Els "fire chief" americans, aquests grans desconeguts

Bayport Fire Department, Memorial Day Parade

" Sí no els veus, no són"

(proverbi de Sildàvia)

No crec que els conegueu de res. Potser algú dubtarà una mica i, a cau d'orella, dirà: "aquesta cara em sona...però no, no sé ben bé de què".

Són gent pacifica i no els hi agrada cridar. Viuen sembrats per comarques regades pel Misissipi, al hinderland novaiorquès, a San Francisco i rodalies, a l'àrea dels grans llacs, allà on l'almirall David Glasgow Farragut va embarcar per primer cop, prop les plantacions de cacahuets de Jimmy Carter, a l'Amèrica profunda (res a veure amb els Monegros). Grans professionals, sortosament però: no excel.lents (la plaga bíblica de l"'excel.lencia" la deixem pels joves pretensiosos de ca nostra).

Són fills de l'ètica i l'estètica dels 50's. Hereus del bagatge cultural dels pastissos de poma de la tieta Nelly. Sobrevivents dels paranys de la maltempsada dels al.lucinògens. Consumidors compulsius de calories disfressades de patates, hamburgueses i gelats: "el meu regne per un ice-cream!". S'embolcallen amb caducs missatges de predicadors, impostors i farsants religiosos -aconseguiran/em superar aquesta fase covarda i egoista de l'home que el fa adulador interessat d'un Déu imaginari i cruel?, algun dia l´home serà persona moral?)

Són - per vosaltres són- perquè jo us dic que són. Són, perquè jo us en dic el nom i us en mostro la faç. Que fràgil és tot, que lleuger i aleatori el fet contingent que el ser i el no ser depengui de mi, de tu, d'altri. Que dur carregar-m'ho tot a les espatlles, com el mític Atles!... Anem venuts i duem les cartes marcades. Crec, sincerament,que algú enganya algú...i no dic res més.

Fire chiefs:Richard Collins, Osccola County Fire Department-Florida

Ricky Nicholson, chief Woodstock Fire Department

Kenneth Jones, Newport (Virginia) Fire Department

Mario H. Treviño, Fire Department
Bellevue, WA 98009

Fire Chief Randy Brasher,
City of Mascotte-Florida

Chief Mike Dyer.
Los Angeles County Fire Department

Chief of Department - Brian Morrissey Brian W. Morrissey serves as Chief of the Department. Chief Morrissey is a native of Cambridge, Massachusetts. He joined Nashua Fire Rescue as a Firefighter in August of 1978; in 1986 he was promoted to Lieutenant followed by Captain in 1991. Chief Morrissey was promoted to Deputy Chief in 2000 and served as shift commander, in 2001 he was promoted to Assistant Chief. In March of 2007 he was promoted to his current position. Chief Morrissey attended Bunker Hill Community College and is a Hazardous Materials Technician. During his career Chief Morrissey held several elected positions in IAFF Local 789 including six terms as President, he also served as an officer in the Firemen’s Relief Association and the New Hampshire State Permanent Firefighters Association. He currently serves as a Trustee on The New Hampshire Retirement System.

Assistant Chief of Department - Keith Anderson Sr. Assistant Chief Keith Anderson was appointed to his position in March of 2007. He is a native of Tewksbury MA and a graduate of Tewksbury High School. Chief Anderson joined Nashua Fire Rescue in September 1977. He worked through the ranks becoming a Lieutenant in 1991 then Captain in 2003.

Deputy Chiefs of Department - Shift Commanders

Deputy Chief Michael B O'Brien Sr Group 1 Shift Commander Michael B O'Brien Sr. serves as a Deputy Fire Chief, he was born in Boston and was raised in Cambridge Massachusetts. He joined Nashua Fire Rescue as a firefighter in January 1981: in 1991 he was promoted Lieutenant followed by Captain in 1996. Deputy O’Brien was promoted to Deputy Fire Chief in 2001 and currently serves as shift commander of Group One: and is the Chief Officer of the Nashua Fire Rescue Dive Team. Deputy O’Brien’s other assignments include preplanning, special operations. He attended Don Bosco Technical High School Boston, and Massachusetts Maritime Academy at Buzzards Bay. During his career Deputy O’Brien served as an elected official in IAFF Local 789 as station steward, and as a member of the Safety Committee. He also held office in the Nashua Firemen’s Relief Association, and is a member of the New Hampshire Fire Chiefs Association. Deputy O'Brien also holds office as a State Representative in the New Hampshire General Court.

