5.000 mil.lions per rodalies Madrid. Ser unionista és sinònim de ser imbècil

"Lladres que entreu per Almansa, no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d'ella ens governeu"

Avui, el ministre Pepiño Blanco -aquell socialista espanyol amb pinta de funcionari falangista de províncies, i que tant fàstic li hagués fet a J.V.Foix, d'haver-lo conegut- ha anunciat la inversió de 5.000 mil.lions d'euros per la xarxa de rodalies de RENFE de Madrid.
Això inclou la construcció de 115 km de noves línies, 25 estacions noves, la modernització de 55 més i la creació de 3 intercanviadors. Precisament la mateixa setmana que l'estació de plaça Catalunya de Barcelona va passar un dia sencer sense subministrament elèctric per un escandalós dèficit de inversió i manteniment!.
Si considerem que el que ofereix el govern de l'estat ocupant a Catalunya, en concepte de millora del finançament, balla entre els 1.000/1200 mil.lions d'euros; arribarem a la trista conclusió que Madrid no és que ens espolii, sinó que, a més a més, s'en fot de nosaltres i cada dia hi troba més gust. Com no han de fer, catalanòfobs i xenòfobs com són, si no els hi fem ni por?. S'en riuen de Montilla, s'en riuen d'en Carod i en Puigcercós i el seu independentisme de calçotada de cap de setmana, s'en riuen de les ínfules d'en Duran, s'en riuen d'en Saura- això no costa gaire-, s'en riuen dels 25 diputats del PSC a Madrid, del moderantisme de CiU, de la pluja fina d'ERC i de la sostenibilitat de ICV. En definitiva: s'en riuen dels catalans perquè saben que no tenim liders, ocupats com estan en preservar butaques i "negociar" misèries.
Tampoc ens fan cap bé els darrers i reiterats discursos del president Pujol dient que tot ha estat un fracàs, però negant la independència; potser per manca de la humilitat imprescindible per reconèixer que duran 23 anys es va equivocar amb la dèria estúpida de "modernitzar Espanya i contribuir leialment a la seva governabilitat"?. Al final nosaltres hem anat endarrera i qualsevol comunitat espanyola ens ha passat davant, pagant nosaltres.

No anem a cap altre lloc que no sigui al de la nostra ruïna i desaparició nacional. Regeneració o mort, aquest és el dilema actual dels catalans. Unionisme o independència.

D'això, d'aquest procés de regeneració encapçalat pels independentistes, en dic "procés del Priorat":
D'una terra, el Priorat, fa temps eixuta, amb ceps de mala qualitat en sortia vi de poc valor. Uns quants van començar a replantar les vinyes, a escollir els bon ceps, a argumentar el vi i els altres van anar seguint i seguint fins convertir-lo en el millor del món. Així, de la terra eixorca que és la Catalunya política d'avui en comencen a sortir els primers moviments per regenerar-la, si tots ens hi afegim l'objectiu serà clar i la victòria certa.

Composició sociològica del carreterisme; independentisme preparat i transversal.

Fa pocs dies vaig assistir a una reunió comarcal d'afiliats al Reagrupament. Mai dels mais, quan, fa temps, militava a ERC o a CiU (per poc temps) havia estat a una trobada amb gent d'un nivell tan alt.
Res a veure amb el que és usual en els altres partits que jo coneixia.

Val a dir que gairebé tothom va intervenir. Gairebé tothom va manifestar la seva opinió, que va ser contrastada i debatuda per la resta de companys; la qual cosa em va permetre fer-me una idea bastant precisa del que hi ha darrera del moviment independentista transversal impulsat per Joan Carretero.

En vaig treure aquestes impressions:

-La majoria era gent qualificada: metges, arquitectes, enginyers, economistes...tots vivien del seu treball, ningú depenia de la política ni de les seves misèries.
-Molts feia temps que s'abstenien. Formaven part dels 400.000 vots perduts per ERC (o CiU). Havien deixat de creure en aquests partits. Malgrat tot, es negaven a quedar-se a casa i veien en el projecte Carretero un instrument per abocar el seu esforç i voluntat de lluita per la independència de la Nació Catalana.
-Algú va dir: "no em queden masses anys per viure i vull veure una Catalunya independent. No em vull rendir, no puc abandonar... em nego a acceptar l'actual situació claudicant i inoperant de la nostra classe política.
N'estic fins els collons de: la governabilitat, el peix al cove, la pluja fina, l'a poc a poc, els espais de poder, els assessors, els càrrecs de confiança, la Casa gran, la de l'esquerra i la comuna. Del Mas, el Carod, el Puigcercós i el Duran. Del tripartit, la sociovergència i de tanta i tanta ineficàcia, renuncia i covardia!.

