Setembres a Brest.

Brest, setembre del 2005

Mancava gairebé una setmana per acabar setembre i la xafogor s'arrapava, persistent, damunt l'escorça de les terres bretones. L'Elsa, com cada tarda, després de dinar, sortia al jardí a fer una becaineta, tot deixant-se amarar pel sol tardorenc.

L'aire humit i tebi de l'atlàntic escombrava els turons de Brest. Ella, previsora, estenia una manteta damunt les cames. "Vuitanta anys són molts anys"- pensava.
Feia dies que es trobava estranya, com melangiosa. No era ben bé deprimida, perqué no estava trista, més aviat notava certa sensació de dolça placidesa...com un nosequè que li embriagava el cor.

Feia dies que li passava. El primer cop es va trasbalsar una mica, ara ja no; més aviat ho buscava i ho desitjava. Quan tancava els ulls, mig endormiscada, li apareixia nítida la imatge del Citroën "avant traction" negre de l'Alain (el doctor Alain Gaudier) aturat a l'entrada del camí que duia a casa. Els seus pensaments, cada cop més, es lliuraven a onírics viatges cap el passat. El futur és limitava a la quotidianitat més inmediata i planera; enrecordar-s'en d'anar al metge, comprar un regal pel Joël, visitar alguna neboda....

Diuen que el paradís és la infantesa o bé aquells records de joventut que deixen cicatrius invisibles en la pell i en el cor.
De fet, els anys li havien passat volant. Quan es preguntava si havia estat feliç no en sabia la resposta. La felicitat era, tal volta, aquells instants plaents i escadussers que s'encavien entre desgràcia i desgràcia o entre llargs periòdes d'insulsa grisor...qui ho sap?.
El darrer cop que va veure el Citroën de l'Alain deturat al camí, va ser el setembre del 1952, ja feia cinquanta-tres anys...tota una vida. L'endemà del darrer encontre, va baixar a ciutat i va comprar un petit quadern , quan va tornar a casa el va obrir i hi va escriure, amb lletra clara i curosa: Dietari.

L'Elliane es va aixecar de la chaisse-longue, es va dirigir cap a l'escriptori on guardava el quadern gris, va cercar la primera plana i va començar a llegir...

"20 setembre 1952

Avui fa tres mesos que ho vam saber.
Aquell matí de juliol, després d'esmorzar, la mare havia tingut una premonició. Mentre jo recollia les tasses de cafè i els platets de les torrades la mare trajinava bo i netejant el seu dormitori. De reüll, vaig veure com prenia el retrat del pare que reposava damunt la tauleta de nit; el va acaronar i el va estremer sobre el seu pit, llavors, vaig sentir com, amb veu baixa i dolça, somicava: "haurem d'aprendre a viure soles, sense tu".

A les dotze vam sentir un cotxe enfilant el camí. Desde la finestra em va semblar distingir un Peugeot; era el Peugeot 203 beig de l'Henry Vergés, em va semblar.l cor em va fer un salt. Em vaig recollir el cabell i vaig baixar d'una volada les escales. Des de la porta vaig veure com aparcava i en baixaven dos militars...sí, sí, un era l'Almirall Vergés, intim amic del pare i màxim responsable dels quarters de Saint Maló, l'altre no el vaig saber identificar.
Quant els vaig tenir davant, l'Henry em va abraçar i em va dir: "Elsa, estimada, he vingut a parlar amb la teva mare i amb tu...sigues forta". Em va besar i es va dirigir cap el rebedor on l'esperava la mare amb els ulls ben oberts i les mans creuades davant el davantal.
- Henry, em vens a dir que Claude...-va començar a parlar la mare, fins que la veu li va fallar.
- Sí, Marie, sí...em dol molt venir a donar-te aquesta- Henry va fer una pausa, com buscant la paraula exacte- aquesta...mala notícia. L'André és mort. Hem rebut la notificació del comanament de les tropes aliades a Berlín que així ho certifica, va morir a un camp d'internament d'Hamburg, l'hivern de 1943. Permetem que us doni el meu condol...ja saps com estimava l'Henry.
La mare i l'amic del pare es van abraçar. Jo em vaig girar, no volia que em veiessin plorar, vaig treure el mocador i vaig deixar que les llágrimes vessissin el dolor que em sortia de l´ànima. Sentia pena per la mare, pel pare, per mi..."

Abans d'acomiadar-se ens va presentar el militar que l'acompanyava.
- Allain Gaudier, capità mèdic de la base de Saint-Malo -va dir l'almirall-. Demà al matí passará per aquí per posar-se a la vostre disposició. Ja sabeu...papers a complimentar, dubtes que pogueu tenir, en fi, per qualsevol cosa ell us atendrá de bon grat.

