Bon viatge als 10.000 a Brussel.les !

Viatge a Ítaca



Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

I-Kavafis (Adaptació de Lluís Llach sobre una versió catalana de Carles Riba), II-III- Lluís Llach

Les germanes maltractades per la pèrfida Doña Esperanza

Na Margalida, l'Empar, la Montserrat i la pèrfida Doña Esperanza

Buscant informació sobre l'espoli a que estem sotmesos illencs, catalans i valencians, he trobat un article molt interessant del valencià Col.lectiu Alquibla. En posaré un extracte, val la pena!:

"L’anècdota que conta l’Agustí Cerdà, el líder d’Esquerra al País Valencià al Pròleg del llibre de Celestí Gimeno esmentat, és esborronadora i humiliant. Diu l’Agustí que els jardins i el Palacio de la Granja de San Ildefonso, varen ser construïts amb els primers diners espoliats i els impostos recaptats als països de la Corona d’Aragó una vegada Felip Vé ens va vèncer i arrabassà els nostres drets i llibertats. Des d’aleshores algunes d’aquestes terres (el País Valencià, Ses Illes i Catalunya) han estat territori de saqueig continuat. I l’espoli encara no ha parat, ni amb el PSOE ni amb el PP."

"conclusions, doncs:
1) El dèficit fiscal és un problema antic.
2) Existí també amb els governs del PSOE i es disparà amb els governs del PP.
3) El criteri de la solidaritat interterritorial ha de ser revisat en profunditat si volem ser realment justos i solidaris, perquè l’any 2003 les coses continuaven igual.
4) Aragó, Castella-Lleó, La Rioja, Cantabria i Castella-La Manxa, receptores netes de solidaritat, sobrepassen el País Valencià, què amb Catalunya i les Balears van cap arrere en la distribució de la renda.
5) El País Valencià, després de Catalunya i les Illes Balears, som els principals contribuïdors nets a la solidaritat.

Les dades, no oficials, de l’any 2003, ens diuen que el País Valencià tenia un dèficit fiscal de 0’264 bilions de pts. (el 2’4% del nostre PIB), Catalunya 1’88 bilions de pts. (el 9’2% del seu PIB), i les Illes 0’524 bilions de pts. (el 13’3 % del seu PIB).

Segones conclusions:
6) El País Valencià, Balears i, sobretot, Catalunya, estan pagant més que cap altra autonomia (deixem de banda la trampa de Madrid que presumia de contribuir més que ningú a la solidaritat).
7) Tot i rebre ajudes de l’Europa comunitària, els valencians hem pagat per solidaritat més del que hem rebut.
8) Des de l’any 1995 el dèficit fiscal ha continuat augmentat fins arribar al 6% del PIB valencià l’any 2000, la qual cosa ha suposat una sagnia de 11.773’7 milions d’euros que han eixit cap a Madrid.
9) Si contem des del 1985 la quantitat ascendeix a 14.000 milions d’euros.
10) El dèficit fiscal continua existint en l’actualitat i encara no s’ha acabat.
11) Els països avançats del món utilitzen criteris per racionalitzar el procés distributiu, criteris que caldria conèixer i aplicar al cas espanyol.

Al País Valencià estem pagant molts diners que retarden de manera creixent les nostres possibilitats de desenvolupament de molts sectors. I amb molts d’aquests diners i les subvencions europees, comunitats com Madrid, les dues Castelles, Andalusia, Extremadura i algunes altres han avançat: (a) pel que fa al creixement del PIB, (b) en productivitat per persona ocupada, i (c) en renda disponible després de descomptats els impostos. Tot el contrari que nosaltres, que hem retrocedit i hi figurem a les posicions de cua de molts indicadors econòmics. Són possibilitats que s’han evaporat per a engegar polítiques industrials, agrícoles, sanitàries i educatives com caldria, i que influeixen, negativament, en el nostre benestar.

