"... Qui doncs podrà persuadir-nos a que un sol dia vulguem consentir que s'entronitzi sobre els catalans la vanitat i violència castellana? ..."
Manuel Ferrer i Sitges, Braç Militar del Consell de Cent de Barcelona durant la guerra de Succesió
El que m'agrada de l'Alfons López Tena és que és una concentració de neurones ben organitzades i virtuosament interrelacionades.
Representa la drecera inteligent. Això és: res fa perdre més el temps que un soca amb idees i com la nació catalana no es pot permetre perdre més temps, cal donar poder a aquells qui ja tenen fet el resum dins el seu cap ...i la capacitat per treure'n la síntesi pràctica. Si el comú dels nostres polítics donen la imatge d'un ramat de cabres asilvestrades , talment en Tena el podríem comparar amb un agradós i abundós ramat de bens escocesos, d'aquells que saben d'on venen i on van...i no segueixo perquè al final acabaré dient que ell és el nostre pastor i nosaltres un estol de xais, i tampoc és ben bé això.
Nota- Segons la Wikipèdia: Panegíric és un discurs destinat a elogiar una persona, antigament l'emperador romà o un alt càrrec imperial. L'oració funerària destinada als notables morts era també una mena de panegíric encara que no rebia aquest nom. Entenguis doncs aquest escrit en la seva primera accepció.
Cada dia que passa estic més convençut que els “nostres” partits funcionen, cada cop més, com a societats anònimes amb afany de (?). Els clients són els votants, el producte a vendre una il.lusió col.lectiva disfressada d’estantissos ideals. Per llei, s´hauria de prevenir als ingenus votants amb la frase amb que l’infern va rebre al Dant i a Virgili: Abandoneu tota esperança quan entreu aquí
I és que la nació catalana no es mereix aquest engany permanent. Aznar va ser qui va fer pujar ERC com l’escuma i Carod i Puigcercós qui l’han desfet, com nata assoleiada. No hi ha perdó. Convergència?, pitjor o igual. A què ve aquesta pantomima sobiranista que no es altre cosa que marketing per recuperar el poder i les seves prebendes i, després, repetir la jugada dels 23 anys de regionalisme i tacticísmes, que és al màxim que aspira la covarda classe mitja catalana.
Avui, CiU i ERC, si no ho esmenen, representen la perpetuació de la via catalana cap la decadència i la submissió.
Serem còmplices dels claudicants o plantarem cara?. Guanyarem els catalans o els interessos particulars d’uns quants?. Cal treure l’artilleria, ja! (en sentit figurat)
Haendel: Music for the Royal Fireworks 1/2 (Ouverture)
Els espanyols sempre han sentit una atracció fatal per les dictadures. Serà el seu subconscient o potser la resultant d'algun cromosoma per descobrir, però el fet empíric és que les "victòries" espanyoles sempre s'han basat en la força bruta i la opressió. La democràcia els hi és un fet tan antinatural com ho potser per un peix viure fora l'aigua.
Si a la transició van viure el miratge de la democràcia, la seva evolució ha estat un viatge permanent cap el totalitarisme, La democràcia comporta el respecte a les minories, concepte incompatible emb els seus gens.
El PP és fill del franquisme, ho porta a la sang. El PSOE, ai las!, comparteix el mateix furor nacionalista espanyol i, com en el cas del seu suport a la Dictadura de Primo de Rivera, flirtejar amb el totalitarisme no els hi és del tot aliè.
Cada dia és més descarada aquesta deriva totalitària; tancament de mitjans de comunicació, clausura de televisions, multes contra periodistes, il.legalització de partits, condemnes a presidents de parlaments, incompliment de les lleis...tothom sospitós!, tothom a la garjola!
Els casos d'Ibarretxe, encausat per parlar amb un dirigent polític (mentre Aznar i Zapatero poden parlar amb ETA) o el d'Atutxa, condemnat per no dissoldre un grup parlamentari, defensant les competències basques, són dos exemples feridors de fins a quin punt el poder judicial espanyol suplanta la sobirania popular de les nacions ocupades.
No hi fa res que la Generalitat Valenciana incompleixi la sentència del Tribunal Superior de Justícia, per la qual l'obligava a reconèixer el títol de filologia catalana com a capacitació suficient a les proves de llengua valenciana; en aquest cas la justícia no intervé, no ho considera desobediència a la llei. Només és delicte allò que afavoreix bascos i catalans. Que l'Estatut català sigui paper mullat pel Gran Mentider, no hi fa res. Els termes "justícia" i "espanyola", es rebutgen mutuament; com l'oli ho fa amb l'aïgüa.
Espanya i Turquia: unitat de destí en l'universal.
Quilapayún & Maria del Mar Bonet - Què volen aquesta gent?
(aquest post el vaig publicar avui fa just un any)