Conclussió: ens vam conjurar a no permetre la rendició definitiva de Catalunya i dels catalans, a treballar tots per un moviment independentista transversal on la única prioritat sigui la creació de l'estat català. Que un cop assolit l'objectiu, quan tinguem tots els instruments d'una nació lliure, tothom es podrà definir com a troskista, maoista, liberal o el que li sembli convenient . En aquests moments que ens toca viure, com els defensors de Barcelona del 1714, només ens mou la llibertat de la terra. Democràcia, ética política, justícia i independència.

Jo no em penso quedar a casa, m'uneixo als independentistes...i tu?

Duran Lleida vol enfonsar Tremosa

Si alguna cosa sembla la política catalana és una obra de teatre feta per actors amb els papers canviats. Vuits i nous, i cartes que no lliguen.
Imagineu-vos, per un moment, una representació on cap personatge interpretés el paper que li pertoca. Com si la Silvia Munt fes de Manelic, per entendre'ns.
Al públic, com al "sosi", no se'l pot enganyar; no ho perdonaria i acabaria tocant el dos de la sala...que és el que està passant a Catalunya.

Avui mateix, el Secretari general de CiU, Duran Lleida, s'ha despenjat amb les següents declaracions: " és paranoic ser del Barça i no alegrar-se de les victòries de la selecció espanyola". Tot un torpede en la línia de flotació de la campanya del candidat de CiU a les europees, Ramón Tremosa. En Francesc Homs, director de campanya, deu estar tirant coets...pels queixals.
Quin sentit té que un dels màxims dirigents de la coal.lició faci semblants proclames del més ranci espanyolisme?. Evidentment sabotejar l'aposta d'en Mas bo i presentant un candidat sobiranista que pugui frenar Jonqueres, el candidat d'una Esquerra amb l'aigua al coll.
La feina de l'unionista Duran no és altre que avortar (amb perdó) el procés impulsat des de les bases convergents cap un compromís nacional més ferm; això és, el camí vers la sobirania plena (eufemisme de independència, pels moderats). Desoint la voluntat de les bases i acatant la voluntat dels poders catalano-espanyols, en Duran treballa pel retorn al "regionalismo bien entendido", com Deu mana.

Aquesta "relliscada" premeditada d'en Duran a donat ales a l'equip de Jonqueres, que no ha trigat gaire en proclamar: ho veieu, ho veieu, com els de CiU no són sobiranistes sinó regionalistes, com a molt?.
Però com l'alegria dura poc a casa del pobre, més d'hora que tard, han pogut escoltar unes declaracions del Secretari General d'ERC, Joan Ridao; manifestant la seva disconformitat amb les xiulades al rei i a l'himne espanyol que van protagonitzar bascos i catalans a Mestalla. Perfecte!, just el que volien sentir els electors del seu partit que van disfrutar d'allò més amb la protesta d'afirmació catalana i rebuig a Espanya. I, llavors, l'aparell de Calàbria no entén que molts haguem pirat amb en Joan Carretero.

Aquesta confusió general és el que genera l'abstenció i la disidència. Prepareu-vos doncs a una remodelació de l'espai polític català. Tothom s'haurà de retratar: o unionistes o independentistes. S'ha acabat, doncs, el mal teatre.

Són els mossos una policía al servei del tripartit unionista?

Un 11 de setembre de fa uns quants anys, en acabar la manifestació de Barcelona, vaig ser testimoni de com un grup d'encaputxats cremaven contenidors i destrossaven mobiliari urbà. Quan fugien van passar pel meu costat; vaig quedar molt sorprès quan els vaig sentir parlar entre ells en un castellà suburbial típic dels pandilleros del més baix nivell. Jo era, llavors, innocent. No ho vaig entendre.
Més endavant vaig anar descobrint què eren les clavegueres del poder i els fons per fer la guerra bruta: ja sigui per pagar delinqüents, agitadors i provocadors o bé -els de les legals clavegueres a cel obert- per comprar voluntats, com és el cas de Boadella i tota la munió de botiflers a sou de l'estat.

