divendres, d’octubre 02, 2015

Va passar a Marine on Saint Croix...


Es va ficar els dits a la pitrera i en va extreure un trosset de cogombre caigut de la mega-hamburguesa que estava engrapant.
La Nancy, perquè amagar-ho, era bastant porqueta, menjant. Porquejava.
En Darren Reid volia complaure la seva xicota i sabia que la millor manera d'aconseguir-ho era convidant-la a unes hamburgueses gegants de la Bolera de Marine on Saint Croix, (la Nancy sempre deia que el millor de l'estat de Minnesota no eren els seus mil llacs sino les mega-hamburgueses de la bolera del poble).
Aquell dissabte feia just sis mesos que sortien. Ell era feliç, no perquè la seva estimada fos gaire espavilada, ni perquè la seva conversa tingués el mínim interès per ser escoltada; més aviat creia que la Nancy tenia el cervell en excedència...en cas que en tingués.
Però mira, la carn és dèbil i el desig de presumir de xicota de vegades passa damunt altres consideracions.

El cas és que van coincidir en un picnic organitzat per celebrar la inaguració de la casa d'un amic comú: en Peter Dukakis. En Peter el va avisar: "vigila amb aquella del vestit vermell, aquella que sembla la Betty Boop; és l'escalfa-braguetes més important dels Estats Units, no sé, no sé...però crec que li agradaràs...ah!, es diu Nancy, Nancy O'Hara". L'endemà eren novios.
Quan la Nancy va enllestir el tema del cogombre caigut dins la pitrera, va obrir la bossa de mà i en va treure el pintallavis i l'ampolleta de parfum " Plaisir d'amour" de la casa Elizabeth Arden. Quan va acabar d'empolainar-se, va guardar els estris i es va aixecar per marxar.-On vas ara?- li va dir en Darren, sorprès per aquesta marxa inesperada.
-Ah!, Darren, no t'ho he dit?- va contestar la Nancy, sense inmutar-se-,aquest cap de setmana no ens veurem. En Samuel, l'amo de la bolera, m´ha convidat a passar uns dies a la cabana del llac Chippewa...s'ha comprat un Pontiac nou, un descapotable...i vol que l'estrenem junts. Gràcies pel berenar.

En Darren va quedar glaçat. Primer glaçat i després sofocat. Una mena d'escalfor tèrbola, com de febrada griposa, el va fer suar fins que els pantalons li van quedar enganxats a l'skay vermell del seient de la bolera. Es va aixecar com estabornit i va marxar cap a casa.

Si la Nancy l'havia deixat per un macarra amb un Pontiac ell es va conjurar a no parar d'estalviar fins que li arribessin els diners per comprar un Chevrolet Bel Air vermell. Ah!, com li agradaria veure la cara que posaria la Nancy quan el veiés passar davant la bolera amb el seu flamant Chevrolet!. La venjança és un plat que es serveix fred, va pensar.

Res de dones!(de moment), ja l´havien humiliat prou!. Ara: treballar i estalviar, treballar i estalviar, treballar i estalviar....
A part de la feina habitual de repartidor d'ous de la granja de la senyora Simpson, va fer-se càrrec de la preparació física i la coreografia de les animadores de l'equip de hockey gel de Marine on Saint Croix i els dies de partit, ademés, s'en cuidava de vendre les entrades i de recollir els coixinets del pabelló un cop acabat el partit.
Portava sis mesos amb aquest desquiciat ritme de treball, va fer comptes, i va veure que els seus estalvis eren ben minsos...trigaria, aproximadament, uns quinze anys i tres mesos en reunir l'import del Chevrolet Bel Air. Calía trobar noves fons d´ingressos!.
Va pensar en anar a veure al Gary, un conegut que es dedicava a negocis d'importació.
"Escolta Gary - va dir, quan es va asseure al despatx de l'importador-, saps aquella feina que em vas proposar?, doncs l'accepto!".
Va ser un any de viatges setmanals a la frontera amb Canada portant objectes robats i material de contraban. En un d'aquests viatges, parlant amb un camioner, es va assabentar que la Nancy havia marxat a viure a San Francisco. Ja no li importava, només pensava en el Chevrolet, era una obsessió malaltissa!.

Amb un feix de dollars a la butxaca es va dirigir al concessionari de cotxes més conegut de Minneapolis. El dia abans havia trucat que li tinguessin preparat l'auto. "Cap problema, si porta els diners, cap problema", li va dir el cap de vendes, amb un xic de impertinència.

