diumenge, de setembre 21, 2008

Era el Príncep Eugeni de Savoia, alliberador de Transilvània, un tap de bassa ?


Passejar pel Google produeix una sensació equiparable a la que experimenta un koala quan es perd dins un bosc d'eucaliptus: un mena de neguit persistent.
Embriacs som, doncs, d'un mar de fulls i fulles sense principi ni fi. Som com formigues perdudes dins un immens farigolar. Boira pixanera de ueps que ens sedolla fins enxopar-nos irremissiblement. Un alfa i omega en circuit tancat.

Aquest preludi és per explicar-vos que crec que m'he enamorat de Moldàvia i Transilvània.

Miro imatges...

qui fos moldau per poder passejar per aquests ignots i misteriosos carrers amarats de bellesa?, qui pogués amistançar-se de gallines transilvanes i compartir les seves passejades, tot descobrint que la humanitat s'amaga, precisament, en la curta distància que va del seu bec a l'humil cuquet que feineja dins l'herbei?, qui es pogués endinsar en els seus castells i besar les fredes pedres, fins cremar-se el cor, com ho fan els amants?. Vull que algú em porti a Moldàvia i Transilvània, ho vull i ho deixo escrit !.

Castell de Peles

Hem documento...

Segons llegeixo, un personatge clau en la història d'aquelles terres va ser el Príncep Eugeni de Savoia ( Eugène-François de Savoie o Prinz Eugen von Savoyen (Paris 1663 - Vienne 1736) ), que va ser qui les va alliberar de la dominació turca. Aquest és el nostre heroi, doncs.

Llegeixo a una web castellana:

"en el inicio del siglo XVIII, Eugenio de Saboya se ofreció a Francia, donde fué rechazado por su baja estatura, siendo admitido por los Habsburgo a su servicio". Ep!, això m'afecta, que jo faig 1'70. A mi també m'haurien rebutjat?. De fet, ben pensat, tampoc em fa massa il.lusió posar la meva espasa al servei d'una mena de gentola que posa remolatxa a l'amanida, fastigosa remolatxa...que, per més inri, si t'esquitxa la samarreta blanca de fer bonic, no hi ha qui en tregui la taca!. Millor, doncs, fer com el príncep Eugeni i oferir la força invicta dels nostres braços a la gent de Viena, terra de bons panets.
Trobo més informació, però contradictòria. Res a veure el que diu la Wikipèdia castellana i el que diu la francesa!:

1-"Se crió en la Corte de Luis XIV y estaba destinado a la carrera eclesiástica, pues siendo niño ya poseía dos abadías en 1678. No obstante, se inclinaba más por la carrera militar y solicitó el mando de un batallón, que le fue denegado por Luis XIV, alegando que era enjuto y de corta estatura. Pero probablemente también porque su madre vivía desde hace tres años en el destierro acusada de haber envenenado a su esposo."

2- "Adolescent, il se fait remarquer par sa vie de débauche homosexuelle. Humilié par la disgrâce de sa mère, compromise dans l'affaire des poisons, il quitte la France du roi Louis XIV qui ne veut pas lui accorder un commandement, et entre comme volontaire au service de l'Autriche, (1683). Il jure de ne revenir en France que les armes à la main."

No queda gens clar, doncs, si el Príncep era baixet, era gai o era gai baixet.

No he trobat enlloc informació sobre la seva alçada. Potser si busquem imatges del pare (Eugène-Maurice de Savoie-Carignan) i la mare ( Olympia Mancini) podrem deduir alguna cosa...però totes són de mig cos, no es pot escatir si eren alts o baixos. De moment deixo de investigar, és tard i el Google és com un Amazonas desbocat!.



