Ell volia ser motorista del president dels Estats Units, però la seva germana ho va impedir.

ell, la germana i el test de les hortènsies.

Just li van deixar el plat a taula els seus ulls es van il.luminar, era el sopar que li feia més gràcia: puré de patates amb un rovell d'ou posat al centre. El plat del "pataxap"!. Li va faltar temps per agafar la cullera, i aixecant-la fins l'alçada del cap, amb un moviment ràpid i decidit va colpejar, amb força, al bell mig del rovell d'ou, que va sortir disparat en totes direccions. A la minyona no li va fer cap gràcia, a ell sí, perquè era un nen i als nens aquestes coses els hi fan gràcia.
Mentre li netejaven la taula i tota l'escampada d'ou, va fixar-se en la pantalla del televisor. Una filera de cotxes negres circulaven per una avinguda molt ampla, a banda i banda dels cotxes, un seguit de motos, totes iguals, amb homes vestits de la mateixa manera, els anaven seguint.
"Qui són?"- va preguntar. "El president dels Estats Units d'Amèrica"- li va contestar la Raimonda. "I els de les motos?"- va insistir. "Els motoristes del president dels Estats Units". Ho va tenir clar, de gran seria motorista del president dels Estats Units!.

.

L'endemà, després d'esmorzar, va agafar la bicicleta de tres rodes i la va dur al porxo. Havia de començar a fer pràctiques. Havia observat que els policies sempre anaven a la mateixa distància dels cotxes i a la mateixa velocitat, no podria fer el burru, res d'aturar-se quan volgués, ni de frenar quan li vingués de gust, ni res de res.
Va començar a anar amunt i avall del porxo, sempre a la mateixa velocitat i mirant que la rodeta de darrera seguís la línia marcada per les rajoles. Fàcil no era.
Quan s'en va cansar, i per esbravar-se una mica, va fer una carrereta, tot fent esses, fins el porxo de darrera.
Una filera de formigues negres travessava l'enrajolat de punta a punta. . "Saps què- va pensar-, faré com si fossin els cotxes del president dels Estats Units". Va posar la bicicleta al costat de la filera i, amb cura, va començar a pedalejar. De bon principi va renunciar a anar a la mateixa velocitat que les formiguetes, les coses quan no poden ser no poden ser!. Tot i que mirava d'anar ben recte, de tant en tant, sense voler, un cop de manillar maldestre feia passar la rodeta damunt la filera de formigues, deixant-ne unes quantes sense caminar, ben aixafadetes. Això no el feia patir, ell savia que les formigues no s´acabaven mai, si en trepitjaves una en sortia una altra. Sempre, sempre, passava igual, per moltes que en trepitgessis sempre n'apareixien de noves. Ademés, eren tantes, tantes, tantes, que encara que n'aixaféssis moltes les altres no ho notarien, no les trobarien a faltar gens, segur.
Quan més concentrat estava en les seves pràctiques, el van cridar per donar-li el xarop.
De cop, des de la cuina, va sentir un soroll semblant al d'un tricicle quan xoca amb el test gros de les hortènsies. Doncs sí!, el que temia!, la seva germana li havia près la bici i s'havia estavellat contra el test de les hortènsies!. Va anar tan de pressa com va poder a recollir la bici i, oh desastre!, els pedals s'havien trencat, s'havien acabat les pràctiques!. La germana, que no s´havia fet mal, seia tranquilament en una cadireta a l´altra banda del porxo, com si no hagués passat res, ben tranquila ella. Se la va mirar amb indignació i va anar corrent fins el rebost a buscar la seva arma preferida; els espolsadors de tires de pell de conill. Ell no era violent, no, però amb les coses del president dels Estats Units no s'hi juga!...

ell, els espolsadors, i la germana a la cadireta.

Amb els anys, ell mai va ser motorista del president dels Estats Units, però es va comprar una Montesa Cota 247 i anava a visitar la família....les formigues que viuen a Sant Llorenç del Mont i la Serra de l'Ubac.

.

Dies de llibres i frankfurts

la noia no hi va, però no tenia cap més foto i mira...

Cap a les 12, he agafat un paperet, i amb una mala lletra que no entenc ni jo, he escrit: "no hi seré". He deixat el paperet sobre la taula, he donat menjar a l'ocell que m'agrada ( l'azulito del Senegal) i he marxat. Quin sentit té dinar amb la familia, si la familia no és familia sino una foguera de....?.