La sagnia continuada del 6% del nostre PIB i la nul·la capacitat de decidir i d’administrar els nostres recursos no pot (no hauria) de continuar. Des de l’any 1987, 14.000 milions d’euros (2’3 bilions de les antigues pts.) han eixit cap a Madrid sense que ningú diga ni faça res. Les conseqüències no es fan esperar perquè aquesta sagnia:

(1) retalla greument la capacitat dels nostres ajuntaments els quals s’han d’endeutar i han de reqüalificar terrenys per a tenir recursos.
(2) fa que l’agricultura i la indústria no puguen competir en un món globalitzat.
(3) fa que sectors com la sanitat, l’educació infantil, l’educació primària i secundària, la Universitat i la investigació, siguen deficients quant als serveis que donen.
(4) fa que hi haja una mancança greu d’infraestructures (autovies, corredor de la Mediterrània).
(5) fa que proliferen les autopistes de peatge.
(6) fa que hi haja entrebancs a l’exportació.
(7) fa que les nostres empreses tinguen pèrdua de competitivitat.
(8) produeix l’estancament de l’economia valenciana.
(9) propicia el creixement de les desigualtats.
(10) té impactes claríssims sobre el benestar.
(11) incideix sobre l’esperança de vida dels valencians, etc."

Milers de bascos no podran elegir l'alcalde de Lekeitio.

He llegit a la premsa que la perversa termita espanyola, abans coneguda per "Bambi" (aquest tema el desenvoluparé en el següent post), ha concedit el dret a vot, per les eleccions municipals, als immigrants procedents de diversos països. Després d'explotar-los com mà d'obra barata, ara toca fer-los servir d'arma electoral. Zapatero i el capital són uns immorals!.
Per altre banda, la justícia espanyola retirarà els drets civils a milers de bascos, que sense estar imputats o condemnats per cap delicte, no podran exercir el seu dret a ser elegits per qualsevol càrrec d'elecció democràtica. Els centenars de milers de possibles votants també veuran com són violats els seus drets democràtics al no poder votar les candidatures de l'esquerra sobiranista basca. Un peruà podrà votar, per alcalde de Lekeitio, un candidat de la feixista i legal Falange Española i un basc no podrà votar el seu partit de l'esquerra nacional d'Euskadi !
Per tant: hem de concloure que l'Estat Espanyol ha deixat de ser un estat de dret per convertir-se en una dictadura "democràtica" de les majories, al marge de la justícia ?.
M'agradaria que algun jurista m'expliqués amb quins arguments jurídics es pot privar a un ciutadà, sense cap condemna ni imputació penal (basant-se, només, en presumpcions i supòsits d'intencions), del dret a ser elegit

Què han de fer CiU i ERC per esmenar la situació?

El passat diumenge 25 de gener, vaig publicar el post "Diatriba contra els claudicants", amb l'estil destraler barroquitzant en el que solc caure.
L´Alfons López Tena, exigent com és amb mi ( i li ho agraeixo), em va posar el següent comentari:

"Alguna proposta concreta per a que CiU i ERC "ho esmenen"? Què significa "plantarem cara"? I "treure l'artilleria, ja! (en sentit figurat)"? Ja l'encertava Unamuno etzibant-nos "siempre seréis unos niños. Os ahoga la estética" (més aviat les metàfores, afegeixo). Una pregunta concreta: tant és que CiU presenti Guardans que Tremosa?"

Em toca doncs donar-li resposta...i ara m'en adono que fàcil és tirar una traca (mentre escrius unes línies tot sucant madalenes en un vas de llet amb Cola-Cao), i la feina que dona recollir-ne les carcasses que has escampat!

RESPOSTA

Reconec que amb les quinze línies i quatre metàfores que he escrit al post es poden dir banalitats. Seré rigorós i concret, doncs. Canviaré la brotxa pel pinzell; i no abandonaré l'estètica i la metàfora per fer cas a les paraules que hagi dit Unamuno, sinó per les de Marc Aureli quan, en les seves Meditacions, deia: "No siguis lent en les accions, no t'emboliquis en les converses, no vagaregis en les imaginacions". Clar que si ens aboquem al llenguatge auster i sincrètic farem un lleig a Arlstòtil, aquell que deixà escrit: "Cal que el llenguatge sigui majestuós i commogui". ( que complicat és escriure al gust de tothom, Senyor, Senyor! ).