Deputy Chief Steven G. Galipeau Group 2 Shift Commander Steven G. Galipeau currently serves Nashua Fire Rescue as a Deputy Fire Chief. Deputy Galipeau is a Nashua native and a second generation firefighter with Nashua Fire Rescue. His dad Wilfred Galipeau served Nashua Fire Rescue as a firefighter from 1958 to 1983. Deputy Galipeau joined the Fire Department in March of 1980. He was promoted to Lieutenant in 1996, Captain in 2000, and Deputy Chief in 2007. He is currently the Group 2 Shift Commander. Deputy Galipeau is the fire department’s representative on the LEPC (Local Emergency Planning Committee), Grants Manager, and a member of the SMART Hazardous Materials Response Team as a certified Hazardous Materials Technician. Deputy Galipeau attended New Hampshire Technical College – Laconia where he earned an Associates Degree in Fire Science, and completed the Rivier College Homeland Security & Emergency / Disaster Management certification.. Deputy Galipeau is also working with Granite State College on a Bachelors Degree in Fire Service Administration.

Deputy Chief Daniel Cronin Group 3 Shift Commander Deputy Chief Daniel Cronin is the Shift Commander of Group 3. Deputy Cronin is a native of Tewksbury Massachusetts. A graduate of Austin Preparatory High School in Reading Ma. He attended North Shore Community College. Appointed to Nashua Fire Rescue in 1977. Promoted to Lieutenant in 1989 and Captain in 2000. In June 2004 he was promoted to the rank of Deputy Chief. Resides in Nashua with his wife and two children.

Deputy Chief John Allison Group 4 Shift Commander Deputy Chief John Allison is the Shift Commander of Group 4. Appointed to Nashua Fire Rescue in 1971. Promoted to Lieutenant in 1977 and Captain in 1982. In November 1987 he was promoted to the rank of Deputy Chief.

Rochester Fire Department

Fire Chief - Norm Sanborn, Jr. I started my career in firefighting in 1975 as a member of the Call Force. In July of 1977 I was hired as a full-time firefighter for the City of Rochester. Throughout the past twenty years, I have been a firefighter on shift, a Captain on shift, a Deputy Chief on shift, and Assistant Chief on staff and am presently the Fire Chief. E - Mail @ norm.sanborn@rochesternh.net
	Assistant Fire Chief Richard Giguere I joined the Rochester Fire Department as a callman in 1975 and was assigned to Engine 5. I was hired as a full-time firefighter in May of 1982. I have two Associate degrees in Applied Science in Fire science and Fire Protection. Off duty I like to ski, golf and play volleyball E - Mail @ richard.giguere@rochesternh.net
	Deputy Chief - Fran Zombeck I worked for the Claremont Fire Department from 1977 to 1987. I moved to Rochester in 1987 and started with the Rochester Fire Department in 1988. I was promoted to Captain in 1991 and Deputy Chief in 1997. Third in command of the department. Responsible for the operations of a 40 member call force, Training of both the full-time and call firefighters and building maintenance, equipment testing (pumps, hose, rescue tools, ladders), and assist the Emergency Management Director. E-Mail @ fran.zombeck@rochesternh.net
	Fire Marshal - Mark Dupuis I joined the Rochester Fire Department in 1988 as a Call firefighter on Engine 3 in Gonic, and become a permanent member in 1993. I was promoted to Lieutenant in April of 2005 and then promoted to Deputy Chief / Fire Marshal in June 2008. I have an Associates Degree in Mechanical Engineering Technology. I am also a Certified Fire and Explosion Investigator through the National Association of Fire Investigators. E-Mail mark.dupuis@rochesternh.net
	Fire Prevention Captain/ Safety Officer - Dominick Bellio I began my career in the fire service 1986 as a member of the call force. In June 1987, I was appointed to C-Shift as a full-time firefighter. I have served as a firefighter on shift and Lieutenant on A-Shift. I am currently the Fire Prevention Captain. E - Mail dominick.bellio@rochesternh.net
	Executive Secretary - Cindi Potts I have worked for the City of Rochester since 1981. I transferred to the Rochester Fire Department in October of 1994. I am the Executive Secretary to the Fire Chief. I am responsible for payroll records, sick & vacation leaves, and the auditing and reconciling the budgeted funds for the department. I assist in preparing the department budget, type correspondences for the Assistant Chief, Deputy Chief and Captains. E - Mail @ cindi.potts@rochesternh.net
	Chaplain Ron Lachapelle