ocellet

He agafat un llibre: " L' esclau del Mercadal", escrit per la Dolors Garcia i Cornellà (no sé si la coneixeu); és una escriptora gironina que viu prop d'un volcà que diuen que és el que té la cassoleta més ampla d' Europa, però no és pas el més alt, no ens enganyem.
Volía anar-lo a llegir a un banc que tingués el respatller ondulat, que hi toqués el sol i que l´entorn fós silenciós. He voltat carrers i places i cap em servia. Quan he passat davant el Parc dels Catalans, he vist l'esplanada de gespa i m'ha vingut al cap que els americans s'estiren a la gespa dels parcs i llegeixen llibres ( no els entenen, però), he buscat un lloc que fés una mica de baixadeta, m'he estirat i he obert el llibre. Ha vingut un gos molt gros i blanc i m'ha mirat desde dalt. "I si el gos es pensa que sóc una salsitxa i em mosega?"- he pensat. M'he aixecat, amb dignitat, perquè no es notés que em feia por, i he marxat.
Després de caminar una estoneta he arribat a la plaça Salvador Espriu. Un raig de sol que s'escolava d'entre les palmeres il.luminava un silenciós banc amb el respatller ondulat, era el què buscava. M'assec. Obro el llibre i començo a llegir. Als pocs segons sento un : "hola, Quico!". Aixeco el cap i veig un noiet que em saluda content. No recordo gens qui és. S'asseu al meu costat i resulta que ens vam conèixer una nit a un bar, fa tres mesos. Es mag i ha vingut de Canaries i vol quedar-se a Catalunya a fer de mag. Em diu que está aprenent català per poder treballar aquí, jo li dic que " a poc a poc", ell em contesta: "a poc a poc" i riu una mica i jo també ric una mica i els dos estem molt contents. Començo a tenir gana, li passo el braç per darrera l'espatlla (això sempre queda bé) i li dic que haig de marxar a dinar i quedem que ens veurem un altre dia...
Vaig al Frankfurt. M'agraden molt els frankfurts amb molta mostassa i una Coca-cola, millor això que una xuminada del Bulli. Busco algun diari per llegir, però tots estan ocupats. Només queda el suplement d'economia de La Vanguardia i llegeixo un article sobre la crisi de la General Motors, es veu que la cosa está fatal i que el seu principal proveedor a fet suspensió de pagaments i es veu que hi ha rumors que la GM potser també fará el mateix, però no és segur...
Tinc un esternut i el cambrer em diu: "jesús !", jo contesto: "gràcies", però tinc dubtes, es contesta "gràcies"?. Em vé un altre esternut i miro d´aguantar-lo mentre penso si es contesta gràcies o una altre cosa...el cambrer está molt pendent de mi, de reüll veig que m´observa aviam si esternudo o no...al final no puc més, "aaatchissssssss". "Jesús!"-fa ell. "gràcies"-contesto. I així sis o set cops. M'aixeco per anar al lavabo, ell está enfilat dalt una escala netejant no sé què, sense voler li clavo un cop a l'escala i va d'un pèl que no cau sobre la planxa del Frankfurt, compungit li dic: "perdó", ell em diu: "no passa res" i jo li contesto: "gràcies". Veus?, penso, això de "gràcies" serveix per tot. Pago i marxo.
Vaig a passejar una estona i torno al banc a llegir una mica més. M' agrada molt el llibre i mira que jo no llegeixo mai perquè no em concentro. A la pàgina 19 els protagonistes ja van a robar cireres a les hortes de Gugusacs, això pinta bé, no ens avorrirem!....no com a l'Ulisses de Joyce que a la pàgina 100 els protagonistes tot just s'estan afaitant i encara no ha passat res!, aquest Joyce no podia haver-los afeitat abans de començar a escriure la novel.la?, és una opinió, subjectiva, però sincera.

.

Mitsubishi A6M2

Aquella nit havia tingut un malson.

Estava volant amb el seu Mitsubishi A6M2 sobre les petites illes que conformen l'arxipèleg de les Carolines quan, de sobte, va percebre una resplendor de foc que sortia d' entre els cocoters que borejaven l'illa. Els artillers anti-aeris australians tenien fama de bona punteria, i a fe de Déu que l'havien encertat de plè!. El motor va començar a ratejar, i ell va iniciar una hàbil maniobra per intentar aterrar a la platja. Entre l'espetec dels vidres i el cruixir del fusellatge al lliscar sobre la sorra va aconseguir dominar l' aparell i fer-lo deturar prop d'unes palmeres. Va probar de desfer-se del cinturó i sortir de la cabina. De darrera la vegetació els soldats australians li van començar a disparar...ufff!

ells, els dolents.

Jo

l'illa d'Ifalik

La Micronèsia, amb l'arxipèleg de les Carolines i l'illa d'Ifalik

La tarda següent va anar a volar. L'enlairament va ser tranquil. Feia un dia clar i apacible, res feia preveure cap entrebanc. De cop, va veure com els llums del seu avió començaven a encendres i apagar de forma frenètica; els vermells, els verds i els blancs li van donar l'alarma. L'avió donava voltes i més voltes, mentre qüantitat de sorolls diversos i estridents li eixordaven les orelles. La situació es feia crítica per moments!. No s'ho va pensar dues vegades, es va desfer del seient i va saltar.
L'impacte amb el terra el va deixar atordit. Una suor freda li brollava del front i al passar-hi la mà va notar un rajolinet de sang que li travessava la cara i li començava a tacar el coll de la camisa. En el seu estat de semi-inconsciència, confòs pels llums i els sorolls que l´envoltaven, li va semblar percebre una cara femenina que, borrosa, s'abocava sobre ell. Li va recordar molt la Raimonda. Va sentir que li deia: " Tristany, Tristany, t'has fet mal???. Per què t´has llençat de l'avió?, t'has tornat boig?...la propera vegada que et porti als "caballitus" pujarás al camió de bombers !...com em dic Raimonda!"

jo, als "caballitus"