Que Espanya ens fa la guerra bruta fa temps que ho tinc assumit.

Darrerament, però, em comencen a preocupar certs fets que tenen el seu origen en certs nivells de l'administració catalana. No parlo de la Corpo i la seva progressiva espanyolització i obediència a les ordres del PSOE (gràcies Carod i Puigcercós!); em refereixo a les darreres actuacions dels mossos d'Esquadra. Quina explicació tenen les càrregues, d'una violència esgarrifosa i premeditada, contra els estudiants i contra els barcelonistes que celebravem la victòria del Barça a Canaletes. Com és que quan hi ha estelades els mossos es tornen bojos?. Per què mai passa res quan les banderes són del PSC, UGT, CCOO o Ciudadanos?. Per què hi ha cada dia més testimonis de maniobres dubtoses dels agents camuflats de civils?. Tinc serioses sospites que hi ha provocadors a sou d'algú per rebentar els actes catalanistes.
Que el nacionalisme espanyol PP-PSOE està fent servir totes les seves armes contra Catalunya ho veuen fins i tot les salamandres de la riera del Gaià, que Rajoy i Zapatero són la mateixa cosa ni Josep Pla ho dubtaria, que Esquerra és còmplice al donar-els-hi suport ho saben tots els qui estan abandonant el port de Calàbria i enfilen el rumb cap a la independència. Ara bé, per higiene democràtica, per dignitat nacional i perquè, senzillament, no som mesells; exigim, des d'ara, que en Saura doni explicacions inequívoques al poble de Catalunya. Si no és així, caldrà començar a mobilitzarnos.

Dóna la cara per Catalunya, dóna l'esquena al rei dels espanyols!

Cap català pot honorar aquell que porta la sang dels qui ens van ocupar a sang i a foc.

Vergonya eterna als aduladors dels lliberticides. O sigui, vergonya eterna a gairebé tothom menys a un servidor, Carretero, Elisenda Paluzie, Quim Torra, Georgina Nogués, Jordi Gomara, Elliot Fernàndez, Ruth Carandell, Maiol Sanaüja, Miquel de Fredericksburg, Joan Safont, Alfons López Tena, Esteve Cardús, Joan Arnés i a tots vosaltres, amables lectors, i als milers i milers de independentistes catalans irreductibles.

He errat quan he dit "que porta la sang", car tothom sap que Alfons XII no era fill del seu pare, sinó del fill del conde de Torrefiel; que era d'Ontinyent, com el meu cunyat, a casa sia.

El Diario Información d'Alacant, així ho explica:

No era Borbón cien por cien, sí de madre -la reina Isabel II - pero no de padre, que no lo fue el consorte de la soberana don Francisco de Asís de Borbón , «Paquita» en los círculos cortesanos, el cual más que plumas lucía auténticos penachos, sino el teniente de ingenieros Enric de Puigmoltó i Maians , natural de Ontinyent e hijo del conde de Torrefiel, que embelesó a la reina con su gallardo porte y, vaya, nació Alfonsín, entre la indiferencia de unos y el júbilo de otros, el 28 de noviembre de 1857. La relación de la reina con su joven oficial, al que ascendió a capitán pasándose por las entrepiernas el rígido reglamento del cuerpo militar, lo que le costó el puesto al jefe del gobierno Narváez , fue uno de los sucesos más truculentos del reinado de la hija de Fernando VII . Hasta intervino el Vaticano, escandalizado por la vida licenciosa de la reina. Francisco de Asís -el rey consorte- se negó a reconocer al nuevo vástago y la crisis se agudizó. El gobierno tuvo que traer del destierro a sor María Rafaela de los Dolores , la «Monja de las Llagas», un personaje con fama de santidad y que había sido consejera de la reina, por la cual «el rey» sentía gran devoción, a pesar de haber sido acusada de farsante y desterrada. Las pláticas de sor María Rafaela y también millón y medio de reales del erario público convencieron al consorte, que, finalmente, reconoció al hijo de su mujer y el Puigmoltó, que por ello fue llamado «el Puigmoltejo»".