New Windsor (New York) Fire Department

Salvatore Gigante - Chairmain, Board of Fire Commissioners The Board of Fire Commissioners are elected officials that serve five year terms. The Fire Commissioners are responsible for the operational, fiiscal and administration of the Vails Gate Fire District and Fire Department operations.

......

Ontario Association of Fire Chiefs

Richard Boyes
Oakville Fire Services
Fire Chief / President, OAFC

Tim Beckett
Kitchener Fire Dept.
Fire Chief / 1st Vice President, OAFC

Bryan Burbidge
Township of King Fire Dept.
Fire Chief / 2nd Vice President, OAFC

Ted Bryan
Otonabee-South Monaghan Fire Dept.
Fire Chief / 3rd Vice President, OAFC

Kevin Foster
Midland Fire Dept
Fire Chief / Treasurer, OAFC

Lee Grant
Oakville Fire Department
Deputy Fire Chief / Past President, OAFC

Timothy G. Bond
Kemptville Fire Department
Fire Chief / Director, OAFC

Warren Brinkman
Kenora Fire & Emergency Services
Fire Chief / Director, OAFC

Mitsubishi A6M2: els dolents i jo.

Aquella nit havia tingut un malson.

Estava volant amb el seu Mitsubishi A6M2 sobre les petites illes que conformen l'arxipèleg de les Carolines quan, de sobte, va percebre una resplendor de foc que sortia d' entre els cocoters que borejaven l'illa. Els artillers anti-aeris australians tenien fama de bona punteria, i a fe de Déu que l'havien encertat de plè!. El motor va començar a ratejar, i ell va iniciar una hàbil maniobra per intentar aterrar a la platja. Entre l'espetec dels vidres i el cruixir del fusellatge al lliscar sobre la sorra va aconseguir dominar l' aparell i fer-lo deturar prop d'unes palmeres. Va probar de desfer-se del cinturó i sortir de la cabina. De darrera la vegetació els soldats australians li van començar a disparar...ufff!

ells, els dolents.

Jo

l'illa d'Ifalik

La Micronèsia, amb l'arxipèleg de les Carolines i l'illa d'Ifalik

La tarda següent va anar a volar. L'enlairament va ser tranquil. Feia un dia clar i apacible, res feia preveure cap entrebanc. De cop, va veure com els llums del seu avió començaven a encendres i apagar de forma frenètica; els vermells, els verds i els blancs li van donar l'alarma. L'avió donava voltes i més voltes, mentre qüantitat de sorolls diversos i estridents li eixordaven les orelles. La situació es feia crítica per moments!. No s'ho va pensar dues vegades, es va desfer del seient i va saltar.
L'impacte amb el terra el va deixar atordit. Una suor freda li brollava del front i al passar-hi la mà va notar un rajolinet de sang que li travessava la cara i li començava a tacar el coll de la camisa. En el seu estat de semi-inconsciència, confòs pels llums i els sorolls que l´envoltaven, li va semblar percebre una cara femenina que, borrosa, s'abocava sobre ell. Li va recordar molt la Raimonda. Va sentir que li deia: " Tristany, Tristany, t'has fet mal???. Per què t´has llençat de l'avió?, t'has tornat boig?...la propera vegada que et porti als "caballitus" pujarás al camió de bombers !...com em dic Raimonda!"

jo, als "caballitus"

Ramona Pallarès i Caminal

...

el jardi a principis del XX

 La poesia és el tatuatge de la infància - Abd-Allah ibn Yahya

Cap el tard, quan el sol s'adormia damunt la grava, ens asseiem als graons de l'escala que, envoltada de brucs, duia als estenedors. La Ramona estenia un parell de diaris sobre les rajoles rogenques; llavors m'explicava coses de quan era petita, de quan vivia al poble, a Noves de Segre, prop del Cadí.

