primera comunió....
altres comunions
dilluns, de juliol 31, 2006
dimarts, de juliol 04, 2006
Les seves paraules es van amagar pels racons de la casa.
Mig endormiscada pel cansament del viatge, amb el cap recolçat a la finestra del cotxe, la Gemma anava repassant els darrers quinze dies de la seva vida. "Com pot ser - meditava - que em pesin més aquestes darreres setmanes que la resta dels meus trenta-cinc anys de vida?. Tinc por, por i basarda. Hauré d'oblidar tots aquests anys com si no haguéssin existit mai?...començar de nou?, amb quina força?...tinc por...seré la mateixa Gemma o la Gemma, la que tots conèixen, no haurà existit mai?...hauré de ser altre persona?, tornar a nèixer?, ser una cosa diferent?...no en sabré, no crec que en sàpiga,no".
oli de Roca-Sastre
La Laia, la seva cosina, va deturar el cotxe davant l'edifici del carrer Provença on vivia la Gemma. Va aparcar, la va ajudar a baixar la maleta i juntes van pujar al pis.
Laia - va dir - moltes gràcies per aquests dies a casa teva, a la Garriga, no saps pas com m´han ajudat, ara tot depen de mi, intentaré ser forta...
Un cop sola al pis, va deixar encès el llum de peu del salonet, es va desvestir i, deixant la porta mig oberta, es va estirar al llit. Va sentir la veu clara d'en Toni que li deia "bona nit, demà he de matinar". Va acaronar el seu coixí, i fins i tot li va semblar sentir-lo respirar i, abraçada al coixí, es va adormir.
A les 8 en punt es va llevar i el primer que va fer va ser preparar-se un cafè ben carregat, com els que li agraden al Toni. "Aquest dies que seré fora no trobaré altre cosa que cafè aigualit, Gemma". Va portar la taça a la tauleta del salonet i es va asseure tot mirant la butaca d´en Toni. " Mai he estat a Buenos Aires, sino fos per feina no crec que hi anès mai, en fi,,,només serà una setmana, una setmana passa aviat, oi Gemma?".
Es va aixecar i va obrir el balcó per airejar la casa, els plâtans del carrer lluien un verd primaveral i damunt d´ells, travessant un cel ben blau, va observar un DC-3 platejat que s´allunyava...i va sentir la veu d`en Toni: "no pateixis Gemma, sóc un home afortunat i els avions no em fan cap por, marxo que es fa tard, dona'm un petó...fins aviat".
Un cop sola al pis, va deixar encès el llum de peu del salonet, es va desvestir i, deixant la porta mig oberta, es va estirar al llit. Va sentir la veu clara d'en Toni que li deia "bona nit, demà he de matinar". Va acaronar el seu coixí, i fins i tot li va semblar sentir-lo respirar i, abraçada al coixí, es va adormir.
A les 8 en punt es va llevar i el primer que va fer va ser preparar-se un cafè ben carregat, com els que li agraden al Toni. "Aquest dies que seré fora no trobaré altre cosa que cafè aigualit, Gemma". Va portar la taça a la tauleta del salonet i es va asseure tot mirant la butaca d´en Toni. " Mai he estat a Buenos Aires, sino fos per feina no crec que hi anès mai, en fi,,,només serà una setmana, una setmana passa aviat, oi Gemma?".
Es va aixecar i va obrir el balcó per airejar la casa, els plâtans del carrer lluien un verd primaveral i damunt d´ells, travessant un cel ben blau, va observar un DC-3 platejat que s´allunyava...i va sentir la veu d`en Toni: "no pateixis Gemma, sóc un home afortunat i els avions no em fan cap por, marxo que es fa tard, dona'm un petó...fins aviat".
diumenge, de juliol 02, 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)