També podeu consultar aqui, si voleu més informació sobre Isabel II (mare d'Alfonso XII), la reina marranota.

Cullons!

No passa res, ja guanyarem la setmana que ve ;)

Independentistes, unionistes i barçanyolistes.

He llegit al Facebook el següent comentari del Marc Arza, en resposta a l'equip Criteri:

"La distinció entre unionistes i separatistes és radical per què és en blanc i negre, sense escala de grisos. I a Catalunya, bé que ho sabeu, de gent grisa n'hi ha molta!".

Aquest comentari m'ha fet pensar que la distinció entre unionistes i independentistes ha de ser clara si volem que els grisos agafin color.

Cas pràctic: es pot ser del Barça o de l'Espanyol, el que no es pot ser és barçanyolista, perquè això no porta enlloc. Políticament, el gris barçanyolisme, ens fa, social i nacionalment, eunucs.

Si Catalunya ha estat dèbil, estantissa, claudicant i vençuda és per culpa del dominant "factor barçanyolista".
Cal fer definir la gent i que escolleixin entre independència o submissió.

La gent grisa, els barçanyolistes, són la pedra que trava el camí vers l'assoliment de la sobirania nacional. O marquem la línia divisòria i fixem les normes del joc o la derrota serà irremissible!

Aquest és el camí a seguir per la tercera via independentista transversal.

Ell volia ser motorista del president dels Estats Units, però la seva germana ho va impedir.

Ell, la germana i el test de les hortènsies.

Just li van deixar el plat a taula els seus ulls es van il.luminar, era el sopar que li feia més gràcia: puré de patates amb un rovell d'ou posat al centre. El plat del "pataxap"!. Li va faltar temps per agafar la cullera, i aixecant-la fins l'alçada del cap, amb un moviment ràpid i decidit va colpejar, amb força, al bell mig del rovell d'ou, que va sortir disparat en totes direccions. A la minyona no li va fer cap gràcia, a ell sí, perquè era un nen i als nens aquestes coses els hi fan gràcia.
Mentre li netejaven la taula i tota l'escampada d'ou, va fixar-se en la pantalla del televisor. Una filera de cotxes negres circulaven per una avinguda molt ampla, a banda i banda dels cotxes, un seguit de motos, totes iguals, amb homes vestits de la mateixa manera, els anaven seguint.
"Qui són?"- va preguntar. "El president dels Estats Units d'Amèrica"- li va contestar la Raimonda. "I els de les motos?"- va insistir. "Els motoristes del president dels Estats Units". Ho va tenir clar, de gran seria motorista del president dels Estats Units!.

.

L'endemà, després d'esmorzar, va agafar la bicicleta de tres rodes i la va dur al porxo. Havia de començar a fer pràctiques. Havia observat que els policies sempre anaven a la mateixa distància dels cotxes i a la mateixa velocitat, no podria fer el burru, res d'aturar-se quan volgués, ni de frenar quan li vingués de gust, ni res de res.
Va començar a anar amunt i avall del porxo, sempre a la mateixa velocitat i mirant que la rodeta de darrera seguís la línia marcada per les rajoles. Fàcil no era.
Quan s'en va cansar, i per esbravar-se una mica, va fer una carrereta, tot fent esses, fins el porxo de darrera.
Una filera de formigues negres travessava l'enrajolat de punta a punta. . "Saps què- va pensar-, faré com si fossin els cotxes del president dels Estats Units". Va posar la bicicleta al costat de la filera i, amb cura, va començar a pedalejar. De bon principi va renunciar a anar a la mateixa velocitat que les formiguetes, les coses quan no poden ser no poden ser!. Tot i que mirava d'anar ben recte, de tant en tant, sense voler, un cop de manillar maldestre feia passar la rodeta damunt la filera de formigues, deixant-ne unes quantes sense caminar, ben axafadetes. Això no el feia patir, ell sabia que les formigues no s´acabaven mai, si en trepitjaves una en sortia una altra. Sempre, sempre, passava igual, per moltes que en trepitgessis sempre n'apareixien de noves. Ademés, eren tantes, tantes, tantes, que encara que n'aixaféssis moltes les altres no ho notarien, no les trobarien a faltar gens, segur.
Quan més concentrat estava en les seves pràctiques, el van cridar per donar-li el xarop.
De cop, des de la cuina, va sentir un soroll semblant al d'un tricicle quan xoca amb el test gros de les hortènsies. Doncs sí!, el que temia!, la seva germana li havia pres la bici i s'havia estavellat contra el test de les hortènsies!. Va anar tan de pressa com va poder a recollir la bici i, oh desastre!, els pedals s'havien trencat, s'havien acabat les pràctiques!. La germana, que no s´havia fet mal, seia tranquil.lament en una cadireta a l´altra banda del porxo, com si no hagués passat res, ben tranquil.la ella. Se la va mirar amb indignació i va anar corrent fins el rebost a buscar la seva arma preferida; els espolsadors de tires de pell de conill. Ell no era violent, no, però amb les coses del president dels Estats Units no s'hi juga!...