-Saps?, em deia, mentre berenàvem una llesca de pa amb oli i sucre, jo no vaig nèixer aquí, a Catalunya...vaig néixer a França.
-Ets francesa?- li vaig preguntar.
-No Quico, no -va respondre-, els meus pares vivien de les coses de la muntanya, no tenien diners,  en tenien molt pocs...com si fossin pobres. Cada any, pel setembre, anaven a França a collir raïm, a fer la verema, eren veremadors. Amb els diners que guanyaven feien estalvis i així tenien un racó per passar l'hivern.... ja t'ho he dit, érem pobres, radiastre!.
-Un any- va continuar- la meva mare estava embarassada, em duia a mi dins la panxa, com si fos una nou dins una closca; amb el pare van decidir que anirien plegats a la verema. El pagès de Cazouls de Bèziers que cada any els llogava, els hi va escriure que si la mare anava de part no patissin,  la cuidarien com si fos una reina.
-Maco- vaig dir, en veu baixa.
-Un capvespre, quan el pare tornava de fer el jornal, unes dones el van avisar, la mare era a punt de parir- la Ramona va llençar un pessic de molles de pa a les formigues i va seguir- Es veu que el part va durar tota la nit...
- No va anar bé?, la teva mare es trobava malament?, i el metge?- vaig preguntar.
- Radiastre!, es veu que jo no volia sortir!. Fins la matinada no em vaig decidir a treure el caparró.
- La teva mare et va explicar com vas néixer?.
- Un matí, quan encara vivia al poble, traginant pel camí que porta a Arsèguel, em va dir aquestes paraules: " tu Ramoneta, ets així de maca perquè vas néixer de matinada, a l'hora que canten els rossinyols. Les alzines que envoltaven el mas on et vaig parir eren plenes d´ocells... i el cel, el cel de Bèziers, era farcit d´estels blancs i brillants com gotetes d'aigua. Són els estels que  et van regalar aquesta pell fina i blanca com la llet...i els ullets vius...són com  raïm acabat de collir, amb la força dels grans novells, aspres i dolços...com tu"...
La Ramona va callar de cop, va recollir els plats. Només sentíem el soroll de l'aigua caient sobre el marbre de l'aigüera.

El temps de la nit passà
i el seu vel descorregué,
com fa l’esclava cantora...

Abu-Nuwàs
(Segles VIII i IX)

el jardí a pricipis de segle

He regirat la capsa de les fotos velles. Volia trobar-hi alguna imatge d'aquella nena, catorze anys acabats de fer, agafadeta de la ma de la seva mare, trucant la porta de casa uns senyors de ciutat on es posaria a servir. Una maleteta, un farcellet, por als ulls.

Quan s'obriria la porta del gran casal, deixaria enrere l'infantesa, els pares, les muntanyes, els camps, els jocs...i la tendresa.

M´hagués agradat llegir en els seus ulls, esbrinar l'expressió de la seva cara... però no, potser no, segurament, m'hagués fet mal, o tristesa, de fet la tristesa es mal amb una mica de sucre. El dolor és primari. La tristesa, en canvi, pot tenir música, color, olor...la tristesa es sensorial, vital, perceptible.

Somriu la rosa i els llaüts alcen sa sola veu,

plora a voltes la flauta i refila un gemec.

Abu-Nuwàs

 

A la sala de la vidriera que dona al jardí, els senyors prenien cafè i mataven les hores. Ella, la Ramona, s´ajuntava amb la cuinera i la cambrera, a l'habitació del servei, al costat de la cuina. No hi ha foto, no, de com li ensenyaven a enfilar agulles, cosir, brodar, sargir... Era costum, en aquells temps, que les noies, de ben joves, preparessin el "mundo". Això és, tota la roba blanca que necessitarien el dia que es casessin. Amb catorze anys va aprendre a brodar llençols, toballoles, mocadors, cobrallits...
Mentre cosien, acompanyades per una ràdio que mai callava, ella, segurament, deixaria volar la imaginació, pensant en el seu "princep blau", aquell home carinyós amb qui faria una família, tindria la seva casa, els seus geranis, la seva cuina; i uns fills, uns fills molt macos que podria estimar.
No he trobat cap foto d'això, ni tampoc de quan, amb el temps, portà el "mundo" a cal Beltran, uns amics seus de Matadepera, perquè li guardessin.
Els anys s´havien anat escolant, a casa li feia nosa el "mundo", i el noi somniat, no havia aparegut. Ara ella era la cuinera i tenia assumit, inconscientment, que la seva vida seria allò: la casa dels senyors, cuinar, comprar, la missa del diumenge...