No podem donar resposta a la pregunta sobre les coses que han d'esmenar CiU i ERC si ho volem plantejar des de la immediatesa; caldrà fer-ho considerant tot el procés iniciat amb el primer govern del president Pujol fins arribar al tripartit. Tampoc en tindrem prou si ens limitem a seguir els criteris emprats pels politicòlegs; hi ha el "factor humà" que ho condiciona tot, més del que sembla, i que és la clau de moltes coses. Deia Hegel: "El gran home d'una època és el que sap formular en paraules els anhels dels seus temps, el qui sap dir a la seva època el que ella desitja i sap realitzar".

De bon principi ens vam equivocar.
Els primers anys del pujolisme van ser els de la il.lusió, tot estava per fer: TV3, Mossos, escola catalana. Es va crear una litúrgia d'estat i ens ho vam començar a creure.
Els representants polítics provenien, majoritàriament del "fer país". Millors o pitjors, eren gent de servei, fidel i amb dignitat nacional.

El president Pujol, amb un fort bagatge humanista i cristià ( en el seu bon sentit ) i amb una manera de fer tal volta noucentista; bo i donant valor a la paraula i la honestedat com a norma d'actuació , va encetar les seves relacions amb Espanya guiant-se per aquests valors. Però, ve t'ho aquí, a Madrid n'estaven de tornada; són molts segles exercint el poder, l'administració i el control de l'Estat...
Fins l'intent de cop d'estat i la LOAPA tot funcionava dins uns paràmetres acceptables. Començava, però, el procés de lapidació del sistema autonòmic. Davant la nova situació calia fer un replantejament estratègic: unitat d'acció dels parlamentaris catalans i fermesa. No es va fer així i es va seguir amb les mateixes idees força:

1. Catalunya ha de modernitzar Espanya- plantejament erroni: on s'és vist que el xai alimenti el llop, perquè, al final, se'l acabi cruspint?. Que és el que ha acabat passant.
2. Lleialtat i contribució a la governabilitat- Correcte si és en ambdues direccions, si és unidireccional, no. Votar a favor de tots el governs de Madrid, grans lleis i pressupostos, deixa en una situació de debilitat que impedeix negociar res de cert gruix.
3. Peix al cove- era negociar, de vegades de forma esgotadora, les coses petites; mentre les importants quedaven aparcades. Duran i Roca, sovint, més que representants de la nació catalana semblaven delegats de la Cambra de Comerç.
4. Implicar-se en els partits espanyols- el gran fracàs de la Operación Reformista.

El respecte (o por) que sentia Madrid per la Catalunya forta, unida i reivindicativa de la transició s'anava esvaint. El nostre conformisme els feia atrevits. L'objectiu era, doncs, debilitar Catalunya en totes les seves potencialitats i, al mateix temps, abocar els diners en la resta de l'estat fins aconseguir anivellar per baix. L'uniformització castellana requeria el desmantellament de les potencialitats catalanes; i ho han aconseguit (hem passat de ser els primers en renda per càpita als setens).

Per una banda, l'estat com enemic; per l'altre el desvirtuament de la nostra classe política.
Paral.lelament a la tasca desballestament del nostre país per part dels successius governs centrals; l'assumpció de les competències establertes per l'Estatut (no totes) va anar augmentant els recursos gestionats per la Generalitat i, de forma geomètrica, el volum de funcionariat. Exactament el mateix podríem dir dels Ajuntaments democràtics. Conseqüència?, la política podia ser un modus vivendi i, si un sabia moure's,esdevenia un camp per fer negocis. Molts vividors, oportunistes i gent sense ideologia van entrar a militar politicament. La degradació dels partits va ser afavorida pel nefast sistema electoral de llistes tancades; el candidat no responia davant l'electoral, ans, de forma perversa, davant els aparells i cúpules dels partits. És injustificable que no s'hagi fet encara la Llei Electoral catalana, que mana l'Estatut. Si es vol recuperar la confiança dels ciutadans i regenerar els partits: llistes obertes i candidats per demarcacions. Només sortiran elegits els millors.
Aquesta perversió a creat alts i mitjans dirigents-funcionaris, incapaços de contradir el lider ja que d´ell en depèn l'status i el sou. Analitzeu la composició dels Consells Nacionals dels partits.

ERC i el tripartit.

