven a casa.
En Pol el va seguir escales amunt. Es van treure la roba, menys els slips, la van plegar i la van posar cadascú damunt una cadira. Un cop al llit, un cara a l'altre, en Roger notava l´aire tebi de la respiració d'en Pol fregant-li la cara. Es miraven sense dir res. En Roger no pogué més i va apropar els seus llavis sobre els del Pol. Una frisança humida li va travessar el cos, sentia la tendresa d´aquells llavis càlids amorosint el seu besar, les llengües van parlar llavors tots els registres del verb estimar. En Pol, sense dir res, vinclà el seu cos sobre el del seu amic. El seu pit fibrat, sobre el d'en Roger, deixava traspuar els batecs salvatges d´un cor desfrenat bategant al compàs d'una passió que, fins llavors, mai havia sentit. En Roger l´abraçà fins que les dues pells, els dos cossos, es feren un de sol. El desig va fer esclatar en els seus membres la força de dos cossos joves, anhelants de posseir-se. Xops de suor es van abraçar i es van adormir.


En Roger es va despertar amb els llavis d'en Pol que li donaven el bon dia. En Pol preparava la bossa per tornar a Barcelona. Van planejar que en Roger baixaria, amb l´excusa de comprar uns llibres, i es quedaria a dormir a casa seva i així es tornarien a veure, aviat, ben aviat. A l'hora d´acomiadar-se, en Pol s´estirà sobre d'ell i es van besar fins  perdre la noció del temps.
A mig matí, en Roger donava voltes pel llit quan va sentir l'àvia parlant per telèfon: - no pot ser, no pot ser, la moto? - va sentir que deia, va afinar l'oïda i una fiblada el va paralitzar - en Pol és mort, en Pol és mort !... Entre sanglots va enfonsar el cap al coixí, li va semblar que el cervell li fugia, que cada porus, cada centímetre del seu cos, li esclatava. Els espasmes i les llàgrimes no l´alleugerien, ans el contrari, l'abocaven a un cercle infernal que semblava posar a prova fins a quin punt podria suportar el dolor que el cremava de dalt a baix. Un crit que li sortí amb la força que dona el patiment més bestial va ressonar per tota la casa. L'àvia va entrar a l'habitació i no va aconseguir articular cap paraula.
A la mitja hora un metge li va injectar un calmant que el va fer entrar en un son profund.
Quan vesprejava es va despertar. Havia perdut el control del seu cos i de la seva ment. Es va vestir i, sortint per la porta de darrera, va enfilar el camí del turonet. Quan hi va arribar, les cases del fons de la vall semblaven torxes enceses pel roig del sol declinant. L´horitzó es fonia en una lluita de blaus i grisos. El cel cremava en un combat crepuscular on els grocs i els taronges feien l' últim esforç per vèncer la foscor que, indefectiblement, ho envairia tot. En Roger s'estirà damunt la terra humida, notava que el seu cos era immaterial. L'epidermis ja no l´aïllava de l´exterior. L'aire humit que pujava de la vall l'hi anegava les entranyes. Cada cant d´ocell el sentia dins el cor. Li feia mal i el narcotitzava. La boirina que naixia de la terra el penetrava i li va semblar que s´el enduia com una partícula d' aigua més. Va saber llavors que la boirina el portaria cap on era en Pol i es fondria amb ell en el blau de tots els blaus i va somriure alleugerit . Les primeres clarors de la matinada van veure el seu cos inert amarat de rosada A la seva mà havia deixat escrit: Pol, no em deixis.

29 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bo.
Un contrast impressionant, el viure i la mort, que s'acaba trobant no en vida sinó en mort...

ha dit...

Per fi sabem què va passar, m'ha agradat com ho has descrit!!

Quico Ventalló ha dit...

osti, això és preciós elisenda, vaig a mirar si trobo el llibre per casa. Sembla el mateix, però el cert és que mai ho havia llegit.

Quico Ventalló ha dit...

...al principi, quan he escrit aquest post, en Roger es moria i prou,i després he pensat aquesta sortida pq tot era tant dramátic!...com a mínim volia donar un bri d´esperaça, el final era massa dur.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt, traspua molta sensualitat, molt d'erotisme i molta crueltat a l'hora.

Quico Ventalló ha dit...

Frederic, tot amor i tota passió ens apropa a la mort. Ens despulla, i ens aboca, cap a la gran conradicció de la condició humana. Tenim capacitat de sentir i raonar, però som presoners d´un cos animal que no podem dominar. És fa molt difícil creure en Déu si ell no va creure en nosaltres

pentesilea ha dit...

si no tinguéssim aquest bri d'esperança, supòs que no ens abocaríem d'aquesta manera a la passió, tot i que sabem que sovint tot és dramàtic i prou.
No hagués imaginat mai que passàs això a la cambra blava; m'ha agradat saber-ho.

Anònim ha dit...

Bellíssima, Tristany, la barreja de desig, de mort, d'impotència, el contrapunt de la cambra blava i el "no em deixis" final. Per rellegir-lo.

RUFUS ha dit...

Impressionant, quan narres amb aquest lirisme tan inspirat ja podries parlar de les brigades que netegen el clavegueram de Cornellà que la cosa quedaria fascinant igualment. Molt bo, primer passeges per l’innocència dels sentiments per després contrastar amb la crueltat de la vida (o de la mort), i després, gràcies a déu, ho arregles al final, que pel mals rotllos ja estan els Telenoticies.

ha dit...