Es va anar fent un món petit, particular, humil, senzill... Els dies passaven tranquils i rutinaris. Era feliç amb les seves coses, però en el fons somniava, crec que somniava.

Són quatre coses
les que revifen

el cor i el cos

l’esperit i l’ànima:

l’aigua, els jardins,

el vi clarós

i un rostre bell.

Abu-Nuwàs

.

La darrera foto que va sortir de la capsa era un paisatge d'Arties. La vaig posar al pilotet "paisatges". Tot un escampall de fotos, ordenades per temes, inundaven el terra de l´habitació. A un racó, les de la Ramona. Només n'hi havia set, set miserables fotos. A cap sortia sola, sempre darrera algú. La majoria a la porta de l'església, a un costat, mirant com sortien els convidats d'un casament, crec que el dels meus pares. (si el meu avi anava del braç de la seva consogre, deu ser això, no?).
Mentre remirava, assegut a terra, les velles fotos de la Ramona he pensat una cosa que m´ha impressionat: a cap racó de casa meva hi ha exposada cap foto on hi surti ella, ni a casa ni a cap casa del món. La Ramona, aquesta bellíssima persona, no ha existit mai?, només viu en el meu record?.
Ella no vas ser la Senyora de ningú, ni la mare, ni l'àvia. No era propietaria de res, ni va presidir cap "mesa petitoria", ni va fer allò que anomenen "vida social". Era un ésser subaltern. Una anècdota dins l'escala social. Ella era esperit, i l'esperit no cotitza en borsa. Misèria i més misèria.
Va deixar una llibreteta d' Estavis a una neboda de la Seu d'Urgell. El dia que va baixar a l' enterrament, desprès del ritual de : "pobre Ramona, tan bona dona que era....", va recollir la llibreta i va marxar, no va demanar cap foto de la tieta. Res, res de res. "Apa, adéu-siau,bon dia tinguin".
A mi em van quedar les mates de menta que tenia plantades en un racó del jardí, en un racó, sempre a un racó. A voltes, per algú, un racó pot ser  el centre de tot.

.....
Aquest matí ningú ha regat la menta

Ha marxat de matinada,

a l´hora que els estels de Bèziers

besen la dolça terra occitana.

Sola, a la cambra fosca.

Sola, com ho fan els èssers purs,

que el món, en la seva mesquinesa,

no ha sabut estimar.

Sola, en el seu silenci,

en la plàcida seguretat dels humils.

en la buidor que tot ho omple.

A la tauleta de nit, gairebé buida:

un vas d'aïgua a mig beure,

un mocador blanc i una flor,

una flor que algú hi ha deixat.

Fora, al jardí, els arbres

gronxen les branques,

airejats pel vent tardorenc.

Les campanes escampen les hores,

en un espai, ara, sense temps.

Inutilment.

Aquest matí ningú ha regat la menta.

A la cambra, la darrera alenada es fon

entre llençols blancs amarats d'espigol.

Al jardí, el colom blanc, el més blanc,

el seu colom, bategant les ales,

amb força, ha emprès el vol cap el blau;

el blau fred i tendre del cel matinal.

Fins desaparèixer, per sempre.

Les fulles del roure s'han estremit al seu pas.

i,

després:

el silenci

Q.V.

Í

Trajecte Final

Ramona Pallarès i Caminal

Per Nadal ens ajuntàvem  al voltant d'una taula ben parada. Els sentiments eren els mínims inherents als bons costums, ni més ni menys. Cap llicència per l'excés.

Gran part de la família era com un tauler d'escacs on cadascú tenia assignat el rol d'una peça determinada i el rol d'ell era fer de peó. La reina, el rei, els alfils i els cavalls eren de fusta i la fusta no té sentiments.