Ell, els espolsadors, i la germana a la cadireta.

Amb els anys, ell mai va ser motorista del president dels Estats Units, però es va comprar una Montesa Cota 247 i anava a visitar la família....les formigues que viuen a Sant Llorenç del Mont i la Serra de l'Ubac.

.

Troben un bisbe dintre l'ull de la Virgen de Guadalupe

Tinc un problema. Per una sèrie de circumstàncies alienes a la meva persona, resulta que m'haig de relacionar amb integristes religiosos; a un tel de ceba de formar part d'una secta destructiva. Això, vulgueu que no, és un trasbals. No hi ha res més allunyat al concepte de bona persona que l'essència d'un fanàtic religiós (no parlo de la bona gent que va a missa i no fan mal a ningú; parlo dels altres, dels que jo tracto).
Per intentar entendre'ls, de tant en tant, navego per webs cristianes per mirar de treure'n l'entrellat i, si us haig de ser sincer, quan més m'informo més m'horroritzo. Qui els hi ha furtat la neurona de la raó, la intel.ligència i la bonhomia???.
Aquests "cristians" dels que parlo són dels que creuen en les aparicions miraculoses de la Verge, normalment damunt d'un matoll i en presència d'algun humil pastor o de nens esporuguits. D'habitud el missatge consisteix en demanar la construcció d'una església en el mateix lloc dels fets i/o en la revelació d'alguna proclama d'inspiració ultra-dretana...

Doncs bé, tot navegant, he anat a espetegar a uns blocs dedicats als miracles de la Virgen de Guadalupe.
Com tots sabeu, aquesta verge mexicana va aparèixer a l'indi Juan Diego el 9 de desembre de 1531. La cosa va anar així: li va dir que volia que li construïssin un temple dedicat a ella allí mateix i que ho anés a dir al bisbe. Aquest no s'ho va acabar de creure i va dir que li portés proves de l'aparició de la verge. El Juan Diego va tornar al lloc on l'havia vist i li va explicar les exigències del bisbe; llavors aquesta va fer crèixer roses a la montanyeta seca i li va fer recollir amb el ponxo de l'indi. Miraculosament, quan va tornar a visitar el bisbe, en el ponxo hi havia aparegut estampat un retrat de la Virgen de Guadalupe.
Doncs bé, en aquest ponxo del Juan Diego que es conserva a la basílica de Guadalupe s'hi ha produit un miracle:



La imágen del obispo Zumárraga aparece en los ojos de la Virgen de Guadalupe



"En los ojos de María se han descubierto imágenes humanas de tamaño diminuto, que ningún artista podría pintar. Trece figuras humanas se han identificado en un espacio de 8 milímetros de diámetro. Existen dos escenas: la primera contiene al obispo Zumárraga sorprendido frente al indio Juan Diego, que abre su tilma y descubre la imagen de María.
Otros testigos complementan la escena del milagro, como el traductor de lengua Náhuatl al español, una mujer de raza negra, etc. La segunda escena, mucho mas pequeña que la anterior, se ubica en el centro de los ojos y contiene una imagen familiar típica de indígenas americanos: un matrimonio con varios hijos alrededor. Las dos escenas se repiten en ambos ojos con una precisión sorprendente, incluida la diferencia de tamaño producida por la mayor cercanía de un ojo respecto del otro, frente a los objetos retratados. Se ha utilizado tecnología digital similar a la usada en las imágenes que se reciben desde los satélites, para analizar las figuras impresas en los ojos de María..."

Més informació en aquesta web