L'endemà, a les 10 en punt, l'Alain va arribar en un Citroën negre. Després de parlar una estona amb la meva mare, van convenir que m'acompanyaria a Brest i, tots dos junts, tramitariem els papers i la documentació relacionats amb la mort del pare.

Pel camí vam parlar poc. De reüll l'observaba. Era un home bell.
Em va explicar com havia anat a raure a la marina. No es va estendre en detalls, però em va semblar deduir que el motiu no era altre que un desengany, una ruptura amorosa, una fugida.
Les seves faccions eren nobles. Moré, amb els cabells negres i rinxolats. La seva expressió i la seva mirada era dolça i trista al mateix temps...em va començar a captivar...

......

Van passar les setmanes i la nostre relació es va anar fent més intima. Gairebé ens veiem cada dia. Jo li vaig parlar del Pierre, el meu promès, i dels plans que teniem de casar-nos la primavera vinent. Ell callava.

......

Una tarda de dissabte em va trucar: " Elsa- em va dir, amb veu apagada- he de parlar amb tu. Et puc passar a recollir"?. Li vaig dir que sí, que en mitja hora estaria a punt, que em podia venir a buscar i parlariem.

Quan vaig pujar al cotxe em va dir que aniríem al Moulin de l'hier, un molí abandonat encimbellat a la cresta d'un penyassegat abocat a l'Atlàntic. Un lloc molt especial per ell.

Ni tant sols vam baixar de l'auto. Va aturar el motor, va respirar fons i, mirant-me amb aquells ulls de mel, amargs de tanta dolçor, em va dir:

"Elsa, mai t´ho he explicat. He estat malalt d´amor, molt malalt. La noia que volia, una tarda de setembre, va desaparèixer entre les aïgues del mar, d´aquest mar, aquest que veus ara. Va ser un accident, va caure pel penyasegat, el penyassegat del Moulin de l'hier. Va ser un accident. Jugavem, ens perseguiem. Ella es va apropar massa al marge, va relliscar...
Estimava la Jeanne com mai he estimat ningú. Desde llavors no he tingut consol...però aquell dia, aquell dia que vaig anar a casa teva acompanyant l'almirall Vergés, vaig veure en els teus ulls la brillantor d'aquells ulls que el mar m'havia robat.
Elsa, estic molt confós. Tu estimes el Pierre i jo, crec, m'estic enamorant de tu....demà m'embarco cap Indoxina..."

L'Alain no va poder seguir parlant. S'em va apropar tímidament i em va besar. Jo li vaig acaronar els cabells i el vaig abraçar mentre sentia el seu cor bategant sobre el meu...

El soroll d'un cotxe va distreure l'Elsa dels seus ensomniaments. La veïna havia anat a l'escola a recollir el Joël, el net petit, i ara el deixava a casa. El nen, un noiet moré i benplantat, es va acostar a l'àvia per fer-li un petó, la va mirar, i amb uns ulls de mel que algú hauria confós amb els de l'antic metge, li va dir: " àvia, plores?".

Blocs-petita reflexió davant la punta d'un croissant.

Són prop les nou de la matinada. Dissabte. Engego el Packard Bell (el vaig comprar perqué m'agrada el nom "Packard", el de la mítica marca de cotxes

Packard caribbean 1954

... no perquè entengui gaire d'ordinadors). Vaig al meu blog. Penso que quan parlo de política sóc massa pamfletari, inclús el video de toros que he penjat trobo que és de bastant mal gust, però clar, per escriure el que ja ha llegit tothom a la premsa o recitar com una cotorra allò que defensen els meus...doncs no, millor llençar-me en paracaigudes, en vol lliure, i escriure el que em passi pel cap, sense vigilar formalismes ni ortodoxies castrants.

Ui!, miro els meus enllaços i els directoris, cada dia són més. Suco la punta del croissant a la xocolata. M'esgarrifo. Quin llegeixo?. Tant feliç que era quan vaig començar. Tenía un circuït fet de blocs que m'encantaven (Gotes d'Isnel, La pell, Arts virtualis, Abismes siderals, Garrofaire, A l'estació de trens, Aurembiaix, Un salt al món, Dies estranys, JCR-en ruta, Cartes de Mèxic, Itaca, La mesa del rincón, Vell artista....). Malhauradament molts estan inactius. Per què les coses belles moren joves?. Per qué el "síndrome James Dean" s´escampa per la bloquesfera?. En fi.
Penso que deuen estar apareixent blocs nous que no conec i que, de ben segur, m'agradarien. M'hauré d'organitzar. Clicar sobre els blocs que no conegui i refer, altre cop, la ruta. Però sóc molt anarquic i perdo molt de temps. Ho vull discutir tot i esmenar tot. Tinc una tendència irrefrenable a posar comentaris explicant les coses com són. Em sap greu que la gent visqui en la ignorància (això és broma, no que sigui un pedant...que ho sóc).