De bon principi vaig ser partidari del tripartit. Creia, inocentment, que si el PSC tenia el poder gràcies a ERC, aquests farien valdre la seva força per imposar-se a l'hora de marcar les línies mestres del govern de la Generalitat; no ha estat així, sinó a l'inrevés. També creia que seria bo pel catalanisme d'esquerres utilitzar les eines del poder per entrar en els feus socialistes i començar a ocupar-hi espais; però tampoc, resultat negatiu.
El gran error d'Esquerra ha estat no saber administrar l'espectacular ascens electoral(degut en gran part a Aznar i no als dirigents esquerrans, per molt que ells pensin el contrari). El poder va intensificar més les lluites internes i a blindar el partit a noves i valuoses incorporacions. Cledes tancades: tants caps, tants barrets. Amb les successives debacles electorals, es feia imprescindible renovar la cúpula, no es va fer. Per què?. El cas és que el mai ja no té remei. S'hauria d'haver renovat la direcció, obrir el partit i posar les cartes sobre la taula davant els socialistes i, si calgués, marxar del tripartit. Ara ja és tard, no seria creible. En fi, em sap molt greu, perquè són (o eren) els meus.

Factors espanyols que ho compliquen tot, encara més

1- PP i PSOE han deixat l'estat fet un solar- han llençat els fons europeus i els diners de l'època de bonança en inversions inútils, sumptuàries o destinades a fomentar la cultura de la subvenció i els pessebres de vots. Res per l'economia productiva, la investigació i la innovació. Esquemes centralistes en la planificació de les infrastructures i totalment lesives pel desenvolupament, en especial a Catalunya i Balears.
2- Ambdós partits espanyols han creat la col.losal crisi econòmica que ens ve al damunt. La bombolla immobiliària és producte de la seva irresponsabilitat. (només amb mesures impositives es podia frenar: 0% d'impostos per la primera vivenda, 20% per la segona, 30% per les següents...).
3- El descontrol absolut del tema de la immigració massiva en l'estat amb major index d'atur d'Europa.

Què han de fer CiU i ERC per esmenar la situació?
Partir de zero. La situació és tan greu que no hi ha temps pels retrets, tacticismes i ambicions personals. És l'hora de ser valents i generosos!.

Cal que s'asseguin en una taula, davant fulls en blanc, els dos màxims dirigents de CDC i ERC acompanyats de prohoms del catalanisme, elegits de forma consensuada i plantegin encetar nous horitzons per Catalunya. Això es pot traduir en la creació d'una organització o formació catalanista inequívocament sobiranista o, en el seu defecte, en la plasmació d'un programa comú d'actuació sobre punts irrenunciables i que ambdues formacions es comprometerien a defensar i impulsar. En situacions crítiques cal canviar molts esquemes i moltes inèrcies.

El que és ben segur és que no podem seguir així; que s'ha d'acabar amb el poder absolut dels socialistes lligats al PSOE, que no es pot fer la guerra cadascú pel seu cantó, que no podem renunciar a res, ni negociar dividits i sempre a la baixa. Cal unitat catalana, ja!

Escrivint la resposta a Alexander XIV, Papa Valentinus (Epistolari Arxiducal)

(petit avanç)

E com la tarda era plàcida e no mos abellia continuar la partida de lanscalet, lo cavaller Raimon de Xàtiva e nos, vam convenir en fer via a la platja, plaent com ens era prendre-hi un bany de mar.
Tantost vam ser arribats a l'areny, vam llevar-nos els vestiments e, una volta ben plegats e recollits, els vam servar a l'ombra d'un cocoter. E, llavors, nus com anàvem, vam encaminar-nos al lloc on trenquen les ones e vam sentir les exclamacions de complaença d'unes doncelles que feinejaven prop les barques; astorades i corpreses de la bellesa inusual de la catalana nissaga. E si això escrivim no ho feim per vanitat ans per deixar escrit allò que Déu ens va donar e que només la mort ens pot furtar; fins la resurrecció de la carn e nostre arribada a la Glòria, allí on Nostre Senyor s'asseurà amb el noble Tristany i els estrenus cavallers de la cort Arxiducal Catalana.
Vam asseure'ns a la riba, bo e deixant que l'escuma de les ones s'enjogassés amb els dits dels nostres peus, cosa que ens regalava un mòrbid benestar que de cap forma podríem anomenar vici...
(continuarà en breu)