Quan va necessitar la familia...

Quan va necessitar la família, la família no hi era...i va quedar de pedra.

Cap vincle afectiu l'unia amb aquella gent que es reunia al voltant de la taula el dia de Nadal. Ell sols hi veia supèrbia , egoisme i una inèrcia immutable que dissimulava, amb estèril i senzilla naturalitat, la seva buidor. Els sentiments eren els mínims que exigien els bons costums, ni més ni menys. Cap llicència per l'excés.
La família era com un tauler d'escacs on cadascú tenia assignat el rol d'una peça determinada i el rol d'ell era fer de peó. La reina, el rei, els alfils i els cavalls són de fusta i la fusta no té sentiments.
De fet, ell només havia estimat una persona de la família i, precisament, no era de la família: era la Raimonda, la minyona dels avis. Era natural d'un poble del Pirineu lleidatà, però havia nascut a la Provença, prop de Bèziers, on els seus pares anaven a fer la verema. Als 12 anys la van baixar a ciutat i la van posar a servir a casa d'uns fabricants. Res a dir. Eren temps dificils i era costum posar les filles a servir, encara que fossin nenes.
Ella, gairebé tota sola, havia après a llegir, escriure i a fer números. Les coses que no li havien ensenyat les feia a la seva manera: per ella 126 pessetes s'escrivia 100 26 ptes. i 3.200 ptes. corresponia a 3000 200 ptes, ella ja s´entenia... però les seves sumes sempre pujaven quantitats astronòmiques per a algú que desconegués el seu particular sistema comptable.

Ell, de nen i fins la primera joventut, sovint s'escapava a la cuina a fer-li companyia, fins que venia la Senyora i el feia tornar amb la família. Els senyorets no han d'estar amb el servei .
Ella li explicava com eren els pobles del Cadí, de com anaven caminant d´un poble a l'altre i de les festes que hi feien i de com, prop del seu poble, fa molts anys, havien matat un general carlí, el Conde de España. L´havien estavellat per un pont, i ella, quan renegava, encara exclamava: macà els carlins!.
Li explicava, també, el que li havia ensenyat el seu avi, que era guaridor, sobre les propietats curatives de les plantes. La Raimonda mai va prendre cap medicament, ho curava tot amb aigua de farigola, llimona, cues de cireres bullides i culleradetes d'oli.
De vegades ell anava al bosc a buscar pinyons per menjar-los plegats i, de passada, li portava branquetes que llavors posaven al costat de les portes o a punts estratègics de la casa. Ella li va explicar que les rates es pensaven que les branquetes eren serps i que s'espantaven i marxaven i devia ser veritat perqué ell mai va veure cap rata a casa.

Li agradava molt escoltar la ràdio, sobretot les noticies.
Un dia ell va entrar a fer-li companyia i ella li va preguntar:
" Tristany, a Les Fonts (un poble prop de Terrassa) hi ha molts falangistes?", ell li va contestar: "no ho sé, normal, perquè ho dius?" i ella: "es que a Radio Nacional cada dia, cada dia, cada dia parlen de la Falange de las Fonts!", ell es va posar a riure i li va dir: "nooo, nooo, es que diuen "Falange de las Jons" no "de las Fonts"!.

La Raimonda, per les fotos de jove que ell li havia vist, havia estat una dona molt maca: pell molt fina i blanca, ulls blaus d´expressió molt viva i un somriure molt dolç. Un matí, mentre collien romaní per fer la carn, ella el va mirar amb aquells ullets blaus, i li va dir: " Tristany, jo sóc com una mare per tu..."bueno", com una mare no, perquè ja en tens...però...com una mare", Ell va veure com els ulls blaus s'enterbolien i va retirar la mirada. Ella veia com ningú de la família jugava amb ell i com ell fugia i s'en allunyava. Ella ho veia tot...i ho sabia tot.

El Parkinson va començar a consumir aquell cos que s'apropava a la vuitantena, els peus cada dia la duien menys i ella, que havia estat tant esbelta, s'anava arronsant, arronsant. Moltes vegades ell la trobava adormida asseguda a una cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre la taula de marbre i el braçet que li feia de coixí. Llavors ell, sense fer soroll, li deixava sobre la taula algún ninotet, alguns pinyons, alguna flor, alguna sorpresa, perquè ella ho trobés quan es despertés, com si fos una broma, un regal...no sé.

La Ramona, llum amagada.

Una nit, quan ell tornava de veure els amics, la va trobar estirada sobre el marbre de l'entrada de casa. No tenia força per aixecar-se. Va avisar el seu germà i la van posar al llit. A l'endemà la va venir a buscar una ambulància. Pel camí, ella li va agafar la mà i li va dir: " Tristany, vull morir a casa". A l'hospital, algú de la família va dir al metge que l'ingressessin, per allò de que si es mor a casa, clar, el trasbals...Ell es va indignar i va convèncer les infermeres i el metge que la tornessin a casa i així ho van fer. Aquella nit es va morir.
El dia de l'enterrament, al cementiri, ell es va posar darrera de tot. Al seu costat, dues nebodes de la Raimonda discutien qui s´havia de quedar el seu aixovar...Ell va girar cua i va enfilar el camí de xiprers que manava a la sortida, tot se li va fer borrós... s'havia quedat sense família.

"He de refer, tremolós ara, els bells senders de l'ahir/
sentir de nou, punyent com mai, la frisança d'aquell garbí tan gelós del teu record/
La ginesta del camí tenyirà de groc la teva absència/
llavors, el pensament esdevindrà plany/
i el plany, sens tu, presència". Q.V.