M'he acabat el croissant. Vaig a refer la meva llista de blocs. Poso la punta del meu croissant per testimoni que mai més perdré el temps navegant com una papallona en temps de tempesta. Seré rigorós. Seré germànic i metòdic.
(vaig a netejar la taula, no hi fa res xocolata desfeta sobre el meu teclat...)

Seleccions catalanes: la justicia espanyola declara il.legals els nens catalans

Nen torero espanyol, legal.


Nens esportistes catalans, il.legals.

La "justicia espanyola" és espanyola, però no justicia. Que ningú s´enganyi.

Tu, pobre desgraciat, si ets botiguer i deixes de declarar 1 miserable euro et serà embargat el compte corrent...en canvi, si fossis director d'un diari nacionalista espanyol podríes construïr una magnifica piscina en terreny públic. Mira que bé.
Tu, jove català, si per una d´aquelles coses s'et cremés una bandera bicolor, podries passar una llarga temporada a l'ombra...et sortiria més a compte portar bigotet, ser més entrat en anys i organitzar un cop d'estat.
Tu, mestressa de casa, no s'et acudeixi cobrir la sortideta del balcó amb una manpara, serás obligada a desmontar-la...diferent que fessis un hotel de 50 plantes en zona marítima en alguna platja, prioritariament valenciana, faries la primera pela i inclúe podries fer "donatius anónims" a algun partit "constitucionalista".
Tu, nen català, no pensis en posar-te una samarreta de la nostra selecció, serás declarat il.legal i obligat a despullar-te...diferent sería si et vestissis de torero i anéssis a torturar animals, això els hi fa molta gràcia i et farien sortir a "salsa rosa" o a l'Hola, i ademés cobraries. Mira el que et perds per ser català i persona!.

Tu, botiguer català, jove català, mestressa catalana, nen català...no pretenguis ser tu mateix, dissimula. Tu no tens dret a tenir una llengua, ni una pàtria ni, tant sols, gaudir d´aquells serveis que ja has pagat mil vegades i que et són regatajats!.

Desperta, no et sotmetis i exigeix, ara i sempre: "Tinc dret a una pàtria, tinc dret a ser lliure!"

Nens catalans jugant a futbol- Video il.legal.

Corrida de toros- Video legal.

Presentació "Sobirania i progrés"

Patada al peix, patada al cove i patada a l'Espanya "plural".

Enterrament de la via claudicant.Visca el sobiranisme!

Hi he anat, i per això en parlo.
L'acte ha estat d'una sobrietat danesa. Hi havia nivell. Quan la gent pensa no xiscla, només parla i raona, que ja és molt.
Res a veure amb en Madí ni amb l'aparell nicarauenc (l'aportació d'ambdós al món de les idees és equiparable al de la fabada Litoral a la història de la gastronomía).

Van forts. Volen trencar inèrcies,sortir de l'engany permanent en el que vivim. Lluitar i treballar per vèncer.

L'Héctor Lopez Bofill ha parlat de insubmissió fiscal, de no acceptació d'una legalitat que ens anihila...ens esperen emocions fortes. Ha constatat que la via estatutària ja no ens serveix i que només ens queda avançar vers la sobirania. Això o desaparèixer.
L'Espanya "plural", que només existeix en el cap d'en Maragall, és un autèntic bluf (pels caçadors de bolets: un pet de monja).
"Si en Felip V va venir montat en un cavall, els governants espanyols actuals venen montats en la Constitució, i el resultat és el mateix: expoli i submissió. Canvien les formes, no el fons" (aquesta frase és meva, no de l'Héctor. Ja es nota).

L'Oriol Jonqueras, que és un "crack", ens ha vingut a dir que hem d'assumir la nostra responsabilitat històrica, que la darrera crida a la resistència de Barcelona (1714), quan ja tot estava perdut, quan no restaven més forces per lluïtar, era també un testimoni que es llegava a les generacions posteriors i que nosaltre haviem de recollir...

Altres oradors han defensat la viabilitat econòmica de la independència. No tant sols és viable sino imprescindible.
També s'ha dit que, sentiments a banda, la sobirania és necesària per poder atendre les necessitats socials i acabar amb la discriminació ignominiosa de les classes populars catalanes. doblement discriminades pel simple fet d'això, de ser catalanes.

S'ha dit que 10.000 persones organitzades poden més que 1.000.000. Cap aquí va la cosa.

Conclussió: patada al peix, patada al cove, patada a l'Espanya "plural".
Sobirania plena i progrés social!