Una de les persones que més estimava no era a la taula: la Ramona, la minyona dels avis.
Era natural d'un poble del Pirineu lleidatà, nascuda, circumstancialment, a la Provença, prop de Bèziers, on els seus pares anaven a fer la verema. Als 12 anys la van baixar a ciutat. La van posar a servir a casa d'uns fabricants. Res a dir. Eren temps difícils i era costum posar les filles a servir, encara que fossin nenes.

Gairebé sola, havia après a llegir, escriure i a fer números. Les coses que no li havien ensenyat les feia a la seva manera: per ella 126 pessetes s'escrivia 100 26 ptes. i 3.200 ptes. corresponia a 3000 200 ptes, ella ja s´entenia... però les seves sumes sempre pujaven quantitats astronòmiques per a algú que desconegués el seu particular sistema comptable.

De nen, fins la primera joventut, sovint s'escapava a la cuina a fer-li companyia, fins que venia la Senyora i el feia tornar amb la família; els senyorets no han d'estar mai passant l'estona amb servei.

 Ella l'hi explicava com era la vida en els pobles del Cadí; com anaven caminant d´un poble a l'altre, de les festes que  feien i de com, prop del seu poble, fa molts anys, havien matat un general carlí, el Conde de España. L´havien estavellat per un pont, i ella, quan renegava, encara exclamava: macà els carlins!, mori el conde de España !.

L'hi explicava, també, el que li havia ensenyat el seu avi, que era guaridor, sobre les propietats curatives de les plantes. La Ramona mai va prendre cap medicament, ho curava tot amb aigua de farigola, llimona, cues de cireres bullides i culleradetes d'oli.

De vegades anaven al bosc a buscar pinyons per menjar-los plegats i, de passada, portaven branquetes que posaven al costat de les portes, o a punts estratègics de la casa. Ella l'hi havia explicat que les rates quan veien branquetes es pensaven eren serps i s'espantaven i marxaven espaordides. Devia ser cert,  mai es va veure cap rata a casa.

La Ramona, per les fotos de jove que havia vist, havia estat una dona molt maca: pell molt fina i blanca, ulls blaus d´expressió viva i un somriure molt dolç. Un matí, mentre collien romaní per fer la carn, ella el va mirar amb aquells ullets blaus, i l'hi va dir: " Quico, jo sóc com una mare per tu..."bueno", com una mare no, perquè ja en tens...però...com una mare". 

Ell va veure com els ulls blaus s'enterbolien i va retirar la mirada (ella veia com ningú de la família jugava amb ell i com ell fugia i se'n allunyava. Ella ho veia tot...i ho sabia tot).

El Parkinson va començar a consumir aquell cos que s'apropava a la vuitantena, els peus cada dia la duien menys i ella, que havia estat tan esbelta, s'anava arronsant, arronsant. Moltes vegades ell la trobava adormida asseguda a una cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre la taula de marbre i el braçet que li feia de coixí. Llavors, sense fer soroll, li deixava sobre la taula algún ninotet, alguns pinyons, alguna flor, alguna sorpresa, perquè  ho trobés quan es despertés, com si fos una broma, un regal...no sé.

Una nit, quan tornava de veure els amics, la va trobar estesa damunt el marbre de l'entrada. No tenia força per aixecar-se. Va avisar els de casa i la van posar al llit. L'endemà la va venir a buscar una ambulància. Pel camí, ella l'hi va agafar la mà i l'hi va suplicar: " Quico, vull morir a casa". A l'hospital, algú de la família va dir al metge que l'ingressessin, per allò de que si es mor a casa, clar, el trasbals...Ell es va indignar, va convèncer les infermeres i el metge que la tornessin a casa. Així ho vam fer. Aquella nit es va morir.

El dia de l'enterrament, al cementiri, es va posar darrera de tot. Al seu costat, dues nebodes de la Ramona discutien qui s´havia de quedar l'aixovar...va girar cua i va enfilar el camí de xiprers que manava a la sortida, tot s'havia fet borrós... s'havia quedat sense família.

He de refer, tremolós ara, els vells camins de l'ahir/

sentir de nou, punyent com mai, la frisança d'aquell garbí tan gelós del teu record/

La ginesta del sender tenyirà de groc la teva absència/
llavors el pensament esdevindrà plany/

 i el plany, sens tu, presència.