Per cert, Tristany, t'has cobert d'una capa espessa de trascedentalisme a la castellana?????
Salut.
PS On son les truites amb patates i les olives?

Quico Ventalló ha dit...

Pentesilea, és una mica el que diu Carles Riba en un poema de Cor Salvatge: "qui no mori d'amorós l'amor no el prendrà a mercè".

Isnel, m'encanta que t'agradi, venint de tu ho valoro moltíssim.
Ah!, espero i desitjo que tinguis una setmana preciosa.

Quico Ventalló ha dit...

Rufus, m´agrada llegir la teva opinió com a membre del sector blogero-revoltat, ja passaré per casa teva (virtual, s'enten) a esverar una mica el galliner. Un dia podries fer una cosa lírica no?, tinc curiositat :)

Saravá, es que jo també tinc aquesta faceta, no tot el dia puc estar tirant piules per la web :))

Quico Ventalló ha dit...

Jordi, gràcies. Després aniré al teu blog, mai hi he passat, es que de fet fa poc que estic en el tema. merci.

Quico Ventalló ha dit...

Elisenda gràcies per la informació, a casa en tinc algún d'en Llull, edicions de bibliòfil dels avis,però Blanquerna no el trobo pas i el troç que has transcrit m´agrada moltíssim. Com puc haber llegit tant poc i malament jo?,hi posarem remei i tu ja m´aconsellarás, si vols clar.

Anònim ha dit...

I tant! Però fem intercanvi, millor :) Encantada de compartir amb tu lectures (de tota mena: de les que fan plorar, i pensar, i riure, i de les que més val oblidar, i les que t'enduries a l'illa deserta aquella...). Tant de bo tingués temps per llegir més i més... Pel que fa al Blanquerna, si pots trobar l'edició de Barcino, millor. Bon dilluns!

JoanAlbor ha dit...

Doncs mira Tristany no m'has fet plorar, sinó somriure, perquè el somriure és l'expressió de la complicitat verge de l'amor. Tothom hem tingut l"Amic-amat" perquè si hi ha una cosa que ens fa iguals és precisament eixà la primera revolotada de l'amor, el primer desig nu i salvatge, tendre i dols del primer frec suau i imperceptible. Com sempre la teua prosa és encertada, amb les paraules justes i ben escollides per trasmetre. Quins records has fet que em tornen al cap bandoler ;) precisament aquest llibre fou el que em va regalar el meu "amic" de sempre una vesprada d'estiu sobre el turo de la ribera des d'on es divisa el mar i un punt més enllà les illes estimades. Una abraçada.

Quico Ventalló ha dit...

Joan, si expliques això del turó de la Ribera et regalo un saquet de 2 quilos d'arròs bomba dels marjals de Pego :P

=David ha dit...

hello. i'm david. tristany, you came to my blog. Who are you? Can you explain yourself in English to me? Thank you.

JoanAlbor ha dit...

Trisrany d'això se'n diu xantatge emocional, i a més quan per la teua boqueta ix la paraula bomba encara que siga per poder fer un bon arròs a banda em fas un poreta...Pego? em sona,jejeje ;) una abraçada

Quico Ventalló ha dit...

Joan,ho he estat pensant i si. Ahir quan em vas trucar a la vesprá no ho tenia clar, però avui si. Em sembla molt bona la idea que ilustris el teu relat sobre els fets ocurreguts al turó de la ribera amb les fotos reals que em vas comentar.

JoanAlbor ha dit...

xDDDDDDDD, eixes fotografies només poden publicar-se al National Geografic ;)

Quico Ventalló ha dit...

a la secció de grans mamifers potser???

Anònim ha dit...

Tristany, genial el teu relat. Ara, penso que ho hauries d'haver desvetllat que havies canviat el final a posteriori, doncs això queda molt "a l'americana". Si no ho haguessis dit ens hauríem deixat portar pel misteri de la unió perfecta de tot el cos del relat sota la guia d'una "inspiració" repentina, salvatgement creadora de principi a final. Jajaja, em sembla que m'he passat una mica. En tot cas, a vegades, penso que és millor no revelar la inevitable utilització dels recursos tècnics i aquesta tasca de "raó" pura i dura que se suposa en qualsevol acte creador, i d'aquesta manera deixar-nos enganyar per la pretesa "inspiració divina" que ha parit qualsevol obra artística i que ens porta a idealitzar-la. No és maco això, és igual que la utopia, que Ítaca, que la tornada al paradís. Somiar per somiar, somnien.

Un petonàs per la teva obra "divina".

Ciao, amic

Quico Ventalló ha dit...

De fet Jordi, no és que hagi escrit el final dues vegades,sino que mentre estava describint el moment de més dolor d'en Roger, mentalment anava imaginant que la única sortida per alliberar-lo era fer-li perdre la raò i a partir d'aquí arribar, de forma poètica, al retrobament. No era cap técnica de res pq jo no en sé de técniques :)

Anònim ha dit...

OK, gràcies per la teva resposta; clar i català.

Salutacions

ha dit...

a veure Tristany, no seria hora de canviar de post??

Quico Ventalló ha dit...

Saravá, ara m´hi posaré...es que no tinc res pensat :)

Anònim ha dit...

Molt maco, però molt trist al final... M' ha agradat!!!

Quico Ventalló ha dit...

Gràcies Esteve, el final és l´únic possible per "salvar" en Roger del dolor: fer-li perdre la raò i morir amb l'ilusió del retrobament, però sí que és trist eh, les coses com són ;)