Va pujar al Chevrolet Bel Air, va posar la clau de contacte i va arrencar en direcció a l'autovia que el duria a Marine on Saint Croix.
El soroll del motor del cotxe l'extasiava, premia l'accelerador i notava una sensació de poder que no sabia definir. Repassava amb els ulls la brillantor del quadre de comandaments, del volant, la tapisseria...i l'olor del cuir nou?. Respirava a fons per sentir aquella sentor que, per moments, li va sembla afrodisíaca, eròtica.
A mig camí va decidir aturar-se a reposar. Va agafar un caminet que portava a una arbreda tapissada de gespa. Va aturar el motor i va baixar a estirar les cames.
Sense el soroll del cotxe el silenci de l'arbreda el va angoixar. Contemplava el cotxe immòbil contrastant amb el bellugueig dels arbres i un silenci omnipresent picotejat pels secs crits d'algun ocell.
Es va apropar al capó del Chevrolet. Encara era calent. Es va estirar sobre, amb els braços oberts, com un amant... i va notar com el membre se li enduria.
Una sensació de buit el torbava. "Què he fet, què he fet?- es preguntava-, mesos i mesos lluitant per això, pel cotxe, i ara?. Aquest era el meu objectiu, però i ara què?. Es va espantar. Què era la seva vida?, el Chevrolet?.
Cada cop tenia més desitjos sexuals. L'olor del cuir l'excitava. Es va asseure al cotxe. Va obrir l'ampolla de Jack Daniel's que havia guardat a la guantera i va començar a beure.
Es va treure el membre i es va començar a masturbar.
Va esgotar les últimes gotes de whisky, va baixar del cotxe i va dirigir-se al riuet que passava prop l´arbreda. Es va despullar i, amb les claus del Chevrolet Bel Air a la mà, es va endinsar al riu
.


L'endemà, al noticiari de la televisió local, van informar de la trobada del cos del Darren ,ofegat al riu. El sheriff de Marine on Saint Croix declarava que no es percebien senyals de violència...i que, ni ell ni els seus companys, entenien res del que havia passat, res.



See the USA in Your Chevrolet - Dinah Shore 1952



1959 Chevrolet Station Wagon


1955 Chevrolet Bel Air.

El nen que tenia la tita que semblava una anxova.



"Avui et quedarás a dinar a col.legi", em va dir la meva mare. Jo, que aleshores tenia 8 o 9 anys, vaig contestar: "buenu".
El menjador de l'Escola Pia era una sala immensa, amb un sostre molt alt, poca llum i les parets pintades d'aquell marró-beig brillant, de per sí bastant fastigoset. Perquè us en feu una idea, recordava, bastant, el menjador de l'hospici de la pel.licula "Oliver Twist", amb la diferència que els nens britànics eren tots rossets i nosaltres morenets com els escarbatets de les tomaqueres.
Em vaig asseure a una cadireta, callat, perquè jo llavors enraonava poc, perquè tenia vergonya. De la porta de la cuina van començar a sortir i sortir plats d´amanida. Quan em van servir el plat, vaig començar a remenar l´enciam amb la forquilleta, estava convençut que hi trobaria un cuquet, segur que hi havia un cuquet. En comptes d'un cuquet hi vaig trobar una anxoveta.
A la meva dreta s'asseia un nen que jo no coneixia de res, m´el vaig mirar de reüll, tenia la cara prima i les galtes molt vermelles, li vaig mirar les mans, també eren vermelletes. Vaig abaixar la mirada i "ostres"!, de la cama dels pantalonets grisos i apretadets, li sortia la tita!. Era prima i vermelleta, com l´anxoveta de la meva amanida.
Vaig retirar la vista i vaig mirar la meva amanida, quam mirava l´anxova pensava que era la tita, quan mirava la tita pensava que era la anxova. Si em menjava l´anxova era com si em mengés la tita ?... i si em menjava la tita en comptes de l'anxova?, ai no sé!. La volia punxar amb la forquilla (l'anxoveta), però estava trasbalsat i em sentia una mica marejat; no m'atrevia pas a punxarla, em mancava valor.
Al final vaig fer un esforç sobrehumà i em vaig menjar l'anxova barrejada amb l'enciam, es que, cony!, no podiem deixar res al plat.
Quan vaig arribar a casa, al vespre, encara estava marejat, em vaig posar al llit i vaig vomitar amargament. I tot per culpa del nen que tenia la tita que semblava una anxova.
Mai més em vaig quedar a dinar a cole.