Tampoc he trobat proves sobre "sa vie de débauche homosexuelle"
, però, per si de cas, li he buscat noviu...aviam si li agrada ! :P



(de moment, i fins a nova ordre, ens declarem austricistes)


Animals returning from pasture - Transylvania (va de vaques i cavalls que tornen de pasturar)

dimarts, de setembre 02, 2008

He trobat en Sheikah assegut en el comptador del meu bloc



Ell m'ha trobat pel Google i jo l'he trobat assegut en el comptador del meu bloc.
M'explico: el meu comptador fa temps que es va esconyar, fa temps que va deixar de mesurar les visites, sempre marca el mateix, pobre enginy...ara bé, xafarder com sóc (xafarderia entesa com aprofundiment del coneixement de la cosística (neologisme ad hoc) humana), de tant en tant, miro aviam quines paraules escriuen al Google per arribar al meu bloc.
Mira, un que ha posat "de vegades". Investiguem!. Vaig a parar a la Bitácola d'en Sheika. Resulta que li ha agradat un escrit meu... i l'ha penjat al seu bloc. Això diu molt al seu favor, penso per mi mateix.
Carai!, (em poso a llegir la bitàcola). M'agrada, m'agrada bastant, bastant molt. Barreja la tendresa amb la ironia, el lirisme amb la quotidianitat. Escriu: "m'agrada pensar en coses i explicar-les de manera estranya. No tindria cap gràcia, si no!". D'acord!.
Continuu llegint una bona estona...(però com collons es fa per anar als primers escrits, sense saltar les pàgines d'una a una?, misteri :) ). M'interessa.
Si ell ha penjat una cosa meva , jo en penjaré,
amb permís tàcit (com si no?), dues de seves, doncs. Una com més ironico-quotidiana i l'altre més lírica i tendra.

Ah!, crec que algú a tingut molta sort de tenir el Jordi com a noviu ;)

1.

Sheikah vs. Jordi

Simplement em passa aquest dubte pel cap. Si em pregunten qui sóc, ¿què haig de respondre?
- Entrevistador: ¿Qui ets?
- Jo: Sóc el Jordi.

¿Què hauria de dir, que sóc el Jordi? Però, ¿per què haig de ser el Jordi? És un nom que m'ha estat imposat. Així com el nick de Kaeruguet, que també m'ha estat imposat (no és el mateix però com si ho fos). L'únic que he triat ser jo és ser en Sheikah, i jo, a pesar que sóc com sóc, vull arribar a ser tal i com vull ser (i no com em diguin que haig de ser. ¿Per què haig de ser d'una manera determinada, si jo vull ser-ne d'una altra?). Per tant, crec que ha arribat el moment que deixeu de dir-me Jordi i em digueu tots Sheikah, que és el nick que a mi m'agrada.

Però és que això no pot ser xD

Crec que té sentit el que dic, però el cas és que jo sóc el Jordi. I em digui com em digui, seré com sóc o com sigui capaç de ser. Temps enrere, quan era un ranci a la vida material i massa tímid per relacionar-me, per internet vaig ser capaç de fer bons amics. En Sheikah va fer amics i va robar el cor a milers d'internautes. Després, el Sheikah que vaig ser també ha estat a la vida real, i segueix sent-hi... Es pot dir que jo ara sóc en Sheikah, tot i que em dic Jordi. I així vull ser.

¡M'encanta emparanoiar-me!

2.

T'ENYORO



Enyoro estimar-te en el cel d’aquell vespre clar, en què les paraules tímides, xiuxiuejades a cau d’orella, eren l’inici d’un batec etern. Enyoro estimar-te en la foscor d’aquella nit, en què a pesar del vent fort, la calidesa dels teus braços em donava el confort més sincer que mai no he sentit. Enyoro estimar-te al bell matí, en què el somriure dels nostres llavis era, simplement, la joia d’haver-nos estimat i seguir estimant-nos; i enyoro també la tarda, en què tristesa i alegria es barrejaven amb el petó de l’adéu-siau que cap dels dos no volia pronunciar. I t’enyoro, t’enyoro a tu, enyoro els teus cabells, els teus ulls, la teva olor, enyoro sentir-te, enyoro tenir-te amb mi, i no puc sinó plànyer el neguit de sentir-me perdut i no trobar-te per refer-me. Enyoro dir-te que t’estimo, però ara, malgrat que la boira negra ens embolcalli, seguiré estimant-te més encara, esperant que la llum brolli de nou, amb més força, i amb l’energia que la tristor del plany ens haurà donat.