Quan el Paco em va deixar va ser un trasbals...

No ens enganyem, jo no era lletja.
Com us ho explicaré?...el meu culet, amb unes natges com pometes joganeres que desafiaven l'aire, era molt celebrat per tots els paletes del barri. Dels meus pits també n´estava molt contenta, semblaven cantirs de Breda de tamany mitjà: rodonets, ben posadets i amb un aire altiu que els feia ben ufanosos. La meva boqueta era com una maduixeta i amb els ulls de mel em feien certament bufona i, quan m'esmerçava en el maquillatge, semblava no tant sols la "ben plantada" sino també la "ben pintada"(això era una broma que pensava jo mateixa i que em feia riure, una mica). Un homenatge als ideals de bellesa noucentista d'Eugeni d'Ors, era.
Per això em va sobtar tant que el Paco em deixés. Ademés ell, amb el temps, s'havia convertit en un cigronet i totes sabem que l´atracció pels cigronets és una forma de sexualitat encara per descobrir...però va aparèixer aquella puta: la Vanessa, la mosca morta fastigosa!, la llardosa indecent!,la germana bessona de l'Ana Botella!. Molt numeraria de l'Opus, molt picapits, però mira, m'el va prendre.
Va ser un trasbals. Jo em volia morir. Els primers dies m'asseia al sofà i m'hi anava enfonsant,
enfonsant, enfonsant, fins que els ulls arribaven a l'alçada dels botonets del coixí, llavors em redreçava , feia un suspir i em deia: " Adelaida, la cosa no pot seguir així !"...i plorava una miqueta i posava la tele i menjava una bosseta de ganxitos dels que guardava al buffet.

.

Les amigues van respondre molt bé. "Todas a una como Fuenteovejuna" que deia la Laia. Van aprofitar que estava en hores baixes per organitzar-me la vida. La primera fase va ser apuntar-me a tots els cursets que els hi va passar pel cap: un de patchwork al Centre Cívic, un de cuina rápida a un club de l'Opus, un altre sobre la flora i la fauna del Delta del Llobregat, també a un curset de bridge i a unes xerrades que es deien: "Sé tu misma, descubre tu fuerza interior" que impartia una "doctora" argentina, una tal Yvonne Garcia-Zabaleta de los Rios, una pesada de collons!. Va ser una bogeria, era com fer una carrera que no tenia nom.
Vam quedar a berenar al Mauri amb les amigues i els hi vaig dir ben clar: "nenes, que jo sóc una separada no una tonta !". I es van acabar els cursets.

Després va venir la fase d'organitzar sopars per presentar-me xicots. Les amigues es devien pensar que passava gana i només em presentaven allò que en diuen: "un bon partit", però jo sóc una dona i volia un home, no un compte corrent... o és que algú ha vist alguna dona morrejant-se amb una llibreta de la Caixa de Pensions o fent l´amor amb una Visa Oro???. Oi que no???.

El següent berenar els hi vaig dir: "nenes, que jo sóc una separada no una indigent!". I em van començar a presentar intelectuals.
I au!, com que era una dona es suposava que era sensible i com ells s'havien de fer els intelectuals... doncs vinga anar al teatre, i es que a mi el teatre m'avorreix, i ara us escandalitzareu, però gairebé em distreu més veure el Tour de France per la tele que no pas Lope de Vega, no hi puc fer més.
Em van omplir de llibres per llegir. No us podeu imaginar pas el pesat que és l'Ulysses de Joyce!!!...del Juan Benet ja ni en parlo, perqué diria coses gruixudes...
Jo somiava en trobar un explorador que em portés a passejar pel Nil, volia ser com la Katherine Hepburn a "La reina de Africa". També somiava en anar a posar trampes per castors a algún riu de nordamerica, cavalcar per valls i montanyes acompanyada d´un mascle d´aquells que van vestits amb jaquetes de pell amb serrels com les que portava el general Custer. Si m´apureu podria passar amb un bomber de la Generalitat... però no, aquella nit em trovaba asseguda amb l'Hipòlit a una butaca veient el Paco Moran.
De tornada a casa em va venir com un rampell i vaig llençar una coça enlaire, la sabateta em va sortir disparada cap amunt fins que va anar a caure al balcó d'un segon pis. Vaig sentir una riallada i va apareixer la cara d´un negre amb uns ulls inmensos i unes dents blanques que iluminaven el carrer de maco que era el seu somriure. - qué fas noia?- em va dir-, puja i et dono la sabateta, no tinguis por-... i vaig pujar.
Es deia Samuel i era del Sudán, de la tribu dels nubes. Feia de dietista i treballava a un gimnás de monitor.

.

Fa una setmana que vivim junts. Mai he estat tant feliç. Si sabéssiu la sort que he tingut de que la puta de la Vanessa s´endugués el Paco, el cigronet!.
Demà dijous aniré amb les amigues a berenar al Mauri i els hi presentaré el Samuel, estic segura que em criticaran a l´esquena...però també estic segura que a la nit totes somiaran en el Samuel...i em sap greu, perquè són bones noies.

Enllaços sobre el poble Nuba del Sudan.


The Nuba Mountains
Line Riefenstahl
Los Nuba
Progetti Nuba
Nuba People of Suda

Pel.licules recomanades per :


Jordi-Itaca2000
Isnel
Aurembiaix

...la leni riefenstahl tenia moltes coses, però de tonta, ni un pèl :)- Elisenda